Читать книгу Ignot - Manuel Baixauli - Страница 7

M’arribà el primer encàrrec el 2002, quan feia mesos que havia tancat la meua última exposició, un fracàs de vendes, de repercussió social, de tot. De trenta-cinc quadres només n’havia venut un. La resta continuen apilats al taller, convocant la pols. Altres vegades havia sigut pitjor, no n’havia venut cap, però la sensació en tancar aquesta última mostra havia sigut la de sempre: il·lusió, temps i energia perduts. Si vens, creus que el que fas ha interessat a algú, sents un massatge al teu amor propi, tot i que alhora notes el buit de l’obra que no tornaràs a veure, filla bescanviada per bitllets. On va a parar? El galerista no t’ho diu, no vol que tingues tracte amb el client, no fora cas que en la pròxima transacció prescindiu d’intermediari. Ignores qui s’ha interessat pels teus quadres, ignores on seran penjats i contemplats. A les parets d’un saló, d’un despatx, d’un dormitori, on només els veuran els membres d’una família desconeguda i els pocs amics que els visiten? És per a això, que pinte? Tanta solitud, tanta reflexió, tanta autoexigència per a això? Per diners? A penes recull una misèria, una mil·lèsima part del que em cal per a viure. Ja m’agradaria viure de la meua obra, disposar de tot el temps per a pintar, no arribar sempre cansat a l’estudi després d’haver fet classes a l’institut a uns adolescents a qui se’ls en fot, l’art.

Des del dia que vaig muntar l’exposició, que anà precedit de setmanes d’intensitat creativa, no havia reprès el pinzell. Només havia gargotejat, abúlic, alguns dibuixos. L’encàrrec rebut per correu electrònic m’agafà en aquesta letargia, era una oportunitat per a trencar-la. Es tractava de fer il·lustracions per a una sèrie d’articles. L’individu que m’havia escrit, un tal Crisòstom, no em concretava on i quan s’havien de publicar, em demanava si estava disposat a fer-ho i especificava els diners que rebria: una suma bastant superior a la que jo hauria exigit. Vaig respondre que sí, i al correu següent em demanà un número de compte per a ingressar el preu dels tres primers dibuixos i em cità, al cap de vuit dies, en un cafè de Palmeres, poble de costa. També m’adjuntà els tres primers articles, per tal que hi acudira amb els dibuixos fets.

Encara no havia enllestit la segona il·lustració i ja m’havien ingressat els diners. Tanta diligència em feu replantejar-me i refer el primer dibuix, que no em satisfeia del tot.

Crisòstom estava assegut i bevia vi a la terrassa del cafè, al passeig marítim, quan hi vaig arribar amb la carpeta sota el braç. Era l’únic client del local i, pel que es veia, un dels pocs habitants hivernals de Palmeres. No tenia pinta d’escriptor. Quina pinta tenen, els escriptors? Hi ha incomptables variants de físics d’escriptors, al llarg de la història, però a quasi tots aquests físics els escau, d’alguna manera, la paraula escriptor. Li esqueia, a Crisòstom? No. El seu aspecte em feu pensar en un sinistre porter d’urbanització, en un solter díscol que passa les hores mortes al bar.

Estrenyérem les mans amb fermesa i vaig seure davant seu. Crisòstom alçà un braç i feu un gest al cambrer, que, assegut, mirava, cec, la tele. Crisòstom insistí amb el gest, agitant la mà, una mica ridícul. Amb un crit, el cambrer hauria reaccionat, però Crisòstom no feu cap crit i ja s’alçava cap a la barra quan, per fi, l’amo del bar el va veure i indicà, aquest sí cridant, que ja venia.

—Un te —vaig dir.

—Un te? —feu Crisòstom—. Si hem de ser socis, sobra diplomàcia. Beu el mateix vi que jo, montsant de primera.

—Un te calent. Tinc la gola irritada.

Crisòstom alçà les celles, gest de resignació o d’indiferència que després, en conèixer-lo millor, vaig saber que li era habitual, que esdevindria el seu gest més evocat per mi. Crisòstom, l’indiferent. També sabria més tard que aleshores només tenia cinquanta-un anys, només dotze més que jo, tot i semblar prou més vell. A part de la lletgesa natural i de les ulleres de miop, estava xuplat, tenia la pell esgrogueïda i la veu de baix fatigada. Per la brillantor dels ulls, vaig intuir que aquella no era la seua primera copa.

—Has llegit els paperets? —va dir.

—Més d’una vegada.

—I?

—Interessants.

—Això és no dir res.

—Què vol que diga?

—Que són una merda.

—No ho crec. Estan ben escrits, l’estil és molt personal.

—«Interessants», «personals». Ja només et queda afegir «suggeridors». Ets crític literari?

—Soc un simple lector, però sé distingir si una prosa és potent o tova.

—No em faces la rosca. Mostra’m això que has dut.

—Em demanà tres il·lustracions, una per article. N’he fet cinc, per si alguna no el convenç.

Vam apartar el te i la copa de vi a un extrem de la taula, vaig extraure els dibuixos de la carpeta. Crisòstom els mirà atent, un per un.

—Chapeau!

—Trie’n tres.

—Tria tu. Tots van bé.

Crisòstom feu un glop de vi.

—Saps per què m’agraden? —va dir—. No són obvis. Deteste l’obvietat.

—Vaig decidir que el dibuix no havia d’estar al servei del text, que l’havia de complementar.

—Hi estem d’acord.

Crisòstom alçà la copa de vi i jo la tassa de te i vam brindar. Ell la buidà, jo em cremí la punta de la llengua.

Mitja hora després, havent pagat jo —no feu cap gest per impedir-ho—, ens alçàvem i caminàvem pel passeig en direcció al centre. Crisòstom m’agafava d’un braç per no perdre l’equilibri, i em feu l’efecte que aquesta inestabilitat no era conseqüència només del vi, sinó també d’una feblesa integral del seu cos.

Contà que vivia a l’àtic d’un edifici de nou altures, el més alt del poble, des d’on veia la mar per totes les finestres.

—Una ganga —va dir—. Ningú no vol viure ací, a l’hivern.

—I a l’estiu, què fa?

—Alce el vol. No em veuen el pèl fins a l’octubre.

M’acompanyà al cotxe. Mentre m’allunyava vaig veure, pel retrovisor, que caminava recolzant-se a les parets.

El segon encàrrec m’arribà dues setmanes més tard. Abans, al compte del banc, havia rebut una transferència on, a banda de diners pels dibuixos encara no lliurats, n’havien afegit en concepte de desplaçament.

Havíem quedat al mateix cafè, però Crisòstom no hi era. A la taula on havíem segut hi havia un parell de jubilats jugant al dòmino. No m’abellia prendre res, vaig esperar-lo assegut al paretó del passeig, mirant la mar. I en mirar la mar el vaig veure, a la vora, banyant-se les sabates, vomitant.

A penes s’aguantava dret. Em demanà que el duguera a casa, que ja li ensenyaria allà els dibuixos. No sols l’alè, li feia pudor. Seguint les seues imprecises indicacions arribàrem a l’edifici de nou altures, em passà la clau, vaig obrir el portal, vaig buscar l’ascensor. No n’hi havia. «Per què creus que és una ganga?», va dir. Pujàrem les plantes molt lents, ell agafant-se per un costat al passamà, per l’altre a mi. Era un edifici antic, dels primers que devien bastir quan Palmeres començava a atraure especuladors urbanístics. Tot —les baranes, el paviment, les portes— era de material mesquí. Hi havia molta humitat, els pelats de les parets suggerien mapes d’arxipèlags desconeguts.

Al pis, la sensació de misèria, de brutícia, va créixer. Com podia viure-hi amb tant de trasto per terra? Els mobles, pocs, eren de pèssima qualitat i estaven soterrats per piles de llibres i de papers. Una paret del saló, la més gran, estava inundada de paperets de molt tipus, mides i formes clavats amb xinxetes, cadascun amb textos manuscrits en bolígraf negre. La lletra, diminuta, era inintel·ligible.

—On escriu? —vaig demanar.

M’assenyalà la cuina. I, en efecte, damunt del banc de marbre blanc hi havia un ordinador portàtil i una impressora, a tocar d’un munt de vaixella bruta.

El pis, ple de muntanyes de paper i de pols, estava il·luminat per un sol ocre, senil, present a cada racó, car no hi havia cortines i les persianes estaven alçades. Després que Crisòstom fera una visita al lavabo, el vaig ajudar a gitar-se en un llit desfet. A la tauleta de nit, una pila de llibres —coronada per El gos groc, de G. Simenon—, medecines i una foto emmarcada on apareixia ell, de jove, al costat d’un home alt, ros, melenut, amb barba.

—El seu pare? —vaig dir, indicant la foto.

Em va mirar perplex, arrugant la cara, i feu el gest de riure sense obrir la boca, expulsant aire pel nas.

—Qui és, doncs?

—Un figura. Talent, intel·ligència, cultura, carisma, dones... Tot, ho tenia.

—Està mort?

Crisòstom badallà. Alçà celles i muscles i va dir:

—Chi lo sa?

—Quina edat tenia, vostè, a la foto?

Amb desgana, abaixant el to de veu, va dir:

—Vint o això. Volia menjar-me el món. Havia escrit una novel·la de vuit-centes planes, tu! Un totxo! Un desgavell que, si l’haguera publicat, ara seria una vergonya.

—Tan roïna era?

No va respondre. Badallà de nou, tancà els ulls.

Vaig donar una ullada al pis, em vaig entretindre al saló, davant la paret plena de notes clavades amb xinxetes. Sobre trossos de periòdic, sobre tovallons de bar, sobre bitllets d’autobús, sobre els reversos de factures o de sobres del banc, hi havia, escrites a mà, frases, idees, formulacions de dubtes, alguna descripció de lloc o de persona, algun resum potser de somni, tot escrit de pressa, amb paraules incompletes.

No li havia ensenyat els dibuixos. Vaig tornar al dormitori. Crisòstom respirava amb dificultat. Pensí que es podia morir allà mateix, davant meu.

Per la finestra es veia la mar. De lluny, les ones lliscaven lentíssimes, al compàs de la respiració feixuga de Crisòstom.

El vaig deixar sol, com pareixia que havia estat sempre, potser ja des dels vint anys o fins i tot abans.

No ens vam reveure fins transcorregut un mes. La cita no fou al bar, sinó al seu pis, on em va rebre amb un batí tacat, descosit, i amb un rostre demacrat. Vam seure al saló, l’habitació menys petita del pis. Havia buidat la taula de trastos i de papers. El nombre de notes clavades a la paret havia crescut.

—Un te? —va dir.

—No cal.

—No fotes! L’he comprat per tu. Te negre. Jo també en prendré.

A fora feia un vent fort, humit, de tramuntana, pels finestrals es veia la mar embravida i sentíem, de lluny, confoses, les onades.

—És bo, el te —vaig dir en tastar-lo i sentir-ne la calentor.

—És de sobret —va fer—, l’únic que tenien a la botiga.

Parlar amb Crisòstom exigia calma i destresa en la gestió dels silencis, dels silencis llargs, opacs. Vaig trencar un d’aquells silencis explicant per què havia arribat deu minuts tard a la cita. No recorde què vaig dir, insignificances, minúscules contrarietats que destorben quan fem tard: un embús de trànsit, un descuit, una interferència que t’ha entretingut més del compte. Ho explicava i Crisòstom em mirava fix amb aquelles celles alçades que em feien sentir ridícul, fins al punt que vaig callar a meitat d’una frase i vaig quedar, també jo, mirant-lo.

—Per què ho contes, això? —va dir.

—Per res.

Vaig extraure els dibuixos de la carpeta.

—Ja saps que m’agraden. Ho he de repetir cada volta? —va dir sense enuig—. Des que vaig veure una exposició teua vaig pensar que el que fas s’adiu amb els meus textos. D’ara endavant, no cal que els dugues. Envia-me’ls escanejats.

—Em pagues el desplaçament.

—Què dius! Ho paguen ells.

—Qui?

—Scriptor, la gent per a qui escric. Els vaig proposar d’afegir il·lustracions als articles, els semblà bé. Si algun no m’agrada, t’ho faré saber.

Al cap de cinc minuts havíem enllestit la feina.

Crisòstom, però, tenia ganes de parlar.