Читать книгу Ignot - Manuel Baixauli - Страница 6

Maig del 1965. Havien quedat a les deu del matí davant d’un quiosc de lloguer de bicis del passeig marítim. Bicis de passeig amb cistella, bicis de competició, bicis amb rodetes per a criatures, tàndems. Cartells en italià i en anglès. Artur Bosch s’havia alçat a les set. Dutxat i afaitat, s’havia posat un vestit jaqueta siena i una corbata negra i havia eixit de l’hotel.

Prou abans de les deu, Artur Bosch vagarejava pel passeig marítim prenent la fresca. Hi havia poca gent, només aquells que hi feien esport, que corrien, sobretot, o que pedalaven, que s’allunyaven de la ciutat en direcció a les cales o que hi tornaven; també algun jubilat que s’acostava a la llotja. Artur s’hi acostà, a la llotja, i va estar minuts contemplant caixes plenes de peix i de mol·luscos lluents, fins que el feu sentir incòmode la sol·licitud dels venedors.

Entrà en un bar diminut, on hi havia el cambrer i un client assegut a la barra, de conversa. Artur va dir bon dia, va seure en una taula, demanà un caputxino i un croissant. Mentre li ho preparaven, fullejà un diari local en italià. Com qui veu uns minuts d’una telesèrie en què no coneix els personatges ni els antecedents, les notícies que llegia no l’afectaven, li costava comprendre quin interès podria tindre algú a perdre temps llegint-les. El cambrer i el client continuaven la conversa sense mirar-lo. Vint minuts després va eixir saciat del bar i es dirigí cap al quiosc de lloguer de bicis, on, tot i arribar d’hora, el propietari del pis l’esperava. Un home baix, gros, amb jaqueta de cuir negra desgastada. Parlava el català de l’Alguer.

Component una parella discorde —Artur era alt i prim—, enfilaren cap a la part antiga de la ciutat per carrerons estrets. Les botigues començaven a obrir. El venedor, que saludava alguns veïns, intentava fer conversa. Artur preferia el silenci.

L’apartament, una segona planta a què s’accedia per una escala encongida i vetusta que pudia a resclosit, donava per una part al carrer Cavour, per l’altra al passeig de la muralla i a la mar, amb unes vistes idíl·liques de la llunyania. Les habitacions eren raquítiques, humides, fredes, d’una incomoditat medieval. Escassos finestrons abocaven el sol del matí sobre un paviment de mosaic multicolor. Artur ho mirava tot en silenci, abstret, com qui vol recordar una melodia perduda. A penes van discutir el preu; Artur Bosch acceptà d’esma, com un tràmit inevitable, la segona rebaixa que li oferí el venedor, que, eufòric —no havia llogat el pis des de feia quatre anys, i vendre’l, sense haver-ne fet cap reforma, li semblava un miracle—, no posà cap problema a complir una exigència d’Artur: volia el pis buit, sense mobles, a excepció de la nevera, el llit, una cadira i una taula.