Читать книгу Ignot - Manuel Baixauli - Страница 9

Agost del 1966. A l’immens aeroport de Schiphol, d’Amsterdam, Artur Bosch avançava arrossegant la maleta, amb la jaqueta siena sota el braç, entre un formigueig d’individus que deambulaven en totes direccions, fins que arribà a l’andana on pujà a un tren de dues plantes que el va dur a Sloterdijk, on feu transbord a un altre comboi amb destinació a Den Helder, a l’extrem nord del país.

Absort mirant per la finestra els camps plans, verds, plens de vaques o de cavalls, la pensa extraviada enmig dels boscos que lliscaven cap enrere, a Artur quasi se li passà la parada, una de les últimes del trajecte: Heerhugowaard.

Havent baixat corrents del tren, a la cafeteria de l’estació demanà un got de llet freda, sense sucre, mentre recordava les vaques d’aspecte saníssim i assossegat que havia vist des de la finestra del tren. No havia menjat res durant hores, i, tot i no tindre fam, demanà una torrada amb melmelada de fruits del bosc, que no s’acabà perquè li semblà massa dolça.

Davant mateix de l’estació pujà a un minibús que, en mitja hora, el traslladà a Ursem, un poble que semblava de joguet, net, ple d’arbres i de canals amb oques, ànecs i cignes, fet per a la vida tranquil·la, sense sorolls que no foren els de les criatures que circulen amb bici o que juguen al jardí públic. Un poble amb dos o tres restaurants i un supermercat.

L’acompanyà un agent immobiliari molt jove, vestit amb vaquers i camisa blava amb les mànegues arromangades. Amb un anglès tan estàndard, tan insípid com el d’Artur, el jove expressà educat la incomprensió pel fet que haguera triat aquella casa i no una de més nova, més còmoda, de cost paregut.

—És la que m’interessa —contestà Artur.

A poqueta nit, quan havien tancat el tracte, l’agent immobiliari, mentre tornava sol cap a l’oficina, ressuscitava dins seu alguns gestos d’aquell individu seriós, lacònic, distingit, amb vestit jaqueta siena i corbata negra, que, circumspecte, exigia la casa buida, sense mobles excepte un llit, una cadira, una taula, la nevera i la bici groga, una mica rovellada, que havia vist al garatge.

Don i Crisòstom eren, per a Caterina, el blanc i el negre. Don, un home de món que potser no tenia clar què volia, però sí què no volia, que semblava haver-ho llegit tot i que alhora era espontani, capritxós. Informal, també. Poc fiable, poc amic de la diplomàcia, de les bones maneres. Indòmit. S’havia casat feia molts anys i s’havia divorciat prompte, sense haver tingut fills. Defugia qualsevol vincle que el comprometera, semblava viure al dia, sense grans projectes, disposat a fer girs bruscos de timó. Crisòstom, en canvi, era tot un projecte, un projecte a llarg termini. Volia ser un escriptor important. L’escepticisme i el vitalisme de Don, pensà Caterina, podien beneficiar, per contrast, Crisòstom, que era introspectiu, romàntic, amb tirada al patetisme.

Don esdevingué un model per a Crisòstom. A partir d’aquella vesprada, Crisòstom el visità sovint, i fins i tot li portà manuscrits per tal que Don li’n donara consell. També a Caterina li dugué papers, que ella llegí i dels quals li donà opinió. Feia molts anys d’això, la Caterina actual no recordaria de què anaven, només que estaven ben escrits i que eren molt estranys, plens d’un morbo que li desagradava, que li repugnava.

A Caterina li costava creure que allò ho haguera escrit un jove tan tímid. Quan Crisòstom la mirava amb aquella inseguretat melancòlica, ella pensava: a dins té un monstre i ha d’alimentar-lo, per això escriu, perquè el monstre no s’apodere d’ell.

Anys després, Caterina aconseguí una plaça de mestra en un altre poble, lluny d’allà, i deixà la biblioteca.

Crisòstom va dir a Mateu que no havia conegut mai ningú que anara tan per lliure com Don, ignorant els altres, en el bon i en el mal sentit. Un fotut egoista. Crisòstom ho constatava tothora; tant, que s’hi acostumà i no hi donava importància. Arribà Don a agafar-li afecte? Crisòstom sí que en va sentir per ell. Li agradava visitar-lo, passar hores a la seua casa. Don en treia profit, el feia pencar, li feia passar textos a net, papers que ell havia escrit a mà en una lletra diminuta, talment com una corrua de formigues, que els primers dies, a Crisòstom, li resultava inintel·ligible. Treballs que Don feia per a revistes de crítica literària, assajos breus, articles, informes de lectura per a alguna editorial. Tocava moltes tecles, Don, i, pel que suggeria i pel que a Crisòstom li semblava, no era un home famós però sí que tenia prestigi. Els textos en anglès feien suar tinta a Crisòstom, que n’examinava escrupolós cada paraula, cada lletra, i a penes entenia què deien. Don treia importància als errors de Crisòstom en la transcripció. «Il faut donar teca als correctors», deia. Alguns escrits eren publicats, traduïts, en revistes catalanes o espanyoles, aquelles revistes importants, erudites, que només lligen els mateixos erudits o els autors que hi són esmentats. Crisòstom passava textos a net, però també li anava a comprar i fins i tot, algun dia, li escurà els plats. Don sabia fer d’ell el que volia sense que Crisòstom se sentira malament, i ho embolcallava parlant-li de llibres, li’n recomanava, li’n deixava. Crisòstom no havia conegut mai ningú tan amarat de literatura com Don, i tan exigent pel que feia a la qualitat. Don era un sibarita, parlava d’autors que Crisòstom no havia sentit mai, en coneixia les vides, les més insignificants i estrambòtiques anècdotes, bullia d’entusiasme contant-les. Tenia una biblioteca no gaire gran, però selecta. Llibres en diversos idiomes que Crisòstom no hauria pogut trobar en cap biblioteca pública ni en cap llibreria dels voltants. Don li mostrà les obres completes dels seus paisans Jonathan Swift, Beckett, Joyce. «It’s a pity che tu non sappia English!», deia amb raó. Quan no intentava expressar-se en poliglot, i ho feia en anglès, Crisòstom no li’n pispava una. Sovint Don parlava sol mentre feia qualsevol cosa, mentre rumiava, quan remugava; sabia ser histriònicament graciós i, alhora, tenia mala bava: era un espectacle sentir-lo escorxar tercers, no hi tenia pietat. Crisòstom li feu cas, no en l’aprenentatge de l’anglès, sinó en la lectura d’autors que li recomanava. Don li deixà llibres en català i en castellà, llengües que Crisòstom llegia amb fluïdesa, i també en francès i en italià. Crisòstom, amb el diccionari a la vora, maldava per llegir Cioran, La Rochefoucauld, Montaigne, Maupassant, Leopardi, Svevo, Morante, Primo Levi, Silone... En va traure suc, no perquè arribara a dominar aquestes llengües —era obtús, Crisòstom, en això—, sinó perquè els textos eren exquisits. En català li passà molta poesia, i Pla, i Sagarra, i Rodoreda, i Sales. En castellà, Cervantes, Rulfo, Onetti —«Molt millor», deia, «que Vargas Llosa, Cortázar o García Márquez»—, Sabato i, és clar, Borges. Quan Crisòstom, molts anys després, recordava Don, li venia al cap Borges i La Biblioteca de Babel, la col·lecció que els havia posat en contacte mitjançant Caterina. Don fou la seua escola, una llum que l’atreia més que els temaris de la facultat. Aquella fou l’època de la seua vida en què més havia llegit i en què més havia escrit. Ara, Crisòstom només gargotejava paperets esporàdics, fastiguejat i decebut de tot. En aquell temps escrivia cinc, sis, set hores cada dia. S’hi deixava l’ànima. Va negligir els estudis, que li semblaven una pèrdua de temps, però va aprendre més que mai. Va escriure contes, molts contes, i més endavant, amb tota la gosadia del món, enllestí una novel·la. La seua novel·la. Deu ocórrer a tots els qui comencen: creuen que han fet una obra mestra i la fan llegir, sense vergonya, sense pietat, a algun conegut. Crisòstom passà la seua fullaraca a Don, i també, ocasionalment, a Caterina. Ella elogiava els manuscrits, a excepció d’algun passatge que considerava de mal gust. No era de fiar, Caterina. Escassament crítica. Don sí que era de fiar, no li sabia greu dir les veritats a la cara. Crisòstom necessitava veritats, i no elogis. Els elogis, quasi mai merescuts, atordeixen.