Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 45

Els verbs fer, haver i anar, que d’acord amb els seus ètims haurien de respondre a les al·lomorfies delimitades en els epígrafs anteriors, presenten, tanmateix, algunes formes especials a causa de la forta erosió fonètica que han experimentat per l’alta freqüència d’ús. Tots tres verbs tenen al·lomorfs palatals o sibilants en el present de subjuntiu i en la primera persona del present d’indicatiu, amb l’excepció del verb haver, que en la primera persona del present d’indicatiu sols manté la palatal quan té valor deòntic –i no en tot el domini:

(26) a. *VADEŌ > vaig, VADEAM > vaja

b. HABEŌ > he/haig, HABEAM > haja

c. FACIŌ > faç, FACIAM > faça

No tenen, en canvi, formes amb la semivocal [w] en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu ni formes bisil·làbiques en la sisena persona:

(27) a. VA(DI)S > vas, VA(DI)T > va, *VA(DE)NT > van

b. HA(BĒ)S > has, HA(BE)T > ha, HA(BE)NT > han

c. FA(CI)S > fas, FA(CI)T > fa, *FA(CE)NT > fan

Les persones quarta i cinquena d’aquests verbs també presenten algunes particularitats, com es pot observar en les formes de (28).

(28) a. *AMNAMUS > anam (>> -em), *AMNĀTIS > anats (> -au >> -eu)

b. HABĒMUS > havem > hem, HABĒTIS > havets (> -eu) > heu

c. FACIMUS > faem > fem, FACITIS > fac’tis > faits (> -eu)

El verb anar presenta formes supletives derivades d’un hipotètic *amnare, producte de la reducció del clàssic AMBULARE. El verb haver té formes bisil·làbiques en català medieval però ha adoptat formes monosil·làbiques en la major part del domini, a causa, com s’ha assenyalat, de l’alta freqüència d’ús. El verb fer, finalment, també ha experimentat el mateix procés de reducció, com es pot constatar en l’evolució de la quarta persona. Quant a la cinquena persona, aquest verb presenta unes propietats ben excepcionals. La forma antiga faits s’ha d’explicar a partir del manteniment excepcional de l’accentuació del llatí clàssic (cfr. 2.2). Aquesta forma, paral·lela a la francesa faites, a l’occitana antiga faitz i a la castellana antiga feches, es convertí en fets (i després en feu) durant el XIV, per analogia amb altres formes en e del paradigma.