Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 46

El verb ésser és un verb excepcionalment irregular: el més irregular de tota la conjugació verbal catalana i el més irregular ja des del llatí clàssic. A diferència del que passa amb altres verbs irregulars del llatí, en aquest cas s’han mantingut tota una sèrie d’al·lomorfies a causa de l’altíssima freqüència d’ús. Pel que fa al present d’indicatiu, en català medieval es mantenen els tres al·lomorfs que ja existien en llatí, i únicament es produeix un canvi analògic en la cinquena persona, que regularitzà el radical seguint el model de les altres dues persones del plural. Pel que fa a la primera persona, la forma som es manté en l’actualitat en el baleàric, però en la resta del territori es produí la caiguda de la nasal, d’acord amb la tendència fonètica regular a eliminar aquest segment en posició final. Heus aquí l’evolució de les formes del present d’indicatiu:

(29) SUM > som/son > só

ES > és

EST > és

SUMUS > som

ESTIS >> sots > sou

SUNT > són

En el present de subjuntiu també es mantingué el radical irregular del llatí clàssic si, però ara amb la desinència a del subjuntiu, introduïda en el llatí tardà: p. ex. SIM >> siam > sia.

Tot i l’estabilitat de les irregularitats d’aquest verb, en algunes de les formes del sistema de present s’han produït innovacions morfològiques que s’analitzaran en altres epígrafs; concretament, es tracta de dues innovacions relacionades amb la velarització analògica de la primera persona i el present de subjuntiu (cfr. § 4.5.3), i amb la necessitat d’evitar l’homofonia entre la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (cfr. § 7.5).