Читать книгу Del llatí al català (2ª Edició) - Manuel Pérez Saldanya - Страница 47

Les diferents al·lomorfies analitzades fins ara han tingut una sort ben diferent al llarg de la història del català. Fet i fet, les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu i el present de subjuntiu han augmentat considerablement el seu domini tant pel que fa al nombre de verbs on apareixen com pel que fa a la distribució dins el paradigma d’aquests verbs. Per contra, les variants palatalitzades (o amb sibilant) pròpies de les mateixes categories morfosintàctiques s’han vist sovint substituïdes per formes velaritzades. Aquest procés d’extensió analògica inter i intraparadigmàtica requereix un estudi detallat a causa de la diversitat de factors que hi intervenen i de les diferències dialectals. Tenint en compte aquest fet, l’analitzarem de manera detallada en el pròxim capítol.

Un altre procés analògic menys complex, i per tant més fàcilment delimitable, és el que té a veure amb les formes amb semivocal velar en la segona i la tercera persona del present d’indicatiu (p. ex. dius, diu). L’estabilitat d’aquestes formes explica que la semivocal s’hagi generalitzat en altres formes del paradigma. Més amunt ja ens hem referit al fet que diferents infinitius que originàriament seguien el model de la segona conjugació (i tenien, per tant, una forma arizotònica) han assolit formes rizotòniques amb semivocal velar a partir d’un procés analògic que es pot exemplificar com segueix: «viu : viure / veu : x». D’acord amb aquest tipus de relació proporcional, on intervé la tercera persona del present d’indicatiu i l’infinitiu, l’antic infinitiu ve(s)er fou substituït pel modern i analògic veure. Aquest canvi no és, però, l’únic en què intervenen les formes amb semivocal. Aquestes formes s’han generalitzat igualment en la sisena persona d’aquest tipus de verbs que, com s’ha pogut comprovar, no tenia cap segment consonàntic en alguns casos (dien, veen, etc.) o presentava la consonant v en uns altres (deven, beven, etc.). Aquest canvi, iniciat al XV i generalitzat una mica més tard (Coromines 1971: 317, DECat, IX: 320), està motivat pels mateixos factors que s’han adduït per justificar el canvi en els infinitius; concretament: (a) la tendència a reduir les variants al·lomòrfiques; (b) la tendència a organitzar els paradigmes a partir de relacions implicatives en les quals intervé la forma bàsica de tercera persona (relacions del tipus diu → diu + en), i (c) la conveniència d’evitar el hiat en formes com ara dien o veen: dien >> diuen, veen >> veuen.