Читать книгу L'horror de Rèquiem - Marc Pastor - Страница 12

La primera referència que hi ha sobre l’enclavament del que segles després seria la Mansió Santes Creus és dels voltants del 700 abans de Crist, quan un grapat de laietans va establir-se al vessant sud del Turó d’en Pisca, als afores del que avui coneixem com Sant Feliu de Llobregat.

Era un poblat on van arribar a viure mig centenar de persones comptant-hi tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a vot que qualsevol dels seus veïns2. En excavacions arqueològiques recents s’hi han trobat restes d’àmfores, de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia i massaliota, així com peces d’un collaret d’origen púnic (per consultar l’entrada a la Viquipèdia, cliqueu aquí).

El nom del poblat ibèric, Puig Perillós, prové de la troballa d’una necròpolis en el mateix indret, on es comptabilitzen mig centenar d’esquelets carbonitzats, comptant-hi els de tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a morir socarrimades que qualsevol dels seus veïns3.

Entre els ossos, s’hi van trobar dues plaquetes de plom minúscules (avui oportunament desaparegudes en circumstàncies misterioses per necessitats narratives) datades del 500 aC (segle amunt, segle avall), amb inscripcions en el que sembla la llengua ibèrica. Un misteri que ningú encara ha aconseguit desxifrar però que han estat adjudicades amb una seguretat quasi total als habitants humans, ja que es considera improbable que cap de les ovelles dominés l’idioma ibèric ni hi tingués gens d’interès.

Cap al segle X, al Puig Perillós s’hi va alçar una torre de guaita per controlar la vall del Llobregat i mantenir un punt de defensa a la delicada frontera de la Marca Hispànica. La llegenda diu que, dos dies després d’acabar la fortificació, una ràtzia dels musulmans hi va calar foc i va abrasar els dos soldats que hi havia destinats mentre es cruspien un bon tall de porc acabat de cuinar. L’endemà d’aconseguir la possessió de la torre, els soldats musulmans van morir carbonitzats quan van quedar-hi atrapats en un incendi provocat pels reflexos que el sol produïa en els punyals dels catalans morts i que els moros no havien gosat tocar per la impuresa porcina del seu destí.

Aquestes anades i vingudes, aquestes petites conquestes i derrotes efímeres, aquests incendis fortuïts i devastadors es van anar succeint almenys una desena de vegades en els següents anys, fins que ambdós bàndols van abandonar la idea de dominar el Puig Perillós sota el pretext que a l’hivern hi feia massa fred, i a l’estiu, massa calor.

No va ser fins ben entrat el segle XIII, sota domini del noble rei Jaume I, que el cavaller Guerau Corvo va ordenar construir-hi «lo pus bell castell del Llobregat», tal com es recull al Llibre dels Fets: «Lo castell és una fortalesa formosa, que mira vers Tarragona e ha sol tot lo jorn, ben distribuïda i agençada, e quadrada, e ha porta de fusta de roure, e merlets sense usar, e pou, e dues torres, e pati d’armes prest a entrar-hi a formar, e celler propi, una sinecura, òptim parelles.» El rei Jaume havia donat les terres del Turó d’en Pisca a Guerau Corvo en agraïment per l’ajuda en la conquesta de Mallorca, si bé va obviar esmentar la sort que havia acompanyat els habitants i les ovelles de Puig Perillós al llarg dels anys. Al cap i a la fi, el rei no se sentia tan agraït amb el cavaller Corvo, qui, a les ordres de Guillem II de Bearn i Montcada, havia noliejat una nau cap a Mallorca amb deu amics i vint minyones de llinatge vaporós i havia acabat fent salat perquè van errar el rumb (una petita confusió amb els astrolabis que va acabar amb el capità del vaixell amb l’estómac farcit de pedres al fons del Mediterrani en algun punt entre Sicília i Xipre) i van anar a raure a una illa controlada per un pirata otomà, on van ser apressats durant sis anys, en la major part dels quals van patir tota mena d’encarinyaments bruscos per part dels carcellers i una gavina especialment tossuda. Quan Guerau Corvo va aconseguir escapar de l’empresonament, cinc dels seus homes van acompanyar-lo en el viatge de tornada; tres li van dir que anessin tirant, que ells sortirien més tard, dos no van dir ni ase ni bèstia perquè havien mort travessats per una espasa un i per un bec l’altre, i de les minyones ja feia temps que no en tenien més notícies que el somriure murri dels corsaris turcs. En arribar a Mallorca, per fi, ja estava més que conquerida, i els cavallers van adreçar-se a la ciutat de València, que tot just queia sota domini cristià. Guerau duia de la seva estada amb el pirata tot un carregament de sedes, espècies i malalties de transmissió sexual que van delectar el bon rei Jaume.

Aixecat el castell al Puig Perillós, doncs, el cavaller Guerau va instal·lar-se a les masmorres per no perdre els costums adquirits amb els anys. Allà, gratant el terra per cap raó en especial, un tic que li quedava de les visites del carceller, va trobar mig enterrades les plaquetes de plom en idioma iber que amb una seguretat quasi total no havien estat escrites per una ovella. Guerau Corvo va forçar la vista per intentar desxifrar els gargots de les peces. Com que no s’hi veia, va agafar una torxa i se la va apropar a la cara, sense parar atenció que encara jeia sobre un jaç de palla seca que va encendre’s en un tres i no res.

Les flamarades que sortien per les finestres i espitlleres del castell van servir de far per als navegants que solcaven la desembocadura del Llobregat durant tota una setmana.

Potser perquè el Puig Perillós tenia mala fama, no va ser fins a la Guerra de Successió que ningú va atrevir-se a ocupar-lo de nou. El juny de 1713 (segle amunt, segle avall), es reunien a Sant Feliu de Llobregat el representant de les tropes de Felip V i el virrei i cap de comandament dels austriacistes de Catalunya per dirimir la capitulació de la Ciutat Comtal. El baró de Pallejà i Torrelles va oferir el Mas del Perill, un casalot senyorial que acabava d’edificar al Puig Perillós, com a lloc per a l’encontre. Els comandants van acceptar la localització perquè el baró de Pallejà era manifestament austriacista, però la seva muller es declarava obertament borbònica, de vegades de forma massa literal. Els exèrcits van plantar campaments a la falda del Turó d’en Pisca i els nobles es van allotjar als dormitoris confortables del Mas del Perill.

Entrat el vespre, bon vi, bona teca i alguna discussió abraonada sobre qui ha mort qui i qui ha jurat fidelitat a qui, que va acabar amb un això no m’ho dius a fora i dues persones visiblement èbries que es baten en duel al pati de la finca, un pati inclinat, no ho oblidem, que els feia caure un cop i un altre cada vegada que desenfundaven les pistoles i les alimentaven amb plom, palla, pólvora i alè de borratxo, i que va provocar que un tret rebotés en un dels porticons i la bala s’estellés en un oli de llum i el trenqués, i va caure ardent sobre tot l’alcohol que empastifava el terra i els fems dels cavalls i que hom pot imaginar-se com va acabar la cosa: el cim de la muntanya com una pira enorme on era impossible distingir un filipista d’un partidari de Carles d’Àustria si no fos perquè uns cridaven en castellà i els altres en català, tot i que hi ha qui ho posa en dubte.

Sobre l’incident es va segellar un pacte de silenci i els capitostos carbonitzats van ser reemplaçats per soldadesca de físic semblant (un bigoti de més o de menys, però sense ni un bri de sutge) que acabarien vivint el final de la guerra en una impostura socarrada.

Ramon Santes Creus va triar el Turó d’en Pisca per construir-hi la mansió que hauria de veure néixer i morir (sobretot morir) les següents generacions de la que ja era una de les fortunes més poderoses del país, en part gràcies al negoci de cultiu, transport i venda a preus molt competitius de mercaderia humana a ultramar. La nissaga dels Santes Creus vivia folgadament gràcies a l’explotació dels esclaus, doncs. El senyor Ramon empaitava les criades, els negres i els deutors; el senyor Ramon empaitava tot el món. Era implacable, perquè només algú amb la constància, manca d’escrúpols, empatia i roba interior del senyor Ramon podia tornar a la vila natal d’on va sortir amb una mà al davant i una al darrere, carregat amb un sarró de mans amputades a esclaus rebels. Mans que va fer embalsamar i enfilar per penjar-les sobre la portalada del Mas del Perill, fet pel qual a Sant Feliu molts van rebatejar el casalot com a «Mans del Perill».

La mort accidental de Ramon Santes Creus mentre cremava uns rostolls a l’hort de la finca va fer que l’hereu agafés les regnes del negoci durant tres setmanes, el temps que va trigar a estimbar-se amb un carro ple d’explosius turó avall quan es dirigia a demolir la mansió familiar per raons que ningú no coneix, i que ni tan sols el germà petit, qui va heretar la fortuna, les influències i el destí inflamable dels habitants del Puig Perillós, va aconseguir escatir contractant un vident per tal que s’hi posés en contacte. Vident a qui, en una sessió d’espiritisme, se li’n va anar la mà amb les espelmes i va acabar enviant mitja família (hereu de recanvi inclòs) a l’altre barri enmig d’una agonia de flamarades i esgarips d’ultratomba.

Fermí Santes Creus, un nebot de rebot, fill bastard del sisè germà amb una criada del palau Falguera, es va fer càrrec amb quatre anys del patrimoni familiar i de l’afició per l’ocultisme. Fascinat amb la història del Puig Perillós, al cap de set anys va promoure les excavacions per desenterrar el passat misteriós i flamíger de l’enclavament. Ell és el responsable de la descoberta de les ja desaparegudes plaquetes de plom, de la necròpolis ibera i d’una baralla de cartes Hermanos Fournier en perfecte estat sobre les quals d’ençà d’aleshores prendria tota decisió important en la vida. No devia ser tan mala decisió perquè Mas (o Mans) del Perill no va tornar a cremar (ni els residents a dins) fins a la mala nit que tots els parents vius i un de mort de la Lynette Santes Creus, tret de cosins detectius postissos, van morir-hi calcinats.