Читать книгу L'horror de Rèquiem - Marc Pastor - Страница 9

La boira sobrevola la riba del llac, l’onatge escumós enfosquit per la posta gairebé simultània dels dos sols, que abandonen a la tenebra les ruïnes d’una ciutat llunyana. L’imperi dels astres obscurs i els satèl·lits fugissers s’apodera de la volta celeste, però l’urbs es resisteix al jou. Aliena a la música de les nimfes, allà on el Rei espera en el tron, en Rèquiem entona un cant sord, un plany, un plor que no escoltarà mai ningú.

Després, eructa i allibera una part de l’ànima que li oprimia l’estómac, gas sobre gas, la broma inflamable que prenya una vall erma. Gira el cap a banda i banda i no troba ningú amb qui disculpar-se. La ciutat és llunyana i sense nom, o almenys no veu cap cartell, cap indicador, cap senyal de trànsit ni avís per obres. Arrenca a caminar pel fangar a l’espera de vida, els pulmons abrasats, pústules porprades a la pell que, no obstant això, no couen, com si el cos pertanyés a algú altre, com si l’aire que respira, un oxigen viciat i pestilent, no li correspongués. En Rèquiem s’apropa al llac per emmirallar-s’hi, però l’aigua recula a cada passa i fa tota la impressió que s’allunya, en una fugida perpètua. Treu el mòbil de la butxaca i prova d’encendre’l, però no té bateria. Es maleeix per no haver-lo deixat carregant durant la nit, abans de penetrar en el món dels somnis. Més tard li treu ferro, quan calcula que el roaming a una altra dimensió l’arruïnaria a ell i a la seva descendència (en cas que mai en tingués, que encara s’ha de veure) durant generacions. La pantalla li serveix de mirall, un espill fosc i malèvol com els ulls celestials que el sotgen a través de la calitja ferruginosa que ara l’envolta. No reconeix el seu propi rostre, però tampoc és el de ningú altre.

Res no té sentit en un somni.

En Rèquiem creu que no cal buscar-hi una lògica, als somnis. Que això és només per a psicoanalistes de pa sucat amb oli i novel·listes amb pretensions, que si fa no fa són el mateix col·lectiu.

Es dedica a continuar caminant com si explorés un videojoc, a l’espera d’alguna ordre, alguna instrucció, alguna pista o algun camió de la brossa que el desperti de matinada amb l’estrèpit d’un contenidor carregat de detritus en descomposició i vidres despatxats en el color equivocat.

Com del no-res, un estrany castell abandonat, a mig construir, i una roda de carro a la porta. Escrit amb sang (ves a saber de qui o de què), en un alfabet impossible que és capaç de desxifrar per il·luminació onírica i amb una cal·ligrafia infausta que llegeix amb habilitats farmacèutiques: «Fortificació controlada pels germans Byakhee.»

No hi ha ni rastre dels tals Byakhee ni ganes, més enllà de la pudor de flatulència lleguminosa que impregna cada maó, cada columna, cada balustrada, cada punt de volta, cada arc gòtic, cada sortida d’emergència correctament senyalitzada, cada extintor, cada armadura buida, abandonada, com si algú n’hagués xuclat el cadàver de dins com qui succiona un percebe. Sí, potser és això. Un castell com les restes d’una mariscada l’endemà al matí, crocant de closques i mosques, els plats bruts a l’aigüera, aquella copa trencada encara amb un cul de vi blanc on sura una vespa golafre.

De sobte, perquè en aquests estranys indrets ultradimensionals tot sempre passa de sobte, un estrany udol que cap gola pot emetre, l’estrany esgarip perllongat d’un turment insaciable... i estrany. El lament finisecular d’un estrany habitant de l’estrany paratge. En Rèquiem baixa unes estranyes escales de cargol fins a arribar dalt de tot d’una estranya torre. El llac regurgita estranyes bombolles de gas que esclaten en estranys i terrorífics crits de milers d’ànimes condemnades. Una estranya riallada trenca el firmament i fa giravoltar els núvols en estranyes formacions en espiral. Una llum s’encén en un edifici de la ciutat llunyana. Una llum estranya, és clar. I la ciutat també és estranya. I terrorífica. I en Rèquiem sent que perd el seny i el mòbil, que li cau de les mans i s’estavella contra el cel, que cal insistir que és ben estrany.

De sobte, de nou, s’adona que té l’anell clos en el puny i que el puny es desfà com una aspirina efervescent a la tauleta de nit. Una ombra li atansa el got perquè en begui, ajagut a la vora, la mà al clatell per ajudar-lo a fer el primer glop, com una llevadora o un actor porno amatent. En Rèquiem es mulla els llavis al mateix temps que abandona el somni, amb els músculs encara garratibats.

—Cridaves —diu la silueta amb veu nasal de cocaïnòman refredat— d’una forma molt estranya.

—Collons, Kurosawa —exclama en Rèquiem—. Crec que he sopat massa fort.