Читать книгу L'horror de Rèquiem - Marc Pastor - Страница 13

Els mosquits del capvespre llisquen sobre la suor d’en Rèquiem, que ha trescat carretera amunt fins al Puig Perillós, per descobrir que ara l’antiga mansió és una benzinera. Una sèrie de caramboles notarials van propiciar que, un cop incapacitada la Lynette Santes Creus, l’herència anés a raure a una companyia petroliera veneçolana, un dels socis fundadors de la qual havia estat company de caceres del tinent coronel de l’exèrcit armeni que va tenir una relació sentimental amb el dentista del sabater del veterinari de l’escurçó que un mal dia va intentar cruspir-se en Fèlix, l’estimadíssim tucà de la família Santes Creus.

Les torres d’alta tensió de cables destensats zumzegen sobre la benzinera. Un pare compra coets a la màquina expenedora de focs artificials que hi ha al costat dels sortidors. Un gos pixa sobre les brases roents de les barbacoes a l’aire lliure que hi ha prop del dipòsit de bombones de butà, al costat de la zona de fumadors abalisada amb quatre torxes mal girbades. En Rèquiem obre la porta i troba tot de prestatges atapeïts d’oli de motor i oli de palma, plàstics que embolcallen substàncies de textura i color semblants a la xocolata, envasos de sopes microonables, bosses de pedres de sal salpebrades de fruits secs i tota una lleixa dedicada a la premsa, a saber: diaris desactualitzats des de primera hora del matí, revistes del cor eviscerat i quaderns de mots encreuats amb fotografies de models femenines de roba interior de 1973.

El Dependent el mira des de darrere la caixa registradora. És un home esquifit i calb que acaba de començar el torn de nit i té aquella mirada de qui reclama una mort ràpida i acabem ja amb aquesta merda. Avui no s’ha afaitat (el seu avui fa vint-i-sis mesos que dura, un cicle interminable d’insomni, dolor i fotofòbia), es gronxa compulsivament sobre un Teleprograma i sosté un misto entre les dents. Té tantes ganes d’estar-se a la barra com que el tanquin en un taüt ple d’escorpins i l’enterrin sota les restes de la necròpolis ibera que hi ha rere la benzinera. A més, té un bufador adherit sota la barra amb cinta americana i no veu el moment per usar-lo. El dia que l’atraquin de nou, o quan un client intenti aixecar-li la camisa amb el canvi, o quan el relleu del matí arribi deu minuts tard i el miri d’aquella manera que el mira, com si se’n fotés. Té un bufador i està disposat a encendre’l a la cara de qui sigui. I en Rèquiem sembla un bon Qui Sigui.

Dos mossos de trànsit desenganxen la mirada dels mòbils i escruten en Rèquiem, qui, per uns instants, se sent un espia a punt de ser descobert amb un maletí ple de microfilms al Checkpoint Charlie. L’escaneig visual dels policies deu resultar negatiu, perquè no triguen a submergir-se en un laberint de mems internàutics.

Si en comptes d’en Rèquiem l’anell l’hagués trobat el doctor Broch, ara estaríem parlant d’una investigació molt diferent. Perquè com una investigació és com s’ho pren el nostre poc traçut protagonista: ha d’esbrinar l’origen d’aquest anell peti qui peti. El malson que el va conduir a aquell planeta estrany és només la poteta del llop fent-se passar per la mare cabreta. Si el doctor Broch hagués aparegut per aquesta benzinera amb la seva estatura menuda, pantalons de pinça i americana de botons de puny personalitzats, de ben segur que l’interrogatori hauria estat diferent. Més directe. Concís. Estructura clara. Objectiu definit. Ell sí que hauria estat un bon investigador. En Rèquiem, en canvi, ha entrat per la porta sense saber ben bé què hi venia a fer, confiat que la intuïció el guiaria. La intuïció d’en Rèquiem era tan preclara que, quan era petit, va prendre consciència pròpia i el va abandonar, mentre dormia, per anar-se’n amb algú amb més fortuna.

—Sap que els saudites tenen cinquanta paraules per referir-se al petroli?

No és la millor frase del món per trencar el gel, però a en Rèquiem no se n’hi ha acudit cap altra en el trajecte fins a Sant Feliu.

—Nosaltres som veneçolans. I en tenim cinquanta-una.

—M’aixeca la camisa.

El Dependent fa ballar les pupil·les al ritme del tritlleig d’ungles sobre el linòleum.

—Pechicho, pecherote, tualamacán, aberroque, relachidasa, benzilona, cacereña, bombedisca, espelmoquiño, guatelentera, furolontana, clarera negra, clarera espesa —agafa aire—, petropapa, petropincho, panchelosco, endobrecio, sachimavisca, mirlón, orito prieto, gel fiduncio, camagüero, ledanenco, arganera, zurbabastro, petróleo, deluschacada, sinsaboniclo, mesmonio, rifofestaso, chaluría…

—D’acord, el crec.

—No, esperi: ebonesía, carmesí oscuro, arrepompa, bimtorodona, galvanediso, cacopusco, sifilinquero, broncho, pus pesquera, calabracha, berbecó, asticlosón, mesuquero, chilobombo, gomatoso, crin, niralato, salivón, salmoniteo i flor de azil.

—Vostè és veneçolà.

—Per part de sogra —passa un drap sobre la barra, com si volgués esborrar els noms que hi ha vessat—. En què el puc ajudar?

—Pensava que aquí hi havia la Mansió Santes Creus.

—Va cremar fa cosa d’un any.

En Rèquiem no està obligat a saber tota la informació de la qual ara disposa el lector. Es podria donar el cas que massa dades l’atabalessin i comencés a comportar-se de forma encara més imprudent; no seria el primer cop. A més, la història del Puig Perillós és més un apunt curiós i tangencial en aquesta història que un fet autènticament rellevant.

—No en queda res?

S’asseu en un tamboret que grinyola i es desploma un pam amb el pes. La barra està enganxifosa.

—Quatre parets, al costat del túnel de rentatge.

Assenyala fora, a través de la màquina del cafè, com si confiés en la visió de rajos X d’en Rèquiem. Si en tingués, veuria que el túnel de rentatge és una estructura de formigó semblant a un pessebre soviètic, amb tres mànegues (aigua, aire i mirra) i un cubell de la brossa amb una rata morta per intoxicació alimentària.

—Es pot visitar?

El Dependent arqueja les celles. Seria la pregunta més estranya del dia si un camioner no li hagués demanat a mitja tarda un lloc segur on poder amagar un cadàver que ja s’està podrint i deixa la cabina del camió tota empudegada.

—Prendrà alguna cosa? —interroga el Dependent. El negoci és el negoci.

—Què té?

—Te? Amb menta?

—No. Que què té.

—Trastorn esquizoafectiu, però el meu psiquiatre diu que està controlat. Mentida. —Agafa un pot de caramels de menta per al mal alè i l’obre—. Em recepta unes pastilles per controlar-me mentalment i he deixat de prendre-les. Les canvio per aquestes i així ningú no sospita.

Torna els caramels psicoactius a l’expositor.

En Rèquiem rescata la targeta del doctor Heribert Gisbert de la butxaca dels texans i l’entrega al Dependent.

—Si mai vol canviar de psiquiatre, aquest era el de l’antiga propietària de la Mansió Santes Creus.

D’una plantofada, el Dependent esclafa un mosquit impertinent que li voltava el coll des de feia una estona i, amb els dits encara ensangonats, recull la targeta.

—L’ha enviat el meu psiquiatre? —El bufador ho acabaria tot ben ràpid, pensa el Dependent.

—No —respon en Rèquiem amb una naturalitat del tot impostada—. Posi’m un cafè.

—No volia un te?

—El que li sigui més fàcil.

Els policies responen a un avís inintel·ligible de l’emissora, es corden el cinturó i deixen unes monedes a la barra. En Rèquiem fa un cop de cap per saludar-los i ells responen amb un grunyit. Surten tot just quan entra una dona i crida des de la porta:

—El dipòsit ple a la 4!

—Dièsel Ristretto? —pregunta el Dependent mentre manipula l’ordinador.

—No. 95 Intenso, avainillat.

—Ja el tens.

—No li demana una identificació? —En Rèquiem assenyala el cartell de «Per emplenar el dipòsit en torn de nit es requerirà DNI» gargotejat amb pressa i retolador de traç gruixut sobre una cartolina, al costat del pot de les propines folrat amb dibuixos eròtics esgrogueïts d’antigues publicacions pornogràfiques.

—És clienta habitual —s’excusa sense ganes el Dependent.

—I no sap quin combustible consumeix el seu cotxe?

—El canvia molt sovint, cada cop que se li mor un marit. Té molt mala sort, aquesta dona.

—Sí que és mala sort, sí.

La dona penja la mànega al sortidor i torna a pagar amb un feix de bitllets a la mà. Quan s’acosta a en Rèquiem, li pica l’ullet. En Rèquiem fa un simulacre de somriure i ella deixa un bitllet de cinquanta sobre la barra.

—Avui convido jo —diu, es passa la llengua pels llavis i se’n va remenant un cul embotit en leotards de gimnasta de cuneta.

—És el seu dia de sort —rebla el Dependent.

—Això sembla. Oblidi el cafè. Posi’m un trifàsic… amb el millor conyac que tingui.

L’aranya que teixia una teranyina entre les ampolles fuig en sentir-se amenaçada.

—Vol uns caramels per a la gola?

—No. Només busco informació.

El bufador. El bufador el crida. El foc ho purifica tot.

—Li costarà diners, doncs.

—Cobri’m el trifàsic —esgrimeix el bitllet de cinquanta euros que la vídua enleotardada ha entregat alegrement.

El Dependent tecleja a la caixa registradora i n’hi torna dos de vint i un grapat de xavalla. En Rèquiem els guarda a la butxaca d’on havia extret la targeta —no usa mai cartera—, però fa lliscar un dels bitllets sobre la barra. Pel camí, s’hi adhereixen substàncies mucoses indeterminades.

—Què vol saber?

—Em pregunto si coneix aquesta noia. —Desbloqueja el mòbil i busca la fotografia del rostre de la Lynette que va fer durant l’autòpsia. Està inflada i cianòtica, els ulls rebotits, el llavi tort en un gest que deixa a l’aire unes genives fosques, els cabells esbullats sobre el front.

—És maca —respon el Dependent—. Sembla molt viva. És la seva nòvia? Ha desaparegut i l’està buscant?

—No. Vivia aquí, abans, a la mansió Santes Creus.

—Fa un any que…

—… va cremar. Ho sé. Però la coneixia?

—Deixi’m mirar… —engrapa el mòbil i se l’acosta a pocs centímetres dels ulls, com si l’hagués de fer servir per pentinar-se les pestanyes—. Sí. Havia vingut alguna vegada per aquí. Em sona.

—Hi va parlar?

—Segur que no l’envia el meu psiquiatre?

—No.

—Crec que només la veia jo, aquesta noia. Entrava, s’asseia aquí en el mateix lloc on vostè és ara i s’hi passava hores en silenci. Estava més prima i menys blava, però ara la recordo bé: és ella.

—No li va dir mai res, aleshores?

—Només un cop. Però ja li dic que fins ara que m’ha ensenyat la foto —li torna el telèfon— creia que era, ja sap, una altra de les veus del meu cap. Tothom la ignorava, era com si no existís. Com en aquelles pel·lícules que descobreixes que el protagonista té un amic que en realitat és una projecció d’ell mateix i que no ha existit mai més enllà de la seva fantasia, no sé si m’entén.

—Què li va dir?

—Què?

—Diu que hi va parlar només un cop.

—Que moriríem tots.

En Rèquiem fa un glop del trifàsic, lletós, amargant i tebi com una escopinada.

—Així tal qual?

—Va dir que la fi del món s’apropava i no hi havia marxa enrere. Em va mirar directament als ulls i em va dir que m’acomiadés de la gent que estimo, que em preparés, perquè l’adveniment de no sé quin rei ja havia començat i ella n’era culpable. Va ser l’última vegada que la vaig veure, no ho sé, fa cosa d’un mes. Escolti, el psiquiatre aquest que m’ha recomanat és el mateix de la noia?

—Sí.

—I vostè existeix o també surt del meu cap?

—A veure, hi ha diferents corrents filosòfics que encara es barallen per respondre aquesta pregunta… —En Rèquiem aprofita per estirar els músculs i desemperesir-se—. Sigui com sigui, si visqués dins del seu cap, també seria real, oi? Vull dir: si existeixo només per a vostè, soc real «per a vostè».

El Dependent està més temptat que mai d’encendre el bufador i rostir aquest espectre molest que no calla. Posats a delirar, preferia la noia apocalíptica.

—La conversa s’ha acabat —sentencia, l’esguard enfosquit.

—No s’ho prengui així —diu en Rèquiem—. Què volia dir amb l’adveniment d’un rei?

Silenci per resposta. Precisament ara ha decidit fer cas del psiquiatre i ignorar les veus que li parlen.

En Rèquiem hi insisteix:

—Si em respon la pregunta prometo anar-me’n i no tornar mai més.

L’oferta és temptadora. El Dependent neteja el tub escalfador de la màquina de cafè amb el mateix drap que ha anat refregant arreu del local.

Penjat de la paret sobre la porta del bany com una escopeta catòdica de Txèkhov, el televisor. L’home del temps parla del pas proper a la Terra d’un cometa descobert fa pocs dies el pròxim 13 d’agost —no queda ni un mes—. Aleshores, es dedica a repassar la intensa activitat volcànica de l’Stromboli i un parell de volcans islandesos de noms de luxació palatal, tempestes torrencials a l’est d’Europa, el front de dos ciclons bessons que han arrasat Madagascar, un tifó de dimensions gegantines que ha causat desenes de milers de morts a la Polinèsia, quatre terratrèmols simultanis a l’Amèrica Llatina que han engolit poblacions senceres, un huracà que ha fet desaparèixer mig estat de Texas, incendis massius a Sibèria i l’Amazones i un tsunami que ha esbarriat l’illa de Kyushu, al Japó.

El Dependent sospira i es gira cap a l’home de vestit i fedora blaus que es corba sobre un got de whisky. Aquest dona la seva aprovació amb un encongir-se d’espatlles, i continua invisible a ulls del món, tot un falcó nocturn.

—Aquell Que No Es Pot Anomenar, em va dir. El Rei de Groc.