Читать книгу L'horror de Rèquiem - Marc Pastor - Страница 5

per Biel Perelló

L’autor i la seva època

Què es pot dir de Víctor Negro que no s’hagi dit ja?

Poca cosa, francament.

Víctor Negro no dona entrevistes, no es deixa veure en públic, no assisteix a vernissatges de pica-pica. Res.

Una cosa és indiscutible, però: Víctor Negro és l’autor d’algunes de les pàgines més brillants de la literatura contemporània des que va publicar L’any de la plaga íntegrament en paper d’alumini.

I també és un fet que sempre que ens acostem a la figura de Víctor Negro, tard o d’hora acaba apareixent un altre nom misteriós: Marc Pastor. Qui és aquest altre personatge? Un sòsia? Un alter ego?

Rotundament, no en tenim ni idea.

És probable que li revisi els textos i que li passi el corrector ortogràfic del Word.

Durant un temps es va dir que Negro escrivia i Marc Pastor li feia les gestions editorials, ja que el seu tarannà més obert, l’experiència en el món literari, la placa d’agent de l’autoritat i una pistola sobre la taula de l’editor agilitzaven notablement les negociacions. En qualsevol cas, no són més que rumors que no s’han pogut demostrar i segurament són falsos.

L’obra com a aproximació

a les tesis econòmiques de l’Escola de Chicago

Aquí piquem ferro fred. La manca de bibliografia sobre el tema és descoratjadora. Hom ha trobat a L’horror de Rèquiem referències als diners, a la precarietat laboral, a les penúries pecuniàries. Però són subtils, molt allunyades de l’efectisme keynesià d’Els miserables i del dickeynesià d’Oliver Twist.

No obstant això, la novel·la funciona perfectament com a refutació sòlida de les imbecil·litats de Hayek.

Resulta estranya l’absència d’algun estudi en profunditat sobre la macroeconomia a la literatura victornegresca, car els economistes solen ser persones aventureres i amb una gran imaginació.

Provem de fer una altra aproximació

A L’horror de Rèquiem la paraula «dents» apareix onze vegades; «genives», quatre; «dentadura», tres, però «endodòncia», zero. L’aproximació odontològica és força limitada, doncs.

Una aproximació a les aproximacions

L’estudi interdisciplinari d’aquesta novel·la comença a donar fruits, sobretot en el terreny de la literatura comparada. Recentment, una prestigiosa universitat va publicar un article on comparava el llibre de Víctor Negro amb maquinària agrícola. És una notícia excel·lent, però hem de ser cauts: una anàlisi superficial demostrà que l’origen de l’article era el blog outlet-for-pagesos.wordpress.com, i que el seu autor, locigalot2004, efectivament estava vinculat a una universitat: concretament, a la Universitat Rio Bravo de Lleida, que, en realitat, no era una universitat, sinó una tapadora de negocis de compravenda de material agrícola defectuós.

Paral·lelament, l’Ateneu Barcelonès va provar de fer un curs sobre ètica i estètica a L’horror de Rèquiem i el van encarregar a un senyor de Badalona, insistint que podia aprofitar la seva experiència com a venedor al Bauhaus i que, de ben segur, alguna cosa podria dir de Kandinski, Mies Van der Rohe o Leroy Merlin.

Però aturem-nos un moment.

On són els erudits sobre el gènere noir, fantàstic, sci-fi, terror o gore-tex, gèneres que, personalment, també em semblen fantàstics.

És que no hi ha ni un sol estudi de l’obra que s’aguanti mínimament?

Doncs sí que n’hi ha. Un, exactament1. Però sembla que s’hagi escrit amb displicència, amb por.

Mirem-ho amb perspectiva, doncs. En aquest moment, respecte a L’horror de Rèquiem, hi ha dos corrents de pensament oposats:

a) Els estudiosos2 que, a l’obra, hi veuen un conjunt harmònic entre l’ethos i el pathos.

b) Jo, que més aviat no.

A parer meu, l’estudi acadèmic anteriorment citat3 requereix urgentment una peer review. L’autor confon ethos amb un futbolista camerunès i, el que és més alarmant, tan sols fa referència al pathos quan parla de la neteja de lavabos, i sempre fent servir l’expressió pathos WC.

Aquesta aproximació divaga i no va al moll de l’os. Li falta allò que Pla anomenava «vergonya torera».

Fa la impressió que ningú es vol acostar a aquest llibre. És un prejudici sobre el gènere? No i mil vegades no. Aquesta és una obra que entronca amb la tradició del gènere fantàstic d’aquest país: Manuel de Pedrolo, Joan Perucho o Borja de Riquer, sense oblidar els columnistes d’opinió dels diaris digitals.

Per què, aleshores, hi ha tan pocs estudis solvents al voltant d’aquesta obra, i més tenint en compte l’elevat nombre d’especialistes en literatura de gènere i l’entusiasme que genera entre els lletraferits?

L’obra com a aproximació

a una mort prematura i violenta

Potser l’explicació més prosaica és que capbussar-se en les pàgines de L’horror de Rèquiem és un esport de risc, gens recomanable per als fràgils d’esperit, i és que sembla com si alguna mena de malastrugança caigués sobre qui s’acosta a l’obra de Negro.

La gent que ha provat d’editar o d’estudiar les seves novel·les té tendència a patir alguns contratemps.

Al prologuista de l’edició andorrana el van trobar amb un tret al cap dins un Cadillac rosa; a l’editor italià, mort i abandonat en un contenidor d’escombraries; el porto-riqueny, penjat d’un ganxo en un camió frigorífic, i a l’islandès li van tancar una setmana el compte de Twitter.

És per això que els especialistes que s’aproximen a l’obra negresca (o afroamericana, com s’estima més denominar-la l’escola postmodernista4) ho fan amb una certa cautela paranoide, que és part fonamental de qualsevol estudi literari rigorós.

I és aquesta contrarietat la que ha deixat fora del terreny de joc aquells erudits més acomodats, més porucs, amb una família per protegir, i ha obert pas a un ventall d’emprenedors amb rerefons més diversos, sovint amb pocs escrúpols, que veuen en el negoci editorial una oportunitat d’enriquir-se ràpidament, la qual cosa atreu oportunistes de disciplines heterodoxes i, sovint, allunyades de la literatura, amb resultats desiguals, com ha quedat demostrat amb l’enganyifa de la maquinària agrícola i la puta merda de xerrada a l’Ateneu.

Però la voluntat hi és, i això és important. Només cal rigor i no imaginar conspiracions delirants allà on només hi ha hagut una sèrie d’assassinats horribles que sembla que tenen una relació macabra amb aquest llibre.

Jo també soc un nouvingut al món afronegresc. Va ser una barreja de curiositat i de desesperació absoluta, el que em va apropar a la novel·la.

Aproximem-nos-hi d’una vegada,

sense por ni esperança

Què es pot dir de L’horror de Rèquiem que no s’hagi dit ja?

La primera paraula que a hom li ve al cap en acabar la novel·la és, sens dubte, merkwürdigliebestraum, que podríem traduir com «Fuà, nen, quin passote».

És aquesta una novel·la d’autoficció? No. És aquesta una novel·la d’algú jove que se’n va de Barcelona per retrobar les arrels i la parla local del poble dels seus avis? Amb prou feines.

És una novel·la de terror? Sí. Fa riure? Per descomptat.

Segons el difunt catedràtic peruà Leopoldo Torresaguado, de la Universidad Católica del Cristo en Bambas, el final de la novel·la deixa el lector amb «un somriure i mal rotllet». I no puc més que donar-li la raó.

En canvi, de la publicació en alemany del malaguanyat professor Frugenbach, de la Facultat de Lingüística de la Universitat de Potsdam simplement en discrepo, tot i que potser només de la traducció que en fa Google Translate.

En qualsevol cas: de què tracta L’horror de Rèquiem?

De moltes coses, com tots els clàssics. Els clàssics resisteixen bé el pas del temps, i L’horror de Rèquiem no n’és l’excepció. És cert que, de tant en tant, caldrà actualitzar els models dels telèfons que fan servir els personatges però, a banda d’això, té allò que distingeix els clàssics de la resta d’obres: que la peripècia del protagonista provoca en el lector un efecte emocional purificador (Κάθαρσις), que ens acosta a la serenitat i a la impertorbabilitat (ἀταραξία) i una portada guapa.

Per no aixafar la guitarra al lector neòfit direm que a la novel·la hi ha un personatge que podríem definir com a protagonista. I que li passen coses. Grosso modo.

L’esquema és clàssic i molt clar. La vida monòtona del personatge protagonista fa un gir de 365 graus a babord en trobar un objecte amb molt mala pinta, que és el detonant de la història (en altres paraules: una περιπέτεια comme il faut).

Aleshores l’autor agafa el lector per les solapes i el convida a un viatge iconoclasta, a la follie à trois d’una Santíssima Trinitat de fracassats que sospita que no té res per perdre; gran error, perquè en el pitjor moment veurà que sí que queda alguna cosa per perdre i la defensarà peti qui peti.

És el prototípic descobriment crucial del protagonista (una

ἀναγνώρισις de tres parells de collons).

Els lectors de Lovecraft hi trobaran reminiscències cthuloïdianes, fins i tot cthulesques, o, si més no, el regust de Gozer el Gozerià.

A partir d’aquí, tot seguint el cànon aristotèlic, hi haurà μελοποιΐα i pluja daurada. Hi haurà tensió sexual no resolta amb un tentacle monstruós, números musicals, viatges organitzats, funcionaris desmotivats («L’horror! L’horror!») i un encarregat del museu de cera hipermotivat, lloros, personatges metaliteraris, incendis a tout-i-plein i un munt de notes a peu de pàgina, com si l’autor hagués pres seriosament les paraules de Noël Coward5 i, sense complexos, fes de la novel·la un viatge constant escales amunt i avall, de la rialla a la por.

Un plantejament pràcticament noucentista, vaja.

En mans d’un escriptor més mandrós, com Dostoievski, el relat podria haver acabat amb un Deus ex machina o un Donec perficiam i aquí pax et gloria a posteriori. Però no. L’autor fa un autèntic tour de France i acaba atorgant al lector la darrera paraula, i deixa que sigui ell el responsable del destí del món; li passa, en definitiva, allò que en termes filosòfics se’n diu un marronassu del quinze.

I ara sí, és moment de seure a la butaca, amb una copa de conyac de mig litre al costat, d’encendre un bon cigar i de començar a llegir L’horror de Rèquiem. Anar llegint fins que se’t tanquin els ulls i comencis a somiar malsons que no et pertanyen, mentre el cigar et llisca dels dits i cau al costat d’aquella cortina que fa tota la pinta de ser molt inflamable.

Sobre aquesta edició

Del manuscrit original sencer, si és que tal cosa va existir, només ens n’han arribat fragments inservibles. Negro el va cremar per preparar-se una infusió d’eucaliptus.

El gruix d’aquesta edició es basa en l’única versió presumptament íntegra que se’n conserva: una còpia en rus d’una traducció al francès. Com a fonts secundàries hem fet servir l’esborrany que Negro va penjar a Geocities.com cap a l’any 2001 i dues cintes de casset TDK de 90 minuts on l’autor interpreta els diàlegs de la novel·la fent veu d’esquirol capat.

La font (perduda ja) de Geocities l’anomenarem versió ∆; a la versió TDK l’anomenarem µ; per coherència i per simplificar, la versió del manuscrit en rus serà anomenada Љ.

Pel camí ens hem trobat alguns esculls: hem hagut de correlacionar µ amb Љ guiant-nos per ∆ i eliminar tot Љ que no µ o que contradigués ∆, sempre que ∆-1 > µ o, en cas de dubte, Љmc=E.

I també hem hagut d’aprendre rus.

Esperem que els erudits en treguin profit, de l’esforç.

Val a dir que l’afortunada troballa recent de la còpia íntegra en rus en una sabateria de Sant Petersburg ha estat el detonant d’aquesta edició, que podríem qualificar de canònica-def-OK 6.