Читать книгу Sota el signe del drac - Maria-Mercè Marçal Serra - Страница 11

Distingides autoritats, ciutadans i ciutadanes de Vilanova i la Geltrú, amics tots que us heu aplegat en aquesta vila per gaudir i participar en la festa major.

A l’hora de prendre la paraula en aquest acte, m’adreço a vosaltres amb els ulls encara enlluernats per una descoberta. Si hi ha més d’un motiu perquè us agraeixi que m’hagueu convidat a la vostra festa i assignat aquest paper afalagador de donar-li pas simbòlicament amb els meus mots, si hi ha més d’un motiu perquè us en doni les gràcies, un, sense cap mena de dubte, sobresurt entre tots: i és que la meva estada entre vosaltres, aquests dies, m’ha permès d’acostar-me a la realitat singular d’aquesta ciutat, m’ha fet parar l’orella i agusar tots els sentits i, així, m’ha fet captar aquest batec que la fa diferent, única, entre tantes altres poblacions marineres, de les quals, de lluny estant —no hi ha distància més gran que la del desconeixement—, a penes era capaç de destriar-la.

Comparteixo amb molta gent que, com jo, procedeix de terra endins, de la Catalunya de Ponent, una fascinació d’entrada per les viles de marina. El mar, la mar, símbol androgin, alhora expressió de permanència i de moviment, de serenitat i d’inquietud, d’origen, de renovació i d’aventura, enforcall de camins invisibles que s’obren, s’esborren, recomencen. La mar té per a mi tanta força i tant de poder d’atracció que em fa confondre, en un principi, en un sol moviment d’admiració, revestit d’un mateix prestigi mític, totes les viles i pobles que comparteixen el privilegi de sentir-la constantment a la vora.

En aquest moment, però, tinc una sensació molt viva de la individualitat de Vilanova i la Geltrú. De segur que el temps i el sedàs de la memòria perfilaran, matisaran, sintetitzaran tots els elements i les imatges que a hores d’ara se’m presenten davant meu com un garbuix de colors i sons i llum i paraules, i fantasies. Com en un gran calidoscopi gegant, amb múltiples combinacions d’una gran vivacitat i bellesa, la Vilanova d’ahir se m’incrusta en la d’avui, la de baix a mar esclata enmig de la d’en terra i al cor dels vells carrers de la Geltrú, la Vilanova que s’arrencava del nucli feudal, en un gest que la llegenda vol de llibertat, de trencament del jou de la servitud i dels mals usos, em porta, com en un viatge de retorn insòlit, a l’antic castell, on els segles s’estalonen i on el bell marc medieval allotja pintures i escultures dins del més pur esperit de l’avantguarda. La Vilanova dels pescadors, que mira el futur amb incertesa, la de la processó marinera, de l’all cremat i dels llargs silencis a les barques se’m barreja amb la dels pagesos de les vinyes, tan extenses abans de la fil·loxera i ara, sembla, altre cop en expansió, la imatge de la Verge blanca de les Neus, amb el gotim a la mà, les hortes d’avui, els tres tombs del dia de Sant Antoni. La Vilanova menestral, la dels botiguers, la ja perduda però no oblidada dels boters, la de la indústria, la Vilanova que creix, que duplica la població pels volts dels seixanta, se’m fa present a la vora de les restes ibèriques, de les llegendes que parlen de la ciutat, com aquella que presenta els vilanovins intentant agafar la lluna amb un cove en algun pou de la Vila, o, qui sap, intentant de pescar-la a mar, a l’arrossegament o potser al cercle o als tremalls. El port d’avui m’evoca vaixells d’abans-d’ahir a punt d’embarcar cap a les Amèriques, carregats de mercaderia i gent d’aventura. Els que tornen, sovint indians enriquits, escampen pels carrers un devessall de monedes que el transformisme irreverent del carnaval mudarà en tones de caramels. Ball de mantons, pervivència centenària d’un dels cors de Clavé, vida associativa intensa, variada, permanent, que no sucumbeix als alts i baixos de cap mena, visions fugaces, que he guardat de l’època de la lluita clandestina, s’entrellacen amb escenes de carnaval, aquest poema vivent lluminós, indescriptible, que Vilanova sabé mantenir a contra corrent, en els anys foscos de tanta lletra morta. La Vilanova vuitcentista, des de l’àmbit tan evocador de Can Papiol, ens duu la imatge romàntica del poeta Cabanyes, exaltador de la llibertat, mort massa jove, just en el llindar de la Renaixença, i la figura progressista del romanticisme liberal, Víctor Balaguer, republicà federal i escriptor captivat per la llegenda. La Vilanova que veié néixer Macià, primer president de la Generalitat recuperada. La dels passadissos secrets que li recorren l’entranya, laberint subterrani d’història indesxifrada. La Vilanova musical, des de les tonades populars —com aquella que a voltes taral·larejo i que conec simplement amb el nom de dansa de Vilanova—, la del Festival de Música Popular, la de la música clàssica, l’Estiu Mogut o el rock dels Països Catalans. Les velles nits amb històries de contraban i de corsaris, les matinades de Sant Joan amb banys de lluna i mar al cor del solstici d’estiu. Vilanova i la Geltrú, de nom dual i de configuració múltiple, que sembla trobar la seva unitat més profunda a través de la festa, d’aquesta festa intermitent que va de cap a cap de l’any, oberta i tancada per la Carassa del Moro Manani, amb la seva boca enorme que incita a la golafreria.

Lligam entre el passat, el present i encarada al futur, la festa sembla que sigui un dels eixos fonamentals entorn dels quals gira la vida social i col·lectiva. La festa congrega i dona coherència lúdica i expressiva a tot el conjunt de la ciutat, vilanovins i vilanovines de soca-rel i nouvinguts, els de més amunt de les barreres i els de la platja, els de ponent i els de llevant, els de Vilanova i els de la Geltrú. La festa cohesiona els de dins i, alhora, és una invitació engrescadora per als de fora a sumar-s’hi i a compartir-la.

Donem, doncs, pas a la festa, quan ja, de fet, els carrers són festa. Fem nostre el gest cerimoniós i alhora senzill del vell herald i entrem en el rovell de l’ou de la celebració, aquest domini de la dansa i del foc.

Gaudim amb la Vilanova castellera, la dels castells humans, en què la terra sembla allerar-se, tremolosa, en l’aire; la dels castells de foc, reflectits i multiplicats per l’aigua en el seu espurneig fulgurant i breu. Seguim des del principi aquesta roda, en què els quatre elements mítics s’entrellacen sense parar en un ritual alhora ancestral i renovat. La vella Mulassa negra, terral, amb la xarxa marinera de color vermell, potser com un record del seu passat foguer. Els dracs, bèsties mig de mar mig de terra, convertides en mòbils brolladors de foc, la revolta anual dels Diables i de la Diablessa, caliu soterrat, mal colgat per la norma, que esclata amb força contagiosa i lúdicament rebel. Embriaguesa de pólvora, espetecs, coets, llum, música de cobla, gralles, flabiols, gegants i nans. Domini lliure de la dansa i el foc. Donem pas, doncs, a la festa.

1986