Читать книгу Sota el signe del drac - Maria-Mercè Marçal Serra - Страница 8

Soc algú —una dona— que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no soc només això, però l’escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m’ha fet, des de fora, la pregunta «per què escric», espontàniament a mi se m’ocorre més aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena... Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, per un instant, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria.

* * *

Una dona. De classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig intentar dir el meu «qui soc» a partir d’aquest «què soc» inicial. El «qui» pròpiament dit començava amb el gest d’agraïment, tocat d’un punt d’ironia i, així i tot, cert: «a l’atzar agraeixo tres dons». I s’afermava amb la revolta. Potser sempre escriure té alguna cosa a veure amb la revolta. I amb la mancança: «L’escriptura literària està lligada a la regió on falla la seguretat en la Llei» (Blanchot).

* * *

La mancança. Sovint el fet d’escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l’espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s’escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell «qui» que volia projectar-se, trobarse, reconèixer-se en l’aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l’escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crits dintre seu, de ser publicat. I això és el que l’empeny a seguir escrivint, encara.

* * *

Un personatge de Karen Blixen davant la pregunta per la seva identitat —«i vostè qui és?»— diu: «Permeti’m que li respongui en la forma clàssica i que li expliqui una història. Hi havia una vegada...».

* * *

En un poble de la comarca que avui s’anomena el Pla d’Urgell hi ha la masia que van construir els meus avis paterns. Ells venien de Sant Martí de Tous i d’Esparreguera. Només vaig arribar a conèixer la meva àvia, i per poc temps. Quan ella va morir jo tenia tres anys. El meu primer record, que data d’uns mesos més tard, evoca un trasllat de casa: una mudança. Només dues imatges: algú, potser el meu pare, feia entrar dins una saca, per endur-se’l, un gat que miolava i s’hi resistia. La meva mare plorava. Curiosament, en grec, el mot per dir trasllat, mudança, és metàfora. Un caprici lingüístic, potser irònic, lliga el meu primer record a la poesia.

* * *

D’abans, me’n parlen algunes fotografies. En cap no em puc veure en companyia de la meva mare. La seva presència és indirecta: a través dels cabells ben pentinats enrere, dels tirabuixons a banda i banda, del llaç que devia anar canviant de color, fent joc amb el vestit senzill, però curiós, net i planxat. Hi ha una fotografia diferent que, encara ara, a la meva mare no li agrada gens, com si li fes retret: s’hi veu una nena amb la cara i la bata brutes, emmurriada, que mira amb desconfiança cap a la càmera, mentre serva sense gaire esme una flor d’ametller a la mà. M’havia escapat, sembla, «a fer un tomb per la finca, per veure els arbres»; em vaig perdre, i la imatge fixada correspon al moment en què em van trobar. Jo em retrobo —per què?— en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre’s per trobar. O en el de trobar per perdre’s.

En les fotografies em duu a coll, a la falda, la tieta Mercè: la meva padrina, germana de la meva mare. Conservo, escrita insòlitament en català, la seva primera postal de felicitació per un dia del sant que compartíem. Què la va dur, al cap dels anys, a intentar fermar el meu record amb una cadena, una polsera d’or, d’aquelles que en deien «no-me-olvides»? He perdut repetidament la cadena, finalment de forma definitiva. Subsisteix, lliure, desencadenat, el record de la dona que em va llegar el sentit de l’autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení.

A la meva mare li dec el sentit, la riquesa de la llengua. I el cant. Al meu pare, l’estímul cap a la cultura. En una altra fotografia, significativa, d’aquests meus primers anys, sec davant del portal de la masia, al costat d’ell, amb un llibre obert damunt la falda.

* * *

No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: «qui soc, per què escric». Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d’aquesta publicació. D’un sol cop d’ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d’un sostremort: la seva intenció era d’evitar que m’hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que, dos o tres travessers abans d’arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l’esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l’escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.

1995