Читать книгу Sota el signe del drac - Maria-Mercè Marçal Serra - Страница 13

L’any 1914, Katherine Mansfield escrivia en el seu diari: «Tot està quiet. He tornat a llegir l’Entrave. Suposo que Colette és l’única dona a França que fa això. En aquest moment no hi ha ningú que m’interessi més que ella».

No deixa d’ésser significativa l’explícita fascinació de la gran narradora neozelandesa per l’obra d’una altra dona contemporània seva, tan diferent per tots conceptes —obra i vida— si no és en aquella atenta i subtil captació dels més petits esdeveniments quotidians, dels més imperceptibles moviments psicològics, dels gestos més mínims i insignificants que, de cop, es revesteixen d’una importància imprevisible, adquireixen ressons insospitats fins a canviar en rodó, de vegades, el curs d’una vida.

Tanmateix, la subtilesa que en Mansfield és —per a mi— sovint quasi etèria, sensualitat alada, com aigua d’onada en el punt mateix d’evaporar-se, fins que, a voltes, sembla abocar-se, de cop, com per sorpresa, i sols per breus segons, als abismes de la crueltat i del mal, en Colette es torna agudesa i incisivitat, sempre trenada amb una sensualitat de terra verda i densa, que li fa com de coixí; contacte més familiar amb les zones fosques i amagades, que la seva mirada, mig de gata, mig de guineu, sap veure sempre «en la seva deshonesta innocència».

L’aventura de Colette escriptora va lligada de forma indestriable a la trajectòria vital d’aquella Gabrielle-Sidonie Colette que nasqué el divuit de gener de 1873 a Saint-Sauveur-en-Puisaye, a la Baixa Borgonya.

El seu naixement sembla reproduir en miniatura allò que serà la seva vida: després d’un llarguíssim part —tres dies i dues nits— que la feu «baixar cap a la llum», com diu ella mateixa, mig asfixiada i muda, manifestà de seguida una fortíssima «voluntat de viure i, fins i tot, de viure molt de temps». La seva mare, aquella extraordinària Sido, de qui res no sabríem si no fos per la seva filla, que en parla i la fa parlar en moltes de les seves obres —a part de guardar-ne les cartes, prou nombroses, que fa poc han estat publicades per les Éditions des Femmes—, interpretà joiosament aquesta dificultat inicial, tal com semblava fer-ho amb tot allò que tingués a veure amb la vida, sobretot en les seves manifestacions més «terrals». El seu jardí, per exemple, quasi mític, retingué la nostàlgia dels seus tres fills, com un petit edèn provincià, entranyable, insubstituïble i no del tot perdut: tal com la recança de deixar el clos de les aigües maternes semblava retenir Colette «molt a prop del cor de la seva mare» en el seu llarg naixement.

Sembla que fou Sido qui comunicà a Colette —que ella solia anomenar Minet-chéri, ‘gatet estimat’— aquella vivència de la natura com «un únic animal», aquella íntima connexió més que no pas amb l’ànima del món, amb el cos animat del món, que li donà tota la vida la força dels éssers profundament arrelats.

El seu pare, el capità Colette, mutilat de guerra, fou un curiós personatge que deixava, a la seva mort, una dotzena llarga de volums acuradament enquadernats on —segons els títols estampats a les cobertes— havia escrit les seves memòries. Quina no fou la sorpresa de Colette i el seu germà quan descobriren que els centenars i centenars de fulls eren totalment en blanc —fora d’una dedicatòria inicial a la seva dona—. Potser com a expressió d’un desig conscient o com a simple premonició, el petit nom amb què s’adreçava a la seva filla era Bel-gazov —és a dir, ‘bell parloteig’.

Colette es feu, sembla, hereva victoriosa d’aquell intent patern que sols quallà en una obra fantasmagòrica —amputat, també, de mots—, a través d’una pràctica «estimulada», anys més tard, instal·lada ja a París, pel seu primer marit, un altre personatge curiós i escriptor no menys fantasmagòric, «papà»-Willy, que signà en lloc d’ella els seus primers escrits i que encobria la seva impotència literària malpagant «negres» que, com la seva dona, li fabricaven les novel·les davant de les quals figurava el seu nom.

Paradoxalment, d’aquest doble llegat afàsic masculí, Colette n’arrencarà la paraula —espai de llibertat, cambra pròpia, eix, cor batent de la seva vida de dona—. I alhora, també, d’aquesta vida —aventura fascinant portes enfora de tot convencionalisme— en poarà el material de tota la seva obra literària, en una interacció constant i palpable: fets, desigs, contradiccions, ambivalències, lucidesa, esforç... La seva escriptura és inimaginable sense un parar i parar l’orella per escoltar la pròpia experiència, enfront dels mites heretats que pretenen esgotar-la, pes mort aclaparador, però, en el seu cas, mai no vencedor definitiu. I és això el que la converteix en testimoni i, al mateix temps, punta de llança d’aquest combat, personal i singular, sí, però també representatiu: perquè Colette no pertany pas a aquell grup de dones —aparentment privilegiades— a qui l’atzar sembla haver estalviat el feixuc lot comú, el llast secular que pesa sobre el sexe femení. Ben al contrari, durant molt de temps, la seva vida es mourà entre dues imatges contraposades, difícilment reconciliables, però que, a la pràctica, coexisteixen en tensió contínua: la dona lúcidament claudicant que apareix a l’Entrave —el títol de l’obra és revelador: l’entrebanc que sap engavanyar els seus passos, parany on l’amor fa d’imant per a una submissió femenina larvada, tirana dels seus ossos, atiada per obscurs fantasmes personals— i la dona de què ens parla a La Vagabonde, obra, per cert, de la mateixa època: la gosada actriu de music-hall, que descobreix una autonomia i una solitud irrenunciables, capaç de rebutjar la seguretat i el confort que un matrimoni convencional i avantatjós li oferia. Capaç també d’acceptar el repte de l’opinió pública pels seus amors coneguts amb Missy, la marquesa de Mornay —evocats a Les vrilles de la vigne—, que venien a fer encara més dubtosa la seva reputació, ja molt afectada per una professió tan poc «decorosa» per a una dama de lletres.

La seva obra és, doncs, reflex i esperó del seu llarg i tenaç aprenentatge de la llibertat. I, indestriablement, de la seva lluita constant amb les paraules per fer-los dir tot allò que abans d’ella no havia estat expressat i que, per tant, era inexistent; per fer-los il·luminar zones inexplorades d’aquell «continent negre» de què parla Freud en referir-se al sexe femení.

Colette afirmava, curiosament, que hauria pogut estar tota la seva vida sense escriure si l’atzar, en forma de l’increïble Willy, no l’hagués forçat a començar. Tanmateix, estic convençuda que la seva vida hauria estat molt diferent. Tot i admetent la sinceritat de les seves paraules, és a dir, que no sentís, abans d’agafar la ploma, una necessitat conscient que la impulsés a fer-ho, el cert és que d’ençà d’aleshores no deixarà d’escriure mai. I una activitat tan sostinguda i tensa, una obra tan copiosa, no es manté sense una força interior que demana imperiosament nodrir-se de paraules i nodrir-les, al seu torn.

Crec que l’escriptura fou per a ella molt més que una tasca artesanal —tot i que, sortosament, les qualitats de l’artesà hi són presents—, per més que a ella li agradés de donar-nos aquesta imatge, no pas per una falsa modèstia, ni tan sols per una infravaloració de la seva obra, sinó per una autèntica admiració cap a les tasques artesanals —que la portaven al món de Sido, de la seva infantesa, de la seva terra—. Quan deia, per exemple, que valorava tant una bona obra literària com un parell d’esclops ben tallats, això no implicava cap sentiment d’humilitat especial, sinó la constatació d’un vincle profund, que no admet jerarquies de cap mena, entre tot allò que ella sentia com a seu.

Al voltant i a través de l’escriptura es congriarà la seva personalitat, cada cop menys esqueixada, cada cop més coherent, on els sentiments i les emocions deixaran d’ésser l’entrebanc sense per això renunciar a una vívida existència.

De Mme. Willy a baronessa de Jouvenel des Ursins... fins a esdevenir simplement Colette! Significativament, i en clara contradicció amb els costums socials vigents a l’Estat francès, mai no utilitzà el cognom del seu darrer marit, Maurice Goudeket, del qual, tanmateix, deia en una carta a Natalie Clifford Barney —la cèlebre «amazona», amiga seva d’anys i testimoni de situacions menys falagueres— que l’hauria hagut d’«adoptar» vint anys abans. Finalment, doncs, Colette tout court: un únic nom en la vida i en la literatura (fins a la seva mort, escaiguda a París l’any 1954), a la conquesta del qual aquella petita Sidonie Gabrielle, de difícil naixença, haurà hagut d’esmerçar cinquanta anys. Un nom, a més a més, estranyament amfíbic: cognom patern i nom de dona (nom amb què, a més a més, batejarà la seva única filla) com si volgués recollir i fer seva aquella concepció de Virginia Woolf sobre l’androginat propi de l’artista. De tota manera, cal que no ens hi enganyem: la desinència, el ressò clarament femení hi és evident, contundent, perdurable, tal com ho és la realitat de la seva obra; mentre que la seva procedència, tal com els orígens paradoxals de la seva escriptura, no van gaire més enllà del terreny de les anècdotes, que, per més importants que siguin, no deixen de tenir sempre un lloc subsidiari.

1985