Читать книгу Sota el signe del drac - Maria-Mercè Marçal Serra - Страница 9

Barcelona, capital en la marina, Lleida, en la terra ferma, digué el cronista. Per a una xiqueta d’un poble de l’Urgell, les paraules del vell Muntaner poden tenir, encara ara, un sentit estranyament literal, que passa per alt rasers d’importància i volums numèrics, com si el més lluny i el més a prop respectius anivellessin la balança i confonguessin una i altra ciutat en un nom, alhora vague, imprecís i mític: la capital. En el meu cas, però, Barcelona cimeja en la meva infantesa com un pol singularment lluminós, únic, a l’altre extrem de la meva realitat rural de cada dia. Circumstancialment va ser el lloc del meu naixement; un any abans, a casa, m’havia nascut, mort, un germà: ara, calia fer les coses tan bé com fos possible. I, de fet, sembla que a aquesta mesura provident devem la vida la mare i jo.

La xiqueta d’Ivars, doncs, podia gallejar de ser, de dret, barcelonina: «de la capital». La xiqueta de terra endins s’estarrufava d’haver emergit del mar... Uns germans de la meva àvia materna, a més a més, havien deixat la Segarra pel Raval, un per fer-hi de carboner, l’altre per menar-hi un bar a la cantonada del carrer d’Elisabets amb la plaça del Bon Succés, a tocar de Canaletes. Alguns membres femenins de la generació següent en van seguir l’exemple, però desembarcaren a l’Eixample. Sovint per casar-s’hi o bé secundant alguna peripècia marital... Però una d’elles duia el seu propi governall. I m’era padrina. Com els Mags arribaven de l’Orient, la tieta Mercè arribava de Barcelona. I els meus ulls infantils transformaven en una fada poderosa aquella treballadora que planxava vuit hores diàries o més, en una clínica davant per davant de la Concepció, per un sou migrat. La mateixa que, poc abans, m’havia acollit en la seva falda de fadrina —petita reina destronada de dos anys!— mentre la meva mare s’escarrassava criant gossets en un pit per poder alletar, en l’altre, una menudíssima sismesona vestida de cotó fluix... I els cadells, perquè no poguessin urpejar, duien guants de mitja que ella teixia...

El prestigi enorme d’aquella planxadora, convertida després en telefonista, es va mantenir intacte per a mi durant tota la seva vida, estroncada de sobte a poc més de cinquanta anys. I la ciutat que l’encerclava, que me la prenia i me la tornava, qui sap si feia més intensa la imatge de coratjosa autonomia que sempre me’n va pervenir, la seva condició de mestressa dels seus actes. Com fan la clucaina, els colors de la llibertat! Les coses, ara ho sé, no van ser gens fàcils per a una dona «sola», per a una dona sense home. Però la ingenuïtat infantil sovint percep l’essencial. I la seva aura, la sensació de poder quasi màgic que em comunicava no van minvar gens ni mica ni quan es va veure obligada a repartir en dos terminis un regal de comunió esperat amb deler. El conservo, ara, les dues meitats desiguals reunides en l’estoig: una miniatura d’or de la gòtica «princesa de Barcelona», engavanyada encara per les vestidures que durant tant de temps la van desfigurar, i una cadena ben gruixuda perquè no la perdés mai...

Quina baula, sinó ella, que em va donar el seu nom, fa certa aquesta altra cadena que em lliga, des del fons dels anys, a la capital del mar? Curiosament, però, ara que visc a Barcelona, que hi he viscut ja quasi la meitat de la meva vida fins avui, sovint falsejo el lloc del meu naixement, o eludeixo la mentida directa dient, simplement, que «soc d’Ivars d’Urgell». I la vella realitat pren el relleu, així, en l’espai del mite.

* * *

Un home, amb una ampolla de plàstic, d’aquestes d’aigua envasada, partida per la meitat, treu aigua d’un vell cossi de zinc i rega uns esqueixos de clavellina tot just acabats de plantar. Un nesprer esponerós, quatre mongeteres que s’enfilen per les canyes, una parra. Un tenderol amb coberta d’uralita i gàbies per a aviram. Laberint d’escales estretes i passadissos per arribar a l’hortet, un de més entre aquestes petites feixes esglaonades que escalen la muntanya, algunes ben conreades, altres en estat d’abandonament, on només algun arbre ha sobreviscut, espars, entre l’herbassar que hi creix. Des de la finestra, veig ara l’home com forada una tenalla de terrissa. Duu pantalons curts i samarreta imperi. Una pala fosca reposa per terra; munts de llenya. Clos tancat per una porta feta de fustes velles i llistons entravessats. Just al darrere, des de dalt de tot d’una paret de pedra, s’esbalcen heures, en cascada, i plantes enfiladisses de flor blava. Algunes branques semblen aventurar-se més avall i dibuixen columnes irregulars de verds diferents, contra el gris del fons. Una dona surt ara al balcó del pis de dalt de la casa, un balcó llarg i estret que dona al darrere i des d’on s’accedeix a les escales que pugen cap als hortets i baixen fins al pati. Aquesta casa, pintada d’un ocre càlid, amb esgrafiats florals i adorns de ceràmica a la façana, és una de les més boniques del carrer, enmig d’una mescla bigarrada de torretes de principi de segle, la majoria despintades i ennegrides, però d’un encís peculiar, al costat d’habitatges de construcció més recent. Les finestres són blaves, i les portes dels pisos de la planta baixa són de vidres amb cortinetes blanques al darrere. En un, hi viu una parella de músics amb dues criatures. En l’altre, una dona que s’està sola, amb molts anys a l’esquena, que sordeja força i que no entén ni un mot de català. La meva filla s’hi ha fet amiga. No conec els veïns del pis de sobre. A l’estiu, davant mateix de la reixa que tanca el petit jardí que hi dona pas, acolorida per dues buguenvíl·lies bessones, s’hi improvisa, cap al vespre, un banc del si-no-fos, i s’hi pren la fresca en un ambient cordial.

L’home, ara, ja no hi és; i els ulls se me’n van, més enllà, cap a les cases que s’amunteguen, s’encastellen, fins a topar el turó que els fa d’espatllera. I, cap avall, l’esllavissadissa inaturable dels terrats, teulades i edificis que, en pendís suau i cada cop més atapeïts, van a vessar-me a mar. La mar, el mar: en els dies clars, estesa al fons de tot com un gran arc de plata brunyida i, en dies més foscos, de boira o de sutge, els vaixells semblen navegar-hi per un cel de plom.

«Ara que ja de tanta cosa torno...».

* * *

Fa quatre anys que vaig arribar en aquest barri que sembla fet a mida per a un esperit híbrid, indecís, instal·lat de forma permanent en el solc entre dos mons, en el llindar entre dos paisatges, dues temptacions, dos codis. ¿Pot esdevenir un port, si no definitiu, almenys durador per al meu tarannà nòmada que m’ha dut a sembrar d’enclavaments emotius, de senyals incisivament subtils, tants punts diferents d’aquesta aglomeració de blocs d’obra i de vides que, des d’aquest terrat obert a tots els vents, s’estén ara als meus peus? Xarxa dins de la qual em debato, presa entre la compulsivitat frenètica i el bloqueig, que ressegueixo amunt i avall, per dins, corrent darrere d’amors i d’altres coses... Ciutat que ens fas i que ens desfàs: coves, encara, alguna possibilitat inèdita? El dubte em manté, encara, vigilant, per si les cendres dels boscos cremats serveixen d’adob, tal com creien els antics artigaires de l’Arrabassada. Collserola aturarà, potser, una fugida cap a Ponent? Miro, revessa, cap a Migdia, cap a Llevant, cap al Nord. Cap a la llenca desigual, corba, estrebada per un moviment imperceptible, de sal i d’aigua. No gaire lluny, emmarcat per la mola grisenca de Montjuïc, coronat de pins, el turó del Putget. Com un imant. Tants cops m’hi ha empès el desig, l’obsessivitat d’una tendresa! La febre capciosa d’un amor sense casa. (I, sense tu, casa no ha sabut ben bé ser casa meva.) Més enllà, la llunyania difumina la virulència d’altres records. Reprenc, trio de nou els camins que m’han dut fins aquí.

Des d’aquí no afiguro el carrer de l’Argenteria. L’antic camí del mar, quan se sortia de Barcelona per la plaça de l’Àngel. Camí gremial dels joiers, d’ençà que les noves muralles engoliren dins del ventre de la ciutat tota la Vilanova marinera, i fins al segle passat. Carrer dels joiers, fins a la joia de llum que és Santa Maria, de dins estant. Allà, a tocar, el Born, on sempre es torna, diuen. «Salvem el Born», «Born, ateneu popular»: els adhesius es descolorien encara en el meu cotxe vell quan me’l vaig vendre no fa gaires anys. Allà, a tocar, el carrer de Montcada, amb el seu enfilall de museus i palaus. L’any 1977, les columnes salomòniques del Palau Dalmases s’estremiren davant l’embranzida del professorat de català en cerca de normalització. Dins dels sumptuosos salons, escampadissa de sacs de dormir, batibull d’envasos i llaunes, formigueig d’ambaixades, comissions, assemblees. Vestuari informal, rescatat dels Encants o de petits mercadals de roba usada. Escapades fins al pla de la Garsa, fins al Mundial o fins a minúscules tendes de vetes-i-fils del barri de Sant Pere. I, enmig, un reduït nucli femení debatia, reia, intimava, a contrallei de les hores mortes. Feia un any, tot just, del maig de les dones. Tot, encara, era possible.

Allà, a tocar, el fossar de les Moreres. Uns mesos més tard, l’onze de setembre, l’antic cementiri sobreeixia de gent. Una gernació s’escampava per la placeta de davant de l’església, pel passeig del Born. Però hi havia una absència. A la nit vaig tornar, allà on «no s’hi enterra cap traïdor», a colgar-hi la tristesa. Un gat es va enfilar dalt del meu cotxe i em va mirar fit a fit. I la porta principal de Santa Maria del Mar, a la façana de ponent, va anar clarejant a passos lents des del moment precís en què l’alba la va sobtar per darrere. Començava el meu itinerari de dona «sola», de dona sense home. Com un peix sense bicicleta?

* * *

El curs 1979-1980 accentua els seus contorns i dibuixa una fita, en escorç. Quin tic d’ensenyant, però, això de parlar per cursos! Període complex, trasbalsat. A cavall entre el Baix Llobregat, on encara treballava i hi tenia casa, l’esquerra de l’Eixample, on havia llogat a baix preu una barraca de terrat que jo anomenava, significativament, «el colomar», i el barri que envolta la Ciutadella. Al davant mateix del parc, sota uns porxos, un pis d’estudiants immens, amb una gran galeria assolellada, m’oferí el suport càlid de l’afecte, de l’amistat que dura. El primer dia que hi vaig anar, a penes llogat, una de les habitacions va aparèixer plena de fòtils vells dels anteriors estadants: recordo un bressol de vímet, sense potes, que ens va servir durant molts mesos de cove dels mals endreços. I una trona de criatura que ens va fer de tauleta de nit. Durant el curs següent, un cop mal instal·lada, però fixada per dos anys, en un cinquè pis sense ascensor del carrer de Muntaner, amb poca llum i poca aigua, hi vaig asseure l’Heura per donar-li les primeres farinetes. Enmig, però, un temps de foc: amors encavalcats, decisions sense retop, recerques de pis, trasllats, escissions de partit, les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, oposicions... I anades i vingudes entre el carrer de Lledó, al barri de Sant Just, i el de la Riereta, al Raval: llibreria, edicions, bar de les dones. I tot això, passejant un ventre altiu, que s’aventurava a navegar en aigües de ningú. Des del passeig que avui es diu de Picasso, anava cada dia fins a la plaça de Sant Agustí Vell i, en un d’aquells carrerons ―no en recordo bé el nom―, per unes escales estretíssimes i dretes, que en feien la pujada quasi inversemblant amb aquell embalum, arribava a un pis sense envans, sorprenentment espaiós. Els seus llogaters l’havien arreglat amb gràcia, recuperant fustam vell i pals de telèfon en desús, i agafaven l’electricitat directament del carrer. Allà es feia la preparació per al part a casa. A quina casa? —encara em preguntava un mes escàs abans d’arribar a terme—. Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques —imponderables— l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turó de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià, i un banyador groc de gometes, i un barretet xinès de palla verda amb llunes blanques, i les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms, mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere. Poc abans de morir, la tieta Mercè havia reformat el pis i hi havia viscut uns pocs mesos. Jo hi vaig passar quasi tota la carrera i els primers anys de casada. Els Llibres del Mall hi van tenir el seu punt d’arrencada. En aquell moment hi vivia la meva germana. Al davant mateix, una llibreria singular ha anat fent la viuviu, i ha sobreviscut com un lloc de trobada, com una referència insubstituïble. Per Xoc tot hi passa, tot s’hi agleva... Ara, hi pots prendre «aigua de València» cada divendres i trobar-hi quadres penjats de la gent més diversa. No fa pas gaire temps que hi vaig comprar la deliciosa aquarel·la d’Ocaña que tinc a l’estudi: tot d’angelets bàquics hi festegen un campanar sensualment ingenu... Exvot irreverent, penyora d’una altra Barcelona que bull i es congria Rambla avall.

* * *

Aviat farà nou anys: sota un sol d’hivern, en un banc arrecerat del parc del Turó de la Peira, em tirava amunt el jersei i oferia un pit mig esborronat a una boqueta badada i a unes mans nervioses. Els parcs se’t fan avinents i familiars, així que una criatura t’estira les faldilles. Ja traslladades al carrer de Muntaner, entre Diputació i Gran Via, sovintejàvem els jardins de la Universitat, on l’Heura maldava per enfilar-se a les soques amples i rabassudes dels arbres exòtics i feia capgirells per la gespa. En el pati de lletres s’extasiava amb els peixos de colors i volia fer servir els nenúfars de passarel·la. A voltes, havia de perseguir-la sota els porxos, fins al bar subterrani, i ella en baixava les escales gatejant a recules. Encara ara hi anem, de tant en tant, i se’m fa un nus al cor de pensar en l’amenaça de destrucció imminent que pesa sobre aquest espai, d’un encant entranyable. Unes quantes illes més lluny, els dos petits triangles verds de la plaça de Letamendi oferien escassament gronxadors, tobogans, sorra per terrejar... Amunt i avall resseguia un i altre cop l’engraellat de carrers, amb cotxet o amb motxilla, carregada amb una immensa senalla de roba bruta o neta, de camí o de tornada de la bugaderia, fent un cafè agraït en algun dels bars que sempre hi ha a les cantonades —La Valenciana, El Colonial, Oro Negro— de vegades al costat de vells desvagats jugant al dominó o bé a les cartes; o bé aturant-me a comprar en alguna de les botiguetes d’aire menestral, que brindaven uns preus tan baixos...

De casa estant, sentíem tocar campanes i, estranyament, en plena nit, el cant d’un gall. Les finestres donaven a un pati interior enorme, d’aquests típics de l’Eixample, una gran part del qual, però, era ocupat per un pàrquing. M’agradava, així i tot, des d’allà mirar les torres de la Universitat, i els cimals dels arbres en rastellera lluent. Més endavant, el pis va ser envaït pels ratolins. El vaig deixar l’any que, per carnestoltes, Barcelona es va disfressar insòlitament amb un vestit de neu, nou de trinca, ben aviat esquinçat per les roderes dels cotxes sense espera. Entre les seves parets pretenia deixar-hi, tancats, tot de fantasmes... —Amor de sempre, amor, amor de mai!—. Em seguirien, però, desfermats, costa amunt, més enllà de la Diagonal, pel carrer Gran de Gràcia fins a la plaça dels Josepets. I més enllà, encara. Més ençà.

* * *

Incrustada a la ciutat, espargida, difosa arreu, la vasta cambra fosca, opaca, quasi sempre invisible de l’amor entre dones. Des dels carrerons de la Barceloneta o des de l’escullera, on, com les onades, he tornat una i altra volta, diversament acompanyada, però sovint en l’esclat d’escuma viva del desig... Fins a Montjuïc i el Tibidabo, de les Cotxeres de Sants fins a Pedralbes, de Gràcia al Putget i del Putget, per la Creueta del Coll, fins a Horta; lliscant per l’antiga riera de Vallcarca, o per la Via Laietana, que esbadià la ciutat medieval, fins a les muralles romanes; de l’enforcall del Pedró fins al sarrianenc Pedró de la Creu; i, a l’altra banda, fins al Poblenou i la Sagrera, i, més enllà, encara, fins als confins insospitats de la Torre del Baró: arreu, arreu, n’he dut, a pes de braços, el neguit. Tentinejant sobre l’estreta paret imperceptible que separa els espais acotats de la terra de ningú que queda en els marges... Cercant recers coixos i efímers, a cobert de l’ull que proscriu i del mot que coarta. O del silenci que agredeix, de sotamà. Ponts fonedissos entre el carrer, massa obert, i la cambra, massa closa. Uns quants noms, només: Daniel’s, La nostra illa, Gervàs, Members...

* * *

I més enllà, encara. Més ençà. Reprenc el fil que m’ha de dur fins aquí. Enmig, una breu escala de dos anys a l’avinguda de la República Argentina, en un pis col·lectiu, gran, de construcció sòlida i sostres alts, pintats per algú de blau marí i de verd fosc... A la cuina, amb les parets solcades per un envitricoll de tubs i canonades inservibles, tres generacions d’escalfadors d’aigua: de llenya, elèctric, de gas... No diré res de tot el que hi va néixer, créixer. De tot el que hi va arrelar. Ni del que hi prengué fi. El carrer d’Agramunt, allà mateix, ens duia, de pujada, al parc del Putget, i a les torretes i carrerons que pintà Olga Sacharoff... Per l’altre costat, descendíem fins a trobar el final de la baixada de la Glòria, llarg pendís amb vorera esglaonada que sembla estimbar-se des del parc Güell fins a l’avinguda de l’Hospital Militar. Ara, al mig, quan el sol fa el cor fort i lluu amb braó, el moviment de les escales mecàniques, recents, escarneix a penes, en sentit contrari al de la gravetat, el d’una aigua cascadejant en salts successius, des de l’antiga riera fins al Carmel. En aquests moments, hi ha un pòsit de fascinació en els meus ulls. Per un segon, imiten, fidels, els d’una xiqueta de l’Urgell, trenta anys enrere, meravellada, en el Sepu, davant les primeres escales mecàniques de Barcelona.

* * *

«Ara que ja de tanta cosa torno», deia. I aquest vers de Clementina Arderiu m’acompanya, en veu baixa, en el meu recorregut matinal de cada dia ―des del setembre fins al tomb de l’estiu. Aquest paisatge va ser, durant una època, el seu, i l’enyorà, des de l’exili. Itinerari de jardins que fiten, amb els seus colors canviants, el pas de les estacions? des del meu barri, que duu per mal nom «Penitents», fins a Sarrià, on la meva filla va a escola, i fins a la carretera d’Esplugues, on l’institut Boscà s’empassa les meves hores, voraç. Enguany tornaré a resseguir, amb discontínua intensitat, el trànsit del verd al vermell i al coure de les vinyes verges, l’espurneig groc de la mimosa al febrer, estalonada ben aviat pel rosa malva dels arbres de Judea. El seguici esblaimat dels lilàs. El morat viu de les buguenvíl·lies. Viratges sense aturall. Primaveres d’estiu, primaveres d’hivern que s’escampen arreu en reminiscències.

L’Heura m’ha preguntat avui, a mig camí, on acaba, on comença Barcelona.

1989