Читать книгу L'amor quiet - Mercè Foradada - Страница 10

Mariucha adorada /

Nano mío querido

Me parece que las horas se me van a hacer interminables. Se ve que no puedo vivir más sin mi Nano querido y sin sus mimos. Me costaría muy poco derramar aquellas lágrimas que a ti te hacen tanta gracia. He tenido que parar de escribirte pues los ojos se me han llenado de lágrimas (Lamalou, 16/7/1913).

tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

L’enamorament en plena efervescència. Els sentiments s’afermen

Quan parlava amb tu de la nostra separació, reia perquè no em feia el càrrec de com de trist seria; avui, que ho veig i ho sento, em sembla un càstig immerescut (Barcelona, 11/7/1913).

Només fa un dia que la María marxava amb la família a l’exili en què, amb la irrupció de l’amor, se li ha convertit l’estiueig plaent de cada any; només fa un dia que l’Alejandro, dret a l’andana de l’estació, contemplava com s’allunyava el tren que se li enduia la promesa, i ja comença a tastar les amargors d’una separació que mai li havia semblat tan preocupant.

Ella, en canvi, feia temps que s’ho veia venir i ara es permet el luxe de burlar-se’n, amb manyagueria, del control dels sentiments de què l’Alejandro presumia.

No se m’hauria acudit mai, jo sempre havia pensat que seria una cosa molt trista i tu, bona peça, te’n reies; ja t’està bé (Lamalou, 13/7/1913).

Al llarg d’aquests més de dos mesos interminables, les demandes d’amor es creuaran i es combinaran amb queixes per l’absència de l’estimat o l’estimada, seguint el més pur estil romàntic de l’època, que, amb tot, traspua sinceritat.

Per què no puc tenir-te aquí, amb mi, tant que et mimaria, nena adorada? (Barcelona, 6/8/1913).

M’he posat trista, i perquè em passés la meva tristesa he pujat de seguida a escriure’t perquè ja sabia jo que el millor remei era parlar una estona amb el meu Nano i poder-li contar tot el que l’estimo i que cada moment del dia m’enrecordo d’ell (Puigcerdà, 8/8/1913).

Cada dia t’estimo més, Mía de la meva vida, i per tant se’m fa cada cop més pesada la nostra separació (Barcelona, 26/8/1913).

Nano meu estimat, recorda’t molt de la teva Mía, que ella no fa res més en tot el dia, i encara que diguis que ja no em pots estimar més, esforça-t’hi, que no dubto que podràs encara més i així el teu amor serà igual que el que jo et professo. No t’enfadis pel que t’escric, ja sé que m’estimes molt, i per això està tan satisfeta la teva Mía (Puigcerdà, 25/8/1913).

I així, carta rere carta, amb un amor que es consolida i augmenta amb la comunicació abundantíssima, la María i l’Alejandro comproven com es combinen i es multipliquen la tristesa i l’alegria després de cadascuna de les —escassíssimes, segons la María; dificilíssimes d’aconseguir, segons l’Alejandro— ocasions en què l’atrafegat promès pot fer una visita de dos o tres dies a l’enamorada estiuejant. Unes trobades que serveixen per demostrar la veritat indefugible —unes quantes dècades després ho glossarà el poeta Vicent Andrés Estellés: «Amor: dolor, plaer i treballs»— que el gaudi i el patiment són les dues fitxes cabdals del joc que han començat a jugar amb entrega total.

Que frenètic que estaré fins diumenge, en què et veuré, pensant si puc ser jo la causa de la teva tristesa! Les teves llàgrimes en presència meva em fan gràcia, perquè em crec capaç i digne de consolar-te en totes les ocasions, però així, estant lluny de mi, m’entristeixen i em disgusten molt. María adorada, si jo fos la causa de la tristesa, vull que m’ho confessis de seguida, perquè estic disposat a fer l’impossible per evitar-te l’amargor d’una vida que per a tu ha estat, fins que em vas conèixer, tan venturosa (Barcelona, 17/7/1913).

És veritat que em vaig quedar molt trista, i que segueixo igual, però, no ho sé, em passa una cosa molt estranya, que crec que t’alegrarà. Em trobo tan feliç, tan afortunada com no ho havia estat mai en la meva vida; no sé el que em va passar ahir, el que et puc dir és que t’estimo moltíssim més del que t’estimava! A mi, que em semblava impossible, perquè creia que ja t’estimava tant com era possible! (Lamalou, 22/7/1913).

Paradoxes de l’enamorament primer, que s’expressen repetidament amb petites variacions.

No sé, estimada meva, el que em passa, però cada cop que et veig i em separo de tu la meva tristesa és més gran. Tens un no sé què que cada cop em captiva més, i això és perquè vals tant. No pots imaginar-te, Mía adorada, enmig de la meva tristesa, com soc de feliç quan penso que Déu m’ha reservat una dona que jo no mereixo i que mai en els meus somnis m’hauria atrevit a imaginar (Barcelona, 4/8/1913).

Vols sempre que estigui ben contenta i riallera, no és veritat, Alejandro meu?, però quan estic en la teva companyia no m’és possible fer cap altra cosa perquè em trobo la dona més feliç que pugui existir. L’únic núvol que tinc és el de pensar en tan poc que dura sempre la nostra felicitat i en com és de trist per a tots dos la separació. Però, mira, hem de procurar no parlar gaire d’això, no és veritat, Nano estimat?, perquè si no, ens posaríem tristos i el poc temps que estem junts l’hem d’aprofitar bé. Em sembla que ja ho anem sabent fer, no opines el mateix? (Puigcerdà, 7/8/1913).

Sembla que la separació està aportant un plus de saviesa a la innocent María, que descobreix a passos de gegant què significa l’expressió carpe diem, cosa que, d’altra banda, no li serveix per estalviar-se les llàgrimes a les quals sembla tan procliu:

Que bonica que estaves ahir i que boniques que eren les teves llàgrimes de comiat! Jo no sé com estava ni el que deia, i crec que ningú devia deixar d’adonar-se’n, però què importa? Així comprendran millor la nostra felicitat (Barcelona, 19/8/1913).

L’Alejandro, potser per l’ascendència francesa materna i en un francès que sembla reservar per a ocasions especials, insisteix a la mateixa carta sobre aquesta barreja de tristesa i felicitat.

J’ai reçu ta lettre de lundi soir dans laquelle tu ne me parles presque pas de ta tristesse à mon départ, mais malgré cela je l’y devine et je comprends l’effort que tu as fait pour m’éviter du chagrin. Je t’en remercie mais je ne peux pas oublier ces larmes si délicieuses, si touchantes, que tu as versé pour ton Alexandre pendant notre promenade dans le jardin (Barcelona, 20/8/1913).

Però, quin és el balanç de la dicotomia entre dolor i plaer per a la nostra parella? Volem creure que de moment se salda en positiu, amb un plus a favor de la vivència nova de ser tan estimats i valorats.

Em fas posar molt content quan llegeixo com ets de feliç, i creu-te que el teu Alejandro ha de poder poca cosa o t’ha de fer tan feliç que no et canviaries amb ningú a la Terra. Aquest és el meu únic somni, veure’t ben feliç com tu mereixes i formar al nostre voltant un ambient de benaurança i benestar que tothom ens envegi (Barcelona, 8/8/1913).

Em preguntes com podries demostrar-me la teva felicitat? Doncs estimant-me cada dia una mica més i estant molt content. Em dius que tu ets molt feliç i que voldries que jo ho fos igualment? Doncs no tinguis ni un moment de dubte, i pensa que la teva Mía mai a la seva vida s’ha trobat tan feliç i que no es canviaria amb ningú. La vida em sembla més plena d’encant quan penso que tinc un Nano que m’estima tant, i no tinc cap dubte que la meva felicitat anirà en augment quan no hauré de deixar-te més i podré viure només per fer-te feliç, mimar-te i cuidar-te, Nano meu (Puigcerdà, 29/8/1913).

Aquesta dansa d’emocions comença a desencadenar canvis en els seus tarannàs que tots dos observen amb una certa sorpresa.

Com canvia un quan estima i sap que és correspost; no et passa igual, Alejandro meu? (Lamalou, 15/7/1913).

T’estimo molt, María, moltíssim més del que tu et figures, perquè tu has fet en mi una transformació: que qui abans no trobava cap al·licient a la vida avui desitgi viure molt per estimar cada dia més la seva adorada dona (Barcelona, 26/7/1913).

Lligant aquesta falta de sentit de la vida que l’Alejandro ara veu superada i els ulls tristos que havien cridat l’atenció de la María al Liceu, abans de la primera aproximació, hauríem de deduir que l’Alejandro era un jove malenconiós, ara transformat per la força de l’amor?

Sigui com sigui, tot sembla apuntar que l’abrandament i la passió li han proporcionat unes vivències de gran força i, molt probablement, insòlites.

Jo no soc, no em conformo sent el teu promès, soc molt més, soc teu, tot teu, i considero que a tu et deu passar el mateix. Som dos éssers, però no formem més que una sola ànima, amb els mateixos ideals, les mateixes esperances, les mateixes aspiracions i els mateixos sentiments. En conseqüència, i creient que m’estimes com jo a tu, has de partir de la base que jo soc teu i tu ets meva i res més. T’enfades? Crec i espero que no, eh, preciosa meva? (Barcelona, 14/7/1913).

Són unes vivències tan abrandades que duen el jove que es tenia per raonable i discret a escriure juraments de colors «scarlettians» —en la línia de la pel·lícula Allò que el vent s’endugué— en una carta de finals d’agost.

Com podria demostrar-te, María adorada, la meva felicitat? Encara no he pogut convèncer-me de la sort que m’ha donat Déu amb el teu amor, i moltes vegades em sembla un somni del qual temo despertar per tornar a la realitat. Com de feliç soc i com voldria que tu ho fossis igualment! Poso Déu i el temps de testimonis perquè vegin com et faré feliç i venturosa. No tinc cap altre anhel ni esperança; crec que Déu m’ajudarà a aconseguir-ho i premiar tant com jo pugui la teva bondat sense límits (Barcelona, 27/8/1913).

Des del desterrament, la María, amb el seu estil més mesurat, tampoc es queda enrere en l’expressió d’uns sentiments que se li rebel·len cada dia amb més força.

Alejandro, com t’estimo, crec que tu ara pots estar ben content perquè estàs ben segur de mi, encara que sempre ha estat així; però recordo aquella carta en què suposaves que les meves llàgrimes eren causades pel fet de no estar segura de ser feliç amb tu i pel disgust que vaig tenir quan ho vaig llegir; però crec i espero que no pensaràs més així, al contrari, que ja saps que la teva Mía està contenta i es troba tan feliç que no es canviaria per ningú del món, i que cada dia està més orgullosa de tenir l’amor del seu Nano estimat, tan bo i tan formal (Lamalou, 24/7/1913).

Tant d’amor i tant d’enyorament han de portar inevitablement a desitjar una relació més estreta, una unió total, cosa que per a l’època i la mentalitat dels dos enamorats només pot ser el matrimoni. Fa només uns mesos, menys de mig any, que es van adreçar la paraula per primera vegada, però les presses i la impaciència comencen a aparèixer en la correspondència de l’Alejandro i li fan escriure alguns paràgrafs que en ocasions freguen el ridícul.

Ja dius que ets tan feliç que no et canviaries per ningú al món; el mateix em passa a mi, però aquesta felicitat d’ara és il·lusòria, és felicitat d’esperança, però quan es canviï en realitat, crec, com ja t’he dit algunes vegades, que ens farem envejar per tothom. […] Em preguntes si estaré content quan a l’octubre siguis aquí i ens puguem veure tots els dies; no ho estaré del tot, no; més que ara sí, naturalment, però quan ho estaré més serà quan puguem viure l’un per l’altre al nostre niu amb una vida real, no il·lusòria, en què el teu Nano no farà res més que mimar-te, i et tindrà tant com pugui com una petita reina, sempre somrient i sempre manant-li i renyant-lo a ell com a un nen dòcil, sempre disposat a obeir les ordres de la senyora formal que no riu mai i que tanta gràcia em fa. Et sembla que seràs feliç, tu, aleshores? (Barcelona, 25/7/1913).

Té molta raó el teu oncle Ramón quan diu que és molt pesat haver d’escriure’s cada dia. Seria molt millor dedicar el mateix temps bras dessus bras dessous pour l’allée des soupirs. Fet i fet, ja arribarà si Déu vol un dia en què no haurem de fer-ho i aleshores potser ens dirà que és molt pesat haver d’estimar-se tant i abraçar-se tants cops al dia, de la qual cosa riurem tots dos alhora, no és cert? (Barcelona, 26/7/1913).

D’altres, en canvi, són entendridors per l’emoció i el desesper sincers que revelen.

Mentre t’escric i et parlo del nostre amor, passen pel meu cap, com en un cinematògraf, incomptables projectes i esperances en què sempre et veig a tu al meu costat, a totes les edats i a tot arreu, i són tan feliços que crec que si seguís escrivint del mateix tindria al·lucinacions fins a arribar a la bogeria (Barcelona, 26/7/1913).

Quan podrem estar junts per no separar-nos més, Mía de la meva vida? (Barcelona, 10/8/1913).

També, en paràgrafs més escadussers, s’imposa una apel·lació a la paciència, a la resignació i a l’esperança en el que ha d’arribar ben aviat.

No hi ha res més, nena adorada, un ha de carregar-se de paciència i anar comptant els dies i les hores. Després ja passarà el temps més ràpid i arribarem gairebé sense que ens n’adonem al dia tan desitjat (Barcelona, 1/9/1913).

El valor de les cartes i els retrats: el fil conductor

En un context de dependència absoluta de la correspondència, hi ha tres elements troncals en la vida dels dos enamorats: la carta, aliment vital que du a l’obligació i la devoció de l’escriptura diària; la llargada de les missives, amb què sovint semblen mesurar l’amor, i els retrats, que escurcen la distància i simulen aproximar l’amant absent. Són uns elements amb especial rellevància en el dia a dia de la María, que, amb el seu anar passant d’estiuejant desvagada i una sèrie inacabable d’hores ensopides, converteix la carta en l’estrella rutilant al voltant de la qual troba l’única veritat i felicitat.

—La carta, l’aliment vital.

Durant les moltes hores en què t’avorreixes per allà, just seria que en passessis la meitat estimant-me i l’altra meitat escrivint-me (Barcelona, 16/7/1913).

La Laura em deia que em trobava trista i jo li he dit que és que em falta el meu aliment, sense el qual no puc viure, que és tenir notícies del meu Nano estimat (Lamalou, 25/7/1913).

He rebut la teva carta d’ahir i la meva primera impressió en obrir-la ha estat molt dolenta perquè hi he vist un esborrall molt gran que se m’ha afigurat una llàgrima, però un cop llegida i veient que estàs molt contenta he buscat fins a trobar la causa de l’esborrall. Ha resultat que, quan has tancat el sobre, en passar-hi la llengüeta amb massa entusiasme, s’ha corregut la humitat i ha esborrallat la tinta. Crec que és inútil que et digui que de seguida he fet dos o tres petons al lloc per on havien passat els teus llavis (Barcelona, 26/7/1913).

Pots creure’m, cada dia espero amb més impaciència tornar del passeig per trobar la teva carta. Si em veiessis la cara de contenta que faig quan amb la teva carta estimada a les meves mans pujo a la meva habitació i em poso a llegir-la. No et pensis que amb una vegada en tinc prou, no sé l’estona que em passo llegint i crec que si no em cridessin per sopar no sé quan em decidiria a deixar-la (Puigcerdà, 8/8/1913).

—La llargada.

Nano meu, escriu-me molt, molt llarg, perquè cada dia necessito més saber coses teves i saber cada dia que m’estimes més com a mi em passa (Lamalou, 27/7/1913).

Ja veig per la teva carta que no estàs de bones i que estàs enfadat amb la teva Mía, però em sembla que no te n’he donat cap motiu; al contrari, les meves cartes són cada cop més llargues i estic notant que a les teves els passa el contrari. Ahir ho vaig comprendre perquè sopaves a casa de la Mercedes i després havies de sortir, però m’escrivies que avui la teva carta seria llarga i no has omplert ni les quatre pàgines. Després em dius que la de dissabte sí que serà llarga perquè és vigília de festa i avui m’escrius que t’hauré de perdonar que la carta de dissabte serà molt curta perquè has de sortir amb els teus amics. Molt bé, don Alejandro, així estem? Jo cada dia surto dues o tres vegades amb les meves amigues i no he pensat mai de fer una cosa semblant, però saps per què? Perquè jo seria la primera que em castigaria si cada dia no pogués passar una bona estona amb el meu Alejandro, però es veu que a tu no et passa el mateix (Puigcerdà, 2/8/1913).

Vas fer bé de pensar que em riuria de les teves cartes amb pretensions de sermonejar-me, que no són més que una quantitat de moixaines; almenys com a tals me les prenc jo, i com que he notat que quan va de sermó les cartes són de quatre planes, desitjo que vinguin sempre sermons (Barcelona, 5/8/1913).

Que bona que ets i quina sort tinc que m’estimis com tu ho fas! Em sembla tanta i tan immerescuda la meva felicitat, que a cada moment temo perdre-la. Com et sacrifiques tu, que tens tantes distraccions, escrivint vuit pàgines al teu Nano perquè saps com de content està així! (Barcelona, 9/8/1913).

No em queixaré mai, com tu dius, que siguis egoista perquè vols que les meves cartes siguin ben llargues, ja que em posaria a mi mateix en el mateix cas perquè jo també voldria que les teves fossin cada dia no de quatre sinó de vuit planes, però confio que tu que ets tan bona sabràs perdonar-me que no compleixi amb tu com mereixes (Barcelona, 4/9/1913).

Procuraré únicament sent més extens recompensar-te pel meu laconisme d’ahir, perquè no et posis trista si és que encara persisteixes que l’amor es revela amb el metratge de les cartes. Que dolent que soc! Començo ja fent-te enfadar, però només ho faig perquè dissabte, quan ens veiem, em facis un sermó d’aquells que em fan riure tant (Barcelona, 8/9/1913).

—Els retrats.

Alejandro meu, estic molt trista; em sembla que ja fa moltíssim temps que ens hem separat i només és des d’ahir al matí. No ho sé, no puc fer-hi res, tot em deixa indiferent i ho faig tot per força; l’únic amb què gaudeixo és estant sola a la meva habitació (ho dic malament, sola amb el teu retrat davant meu) escrivint-te, per dir-te una vegada més que t’estimo molt, molt, i que desitjo que el temps passi molt de pressa (Lamalou, 11/7/1913).

Estic molt trist sense tu i ara que no puc veure’t és quan més comprenc com t’estimo i la falta que em fas per contar-te totes les meves tristeses i alegries que tu sents tant com jo mateix. Tinc el teu retrat penjat a la meva habitació, al costat del llit i a l’altura del meu capçal, així és que en ficar-me al llit i en llevar-me et conto la mar de coses (Barcelona, 11/7/1913).

Voldria que veiessis les ximpleries que faig i que et dic quan veig el teu retrat, perquè sabessis segur com t’estimo (Barcelona, 12/7/1913).

Ara he estat uns quants minuts encantada mirant-te, em semblava que m’anaves a parlar i dir-me alguns dels teus compliments; però desgraciadament he d’esperar encara alguns dies per sentir-los, no és veritat, Nano meu? (Lamalou, 14/7/1913).

Mentre no tenia posat el marc al teu retrat no m’atrevia a besar-lo per por d’embrutar-lo, però ara me n’aprofito de valent i no entro ni una vegada a la meva habitació que no t’agafi i et faci la mar de ximpleries, a las quals et quedes tan impassible com si estiguessis parlant amb algú de la família Simón (Barcelona, 15/7/1913).

Quan et deixo [d’escriure], em sembla impossible no poder veure’t i parlar-te. L’únic consol que em queda és que, quan vaig a l’habitació, t’atabalo amb petons sobre el vidre massa fred i insensible del teu retrat (Barcelona, 16/7/1913).

Però ara, tenint un Nano que m’estima tant i que mentre estic escrivint em mira amb uns ulls tan tristos que em recorden els del Liceu, no me’n cansaria mai i crec que em passaria tot un dia escrivint-li per dir-li el que ja li he dit tantes vegades (endevines el que és?), i que no t’ho vull tornar a dir. Quan et miro molt en el retrat gran i et veig tan seriós, em fa l’efecte que estàs trist, llavors agafo el petit i et trobo que estàs rient amb una cara de satisfacció que em causa molta alegria (Lamalou, 22/7/1913).

La meva revetlla consisteix a fer el que més m’agrada, o sigui passar una bona estona amb la meva doneta estimada. Per això, m’hi he posat amb tota comoditat i per estar més en família he deixat el despatx i he vingut al menjador, i amb el retrat de la meva Mía al davant he agafat la Waterman disposat a dir-li moltes coses (Barcelona, 24/7/1913).

Jo crec que a estones em torno boig perquè faig coses que no fan per la meva edat i menys pel meu caràcter; avui mateix, en arribar a casa he agafat el teu retrat i m’he posat a besar-lo i a ballar-hi dient la mar de bestieses. No puc treure’m de la imaginació ni un moment la Reina de la meva ànima amb aquell vestidet i aquell tricot tan vistós i que li queia tan bé que semblava un d’aquells ocellets del Senegal. Veritablement amb l’emoció de la meva partida no sabia el que em deia, però no saps, estimada Mariucha, com de bé et queia aquella munió de colors (Barcelona, 4/8/1913).

Aquest matí he passat una gran estona llegint les teves cartes i després amb el teu retrat al davant em feia l’efecte que m’anaves a parlar, i després t’he fet molts «tonicos», però tu tan seriós com si la teva Mía no et digués res; vinga, prefereixo fer-te els compliments a la teva mateixa persona, cada dia trobo que el teu retrat és més fred i desitjo més fer-los al meu Nano, no penses igual, tu? (Puigcerdà, 31/8/1913).

Algunes notes del tercer, quart i cinquè sobres (parcial)

1. A partir d’aquí, i si vull seguir amb les notes temàtiques i alhora respectar una mica el fil cronològic de la correspondència, no puc comentar exhaustivament sobre per sobre. A. i M., obligats a una separació de més de dos mesos, des del 10 de juliol fins al 18 de setembre, i amb un carteig diari —només s’interromp amb ocasió de les escadusseres visites que pot fer-li ell a Lamalou (una) i després a Puigcerdà (tres)— com a únic nexe de relació i de consol, s’intercanvien cent vint-i-quatre cartes plenes d’informacions, però sobretot de l’expressió d’uns sentiments en ebullició.

2. Potser no hauria d’incloure tants fragments de les cartes en el redactat, però n’hi ha tants que resulten aclaridors i emocionants per seguir l’aventura dels dos amants i la innocència i la il·lusió amb què viuen la descoberta i l’evolució dels seus sentiments.

3. Com sol passar quan s’intercalen escrits de dos personatges i estils, he acabat desenvolupant una certa preferència per les cartes d’A. Deixant de banda alguns comentaris i expressions de signe masclista, si els jutjo amb els meus ulls de dona del segle xxi —d’altra banda, perfectament atribuïbles als rols prescrits per l’època i la classe social dels joves promesos—, les seves cartes són més amenes, substanciades i profundes. M., encotillada en el seu paper de nena de casa bona, aviciada i consentida, resulta més repetitiva, monòtona i previsible, encara que es podria pensar, en descàrrec seu, que la vida d’estiuejant ociosa que fa no li proporciona cap més tema i cap altre al·licient que el d’alguna sortida familiar, l’espera de les cartes i l’expressió constant del seu amor malenconiós, obsessiu i un pèl capriciós. Caldrà veure com evolucionen els respectius estils en les situacions vitals que els esperen en el futur.

4. Un altre aspecte que hauria de seguir considerant és l’evolució de les salutacions i els comiats. A. continua exhibint la seva creativitat en les salutacions: Mariucha estimada de la meva vida, Adorada Mariucha meva, Mía meva, Neneta estimada, Tonteta estimada, Doneta meva adorada, Ma petite, Ma chérie, Noieta adorada…, durant els dos primers mesos de correspondència, encara que al setembre, després de la llarga separació, sembla que institucionalitza la salutació La meva estimada María, que només trenca un cop, Mía meva, en aquest últim tram. Quant als comiats, A. es mostra tan apassionat i inspirat, tan impacient d’accelerar aquesta etapa de dolorosa absència, que es fa difícil una selecció. No m’he pogut estar de fer-ne una petita tria, amb tot: Adeu, estimada María, no t’oblidis ni un moment de qui només espera amb febre no haver-se de separar mai de tu i que amb tot el seu cor t’envia mil petons i abraçades dels que ara ens són permesos però que són a pagar amb el temps. Alejandro / El Ramón ja s’està passejant pel passadís com dient que ja és hora d’acabar, així és que et deixo fins demà i et faig milers i milers de petons com sabré fer-los a qui estimo més a la meva vida i per qui estic cada cop més boig. Una abraçada i un petó com els que ens farem cada dia quan ens fiquem al llit, t’envia el teu Alejandro / Adeu, estimada Mía, perdona que en les meves cartes no sàpiga expressar com de molt, moltíssim, t’estima el teu Alejandro / Ja tinc el dinar a la taula. El meu menú és: una tassa de caldo, mongetes tendres, bacallà no sé com i rosbif; de postres peres i préssecs. Què et sembla? Vols acompanyar-me encara que el menú no sigui gaire lluït? Crec que ho faries amb molt de gust però te n’has de quedar amb les ganes, com jo em quedo amb les de tenir-te al meu costat i, abans de començar, fer-te mil petons com els que et faré sempre, del teu Nano / Amb tot et perdono, i perquè ho creguis i vegis, a cada cercle dels que et posaré aquí sota, hi posaré també un petó ja que no puc posar-te’l a les galtes com seria el gust del teu Nano, que cada dia t’estima més. Alejandro [hi ha deu cercles] / Adeu, vida de la meva vida, t’abraça amb tota la seva força i et besa amb bogeria el teu Nano, que no voldria separar-se mai de tu. Alejandro / Fins després, doncs, i pensa que mentre tu estiguis llegint aquesta carta, per la carretera va a tota velocitat fins a tu, amb el cor ple d’alegria i d’il·lusions, com si en arribar pogués estrènyer-te en els seus braços per comunicar-te tot l’escalf del carinyo que sent per tu, amb l’entusiasme dels seus petons i carícies, el teu Alejandro / Almenys, Mía adorada, el teu Nano així ho vol i no desitja res més que veure’t ja en les teves funcions de mestressa i senyora, per prodigar-te a cada moment les seves carícies i fer-te la més feliç de totes les dones. Molts petons, mil abraçades i tot el seu amor de nen boig t’envia el teu Alejandro / En deixar aquestes altures, no t’oblidis ni una mica del teu amor i endú-te’l tot per al teu Nano que sense no pot viure. Per última vegada en carta, t’abraça molt fort i t’envia els seus petons més afectuosos el teu Alejandro.

Pel que fa a M., segueix mantenint la fórmula ja fixada de salutació, El meu estimat Alejandro, que combina, en nou ocasions, sobretot cap al final de l’estiu, amb la de Nano meu estimat. Els comiats no són tampoc gaire variats, gairebé són tots de l’estil Adeu, Alejandro meu, ja saps que t’estima molt i t’envia milers de petons la teva María, que es repeteix amb petites variacions. De vegades, als marges, hi afegeix una mena de postdata amb algun pensament o sentiment de caràcter més aviat pràctic o fruit de la impaciència per la carta diària, que ha arribat, o no, abans que ella hagi tancat la seva: Perdona la carta d’avui, et deu haver fet passar una mala estona / Salutacions de tots / Adeu, estimat Alejandro, rep molts petons de la teva Mía / Acabo de rebre la teva molt estimada carta i sento moltíssim que hagis estat un dia sense rebre carta meva / Ja pots estar segur que jo no he deixat mai d’escriure’t / Crec que ja la deus haver rebut perquè deu ser culpa del correu / Et compadeixo, pobre Nano meu, ja sé el que es pateix perquè a mi també em va passar una vegada / Reconec molt bé la bondat del meu Alejandro perquè malgrat que no haguessis rebut la meva carta me n’has escrit una de molt llarga / Desitjo que no estiguis trist, Nano meu, ja saps com t’estima la teva Mía. Cap al final de l’estiu, amb els nervis a flor de pell, M. multiplica les notes al marge, amb mostres d’impaciència i tristesa o d’exuberant alegria, segons com ha estat la «collita» que li du el carter: Nano meu, acabo de rebre la teva carta i a D. G. que ja m’has escrit com abans. No pots pensar el temps tan dolent que he passat des que vaig rebre les teves dues últimes cartes, que a més de curtes eren molt poc afectuoses. Ara que ha passat, et dic que ahir em van fer plorar mentre t’escrivia i avui també. Estava molt trista perquè pensava que no sabia per quin motiu, però que ja no m’estimaves tant com abans, i creu-me que no podia resistir aquesta idea, Nano meu. Bé, ara no en parlem més, amb la teva carta d’avui ja em quedo molt contenta i t’envio milers de petons. Mía.

5. Quan els últims mesos discutia amb la Veïna en què podia acabar aquest treball, si finalment m’autoritzaria a publicar-lo i en quin format podria veure la llum, sempre apareixia l’argument de la tendresa. La que ens despertava —a ella més, és clar, perquè es tractava dels seus avis, però també molta a mi, que vaig arribar a identificar-los amb els meus, que no vaig conèixer— el fet de veure’ls tan privilegiats des del vessant social i econòmic, i alhora tan innocents i vulnerables davant d’uns sentiments nous i de la colla d’incerteses i pors que se’ls desvetllen. Més enllà de l’interès antropològic d’una correspondència que rescata de l’oblit usos i costums d’una època ja bastant allunyada, hi vèiem el valor de la prova que ells, M. i A., havien viscut i s’havien estimat. Hauria estat suficient per dissipar-ne els recels?

6. Una curiositat sobre el fragment de la carta d’A. del 26 de juliol de 1913, on fa la sorprenent cita en francès: bras dessus bras dessous pour l’allée des soupirs. Consultat Google, he descobert que correspon al títol d’una cançó d’un grup francès anomenat Les Compagnons de la chanson, que no es va formar fins a mitjans dels anys quaranta! També hi ha una novel·la d’un escriptor pròxim a la literatura criolla, Raphaël Confiant, que té una novel·la titulada L’allée des soupirs, publicada el 1994! Descartada la possibilitat que A. fos un visionari o que molts anys després li copiessin una frase genuïna, he continuat la recerca i he descobert que l’expressió apareix una vegada a Les mystères de Paris, d’Eugène Sue, que va ser escrita l’any 1845. Podia haver estat una lectura compartida? Quina ràbia no poder accedir a la seva biblioteca!