Читать книгу L'amor quiet - Mercè Foradada - Страница 3

Sinopsi

Una caixa tancada, que passa de mans a mans, conté un tresor que ara veu la llum: les cartes que es van intercanviar una parella d’enamorats, María Simón i Alejandro Morillo, durant el primer terç del segle xx, escrites a cavall de Barcelona, Puigcerdà i Lamalou-les-Bains.

Basant-se en aquests documents, Mercè Foradada, neta de la María i l’Alejandro, elabora una obra que retrata d’una manera fidel i des d’una posició privilegiada la vida real de l’alta burgesia barcelonina, amb les seves grandeses i misèries, a partir de la quotidianitat de la vida familiar al passeig de Gràcia i de la devoció per l’amor dins d’un ordre, en una època especialment convulsa des d’un punt de vista social i polític. Aquest amor es perpetua fins avui dia en una història paral·lela que fa immortals els sentiments responsables.

L’amor quiet ens dona l’oportunitat de conèixer les interioritats d’una nissaga que comença amb el copropietari de l’Editorial Montaner y Simón, on van treballar Pere Calders i Jesús Moncada, domiciliada a l’edifici que ara acull la Fundació Tàpies.

Dedicatòria

A la María i l’Alejandro.

A la Merceditas, la seva segona filla,

que amb els anys escriuria en una caixa de cartró

«cartas de los papás (para quemar)».

A tots els Morillo i Simón

que encara són aquí i als que hi han passat.

Amb el prec que disculpin la gosadia de mostrar

una part de la biografia dels seus avantpassats,

i amb l’esperança que ells, com jo, prioritzin

l’alegria de reviure’ls a la discreció d’amagar-los.

A la Rosa i el Julio Bou, amics i nets de Cora Morillo,

que m’han ajudat en la investigació sobre Alejandro Morillo.

I com sempre, al Pau, l’Anton, l’Anna, el Jan, el Toti,

la Mia, el Jordi, la Belén, el Pol i el Leo, els meus estimats

i el sentit últim del meu estar en aquesta Terra.

Cites

«Tú no te irás, mi amor, y si te fueras,

aun yéndote, mi amor, jamás te irías».

rafael alberti

«No llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió».

gabriel garcía márquez

«Quan la meva veu calli amb la mort,

el meu cor et seguirà parlant».

rabindranath tagore

«Alma a quien todo un Dios prisión ha sido,

venas que humor a tanto fuego han dado,

médulas que han gloriosamente ardido,

su cuerpo dejará, no su cuidado;

serán ceniza, mas tendrá sentido;

polvo serán, mas polvo enamorado».

francisco de quevedo

«El que compta per a ella és, al contrari,

captar aquesta durada que constitueix el seu pas

per la Terra en una època concreta,

el temps que l’ha travessada, el món

que ella ha enregistrat només vivint».

annie ernaux

«Desperta, és un nou dia,

la llum

del sol llevant, vell guia

pels quiets camins del fum.

No deixis res

per caminar fins al ponent.

Car tot, en un moment,

et serà pres».

salvador espriu, «Cançó de l’albada»