Читать книгу L'amor quiet - Mercè Foradada - Страница 7

Els Gats

Mig dormia o tornava a mirar la pantalla del televisor, sense veu, fins que el rellotge de cucut de la cuina li ha recordat que ja eren les cinc.

«I tant que em va costar d’encolomar-te’l! Te’n recordes? “Si ja no sabrem on posar-lo”, “Si quines ganes de carregar amb aquest trasto la resta del viatge”… I mira-te’l ara, el bon servei que et fa desvetllant-te amb el seu cucut impertinent».

Ella el veu que s’aixeca en dos temps, com si tota l’ossada, queixosa perquè se l’obliga a posar-se en moviment, se li rebel·lés. Després es fixa en com s’agafa a la barana per pujar a l’habitació, on deixa les sabatilles i es posa els «sabatots del jardí», uns d’autèntics que van sortir de ves a saber on, però que sempre ha emprat per ajudar-la al jardí del davant.

«Ara ja no és ajudar, carinyo. Ara et toca conservar el que hi ha de plantat, que tot just comença a despertar. Després de l’hivern tan rúfol que ens ha fet, ja convenia una mica de verdor i de flors, encara que no te les miris gaire. Perquè fer una petita excursió al Garden i firar-te noves adquisicions primaverals ja seria massa, oi, pobret meu? Això sí, confio que no deixaràs morir el que hi ha plantat o surt motu proprio. El teu sentit del deure, a prova de qualsevol contingència, ens salvarà el jardí, n’estic convençuda».

Amb els sabatots de combat, surt al jardí que no es mira mai com Ella feia.

«Hauries de treure les fulles grogues de l’hibisc i d’aquest ficus benjamí que se’ns ha fet un arbre. I les flors seques dels geranis, que no paren de treure’n de noves. I també s’han d’arrencar els herbots que gairebé ofeguen els brots de les tomaqueres. No et fa il·lusió que tornin a sortir totes soles?».

Ell, aparentment, no veu res de tot això: va de dret a la caseta dels testos i les eines i comença a desenrotllar la mànega. Ha d’aprofitar l’última claror per regar, que avui és dimecres i fa setmanes que no plou. A la lleixa, damunt de l’aixeta de l’aigua, hi veu la renglera d’ampolles d’adob. Se’n deu haver de posar, ara que s’acosta la primavera? Però quin, i quant, i cada quan? Sembla que s’ho rumia mentre les va agafant d’una en una, les espolsa i en llegeix les etiquetes. Després, les torna a deixar, desanimat.

—Si fa o no fa, totes diuen el mateix, totes serveixen per a tot i no n’hi ha cap que concreti. Ja l’hi preguntaré a la Nena, quan vinguin per Setmana Santa… Si venen, és clar, perquè la canalla ja estira i això d’anar a veure els avis… L’avi… En canvi, amb les plantes de dins, les tres que queden després dels viatges dels Gats, és més fàcil. A l’armariet de sota la pica només hi ha una ampolla que hi diu «Fertilitzant», i en l’etiqueta, amb lletra seva: «Un cop/setmana: primavera i estiu. Un cop/2 setmanes: tardor i hivern». En canvi, aquest fotimer d’ampolles… Segur que ni Ella sabia que les tenia.

«Això de parlar sol és nou. Bé, nou d’aquests darrers mesos, és clar, perquè abans prou que en tenies, de seguir-me a mi, tan xerraire que soc. Ara és com si pensessis en veu alta, amb una veu fluixeta, això sí, com si verbalitzar els pensaments t’ajudés a comprendre’ls, com si la veu, encara que només sigui la teva, et fes una mica de companyia».

Abans d’obrir l’aixeta, comprova la posició del broquet de la mànega. Després comença a regar de manera sistemàtica, d’esquerra a dreta, acompanyant la llum que ja declina cap a l’oest: primer la buguenvíl·lia, que algun dia haurà de fer podar perquè ja s’enfila fins a la finestra del dormitori; després els parterres de sota la paret de l’est, les clívies que van sembrar el primer any i que s’han multiplicat a cada nova primavera, i les alegries que, puntuals com sempre, comencen a brotar espontàniament allà on les van plantar fa no sap quants estius; tot seguit els testos de geranis resistents a totes les papallones malignes que puntegen la barana sobre les roques i el racó de la mimosa, ja sense flors i un pam més alta cada any.

«El meu raconet de lectura d’estiu… On deu haver anat a parar la gandula i la tauleta de vímet on amb prou feines aconseguia encabir les ulleres de prop, el llapis i la maquineta, el llibre de torn i el quadern dels pensaments que no es podien deixar escapar?».

Li falta encara el racó dels cactus, que rega molt poc —sempre ha sentit dir que volen poca aigua si no vols que se’t podreixin—, i el massís dels rosers que ja exhibeixen moltes poncelles, algunes a punt d’obrir-se.

I ja està. Recull i cargola la mànega i la torna a penjar a la caseta de les eines.

Seurà uns moments al banc de fusta de darrere els geranis i s’encantarà amb el festival de taronges i daurats amb què el sol s’acomiada rere la línia de la costa, a la dreta del poble? I ara! Ell només mira el terra, i revisa que no s’hagi entollat gaire: té entès que sempre és millor que les plantes pateixin una mica de set que no pas que s’ofeguin per excés de reg.

«Deu ser per això que no me n’he acabat d’anar i que només et puc veure a tu… Et trobo tan desvalgut, tan tancat en el teu remugar que t’aïlla… Ni t’adones que és l’hora bonica! Tantes vegades que ens havíem avisat, algunes tu, moltes més jo, que era el moment d’aixecar els ulls d’allò que estiguéssim fent, de sortir i d’abocar-nos a la barana per veure la desaparició tan espectacular del sol! Com dues criatures amb una joguina nova que no s’acaben de creure. Perquè va ser-ho, una joguina, la nostra caseta vora el mar, no trobes? Quan vam tornar, després del Daltabaix… Bé, ja callo, ja. A tu no t’ha agradat mai que recordi allò del Daltabaix… Però ho va ser, i dels grossos. Diguem que, quan ens vam casar per segona vegada, instal·lats de ple a la cinquantena i tremolant a parts iguals de por i d’il·lusió, tots dos vam saber que no podíem continuar vivint com si no hagués passat res, que calien canvis significatius i que els més importants havien d’afectar les feines i el lloc on ens estaríem. No va poder ser immediatament, és clar, un dels Bessons encara era a casa i calia fer molts números i tancar moltes carpetes per no fer un altre pas en fals. Tu ja estaves tip de la farmàcia que havies agafat en tornar d’Estrasburg. Te’n queixaves contínuament i deies que t’avorria fer de botiguer amb bata blanca, o sigui que la possibilitat d’un traspàs tranquil i en bones condicions era l’horitzó més temptador. Jo ho tenia més fàcil, perquè podia demanar una jubilació anticipada a la biblioteca i seguir ajudant en l’economia domèstica amb les petites col·laboracions que des de feia anys em servien per matar el cuquet d’artista frustrada: exposicions fixes o itinerants, mostres, hores del conte, itineraris, xerrades, debats literaris… Bé, les mateixes activitats que havia començat a organitzar des de la biblioteca i que després duia allà on algú les demanés. Tot plegat, reminiscències, nostàlgia de tanta creativitat que havia abocat a la nostra Respirem. Te’n recordes? Els estudis de biblioteconomia i documentalista, els havia tingut clars des de ben joveneta: els paperots ben plens de tinta, les històries passades, els relats ficticis, l’encadenament de successos dels uns i dels altres em semblaven una ampliació de la vida de cada dia, aleshores massa esquifida vista pels meus ulls d’adolescent desconcertada. Però després… El dia a dia de la biblioteca municipal em queia al damunt, tu ja ho vas viure. Jo també em sentia una mica la botiguera, sense bata blanca en el meu cas, que despatxava productes molt estimats que no sempre eren valorats i tractats com hauria volgut. Aleshores ens vam empescar allò de la Respirem, als baixos de casa dels pares, a Sant Andreu. Tu vas ser imprescindible en aquella aventura. Jo tenia la idea: una llibreria especialitzada en literatura epistolar —era una premonició?— amb una sala mínima per a exposicions de petit format i actes culturals diversos: presentacions, xerrades, recitals… i quatre taules i una barra on es poguessin servir cafès, sucs, infusions i alguns còctels dels que aleshores acabàvem de descobrir. Una bogeria, un somni que s’acostava a una temptativa suïcida, i que no m’hauria vist mai amb cor de tirar endavant si tu no m’haguessis donat la primera empenta… i les moltes altres empentes i cops de mà que vaig necessitar per obrir-la. La “cafexposillibreria”, la vas batejar, per fer riure els nens. I, sense tirar coets, la Respirem va anar fent. Teníem el petit cercle de fidels que tant s’empassaven una presentació com l’exposició d’un amic o qualsevol xerrada que haguéssim programat. Es venia algun llibre, pocs en realitat, però la cafeteria compensava i, a més, teníem ben clar que a un somni materialitzat no se li podia demanar que, a sobre, es convertís en el negoci del segle. Sense tenir en compte que el que proveïa de garrofes la taula familiar eres tu, que en aquell temps tenies un molt bon sou. Amb els tres nanos, no ens sobraven calés, per descomptat, però tampoc ens en faltaven. No hem estat mai gaire de luxes, tu i jo. Després, amb el Daltabaix —perdona, perdona…—, la Respirem va passar a millor vida; bé, si es pot considerar una vida millor convertir-se en un local on es reparen ordinadors i es venen elements informàtics, que és el que ha acabat sent des que la vaig traspassar. I jo cap a la biblioteca, amb el cap cot i l’actitud humil del fill pròdig que torna a la casa del pare. Calia assegurar uns ingressos estables i despatxar llibres era més segur que l’aventura de la Respirem, sobretot en solitari i en hores baixes. L’únic aspecte positiu va ser descobrir que les biblioteques ja eren una altra cosa, que s’havien omplert de vida i de gent que les feia servir no només per agafar llibres. Les “activitats complementàries” em van ocupar, distreure i donar el glop d’aire que necessitava. Però et deia que quan ens vam tornar a trobar —i visca els eufemismes!—, una de les coses que calia canviar era el domicili. La casa, el barri, la ciutat… Tot estava contaminat de records bons i dolents d’un passat que necessitàvem deixar enrere. Sobretot era imprescindible no esborrar, que això no s’esborra mai del tot perquè ha estat escrit amb tinta permanent, sinó deixar de mirar aquells moments, aquelles paraules, aquelles ferides que havien quedat enganxats pels racons i encara coïen. Volíem escapar-ne, i l’escapada es va acabar encarnant en la caseta del teu Oncle. La caseta amb l’hortet, li dèiem de sempre. Però quan vam decidir el canvi imprescindible, l’Oncle encara era viu i en gaudia de manera intermitent: feia un parell d’anys que s’estava en una residència, on havia volgut recloure’s quan havia descobert que viure sol amb tantes xacres no és el mateix que viure sol perquè et dona la gana, com havia fet fins ben passats els vuitanta. A la caseta el dúiem de tant en tant, si ens tocava fer-li de cangurs i l’Oncle estava prou estable perquè li permetessin sortir a passar el dia fora. La nostra pregunta “On vol anar avui, Oncle?” tenia una única resposta, “A casa!”, i hi fèiem cap. I passàvem el dia tots tres a la casa amb l’hortet abandonat, que ell no volia ni veure. Mentre nosaltres preparàvem un dinar, que ja portàvem mig cuinat, ell seia al jardí quan feia bo, o a dins, amorrat a la llar de foc, si feia fred o el vent bufava massa fort. L’Oncle, conco i vividor fins que ja no va poder ser-ho, era l’únic germà viu de la teva mare i tu, l’únic nebot prou responsable per fer-se’n càrrec ara que s’havia tornat tan fràgil. Nosaltres dos aprofitàvem aquells dies, mentre ell feia capcinades a l’ombra de la mimosa o a la seva butaca de vellut verd tan ratat, per airejar la casa i anar posant una mica al dia aquell cau en què havia passat la seva vellesa daurada. L’Oncle, que tenia la pretensió d’arribar a centenari i desconfiava que els pocs estalvis i la prima pensió s’estiressin fins aleshores, havia volgut posar a la venda la caseta tan bon punt va ingressar a la residència, però passaven els anys i no es venia: massa solitària, massa allunyada del poble i, a sobre, gravada encara amb les restes de la hipoteca que havia subscrit en comprar-la a l’hora de la jubilació. Nosaltres, aleshores, no pensàvem en “aquesta” caseta amb l’hortet, però sí en una caseta, amb hortet o sense, a la vora del mar. Això sempre havia estat obligatori. Fins i tot l’havíem buscada, amb més o menys convenciment, quan vam fer aquella mena de viatge de les segones noces. Te’n recordes? La represa de l’amor ens havia retornat una diguem-ne joventut i un hippisme que no havíem practicat mai quan érem joves de debò, que ens havia fet decidir a agafar el cotxe i “anar cap avall”, sempre per carreteres costaneres, fins a Màlaga, com a mínim. Paràvem, menjàvem i dormíem allà on teníem fam, estàvem cansats o hi havia una bona foto a la qual no ens podíem resistir. Jo, a més, m’enrotllava amb tothom, deies tu, i és que tot m’interessava: els costums, les festes, els girs lingüístics, les tradicions, la gastronomia… Sempre amb l’orella i l’ull atents a possibles temes per a treballs futurs, llavors que havia descobert la meva vocació de “documentalista i agent cultural” a les biblioteques renovades. I alguna caseta ideal, en algun indret ideal, sí que hi vam descobrir, i per descomptat que va ser degudament fotografiada i arxivada per ser explorada el dia que poguéssim donar ales al nostre somni. Tan lluny, però… Encara no gosàvem establir-nos a tants quilòmetres dels nostres, de tota la nostra vida. Feia vertigen. Fins que la mort de l’Oncle va precipitar la decisió. Això i que el Gros havia trobat la feina de la seva vida i marxava a empaitar bestioles en perill d’extinció a les muntanyes de Cantàbria. Finalment, tu vas fer el cop de cap i jo al darrere, només faltaria! Vam posar a la venda el pis de Barcelona, vas traspassar la farmàcia, em vaig acomiadar de la biblioteca amb la promesa de seguir-hi col·laborant puntualment en les activitats que sorgissin, vam fer uns quants, bastants, arranjaments a la caseta per deixar-la totalment al nostre gust, vam liquidar les restes de la hipoteca i ens hi vam instal·lar. I, mira, gairebé tretze anys, l’hem poguda viure junts. Segurament els més feliços, o almenys els més serens i plens de la meva vida. I tu encara l’has de seguir gaudint molts més, rei meu. Una mica de paciència i tornarà la vida, ja veuràs».

Quan, amb els sabatots de regar a la mà i descalç per no tacar de fang el parquet que ja demana una bona repassada, puja l’escala per posar-se les sabatilles, s’atura, sorprès, al replà del primer pis i la mirada se n’hi va a la porta oberta del despatx, al pis de dalt. Ella el veu vacil·lar. «Per què està tan oberta, si no hi entro mai i la Paqui no ha vingut des de dijous?», sembla rumiar amb l’expressió preocupada que li uneix en un angle agut les celles damunt del nas, un angle que a Ella sempre li ha fet somriure. Què fa oberta aquella porta si Ell no en traspassa mai el llindar? Encara no s’hi veu amb cor… encara no.

«“El cau dels teus papers”, li deies, i realment era el meu regne exclusiu. Per això me’l vaig triar al segon pis, en aquella mena de golfes destinades a emmagatzemar tots els sobrants de les nostres vides, dalt de tot per estar-m’hi sola, ben aïllada. Primer de tot les vaig dividir: una meitat per a l’amuntegament de caixes i andròmines diverses; l’altra meitat per al meu estudi, gairebé tan plena com la dels trastos, però exclusivament de papers: arxivadors, carpetes, llibres i dossiers. Allò que tu deies “els teus papers”, per simplificar, i on rarament entraves. I és que precisament per poder-ho tenir fet una olla, com Déu mana, i gaudir de l’única finestra sota teulada que té vistes al mar, vaig cedir l’habitació del primer pis, la del darrere, als convidats. Te’n recordes?».

En la distribució inicial tots dos havien pensat que l’estudi havia d’anar al primer pis, a l’altra banda del passadís, al costat del bany petit i de l’habitació destinada en primera instància als convidats. Finalment, però, després de donar-li moltes voltes, Ella s’havia decantat per un espai més reduït, més aïllat i, sobretot, de cara al mar, de manera que n’hi van quedar dues, d’habitacions de convidats —tan pocs que en solien tenir, amb els fills i els nets escampats pel món…—, sense mar, però amb vistes a l’hort recuperat, les vinyes i els quatre pins de la muntanyeta que els separa de la carretera que va al poble. Si n’havia passat d’hores i més hores en aquest estudi poti-poti! Sobretot des que hi havia traslladat tot el material de la Veïna, allò que l’havia tinguda segrestada, fins que ja no va poder seguir.

«Tenia un sistema de treball molt especial, molt meu, ho he de reconèixer. A la taula encarada a la finestra, tan llarga que m’havia semblat al començament!, la pantalla de l’ordinador i les dues orquídies havien quedat assetjades per col·leccions de carpetes d’acordió, de fitxers de calaixos que ja no tancaven i per on apuntaven centenars de fitxes classificades amb gomets de colors, de llibretes plenes de punts i pòstits amb resums superposats, i de mitja dotzena de pots de retoladors fluorescents, llapis i puntes fines. Sobre el teclat, més pòstits amb les notes de les consultes urgents que havien quedat pendents. I al terra, encara, dossiers en equilibris difícils i els llibres i diccionaris de consulta més freqüents. Jo m’hi aclaria, però. Bé, d’aquella manera. En la fase en què em trobava d’ordenació i elaboració de materials, potser no gaire, però trobo que era prou sistemàtica dins del caos».

De vegades, perquè li feia pena deixar-lo sol tanta estona, agafava una llibreta i el portàtil i baixava a treballar al saló. Però aleshores Ell, que escoltava música o veia alguna sèrie, acabava posant-se els cascos per por de molestar-la i Ella se’n tornava al cau, que era on realment estava còmoda.

«En canvi, ara, no en sents mai, de música, i quan mires la tele fas pinta de no veure-la gaire, pobret meu!».

Sense abandonar l’expressió de preocupació, encara descalç i amb els sabatots del jardí a la mà, Ell puja l’últim tram d’escales i entra a l’estudi, que ha estat defugint des del dia que, després de la tournée per les cases dels fills, s’havia hagut d’enfrontar amb el silenci de la casa buida. Aquella tarda hi havia pujat sense ni adonar-se’n, completant la ruta de les estances, tot d’una estranyes. Ja a dins de l’estudi, s’havia quedat palplantat davant la taula amb tanta lletra familiar que li esgarrapava la pell de la gola i l’hi estrenyia allà on potser hi hauria d’anar el que anomenen ànima. No havia pogut tocar ni llegir res. Havia reculat i tancat la porta amb un cop sec, per córrer a la nevera desèrtica buscant alguna cosa que li suavitzés la grapa del coll.

Avui, en canvi, ha quedat paralitzat a la mateixa llinda.

—Què és això? Els refotuts Gats… No li vaig deixar ben clar que aquesta habitació havia d’estar tancada, que no calia tocar-la? Que potser més endavant… Però aquest coi de Paqui sempre ha estat d’idees fixes: que s’havia de ventilar de tant en tant, que almenys calia deixar la porta dos dits entreoberta perquè si no tants papers s’acabarien florint… Doncs té, ja els han ventilat! I ara, què?

Ella s’esgarrifa amb Ell veient l’obra dels Gats, que, segurament buscant restes de la seva olor cada cop més difuminada, han convertit el caos ordenat en caos absolut. Dos Gats capiculats —adormits plàcidament al costat del teclat en una taula gairebé desembarassada que contrasta amb el terra, invisible a causa de l’escampall de papers, llibretes i arxius esbatanats— que ara fugen esperitats i sorpresos, després que els sabatots de regar els impactin amb tota la ràbia del braç que els ha llançat i que ara tanca la porta amb la mateixa fúria.

—Fora d’aquí, animalots! Que es floreixi tot si vol!

Els Gats, la Gata i el Gat, havien arribat sense buscar-los. Primer, ella, que voltava per les roques de la cala del costat i que de mica en mica, com que li posaven menjar —feia pena de veure aquella pell tan deslluïda i tot el costellam que es marcava damunt la panxa penjant—, es va anar acostant al jardí fins a quedar-s’hi. Ell havia insinuat dur-la al veterinari per esterilitzar-la, però Ella s’hi havia negat. «Si per aquí no hi ha més gats… Es posaria com una truja, pobreta!». Però sí que n’hi havia, de gats, o almenys n’hi havia un, que la va deixar prenyada al cap de poques setmanes d’haver-la acollida. De tota la gatada, van decidir només deixar-n’hi un, el Gat, i els altres van desfilar cap a un centre d’acollida de la rodalia prou poblat. La Gata, aleshores ben «arreglada», era d’Ell; el Gat, totalment d’Ella. I semblava que els haguessin clonat els tarannàs. La Gata, sobretot després de l’operació, era la viva imatge de la serenor: dormia o semblava reflexionar hores i hores en els seus llocs preferits, sempre a la vora d’Ell, amb els ulls ben rodons fixos en l’objecte adorat. El Gat, en canvi, era un belluguet tafaner a qui ni la seva respectiva operació havia aconseguit apaivagar. La seguia allà on anava i mossegava fins a foradar-li qualsevol peça de roba que deixés fora de lloc, com si volgués menjar-se la seva olor. Un amour fou, deia Ell, que preferia l’adoració respectuosa de la Gata, amb la mirada i des d’una distància còmoda, a l’amor invasiu del Gat, que quan Ella treballava s’havia de plantar a la seva taula, jugar amb els llapis i remenar els fulls, fins que, derrotat, pretenia jeure a dormir sobre el teclat.

«Pobrets Gats. Pobret Gat, sobretot! I pobret tu, estimat meu. Què en vas fer, les setmanes que vas estar fora, a casa dels fills? Segurament no et va quedar més remei que dur-los a la mateixa casa d’acollida on vam deixar la resta de la gatada. Espero que amb els anys fos menys depriment. Us he deixat tirats, pobrets meus, ben orfes. I jo també me’n sento, d’òrfena, no sabeu com. Òrfena en aquest Enllà profilàctic! Té nassos!».

I ara, a més, li dol contemplar el munt de paperassa informe en què s’ha convertit el seu treball dels últims anys! Un treball tan incert com suggeridor, tan absorbent com gratificant, tan ple de dubtes com d’expectatives. Si Ell s’hi veiés amb cor d’endreçar-lo, potser algú o altre el podria continuar, a la seva manera, per descomptat. I encara sort que les cartes originals eren a l’armariet amb porta de vidre, l’únic que es pot tancar amb clau, ben desades i ordenades en grans sobres datats! Si arriben a ser a la taula…

Aquelles cartes, tan llamineres de fer sortir a la llum però amb un futur tan ple de dubtes… Les cartes de la doble traïció, les havia anomenades la Veïna, abans que ella les rebategés de la triple, de la quàdruple… o ves a saber de quantes més traïcions!

La història havia començat feia bastant temps. Uns quants anys abans de morir, la Veïna havia rebut una sol·licitud de col·laboració de la Fundació Tàpies, ubicada a l’edifici d’una cèlebre editorial fundada pel seu besavi, amb un soci, a finals del segle xix. L’havien informat que preparaven una exposició sobre els orígens de l’edifici singular que els acollia i sobre els fundadors d’aquella mítica editorial que havia situat Barcelona al cim de la indústria de les lletres de l’època. Volien commemorar el cent trentè aniversari dels seus inicis i s’adreçaven a tots els familiars localitzables per demanar-los el que hi poguessin aportar: documents, fotografies, objectes… —en préstec, per descomptat—, que il·lustressin la vida i la història d’aquella institució. La Veïna de seguida havia pensat en la caixa de les cartes, que no recordava on l’havia entaforat però que aviat va descobrir damunt de l’armari de la roba blanca. Una caixa de cartró que imitava la fusta però que no era de fusta —ho demostraven les cantonades abonyegades en què apareixia el gris del paper—, amb una tapa on la seva mare havia escrit amb lletres de pal i cursiva «cartas de los papás (para quemar)». Un fotimer de papers de diferents formats amb rengles atapeïts i dos tipus de lletres ben diferenciades, sense sobres però per sort perfectament datades. Les cartes dels papàs, és a dir, dels avis de la Veïna, la María, filla d’un dels editors, i l’Alejandro, el seu promès i després marit.

Cartes de la doble traïció, les havia anomenades quan les hi va presentar, perquè la seva mare li havia demanat que les cremés quan ella faltés, cosa que evidentment no havia fet, com tampoc havia estat capaç de destruir-les la mare de la Veïna davant del prec de la seva, aquella María que signava la meitat de les cartes. «No he tingut mai esma d’endreçar-les, ni les he llegides senceres. I no sé si poden contenir informacions que convinguin per a aquesta exposició que prepara la Tàpies. Però he pensat… Tu no te les podries mirar? Hi entens molt, d’això de papers antics i d’exposicions. És només perquè em diguis si tenen algun interès. Es veu que encara falten molts mesos per a l’aniversari: tenim temps abans de decidir què en fem», li havia dit, amb cara de prec disfressat de disculpa.

«Prec? Disculpa? Un tros de regal, aquella caixa de cartró que volia semblar fusta! Com m’hi hauria pogut resistir? Una correspondència tan extensa que abraçava part del primer quart del segle passat! L’oportunitat de furgar en la vida d’una parella que devia ser coetània dels meus avis que no havia pogut conèixer, de remenar papers tan vells, de tafanejar la vida d’uns altres…! Crec que ni tan sols vaig dissimular ni fer veure que ho entomava com un favor! A bodes em convides! Vaig agafar la caixa com si fos el Sant Grial i m’hi vaig submergir com qui es llança a una piscina de xampany francès».

A partir d’aquell dia havien seguit setmanes, mesos, de gaudi pur: classificar, transcriure, començar a destriar els temes de la quotidianitat, resseguir l’evolució dels sentiments, observar de primera mà els costums d’una època i d’una classe social molt marcada, treure el nas a la intimitat d’una parella i als moviments dels satèl·lits familiars; submergir-se en unes vides autèntiques, en uns personatges que havien estat, que havien viscut en unes coordenades de temps i espai concretes i que ara se li revelaven amb enormes dosis d’innocència i autenticitat!

Després la cosa s’havia anat embolicant: la Veïna, veient el seu entusiasme, que depassava l’exposició i s’orientava cap a altres possibilitats de publicació, havia començat a dubtar. Normal, havia pensat Ella: «Jo hauria fet el mateix si fossin les cartes dels meus avis». Ell també l’hi insinuava, tímidament, amb respecte, sense voler influir en una decisió que no li pertocava: que si el respecte a la intimitat, que si la privacitat… Tenien raó. Ella se n’adonava, però el material li semblava tan llaminer, tan valuós, tan digne de veure la llum. Fins que…

«Però ara què fas? Tanques la porta i prou? Te’n vas tan tranquil? Ni tan sols t’ajups a recollir les llibretes més grans o els arxivadors? No veus que estan agafant males formes? Va home, la mort, les morts, ja han escombrat els dubtes, no trobes? Ara ja no compta la doble traïció, ni la triple, ni… Almenys, no ho deixis tot remenat per terra, tu que saps el munt d’hores que hi vaig esmerçar, i tantes il·lusions, tantes incerteses, tanta vida. Algú o altre ho podria seguir, potser. I a tu mateix, no et serviria de distracció? Va home, torna-hi, sisplau!».