Читать книгу L'amor quiet - Mercè Foradada - Страница 9

El Daltabaix

Ella el veu entrar a la cuina amb la bossa del súper, i que es posa a col·locar les quatre compres que duia apuntades en un tros de paper, que ara repassa: cerveses, tres taronges i tres plàtans, uns quants tomacons, dues baguets de pa, una ampolla d’oli, un fuet, dos paquets amb embotit i un pot d’olives.

«Com és que només et puc veure a casa? Tant que m’agradaria saber si quan vas al poble parles amb algú, si entres al bar de la plaça a fer un cafè, si passeges una mica pel moll dels pescadors com fèiem tan sovint quan el dia es començava a allargar, en aquestes alçades de l’any!».

Ara observa divertida la cerimònia del tangram, amb el tàper dels embotits, i com talla conscienciós les baguets abans de congelar les porcions de pa: primer per la meitat i després cada tros en tres, i les col·loca en sobres de plàstic de manera que càpiguen planes al calaix del congelador.

«“Necessites el regle?”. Com m’agradava burxar-te quan et veia tan concentrat perquè tot quedés ben polit i al seu lloc, Jeremy meu…».

El mòbil sona i Ell fa un gest de sorpresa quan nota la vibració a la butxaca del darrere.

—Digues, Menut. Com esteu?

I activa l’altaveu —fa poc que ha agafat el costum de fer-ho— per tenir les mans lliures i acabar l’endreça. O potser perquè li agrada sentir una altra veu entre les parets tan callades?

«I a mi, quina alegria escoltar-te, fill! A veure si li truques més sovint, pobre pare».

—Bé, pare. I tu? Jo no truco gaire, però mira que tu! Vull creure allò de pas des nouvelles, bonnes nouvelles, però…

—Vaig fent, fill. Sense nouvelles, és clar. Aquí, a casa… tirant. I vosaltres?

—Bé, bé, colgats de feina, aquestes setmanes. A la universitat sembla que tothom s’ha posat d’acord per llegir els doctorats abans de final de curs. Entre la Cèlia i jo en portem mitja dotzena. I els meus, encara, perquè la Història sempre té aspectes sorprenents per explorar, però la teva pobra jove, amb tant de número… No m’estranya que gasti l’humor que gasta.

—I les nenes?

—No els veiem gaire el pèl. Entre els instituts, el taekwondo de la gran i el bàsquet de la petita… Creixent d’ossos i de poca-soltades.

—Tinc ganes de veure-us. Des de Reis… Per què no veniu un cap de setmana, o un diumenge a dinar?

—Sí, ja ho sé, ja hi penso, pare. Hi penso, però no trobo el moment. Anem de bòlit, ja t’ho he dit, i les nens tenen competicions molts dissabtes… i les amigues aquí, que ara són l’alfa i l’omega. No volen sortir per res. Per què no vens tu? Et vindria a buscar, ens veuríem tots plegats i, de passada, et distrauries una mica.

—Calla, calla! I els Gats, què en faria dels Gats? Ja tinc prou càrrec de consciència d’haver-los deixat a la casa d’acollida després de…

—Vinga, home, no pots hipotecar-te la vida per un parell de gats. Deixa’ls molt de menjar, o torna’ls a portar a una llar d’aquestes d’animals. No…

—Ui, no! Ni parlar-ne, fill. No saps que desorientats i enyorats que estan, pobres bèsties. Encara la busquen. Si veiessis el que m’han fet al seu estudi.

Ella escolta la versió detallada del desastre de l’estudi i del seu treball, on s’omet la informació que Ell encara no s’ha vist amb forces d’entrar-hi i que tot segueix igual, embolicat i per terra. I quan veu que el Menut s’interessa per la investigació de les cartes de la Veïna —no n’hi havia parlat? És clar, darrerament es veien tan poc…—, sent que allà, on tenia el cor, alguna cosa li fa un bot d’alegria.

—Sí, alguna cosa me n’havia dit la mare l’estiu passat, però no hi havia tornat a pensar. Sembla interessant. La burgesia benestant de començament del segle xx no ha estat gaire descrita encara.

—Doncs t’ho podries mirar. Bé, si abans ho endreço una mica, és clar, perquè tal com està m’agafen ganes de fotre-ho directament a la brossa. Pobra mare, si em sentís. Tan il·lusionada que hi estava, tantes hores de feina i maldecaps que li havia costat el seu cèlebre treball!

Ella el sent, i tant que el sent!

«Pobre de tu! No en series capaç. Mira, això del Menut no pinta malament. Ho endreces una mica i l’hi factures. És millor que es podreixi al terra de l’estudi. El Menut és ben capaç de treure’n profit per a alguna de les seves investigacions i, a més, ell no tindrà dilemes de triples o quàdruples traïcions. Serà un material d’interès històric i punt».

—Ja ho tenim, no? Tu m’ho endreces com et sembli i jo us vinc a buscar, a tu i al treball de la mare, d’aquí a un parell o tres de setmanes. Visites la meva, i teva, família gironina i et retorno al cau amb els pobrets gats orfes.

—No siguis pesat, Menut. Vens, t’ho endús i ens veiem tu i jo. Encara no estic per fer gaire vida social, ni familiar. No encara. No soc bona companyia, ara per ara, t’ho asseguro. A banda que no sé si ho tornaré a ser o si ho he estat mai, la veritat. No et recordes de quan veníeu a veure’m a Estrasburg, o després, quan vaig tornar? No us devia semblar gaire agradable, em temo. Primer, morros, i després totes les excuses per fugir els caps de setmana que us «tocava». Només la vostra germana complia, la pobra. Vaig saber que dèieu que us avorríeu, que aquella casa era una tomba i que m’havia tornat un ensopit.

—Carai, pare, per on surts ara! Quan vas marxar teníem quinze anys, estàvem en plena rucada adolescent i amb un progenitor absent! Després, a sobre, t’emboliques amb la Francesa. Què volies? Tots a defensar la mare, és clar, tots a l’una! I quan vas tornar, teníem més de vint anys i ja volàvem. Només et vam recuperar de grans, al vostre segon festeig, com si diguéssim.

—Mmm! Bé, tothom s’explica el conte a la seva manera, des de dins de la pròpia pell. Què t’he de dir, a tu, que ets catedràtic d’Història! Deixem-ho, fill. Et prometo que miraré d’endreçar aquest desgavell del treball de la mare i ja t’aniré informant. I a l’estiu confio que serà una altra cosa: o veniu aquí o pujo allà on us esteu. T’ho prometo.

Mentre parlaven, ha enllestit la feina i ara seu al sofà, al lloc de sempre, on hi ha la marca notòria del senyal del seu cos. Penja, i amb el mòbil encara a la mà gira el cap en direcció al jardí, on un vent despentinat recargola les plantes i arrenca fulles al ficus benjamí.

«Ho estàs veient? Te n’adones, que se’t girarà feina abans de regar? Penso que no, que ni tan sols el veus, aquest pobre nostre jardí».

Ella observa aquella cara de rumiar cap endins que tant li coneix i endevina que la conversa amb el fill li ha remenat vells records, culpabilitats que no ha acabat mai de pair. Ell, que sempre ha evitat recordar el que va precedir, o envoltar, o va causar i ser conseqüència del Daltabaix!

«Deixa-ho córrer, tontet meu. Quines ganes de fer-te mala sang amb històries passades i més que superades. La vida va anar així, i punt. Sense cap mala voluntat per part de ningú, n’estic segura. Vam patir, tots dos, i els nanos de rebot, però les coses es van poder redreçar i encara van ser millors, no trobes? El segon matrimoni ens va fer valorar el que teníem en vista del que havíem perdut. Per part meva, ni mig greuge… o greuges liquidats, t’ho asseguro».

Fins i tot des de l’Enllà ha de continuar mentint i endolcint la realitat, per consolar i consolar-se? El Daltabaix va ser això: un daltabaix que els va destrossar, que els va arrossegar al desconcert i a la inseguretat, que va fer caure el que havien anat construint durant més de vint anys de convivència. I d’amor. Perquè, deixant de banda la rauxa dels primers anys, la descoberta i el gaudi de l’efervescència i les pessigolles de l’enamorament, ells dos sempre s’havien estimat molt. Tendrament i voluntàriament, conscients del que representaven l’un per a l’altre. Fins que la traïció de la confiança va arrasar-ho tot. Almenys, així ho havien viscut.

Ara, Ella el contempla pensarós i endevina la grapa que li estreny la boca de l’estómac. Com a Ella, que ja no en té, d’estómac. I recorda, pas a pas, fotograma a fotograma, la seqüència d’aquells anys que els van marcar, encara que Ell sempre s’hagi entossudit a negar-ho.

La típica reconversió de la multinacional, on treballava des que havia sortit de la facultat de Farmàcia, l’havia abocat al dilema angoixant d’haver d’anar a l’atur o acceptar el trasllat als laboratoris d’Estrasburg, que acabaven d’absorbir els de Barcelona. Una setmana de mal dormir, en què calia prendre una decisió urgent sobre diverses opcions, totes doloroses, amb les consegüents discussions condicionades per l’insomni sobre quina podia ser la millor, entre les menys dolentes. Havia d’acceptar l’acomiadament, cobrar la indemnització i dedicar-se a buscar una nova feina? No eren bons temps per a aventures, amb els aires de crisi que s’ensumaven, els seus quaranta-cinc anys, i amb els tres fills adolescents que demanaven unes atencions incompatibles amb allò tan simpàtic d’haver-se d’estrènyer el cinturó. O optava pel trasllat i marxaven tots cinc a Estrasburg, a una ciutat i un idioma que no coneixien, sense amics ni referents, sense perspectives de feina per a Ella ni continuïtat immediata a la universitat de la Nena o l’institut dels Bessons? O de moment marxava sol, i es conformaven a compartir algun cap de setmana i totes les vacances que poguessin fer coincidir? Cap de les opcions semblava ni remotament millor que el que fins aleshores havien viscut, plegats, a la seva ciutat. Per tant, la pèrdua i l’insomni estaven garantits.

Finalment s’havia imposat l’alternativa valorada com a menys agressiva i Ell havia marxat a treballar a Estrasburg. Sol. I els primers quatre anys havien anat més o menys bé, segons el pla previst: almenys un cap de setmana al mes de vols i retrobades, les vacances compartides al poble dels avis, força trucades i moltíssimes cartes.

«D’aquí ens ve el “vici” reconfortant i utilíssim d’escriure’ns, no creus? En aquells anys encara no havíem caigut en la febre dels mòbils i els whatsapps, i la comunicació no podia ser tan immediata, però ens la treballàvem de valent. Tenia molla i qualitat, era més emocionant».

Després, alguna cosa havia passat, alguna peça s’havia bellugat i l’encaix s’havia perdut. De sobte a Ell li sorgien reunions i compromisos imperiosos que li impedien agafar l’avió els caps de setmana, o que li feien demanar que no ho fes Ella, perquè «Estic tan aclaparat de feina que no et podria atendre». Les trucades eren més curtes i com de molt més lluny. Les cartes… «Esteu bé? Jo sí, però vaig de bòlit, no em puc entretenir gaire més. Petons…». Ella s’havia començat a preocupar. Què s’estava trencant? Què havia canviat i l’allunyava? El pont de la Puríssima, aprofitant que la Nena anava a conèixer els futurs sogres i els Bessons planejaven una estada amb uns amics a casa dels avis del poble, s’havia plantat a Estrasburg. Li havia trucat des de l’aeroport i havia notat que l’alarma s’imposava a l’alegria en una veu en què el desconcert i potser la por eren massa evidents.

«Va ser un cap de setmana molt trist, veritat? Tu sempre has mantingut que havies aconseguit esborrar-lo, però jo el tinc gravat amb foc, i ara mateix m’estreny la grapa allà on havia tingut l’estómac. No la vaig veure, no me’n vas parlar, però tu no eres tu, més ben dit: no hi eres, encara que intentessis mostrar-te amable i fins i tot carinyós. T’havies convertit en l’home més abatut d’Estrasburg. L’últim dia, abans d’agafar l’avió, t’ho vaig deixar anar a la brava: “Com es diu?”».

La Francesa —Ella i els fills sempre l’havien anomenada així, eludint el nom en un intent de negar la seva existència— l’havia atrapat amb la seva joventut, un glamur fet d’elegància i professionalitat compartida i una presència viva i constant que omplia el forat de la seva solitud, cosa que no podien aconseguir les curtes estades i totes les trucades i cartes que el lligaven a la família. Es podia comprendre? Potser sí, però Ella no ho havia fet. No havia pogut, no havia sabut o no havia volgut fer-ho. I havien arribat uns anys difícils. Dificilíssims. De transitar amb el despit, la ràbia i el dolor d’una pèrdua amb què, estúpidament, no havia comptat mai, i també bastant complicats d’organitzar des del punt de vista de l’economia i la intendència. Ell havia vingut un cap de setmana a endur-se les seves coses i havia parlat amb els Fills, demanant-los una comprensió que tampoc li havien volgut o pogut concedir, mentre que Ella marxava amb una amiga per no veure’l. Durant els primers mesos, malgrat tot, s’havia entestat a dur els Fills fins a l’avió amb una certa periodicitat. Per no res: en tornaven emmurriats i es negaven a donar detalls sobre la Francesa, que seguien veient com la lladregota que els havia pres el pare. Només la Nena mirava d’acceptar-ho perquè no estava disposada a perdre del tot el «seu» papà. Amb tot, cada cop es refugiava més en la seva nova vida: la parella, la professió i la família estrenada, no trencada, del promès. De mica en mica, les visites es van anar espaiant i durant els quatre anys posteriors les relacions entre pare i fills es van limitar a algunes trobades formals i presidides per la bona educació, quan Ell venia a veure els avis, ja molt grandets.

Un bon dia, Ella va rebre una carta.

«Confesso que em tremolaven les mans quan l’estava obrint, i que em deia a mi mateixa, sense èxit, que el que havia de fer era cremar-la directament, abans de llegir-la. No ho vaig fer, és clar, i amb la mirada borrosa vaig assabentar-me que tot havia acabat amb la Francesa. Que et quedaves a Estrasburg, sol altre cop, i que encara que sabies que no et podia perdonar, confiaves que les relacions “amb tu i amb els fills” es podrien anar normalitzant i potser arribarien a ser una mica més cordials. Quina barra! Aleshores sí que la vaig estripar, i a miquetes, la carta. I no la vaig cremar perquè em va semblar millor tirar-la al vàter i buidar-li l’aigua de la cisterna al damunt per enviar-la al fons més profund de les clavegueres».

I, per descomptat, no la va respondre. Ni aquesta ni la dotzena de cartes més que van anar arribant els mesos següents, tot i que de seguida es va adonar que estava molt pendent de la correspondència que arribava. Però la Nena es casava i li havia demanat molt de debò que li permetés tenir un pare aquell dia tan especial. Què havia de fer?

Ell hi va anar: emocionat, moix i terriblement envellit. Ella va fer la gran actuació de la seva vida i es va mostrar gèlidament correcta i fingidament distesa, però segurament va beure més del normal i, amb els cafès, es va trobar mig atrapada en el somriure entre irònic i tendre d’Ell, que no havia canviat prou. A partir d’aleshores, algunes cartes d’Estrasburg van tenir resposta i un dissabte de juliol, quan sortia amb el carro de la compra per anar al mercat, se’l va trobar amb la maleta davant del portal. «No podia més… d’Estrasburg, del laboratori, dels francesos… He plegat. Sé que als cinquanta-quatre anys no cal buscar feina, però he pensat d’agafar una farmàcia. Tinc uns dinerets i em vendré algunes terres dels pares. Ells, pobres, ja… Aquí és el meu lloc: aquests nou anys han estat un parèntesi sense gaire sentit». Ella encara es va fer la dura, només faltaria! Uns quants mesos, gairebé un any, en què les escapades d’amagat dels Fills —ara al piset de lloguer on Ell s’estava, ara a la casa familiar quan els Bessons marxaven de cap de setmana— van anar in crescendo. Fins que, un any després del retorn del fill pròdig, van convocar els Fills a un sopar sorpresa —tots tres se’ls van burlar a la cara, de la «sorpresa» que feia mesos que coneixien— i els van comunicar que es casaven per segona vegada. «Cal?», va ser la resposta unànime i mig ofesa dels Bessons. «Deixeu-los, si els fa il·lusió… Ara als vells els ha donat per recasar-se. Està de moda», va ser el comentari de la Nena, divertida i magnànima, des del seu tot just estrenat estatus de mare de família.

«I ens vam recasar, com deia la Nena, i vam començar a buscar el nostre lloc al món. Com si no hagués passat res? Ni parlar-ne! Tu i jo no érem els mateixos, era evident. Hi havia cicatrius —guarides, seques?—, i de tant en tant encara coïen. La gran confiança s’havia desfet. Calia un esforç conscient i un acte de fe renovat dia a dia: la innegable estimació, tota la vida compartida i els valors personals que ens havien fet enamorar feia gairebé trenta anys, i que ens seguien definint, havien de ser prou forts per recuperar la il·lusió. Ja no parlàvem de fidelitat: ens respectàvem i exigíem lleialtat, això sí. I va funcionar, no trobes, carinyo? Hem estat feliços. Molt feliços, diria jo, fins i tot aquests últims anys de la malaltia».

Ell sembla abandonar la contemplació del jardí, cobert d’ombres. Amb un gest de dolor, s’aixeca del sofà i puja l’escala, arrossegant els peus, com si la conversa telefònica i els posteriors pensaments l’haguessin fatigat en excés. Ella pensa que potser l’ha acompanyada en aquell viatge pels records, en aquella revisió del Daltabaix que la conversa amb el Menut li ha pogut desencadenar. No ho sabria dir. En qualsevol cas, si ho ha fet, segur que el seu recorregut ha estat ben diferent. Hi pujaria de peus.

Abans d’entrar al dormitori per posar-se les sabatilles i potser el pijama —encara no són les vuit, però estarà més còmode, i pel que ha de fer…—, s’atura al replà i aixeca la vista cap a la porta de l’estudi, ara sí, tancada del tot.

Ella li veu l’expressió preocupada i decidida: «Avui no, encara no. Però m’hi hauré de posar abans que vingui el Menut».