Читать книгу Mirall trencat - Mercè Rodoreda - Страница 10

Abans d’acabar voldria dir alguna cosa sobre la innocència dels meus personatges.

Si jo hagués de produir-me com a corifeu en una imaginària tragèdia antiga, m’acostaria al públic i començaria el meu recitatiu així: «Davant del sol, dels núvols i de les esteles —com anomena Bernat Metge les estrelles (quantes esteles ha en lo cel)— puc assegurar que els meus pares em van fer innocent.» Però sóc una persona com les altres, carregada de personalitats i potser la més marcada de les meves múltiples personalitats és una mena d’innocència que em fa sentir bé en el món on m’ha tocat de viure. Per desig d’escriure amb una certa idiosincràsia, he cultivat, des de fa molts anys —i això és innocència—, una mena de puresa —que en el fons deu voler dir ser un mateix— amb el mínim d’adulteracions possible. He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima i he cultivat l’admiració per les coses que em fan un bé: pel quiet poder de les flors que em procuren moments inefables, per la lenta paciència de les pedres precioses, màxima puresa de la terra, pels grans abismes d’aquest cel tan proper i tan llunyà alhora, on brillen i tremolen totes les constel·lacions. Això fa que hagi passat temps rudes i rudeses de tota mena sense que tot plegat m’hagi marcat profundament. No vull dir que la maldat i la perversitat m’acorin; subscric la frase cèlebre: «Res del que és humà no m’és estrany.» Però la innocència, perquè s’adiu amb una part important del meu temperament, em desarma i m’enamora. Els personatges literaris innocents desvetllen tota la meva tendresa, em fan sentir bé al seu costat, són els meus grans amics. Els herois d’alguns contes de Hemingway, els servents negres de les novel·les de Faulkner, la noia de Light in August que travessa mig Nord-amèrica a peu o a dalt de camions en busca de l’obrer agrícola que va embarassar-la, que estima i que no sap on para.

Colometa, Cecília, el jardiner, Armanda, Eladi Farriols, Valldaura, són, cadascun a la seva manera, personatges innocents. I que siguin innocents em basta. Si La plaça del Diamant, si El carrer de les Camèlies han agradat, si Mirall trencat agrada, no em marcarà amb càrregues de pretensions. Voldria començar, nova com la llum del dia —i no em serà gens fàcil—, la meva pròxima novel·la. Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m’ha fet molta por.

M. R.