Читать книгу Mirall trencat - Mercè Rodoreda - Страница 18

El dia de Santa Teresa, a mig matí, trucaren a la torre dels Valldaura. Era estrany, perquè en aquella hora només hi anaven els nois de les botigues i tots sabien que la porta petita no estava mai tancada. La Gertrudis anà a obrir: «Deuen portar un obsequi per a la senyora», pensà tot estirant-se el davantal. Hi havia un nen d’uns deu anys, net i ben pentinat, amb un ram de flors a la mà. «Què vols?» El nen li digué que era el fillol de la senyora Valldaura i que anava a felicitar-la. Mentre caminaven, l’un al costat de l’altre, per sota dels castanyers, la Gertrudis pensà que mai no havia sentit a dir que la senyora tingués un fillol. Anava a preguntar-li com es deia, però veié que havia alçat el cap i la mirava. «Oi que aquella cosa que s’estira per tocar la campaneta surt de la boca d’un lleó?» La Gertrudis li digué que sí: «I de vegades mossega.» Ell rigué. Abans d’entrar a la casa s’eixugà els peus amb molta calma a l’estoreta. «Espera’t una mica que aniré a dir-los que ets aquí.» La Gertrudis el deixà en el vestíbul i anà a avisar la senyora. El noiet s’havia quedat molt quiet, però de seguida s’acostà a mirar l’aigua que vessava per les vores de la copa de pedra i quan estigué ran del brollador s’ajupí. L’aigua era plena de peixos vermells, molt grossos, tacats de negre, que nedaven per sota d’unes flors que semblaven de cera. De flors com aquelles només n’havia vistes al parc, una vegada que hi havia anat a passejar amb el seu pare. N’hi havia de blanques i de rosa. Donà un cop d’ull darrera seu i, com si no gosés, passà el dit amb molt de compte pel mig de la que tenia més a prop. Mirava tan absort si la flor li havia deixat polsina a la pell que no s’adonà que tenia algú a la vora fins que sentí que li donaven una empenta. Girà el cap espantat: era una nena molt mudada, amb els cabells llargs i cargolats, que semblava una nina i no li treia els ulls de sobre. «Aquestes flors no es toquen —cridà furiosa—; si les tornes a tocar ho aniré a dir.» Se li plantà al costat i li preguntà com es deia. «Em dic Jesús.» Ella el mirà molt tibada: «Jo em dic Sofia i sóc la nena d’aquesta casa.» Sense dir res més se n’anà escales amunt i abans d’arribar al primer pis s’abocà a la barana i li féu llengotes. Jesús Masdéu es quedà molt ensopit, però al cap d’un moment, tot mirant l’escala per on la nena se n’havia anat, s’acostà a l’aigua i tornà a tocar la flor.

La Gertrudis el féu entrar a la sala: «Seu, i no facis malbé res.» Jesús Masdéu a penes l’escoltà i es quedà dret vora la porta. No tenia prou ulls per mirar: el sostre, altíssim, amb fustes fent dibuixos, les cortines de vellut gris a cada banda de les finestres, el gran quadro del damunt del sofà, amb el forc d’alls penjat i la gran carabassa a terra, al costat de dos conills morts i d’una pila d’esbergínies. Al peu de l’entrada hi havia un gerro alt, amb unes plomes que tenien una mena d’ull a l’acabament. En Jesús les bufà unes quantes vegades d’una mica lluny i se n’anà gairebé de puntetes, fins al mig de la sala, on hi havia una taula amb potes de bèstia i una butaca vermella i daurada al costat. Tocà el respatller i enretirà la mà de pressa: la roba era peludeta i l’havia fet esgarrifar. Darrera la taula, contra la paret, veié un armari negre que brillava: a cada porta hi havia un soldat estrany, fet de trossets de petxina, amb un sabre d’or a la mà.

Abans d’obrir la porta del tot, la Teresa mirà a dins de la sala. Feia bastants dies havia anat a veure la seva tia Adela, que gairebé ja no sortia de casa, per dir-li que tenia ganes de conèixer el nen. Decidiren d’escriure, entre totes dues, una carta a Miquel Masdéu perquè el fes anar a la torre el dia de Santa Teresa. A la tia Adela no li feia gaire gràcia: «Vols dir que no valdria més que les coses quedessin com estan?» Ella no es deixà convèncer i ara tenia al davant aquell noiet prim, amb el davantal de teixit i un ram de flors a la mà. En Jesús havia sentit que algú el mirava i estava quiet com un mort de cara a l’armari. «T’agraden aquests soldats?» Es girà a poc a poc i veié una senyora molt maca, vestida de blanc. «Sí, senyora.» «Per què no seus?» La senyora s’havia assegut a la butaca i li assenyalava un tamboret, al davant. La Teresa no sabia què dir; buscava en aquella cara alguna cosa que no acabava de trobar-hi. «Quants anys tens?», li preguntà, a l’últim, entendrida. «Aviat en faré onze i mig.» Onze anys! Un glop de vida. D’aquelles nits pels carrers, abraçada a Miquel Masdéu, de totes aquelles miques d’amor, de tanta innocència, en quedava aquella bestioleta espantada. La Teresa mirava el seu fill: la pell fosca, els llavis prims, els cabells negres com un cistell de móres, i el nas... «Oi que tens el nas trencat?» En Jesús se’l tocà i rigué: «Vaig caure d’un arbre i l’os se’m va partir.» «Et devia fer molt de mal...» Sense deixar-li temps de respondre, li preguntà: «Has vingut sol?» «No, senyora; el pare m’ha acompanyat i m’espera al carrer.» La Teresa girà el cap i estrenyé les mans. «No t’agradaria menjar uns quants dolços?» «No, senyora, gràcies; no fa gaire que he esmorzat.» «No tens set?» «No, senyora, gràcies.» Estigueren una estona sense dir res. En Jesús pensava en els soldats de l’armari, però no gosava mirar-los. Tot d’una la Teresa assenyalà la paret: «Vols estirar aquell cordó?» En Jesús s’hi acostà i l’estirà fluixet, com si tingués por de trencar-lo. «Estira’l més fort, unes quantes vegades; si no, no et sentirà ningú.» Entrà la Felícia i mirà el nen: la Gertrudis ja li havia dit que era el fillol de la senyora. «Faci un paquet amb uns quants dolços i molts xocolatins.» Mentre ho deia, la Teresa s’adonà que el noiet encara tenia el ram de flors a la mà: mitja dotzena de clavells grocs i unes quantes branquetes de flors menudes que semblaven un núvol. Devia ser per a ella i no gosava donar-l’hi. «Per a qui les has dutes, aquestes flors?» Jesús Masdéu li allargà el ram i la Teresa l’agafà sense saber què fer-ne. «Són per a vostè; per desitjar-li un bon dia del seu sant.» La Teresa s’aixecà i, d’esquena, abans de deixar les flors damunt de la taula, es mirà les mans, fines, tan diferents de quan era pobra, vermelles a l’hivern, amb les ungles que se li trencaven com a la seva mare; sempre les hi mirava quan es posava els maneguins per anar al mercat i es lligava el davantal blau marí que li tapava les faldilles arrugades. «Són molt boniques, Jesús.» Feia estona que tenia ganes de preguntar-li una cosa: «T’estima, la teva mare?» A en Jesús li havien ensenyat de no dir mentides. «No ho sé; diu que he d’estudiar perquè més endavant pugui ser un senyor. I el pare també diu que he de ser un senyor.» Quan, encara no feia mitja hora, la Gertrudis li havia dit que hi havia un nen que la volia veure, la Teresa s’havia hagut d’asseure perquè tot se li havia enterbolit. Però aquell noiet que, de moment, semblava vergonyós i que s’havia posat a enraonar com si digués una lliçó... No, no hi havia res en aquella criatura... Què havia esperat? El tenia al seu davant, estrany, lluny de la seva vida de dona rica, més aviat com un retret... La Felícia entrà amb un paquet embolicat amb paper fi i lligat amb un cordillet d’or. «Posi les flors en un gerro i torni-me-les a portar.» En Jesús, amb el paquet damunt dels genolls, mirà com la cambrera s’enduia el ram. «Ara espera’m una mica», li digué la Teresa. Trigà bastanta estona. Quan tornà, veié que en Jesús estava davant de l’armari tocant la cara d’un soldat. «Li deu agradar tocar les coses, com a mi —pensà; i tot acostant-se-li li allargà un sobre—. Té, i no el perdis: estic contenta que m’hagis vingut a veure. Però ara ja és tard i te n’hauràs d’anar.» Sentí que s’emocionava i, tocant-li el nas, afegí: «No et tornis a enfilar a cap arbre.»