Читать книгу Mirall trencat - Mercè Rodoreda - Страница 9

Hi ha Ovidi. Hi ha el meravellós «Ase d’or». Hi ha Kafka. Jo he fet servir el tema de la metamorfosi com una fugida, com una alliberació dels meus personatges. I meva. A més a més la metamorfosi és natural. La larva esdevé crisàlide, la crisàlide papallona, el cap-gros granota. No puc afirmar que hagi presenciat mai la metamorfosi d’una persona, de la part material d’una persona, però sí que he presenciat metamorfosis de l’ànima: que és la veritable persona.

Un canvi de nom equival a una metamorfosi:

El nom de debò d’Aloma és Àngela.

El nom de debò de Colometa és Natàlia.

La plaça del Diamant (capítol XXXV):

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola. Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... Amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i amb el bec amb els foradets per nas al capdamunt.

La meva Cristina i altres contes («El riu i la barca»):

I el meu respir era curt i difícil. Em va semblar que els ulls se m’embotornaven i que no els podia tancar. Vaig tocar-me’ls i eren rodons. En el paisatge, tot ombres, bategava una espera com en el punt d’una naixença. Encara vaig intentar de remar, per pur instint, i la barca avançà una mica. Però jo m’ofegava i era el meu ofec el que m’empenyia. Obria la boca per fer-hi passar un fil d’aire, però l’aire s’havia espessit i la boca se m’esquinçava dels costats. I quan ja no vaig poder respirar gens i vaig sentir que tot el meu cos se’m nuava, vaig fer una extremitud i amb els peus vaig foradar la barca que semblava que s’hagués tornat de fang. Sentia una pressió terrible a cada costat del coll, i la barca se’m fonia i jo estava sol amb aquella mort que em creixia per dintre, de pressa, com una herbota verinosa. Una mena de vertigen em va decantar endavant i vaig caure damunt de l’aigua pla com la ploma blanca i amb les cames enganxades. M’havien sortit uns ventalls espinosos a cada banda del pit, i al mig un pectoral d’escata. Vaig provar de nedar amb els braços però no podia recordar ni on els tenia. I aleshores vaig sentir que de dalt a baix de l’esquena, dolorosament, s’alçava un alot membranós i que un remolí d’aigua em xuclava. Tot era fresc i fàcil. Diví. M’havia tornat peix. I ho vaig ser durant molts anys.

«La salamandra»:

Aleshores em va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i, a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d’espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.