Читать книгу Mirall trencat - Mercè Rodoreda - Страница 14

Aquells ulls vellutats i aquell riure encomanadís l’havien enamorat. Recordaria sempre l’entrada de la Teresa al saló, amb el vestit de moaré de color d’avellana, una rosa rosa al pit i un abric de martes fins als peus, enfredorida, queixant-se del temps. Amb prou feines es digueren quatre mots, però, en separar-se, ella li donà la mà rient com si l’hagués conegut de tota la vida. La tornà a veure el dia de Reis, també a casa del germà d’en Quim. En Rafael li digué que els havia invitat a dinar tots dos, amb mitja dotzena d’amics, perquè tant ell com ella anaven una mica perduts: ella viuda feia poc més d’un any i ell sense cap parent a Barcelona. A l’hora del cafè, quan els homes es quedaren sols, Valldaura preguntà de quins Goday havia sortit aquella Teresa. «No ho sé ben bé —li contestà en Rafael evasivament—, però com que és la viuda de Nicolau Rovira està molt ben relacionada i té totes les portes obertes.» La Teresa i l’Eulàlia, la dona d’en Rafael, s’havien fet molt amigues i algunes vegades sortien juntes a mirar aparadors. Una setmana després d’aquell dinar, Valldaura, que es passejava tot sol pel passeig de Gràcia, les veié baixar d’un cotxe a l’entrada del carrer de Casp. La Teresa duia un capell amb plomes d’ocell del paradís. «Quines plomes més boniques», li digué Valldaura tot posant-se-li al costat. «Vol dir que no se’n riu?» La Teresa feia molt de goig i tots els homes es giraven a mirar-la. Ell anava a agafar-li el braç, però es repensà: a Barcelona aquelles coses no es podien fer. Caminaren una estona junts i abans de deixar-les els digué que trigarien bastant a tornar-se a veure perquè havia rebut una carta de París i se n’hi havia d’anar abans d’acabar la setmana.

Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a can Culleretes. Tenia el costum d’anar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava sentí la veu de la Teresa: «Em puc asseure a la seva taula?» El mosso se’ls acostà de seguida: «Com sempre, senyora Rovira?» La Teresa rigué: «Sí, Joan, nata i ensaïmada.» I tot deixant els guants i el portamonedes a la cadira del costat digué a Valldaura, que encara no s’havia refet de la sorpresa: «Ja veu que faig com vostè.» Parlaren del temps, dels Bergadà, d’en Joaquim, que la Teresa no coneixia. Després estigueren un moment sense saber què dir. La Teresa féu un sospir: «Que bonic deu ser viatjar...» Ell li contestà que ja començava a estar cansat d’anar pel món tot sol i que sempre li havia fet por de casar-se amb una estrangera. «De vegades surt bé, però mai no he tingut ganes de provar-ho.» Tot d’una es recordà de la Bàrbara i es tornà vermell. La Teresa esbarrià la nata amb la punta de la cullereta i tot mirant-lo amb els ulls plens de falsa innocència pensà: «Que en deus tenir d’embolics pel món!» Gairebé no parlaren més. Quan s’aixecaren Valldaura li digué adéu amb recança. Estava perdut.

L’endemà, abans de sortir de l’hotel amb la maleta, encarregà que cada dia fessin portar flors a la Teresa. «Violetes; fins que n’hi hagi.» Seria com si l’idil·li de Viena tornés a començar. Però més de peus a terra. Deixà una capsa plena de targetes. A totes hi havia escrit: «Devotament.»

Quan la Felícia entrà a la cambra amb el primer pom de violetes la Teresa feia poca estona que estava desperta. Abans de veure la targeta ja havia endevinat que eren de Valldaura. Aquells dos dies hi havia pensat sovint. No podia dir que li desagradés: ben plantat, ros, elegant... «Què faria, Felícia, si fos de mi; es tornaria a casar?» La minyona la mirà amb els ulls alegres: «Em sembla que sí, senyoreta.» La Felícia se n’anà i la Teresa sentí aquella mena d’angúnia que li venia sempre que pensava en el temps que havia estat casada amb Nicolau Rovira. Els primers mesos l’havia trobat a faltar. Li ho devia tot: l’havia afinada, l’havia treta de la misèria; poc abans de morir com un pollet, li havia dit: «Ara ja pots anar pertot arreu.» Si algun dia es mirava al mirall amb l’agulla de brillants al pit, li pujava una onada de vergonya a les galtes. De mica en mica s’havia avesat a viure sola. Però el temps anava passant i en Nicolau havia deixat part de la fortuna a la seva germana, viuda i amb dos fills. Les rendes de la Teresa no eren il·limitades i ella era malgastadora; més aviat s’endarreria. Havia pensat vendre’s una casa i no li feia gens de gràcia. Potser hauria pogut jugar a la borsa, tenia amics que l’haurien aconsellada; però una vegada en Nicolau li havia dit: «Si no s’hi entén molt et pots trobar a la misèria sense adonar-te’n.» Valldaura era molt agradable... però el dia que el conegué li havia sorprès una mirada que l’havia inquietada. I li feia nosa aquella història de Viena —ho sabia tothom— que encara el tenia desballestat. No li agradava que visqués a l’estranger. Deien que era riquíssim. Ara que, primer un marit vell i, després, un altre que no se sabia ben bé què li havia passat... Tornà a tancar els ulls. Per què havia de pensar en aquelles coses? Encara no la festejava ningú. Deixà les violetes damunt de la tauleta de nit i es ben acotxà.

Cada any, per Carnaval, els Bergadà donaven un ball que s’havia fet famós a Barcelona. Així que rebé la invitació, la Teresa els anà a veure. «No pot ser, Eulàlia. Em vaig treure el dol abans d’acabar l’any perquè ja saps que no puc resistir els vestits negres; però anar a una festa és diferent.» L’Eulàlia li posà la mà damunt d’un genoll: «Què té més deixar passar un any o dos? No t’enterris, creu-me. Tots els que vindran són amics... Tens por que et critiquin?» No parà fins que la convencé. Abans d’anar-se’n, la Teresa li explicà que Valldaura li feia dur violetes cada dia. L’Eulàlia s’aixecà i li féu un petó: «Ja veig que haurem d’anar a casament.» La Teresa esclatà a riure. «Sí que vas de pressa.» L’Eulàlia, que s’havia tornat a asseure i s’havia quedat molt seriosa, tot d’una alçà els braços i picà de mans: «Ja ho tinc! El faré venir. O jo no sóc ningú o ballareu junts. Vine ben maca.» L’endemà mateix, bastant d’hora, la Teresa entrava a la botiga de Terenci Farriols a comprar-se roba per al vestit. Terenci Farriols era un home alt i prim, educadíssim: «Senyora, encara que no s’ho cregui, en aquest moment pensava en vostè.» La Teresa s’assegué rient: «No m’ho crec. Ensenyi’m blondes, vol fer el favor? I setí per a un dominó.» Farriols la mirà una mica sorprès: «En tenim de precioses, d’una qualitat que potser vostè no ha vist mai.» El dependent posà damunt del taulell unes quantes peces de blonda i la Teresa, després de mirar i remirar, es quedà la més cara. Els setins eren extraordinaris. La Teresa dubtà abans de decidir-se pel color, però pensant en les violetes se’n quedà un de morat. «Ha triat el color més bonic, senyora Rovira; l’afavorirà molt», li digué Terenci Farriols tot acompanyant-la fins a la porta.

El dia del ball la Teresa arribà a casa dels Bergadà una mica tard. La primera persona que s’acostà a saludar-la fou Salvador Valldaura. «Quina sorpresa... em pensava que era a París.» Estava esplèndida; amb la cintura de vespa, l’antifaç a la mà, enguantada fins més amunt dels colzes i amb les espatlles nues: la blonda blanca li acabava d’enfosquir la pell. S’havia posat un pom de violetes a la banda del cor i un altre damunt dels cabells. Sense cap joia. «Quina dona, quan tindrà quaranta anys!», pensà Valldaura. La Teresa, tot assenyalant el pom de violetes que duia al pit, digué: «Les coneix?» Ell li preguntà si les violetes li agradaven. La Teresa mentí: «Són les flors que m’agraden més.» L’orquestra, que quan la Teresa havia entrat acabava de tocar un ball, atacà una masurca i Valldaura li oferí el braç. Quan passaren pel costat d’en Rafael i l’Eulàlia, que ballaven junts, l’Eulàlia féu l’ullet a la Teresa i la Teresa, dissimulant, girà el cap com si no l’hagués vista. Valldaura li comprometé tots els balls. Ella, encesa de galtes, es ventava amb una mà: «Vol dir que val la pena de ballar només amb mi?», digué tot ratllant de dalt a baix les pàgines del carnet. El pom de violetes li caigué a terra i Valldaura s’ajupí a collir-lo; abans de donar-l’hi, l’olorà. «Perfumades, com totes.» La Teresa es tragué l’antifaç per posar-se-les i mentre se les clavava al pit Valldaura li mirà les pestanyes llargues i corbades, els cabells abundants, de color castany, com un casc de seda. S’acostaren al bufet a menjar dolços i a beure xampany i, amb les copes a la mà, anaren a seure en un racó. Al seu darrera hi havia un gerro amb branques de lilà blanc damunt d’una columna daurada. «Les flors em persegueixen», digué la Teresa tot posant-se bé la cua del vestit. A l’acabament de la faldilla li sortia la punta d’un peu. S’adonà que Valldaura el mirava i l’amagà. «Sap què m’agrada, del xampany? Les bombolles.» Donaren les copes buides a un criat que se’ls havia acostat amb una safata i n’agafaren de plenes. «Per què no ve a París?» La Teresa féu veure que no l’havia sentit i Valldaura, que estava a punt de repetir la pregunta, se sentí tot d’una cohibit i s’acabà el xampany sense dir res. Feia goig: amb el frac ben tallat, el pit de la camisa blanquíssim i la barba rossa una mica esbullada. Així que els músics començaren el ball de llancers, la Teresa, amb els ulls que li espurnejaven darrera de l’antifaç, s’agafà la cua del vestit i del braç de Valldaura anà fins al mig del saló. Canviaven de parella de tant en tant i quan es tornaven a trobar es miraven i reien. «Si pogués —pensava Valldaura—, me l’enduria a la fi del món...» Els aplaudiments eixordaven. La Teresa, amb el cap enrera, panteixant, es deia que mai no havia viscut una nit com aquella. Tenia calor. Es tragué els guants a poc a poc, tan llargs que mai no s’acabaven, i es passà la mà per la cara. «No deu estar gens bé això que faig...» Valldaura féu que no amb el cap, rient. «Un moment —digué ella—, torno de seguida.» Anà a trobar l’Eulàlia: «Per favor, deixa’m un vano, no puc més.» L’Eulàlia li donà el que duia: «Ja te’l pots quedar; serà un record.» Les barnilles eren de nacre i a la tela hi havia una poma pintada; de la nansa penjava una borla de seda. Els músics repetiren el ball. Quan s’acabà, la Teresa digué: «Uf! Anem a beure més xampany?» S’acostà una copa als llavis i la buidà d’un glop. «No n’hauria de beure tant. Ja m’ha pujat al cap. I a vostè?» Es ventava de pressa; la poma era verda, molt pàl·lida, amb un toc de rosa a un costat i dues fulles grosses a banda i banda de la cua de color de xocolata. «Puc beure una ampolla sencera i no em passa res. Altres coses, en canvi, em pugen al cap de seguida.» «Quines?», li preguntà la Teresa mig aclucant els ulls amb coqueteria. «La bellesa, per exemple.»

La festa durà fins a la matinada. Abans que s’acabés la Teresa digué que estava cansada i que volia anar-se’n. Els lilàs del gerro es començaven a pansir, però l’esclat dels llums, dels vestits, dels plafons de seda voltats de motllures daurades, era cada vegada més viu. «Ja se’n vol anar?», li preguntà Valldaura com si no hagués de veure-la mai més.

A la Teresa, l’aire del carrer li semblà de gel. S’havien quedat drets al peu de la porta. Valldaura no li treia els ulls de sobre: «Que poc ha durat aquesta nit!» Ella li donà una mirada llarga i li féu lliscar el vano per la solapa. A la claror grisa del dia que naixia, una mica despentinada, entre plecs violeta, la Teresa, més que una dona, semblava un somni. Valldaura l’ajudà a pujar al cotxe i, amb la mà al pom de la portella, murmurà: «Demà he d’anar-me’n; li puc escriure?»

El pis de la Teresa feia molt bonic. S’havia desfet dels mobles de quan era casada i n’havia comprat de millors aconsellada per un antiquari. Només s’havia quedat l’armari japonès que, amb el temps, li havia anat agradant. Les parets del saló estaven entapissades de domàs de color de palla i, en un racó, al costat del sofà, hi havia fet posar una nimfa de porcellana blanca, tan alta com ella, que amb un gest graciós aguantava un gerro rodó a dalt de l’espatlla. Valldaura havia tornat un parell de vegades a Barcelona i la Teresa li havia ofert uns tes deliciosos. Una tarda es declarà. Havia passat una estona amb la tassa als dits, sense dir res, preocupat. Ella quedà pensativa, amb els ulls baixos. No digué ni sí ni no. Simplement: havia estimat molt el seu marit i encara hi pensava; «El que vostè m’acaba de dir m’afalaga molt, però és tan inesperat...» Valldaura, que la mirava intensament, es tirà endavant i li agafà una mà. Per què no podien ajudar-se a viure? Se n’anà tal com havia entrat: sense una resposta concreta. L’endemà es tornà a presentar. No podia sofrir aquell dubte. La Felícia el féu entrar al saló. «Hi ha el senyor Valldaura que la vol veure, senyora; l’he fet passar.» La Teresa, que s’estava vestint per sortir, es despullà amb quatre esgarrapades i, amb la bata més sumptuosa que tenia, entrà al saló voltada d’onades de perfum i de cruiximents de seda i digué a Valldaura que la dispensés de rebre’l d’aquella manera però que estava descansant i no l’havia volgut fer esperar. «Li passa alguna cosa?», preguntà amb una veu tranquil·la. «Ahir ens quedà un problema per resoldre», li contestà Valldaura, i tot mirant-la greument afegí que hi havia anat a buscar un petó. «Un petó voldrà dir que no hi ha problema.» La Teresa s’acostà un dit als llavis i després el passà per la galta de Valldaura: «Ja el té.» Aleshores, sense donar-li temps d’obrir la boca, li preguntà: «El puc deixar un moment per anar a fer preparar el te?» Passadís enllà, amb una mà al coll, respirà profundament unes quantes vegades.

Es casaren aquella primavera a Santa Maria del Mar. Valldaura volgué passar la lluna de mel a la finca de Vilafranca. «Ja veuràs, quines vinyes!» Un capvespre que es passejaven per sota de les pomeres, Valldaura sotragà una branca i caigué una pluja de flors. La Teresa estirà els braços amb les mans obertes i, mirant de ben a la vora una flor que li havia quedat al palmell, digué baixet: «Aquesta flor, tan petita, és meva.» Valldaura l’abraçà: «Tot és teu: aquestes vinyes, aquesta terra i jo.» I li féu un petó amb els ulls tancats perquè res no pogués distreure’l; tan llarg, que la mig ofegà.