Читать книгу Parlar al món des de l'escola - Miquel Pagès - Страница 10

És evident que no hi ha una única manera d’organitzar-se i moltes fórmules poden ser vàlides per aconseguir l’objectiu; per això calia escollir la més adient per dur a terme amb eficàcia el nostre propòsit. En el procés de tria, doncs, calia descartar algunes opcions que en altres contextos serien eficaces però que en aquesta empresa fracassarien estrepitosament.

És per això que vam analitzar amb deteniment un dels models clàssics d’organització que comparteixen moltes escoles quan han d’explorar o aprofundir sobre qüestions metodològiques per tal de veure el seu funcionament i determinar-ne la idoneïtat que cerquen.

Una de les formes més comunes d’organització —el nostre claustre no n’és una excepció— quan a l’escola sorgeixen aquestes necessitats és la creació de comissions de treball per abordar i aprofundir sobre temes puntuals i no tan puntuals que sorgeixen al llarg del curs. Els mestres interessats, de perfils diferents però amb una motivació compartida, s’hi «apunten» de manera voluntària i es reuneixen periòdicament per anar avançant en el tema pedagògic que volen investigar. Acostuma a ser una manera d’organitzar-se prou vàlida, que funciona prou bé, però que mostra alguns inconvenients pel fi que perseguim:

1 Per una banda, trobem que en diverses ocasions, en aquestes comissions no hi ha un lideratge clar i les decisions que es puguin prendre s’acaben alentint excessivament per aquest fet. S’allarga innecessàriament el temps òptim per decidir o treure conclusions definitives sobre el tema en qüestió perquè, justament, ningú s’atribueix la responsabilitat de conduir el grup de manera eficient. «L’entre tots ho farem tot» acaba convertint-se més en un desig que en una realitat.

2 Un altre factor que condiciona l’eficàcia és el nombre de participants en aquestes comissions. De vegades per poc i d’altres per massa, ambdues opcions presenten dificultats. En el cas d’una comissió amb poca representativitat respecte a la totalitat del claustre de professors, als components del grup els entren dubtes sobre la seva autoritat per decidir quelcom important a nivell escolar i aquest fet els fa treballar amb excessiva prudència. Per tant, per anar avançant amb seguretat en les seves decisions, necessiten refermar-les amb la resta del professorat, fet que dilata inevitablement el procés. I al contrari, si a la comissió hi participa un nombre elevat de mestres, el problema ja no radica en la seguretat de les decisions sinó en la dificultat de posar-se d’acord. Pot acabar essent un despropòsit incapaç d’organitzar i casar les bones idees que s’hi puguin expressar. Aquí es fa encara més evident la necessitat d’un lideratge i uns objectius clars.

3 Finalment, un altre factor que no ajuda és el caràcter voluntari dels seus components. El fet de ser voluntaris els resta responsabilitat i pressió per resoldre els temes en un temps concret, determinat.

Malgrat tot, aquestes comissions funcionen i s’hi acaben decidint propostes. Però no de la manera que per a aquest propòsit cercàvem i necessitàvem. Per tant, al nostre entendre, totes aquestes consideracions, en forma d’inconvenients, ens van fer descartar definitivament aquesta manera d’organitzar-se en comissions perquè, justament, ens convenia treballar amb una estructura que disposés d’un lideratge inequívoc per poder determinar uns objectius clars; uns estructura que permetés ser àgil a l’hora de prendre decisions, que fos eficaç i eficient i, per l’anàlisi feta anteriorment, l’organització a través d’una comissió de treball no ens ofereia les condicions necessàries per poder tenir èxit en una empresa del volum que es preveia.