Читать книгу Parlar al món des de l'escola - Miquel Pagès - Страница 5

A aquestes alçades de la pel·lícula, i mai millor dit, no hauria de ser necessari defensar la importància de l’educació mediàtica en el context escolar. Els nois i les noies viuen absolutament embolcallats per pantalles i la manera com els arriba el coneixement, agradi o no, passa majoritàriament pels continguts que hi troben.

Deixeu que m’afanyi a dir que el concerniment per l’educació mediàtica no hauria de ser motivat tan sols per aquest virus de la «pantallitis». Ara ens trobem, certament, davant d’una actitud reactiva respecte al medi digital. Però en altres èpoques ja hi ha hagut puntes de preocupació generalitzada. Recordeu que en els anys setanta de la televisió se’n deia «la caixa tonta»? Aleshores era l’enemic a abatre. Però abans ja ho havia estat el cinema. I, si m’apureu, al segle XIX hi havia ments benpensants molt amoïnades pels estralls que les novel·les podien causar en el jovent.

Res de nou, doncs, sota la capa del sol. I a partir d’aquí podem afirmar que l’educació mediàtica no hauria de ser només fruit d’una reacció, sinó que hauria de respondre a una actitud més proactiva de les persones i de les institucions que tenen al seu càrrec tasques educatives.

Però aquesta actitud proactiva mai no hi ha sigut d’una manera continuada. Ha anat apareixent aquí i allà de manera intermitent. I les administracions no li han prestat una atenció preferent. És clar, hi ha tanta matèria a la qual cal fer lloc als currículums… En tot cas, el que s’ha mirat amb certa veneració als centres educatius és l’ús de les noves tecnologies. Les que siguin, les que toquin en cada dècada. Això sí que ha estat un tòtem per als ministeris i per als dissenyadors de polítiques educatives: en un temps van ser els reproductors de vídeo, després els ordinadors personals, i ara les pissarres electròniques o les tauletes… I fa riure una mica, si no fes plorar, que un dels debats actuals sigui sobre l’ús dels mòbils.

Perdonin, eh? Quan parlem d’educació mediàtica no ens referim només a la ferramenta, que també hem de tenir en compte. Ens referim, sobretot, a l’aprenentatge de nous codis de comunicació i als llenguatges audiovisuals i els seus gèneres, que caldria estudiar com s’han estudiat els gèneres literaris, amb tots els honors curriculars. I ens referim, també, a formar consciència crítica a l’hora d’ingerir i de digerir els missatges que ens arriben per terra, mar i aire, siguin de caire informatiu, persuasiu o de pur entreteniment.

La majoria d’educadors hi estan d’acord: cal fomentar l’esperit crític davant del món que ens envolta. Però sembla que ens n’oblidem quan l’objecte a criticar és el contingut dels mitjans de comunicació, des de la ràdio i la televisió (de la premsa, francament, ja no goso parlar-ne) fins a les programacions audiovisuals a la carta o el món inquietant dels anomenats influencers que se les campen per YouTube. Resulta paradoxal que la nostra societat es preocupi de manera creixent per la dieta alimentària, allò que ingerim per la boca i que païm a l’estómac, i no mostri una preocupació com a mínim similar per la dieta mediàtica, és a dir, allò que ingerim per la vista i l’oïda i que metabolitzem al cervell.

Potser per allò de no perdre l’optimisme, cal esperar que en els pròxims anys aquest estat de coses canviï una mica. La Directiva sobre Serveis Audiovisuals, aprovada pel Parlament Europeu el novembre del 2018, és un raig d’esperança. És una mena de llei de lleis sobre la matèria, que substitueix una norma de deu anys enrere. Ha canviat tant aquest món en deu anys… La nova directiva fa recomanacions als estats membres sobre l’educació mediàtica, o la media literacy com s’anomena a escala internacional.

Inclou explícitament, ves per on, la noció d’educació crítica, i diu clarament que l’educació mediàtica no s’ha de referir només als aspectes tecnològics. I estableix —visca, visca i visca!— que la destinatària d’aquesta educació és tota la ciutadania. Tota. Això vol dir els infants i el jovent, però també els adults i, molt especialment, la gent gran. Els vells són els qui més pateixen l’«escletxa digital», és a dir, la dificultat creixent d’accedir a uns sistemes comunicatius que evolucionen de manera vertiginosa.

Doncs bé, aquesta nova Directiva Europea s’ha de concretar en les corresponents lleis audiovisuals de tots els estats membres. L’educació mediàtica haurà de ser obligatòriament emparada i regulada. Com es farà això aquí? Serà el motiu i el moment pels quals les autoritats educatives es belluguin una mica? Tant de bo.

De moment quedem-nos amb el que tenim, que no és pas poc. Perquè si del que hem escrit en els paràgrafs anteriors algú en dedueix que l’educació mediàtica ha estat un desert a Catalunya, va molt equivocat. Des de fa unes quantes dècades hi ha hagut mestres que han fet autèntiques meravelles a les aules amb el seu alumnat. Hem vist des de marrecs de P3 fins a estudiants de batxillerat elaborar productes audiovisuals d’alta qualitat professional. Per desgràcia, els professors i professores responsables d’aquestes iniciatives sovint han estat llops solitaris.

En alguns casos, tanmateix, el miracle s’ha produït, i escoles senceres han entès la tasca capdavantera d’aquests ensenyants i han adoptat noves maneres de fer. És a dir, han existit, aquí i allà, claustres que han captat l’essència de l’educació mediàtica i la seva transversalitat curricular. Els models han estat diversos. De vegades mantinguts al llarg del curs escolar, de vegades com a projectes de setmanes culturals; en uns casos, al voltant de la ràdio o la televisió i en altres casos, centrats en l’univers cinematogràfic; articulats o no a partir d’una matèria, sovint la llengua; com a activitat «intramuros» a l’escola o en col·laboració amb mitjans externs… En tot cas, models d’excel·lència no n’han faltat.

I un d’aquests models, sense cap mena de dubte, és el de la televisió creada fa quatre anys al si de l’escola Thau. Mèrit en primer lloc d’en Marc i en Miquel, dos tossuts de marca, que ho han portat sempre tot al cap; mèrit d’una direcció que els ha donat camp de joc i que ha entès per on han de bufar els vents; i mèrit d’un claustre que s’ha anat convencent que la dinàmica generada per «la tele» era altament constructiva per al projecte docent del centre.

He tingut ocasió de passejar-me per l’edifici de l’escola i veure en diversos racons nois i noies de catorze anys fent entrevistes a alumnes de primària, o viceversa. O assistir a l’enregistrament d’una presentació sobre història antiga per part d’un equip de treball, amb plena autonomia, al plató de televisió. Dinàmica perfecta. Però encara falta el millor: el projecte pretén, i ho aconsegueix, generar i mantenir la cohesió i la implicació del conjunt de la comunitat escolar, famílies incloses. Amics, felicitats.

Salvador Alsius