Читать книгу Crònica Volum I - Miquel Parets - Страница 13

El món on vivia Parets començava a casa seva. Els fonaments són encara al mateix lloc, i l’estructura i la distribució no han canviat gaire, tot i que els edificis del carrer han gairebé doblat l’alçada que tenien en temps de Parets.⁷⁷ Com que la casa de l’assaonador feia cantonada, els documents coetanis el descriuen com a resident en carrers diferents. El fogatge parcial de l’any 1640 l’enregistrava com a resident a les Voltes de Sant Jacint, un carreró que es caracteritza, com el mateix nom indica, pel passatge cobert que desemboca al carrer dels Corders. Parets, però, vivia a l’altre cantó; la casa, segons el seu inventari post mortem de l’any 1661, era «al carrer d’en Coromines, davant el portal de Sant Jacint de Santa Caterina».⁷⁸ Això vol dir, doncs, que es trobava davant per davant del portal sud-est de l’església i convent de Santa Caterina, que donava nom al barri. Res no queda a hores d’ara d’aquest imponent establiment eclesiàstic, enderrocat l’any 1837, i substituït per un mercat d’abastos, ara tot just remodelat.⁷⁹ Aquest edifici religiós arribà a formar part de la biografia de Parets, ni que fos de manera indirecta. Era, si més no, la residència de Tomàs Ros, el confessor de la seva segona dona, Elisabet Mans. I quan l’assaonador volgué explicar en la seva crònica el traspàs de sa muller arran de la pesta de 1651 (I, 141v [140v]), no s’estigué de remarcar la gran devoció de la finada a la Mare de Déu del Roser, la capella i la confraria de la qual es trobaven també en aquella església.

La família de Parets feia temps que vivia en aquell indret, i tot indica que el nostre cronista hi va passar tota la vida un cop va heretar la casa en règim emfitèutic. Un cert «En Parets, assaonador» —l’avi o el besavi patern del nostre cronista?— figurava ja en un fogatge de l’any 1497 com a habitant a l’«illa hon és la casa de Miret Sarovira comprenent les voltes [de Sant Jacint] fins al forn prop la capella d’en Marcús», és a dir, al mateix lloc, si fa no fa. No gaire després, al fogatge de 1516, hi trobem un assaonador de nom Joan Parets que vivia «en la Illa a on és la Capella d’en Marcús fins al c[arrer] de [la Barra] de Ferro», una adreça una mica més imprecisa, però que es referia probablement a la part de dalt del carrer de Montcada.⁸⁰ Altrament, pel que sabem sobre la radicació dels parents de Parets, podem dir que la majoria havien viscut i continuaven vivint ben a prop seu. Així, per exemple, la seva tia Anna i el seu marit, el mercader Rafael Bruc, quan aquest va morir, el 1630, residien a la cantonada del carrer d’en Giralt el Pellisser.⁸¹

Aquest veïnat ocupava la part alta del barri de la Ribera, una àrea força densament poblada que s’estenia al nord de la ciutat i a la vora del litoral marítim. Aquest sector era el més “promiscu” de la ciutat; no debades era una zona de transició entre la cèntrica Barcelona mercantil, amb els seus importants mercats de la plaça del Blat i de la plaça de l’Àngel, i aquella barriada manufacturera del vessant oriental, coneguda des de l’Edat Mitjana com la «Vilanova del Llevant». També feia de frontera entre la zona tèxtil de la ciutat, el barri de Sant Pere, i la part baixa del barri de la Ribera, on convivien les residències patrícies —de mercaders o exmercaders enriquits— i els habitatges força menys estables dels mariners i de tots aquells que treballaven en els oficis de la mar. La part baixa del barri de la Ribera era, en poques paraules, un veïnat de treballadors, molts dels quals es dedicaven a la manufactura tèxtil com a teixidors, paraires i cardadors.⁸²

Els treballadors de la pell, sobretot assaonadors i blanquers, vivien ben a la vora de la casa de Parets. Fins i tot el nom actual d’alguns d’aquests carrers —dels Assaonadors, de la Blanqueria, d’en Giralt el Pellisser— és un reflex de la presència perdurable dels oficis de la pell en aquesta àrea.⁸³ I el mateix es pot dir de la seva representació corporativa en aquest indret urbà. Quatre edificis, en particular, sobresurten com a llocs institucionals i devocionals dels artesans del cuiro. El més allunyat de la ribera marítima era l’església hospitalera de Sant Joan de Jerusalem, a la Riera de Sant Joan, on la corporació dels assaonadors tenia la seva capella particular.⁸⁴ La confraria hi feia moltes de les seves activitats de culte, i alguns dels membres eren enterrats al sepulcre col·lectiu de la corporació, que tenia com a patró sant Joan Baptista. Tanmateix, en temps de Parets la confraria havia deixat de reunir-se a l’hort contigu a l’església. L’activitat corporativa estava centrada aleshores en un altre indret rellevant, la casa gremial dels assaonadors, que es trobava una illa i mitja més avall de la casa de Parets, a la cantonada dels carrers Assaonadors i Montcada, al darrere de la capella d’en Marcús, l’edifici públic més antic del barri.⁸⁵ Hi havia, però, altres dues esglésies que també tingueren un paper prou important en la vida social i religiosa dels assaonadors barcelonins: l’una era la petita església parroquial de Sant Cugat del Rec, fundada el 1023 i reconstruïda el 1626, on Parets i els seus foren enterrats; l’altra, la del convent de Sant Agustí, fundat el 1309, i seu de la confraria dels blanquers d’ençà de la dècada del 1340.⁸⁶ La proximitat física de tots aquests edificis té un paral·lelisme interessant en el calendari festiu de les institucions que albergaven: la festa de Sant Agustí, el 28 d’agost, precedia immediatament la de la Decapitació de Sant Joan Baptista, el 29 d’agost.⁸⁷

Però tan important com aquests singulars espais corporatius era el fet que Parets vivia en un barri habitat per molts mestres del mateix ofici, alguns dels quals eren també els seus veïns més immediats. Els que vivien més a la vora eren, per exemple, els assaonadors Pere Pau Feliu (les «cases grans» del qual eren justament al costat de les «cases petites» de Parets), Joan Ricard, Francesc Cornet i Pere Cases, tots els quals residien al carrer d’en Coromines, i Esteve Riber, que tenia una casa força gran al carrer paral·lel de la Flor de Lliri, «davant Santa Caterina».⁸⁸ El fogatge de 1640 enregistrava més de trenta assaonadors residents en aquella zona, els més als carrers dels Assaonadors (nou), de la Flor de Lliri (cinc), de les Voltes de Sant Jacint, on vivia Parets, i a la plaça de l’Oli (tres en cada cas). No sorprèn gaire que aquesta llista inclogui molts dels amics i col·legues identificats del nostre assaonador, com ara: al carrer de la Flor de Lliri, Jaume i Maria Noguers, la padrina d’un dels fills de Parets; a les Voltes de Sant Jacint, Francesc Broquetes, que actuà de testimoni en els testaments del pare de Parets i de la seva primera muller, i al carrer d’en Coromines, Francesc Quadrades, testimoni, al seu torn, en l’inventari dels béns de la primera muller de Parets. També s’hi pot afegir Joan Campins, que va ser tresorer del gremi juntament amb Parets l’any 1645.⁸⁹

Aquestes i altres coincidències fan palesa la vinculació entre la proximitat física del veïnatge i les aliances de diversa mena —parentiu, amistat, ofici, càrrecs corporatius i relacions de compromís— que sustentaven i cohesionaven la xarxa de sociabilitat del nostre assaonador. Encara cal considerar, però, un altre aspecte de la qüestió, atès que la coresidència no tan sols propiciava els contactes entre persones, sinó també entre persones i llocs o institucions molt rellevants. Al·ludim sobretot a l’afecció a imatges i espais, especialment marcada en les cultures catòliques, que dóna lloc a una mena de topografia personal de devocions i, de vegades, fins i tot d’actituds polítiques. Malauradament, per importants que hagin pogut ser unes devocions semblants en la vida del nostre assaonador, el cas és que a penes en diu res a la seva crònica. Si haguéssim de dependre només d’aquestes pàgines, no sabríem ni en quin indret de la ciutat va viure. De fet, Parets mai no parla del “meu veïnat”, de la “meva parròquia” o del “meu barri”, a diferència de molts altres memorialistes del període, com ara un Samuel Pepys, el dietari del qual està impregnat d’una forta consciència de lloc, o bé, en un graó social més baix, un Chavatte, que esmenta reiteradament les processons de la seva parròquia de Saint Sauveur, i que fins i tot va contribuir a organitzar-ne la confraria corresponent, la qual cosa suggereix una forta identificació personal amb aquell àmbit parroquial.⁹⁰ En el cas de Parets, les informacions externes que tenim amb relació a aquest punt ens ajuden a aclarir algunes facetes de la seva trajectòria personal. Així, és prou simptomàtic que els únics detalls veritablement precisos que ofereix el nostre cronista a l’hora de descriure les rogatives públiques arran de l’epidèmia de pesta del 1651 hagin estat els de la seva pròpia església de Santa Maria del Mar (II, 42v) o els de les processons organitzades per la confraria de Sant Agustí, la dels blanquers (II, 108v). L’arrelament al seu barri pot ajudar a explicar el seu desconeixement sobre altres sectors de la ciutat i la seva inseguretat, per exemple, a l’hora d’anomenar els carrers del Raval, a l’altre costat de Barcelona (II, 108v).

Així, doncs, pel que fa a les lleialtats personals i espirituals del nostre assaonador, només podem fer unes poques conjectures. Per exemple, sobre la seva actitud envers l’església parroquial. Tot i que oficialment pertanyia a la parròquia de Santa Maria del Mar, l’assaonador va voler ser enterrat no pas en aquest temple, ni tampoc en el sepulcre corporatiu de Sant Joan de Jerusalem, sinó en la veïna església de Sant Cugat del Rec. Aquest va ser també el lloc d’enterrament de molts dels seus fills, tots els quals, llevat d’un, havien estat batejats a Santa Maria del Mar. Dels vuit fills dels quals hem pogut identificar la sepultura, quatre van ser soterrats a Sant Cugat; altres dos, a la morberia; un altre, a la catedral, i el darrer, a Santa Maria. D’altra banda, en les seves darreres voluntats Parets va encarregar que se celebressin tres funerals per la seva ànima, un de modest a Santa Maria, amb un cost de tres sous, i dos de més solemnes a Sant Cugat, amb un cost total de deu lliures i vuit sous que va pagar del seu peculi.⁹¹ Una lleialtat aparentment tan ferma a l’església de Sant Cugat tenia diverses raons. Per començar, era relativament a la vora de casa seva. Però, el que és més important, era també una església força més petita que no pas Santa Maria del Mar, les dimensions de la qual —un coetani calculava que albergava més de cinc mil parroquians— potser feien difícil, als ulls d’alguns fidels, una devoció personal gaire intensa, almenys com a lloc de culte. Amb tot, els assaonadors eren prou nombrosos a Sant Cugat, i això no només per la seva nombrosa presència en aquell veïnat. Molts assaonadors i blanquers van exercir càrrecs a l’obreria i a la confraria sagramental corresponents, a diferència de Santa Maria del Mar, on aquestes institucions seglars restaven dominades pels membres de l’elit urbana.⁹² Finalment, i per damunt de tot, el pare de Parets era enterrat a Sant Cugat. Fent el mateix, però, el nostre cronista no sols continuava la tradició familiar, sinó que també sintonitzava amb molts dels seus amics i col·legues, que també cercaren sepultura a Sant Cugat, la més petita de les parròquies de la ciutat. Entre aquests hi havia assaonadors com ara Baldiri Ballester, Jaume Pujades i la seva vídua Àngela, i en Joan Costa major, que n’havia estat obrer l’any 1571.⁹³

Certament, les relacions de veïnatge travessaven les línies de sociabilitat de Parets en força punts, i se solapaven ara i adés tant amb la seva família més immediata com amb aquella altra xarxa més àmplia feta d’amics i coneguts. No és estrany, doncs, que el nostre cronista hi recorregués tot sovint i per les raons més variades.⁹⁴ Algunes vegades, a la recerca de serveis personals i professionals com els que proporcionaven els notaris que contractava per redactar els seus protocols particulars. Francesc Pla, el notari públic que l’ajudà en molta de la seva paperassa, vivia prop de l’església de Sant Cugat, mentre que Miquel Mora, que era el notari de la corporació d’assaonadors, vivia encara més a prop seu, al carrer de Montcada. Parets pot haver aprofitat les relacions de veïnatge fins i tot per trobar muller, com és ara en el cas de la seva tercera esposa, Marianna, que probablement era parenta (neboda?) de l’adroguer Josep Vinyes, el qual tenia una botiga a prop de la casa de Parets, en l’encreuament entre la placeta de Montcada i la capella d’en Marcús.⁹⁵ La consciència de pertànyer a un lloc petit i alhora prou idiosincràtic dins una gran ciutat va representar un paper crucial en la formació d’aquella extensa xarxa d’amics, companys i, sobretot, mestres d’ofici que Parets tan aviat va heretar com va bastir pel seu compte. Les relacions de veïnatge donaven consistència al seu món, i li proporcionaven una mena d’epicentre més estable i arrelat que no pas la sola família: menys procliu a les alteracions de tota mena, aquell nucli era en força aspectes un univers més permanent, i dotat d’uns horitzons i d’uns símbols més perdurables.