Читать книгу Crònica Volum I - Miquel Parets - Страница 16
8. ELS MANUSCRITS
ОглавлениеEl text català de la crònica de Miquel Parets ens ha pervingut a través d’un testimoni possiblement autògraf, constituït per dos volums conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona amb els números 224 i 225. El fet de ser escrits tots dos per la mateixa mà amb una cal·ligrafia força regular, i l’existència de paraules repetides i d’alguns altres errors, fa pensar que som davant d’una còpia, feta probablement a partir de l’original —un text previ o potser un seguit de notes particulars elaborades pel mateix Parets. Com que no hi ha manera de trobar cap signatura ni cap altre vestigi de la lletra de Parets, tampoc no tenim manera de saber si el copista d’aquest testimoni va ser ell mateix, tal com s’afirma en una nota preliminar del ms. 224 («És estat escrit lo present llibre tot de mà de Miquel Parets […]»).136
Aquests dos manuscrits foren desaparellats en una data prou immediata. Desconeixem l’itinerari que va seguir el primer fins al segle XIX, però cal observar que el cronista Narcís Feliu de la Penya pogué consultar aquest mateix manuscrit o bé una altra còpia del primer volum de la crònica de Parets, atès que el cita més d’una vegada al tercer volum dels seus Anales de Cataluña, obra publicada el 1709.137 El manuscrit del segon volum sembla que fou adquirit per una o altra via per Josep Jeroni Besora, canonge de la catedral de Lleida i un dels grans bibliòfils de la seva època. Després de la seva mort, l’any 1665, sembla que el manuscrit anà a parar, juntament amb altres llibres i manuscrits seus, a la biblioteca dels Carmelites Descalços del convent de Sant Josep.138 Els dos manuscrits de l’obra no es tornaren a aplegar fins a mitjan segle XIX, quan Marià Aguiló va localitzar i adquirir el primer —les vicissituds anteriors del qual no coneixem pas— en una subhasta pública. Ell mateix el va posar de costat amb el segon volum, custodiat a la Biblioteca Provincial (i després Universitària) creada arran de la desamortització dels establiments eclesiàstics de la ciutat.139
Curiosament, però, molts estudiosos no arribaren a conèixer la crònica de Parets en la versió catalana original transmesa per aquest accidentat testimoni, sinó a través de traduccions castellanes. El ms. 502 de la Biblioteca de Catalunya en conserva una, sense nom d’autor, feta possiblement a la fi del segle XVII. Si més no, en una nota s’hi afirma que fou propietat d’Antoni Bastero, una coneguda figura dels cenacles literaris i polítics barcelonins abans del seu exili arran del desenllaç de la guerra de Successió; Bastero va deixar el manuscrit a l’erudit Pau Ignasi de Dalmases, el qual va explicar per escrit de quina manera l’exemplar va arribar a la biblioteca de la família.140 Va ser, sens dubte, a través del grup de lletraferits i diletants que freqüentaven Dalmases i l’Acadèmia dels Desconfiats (fundada el 1700) que altres estudiosos locals pogueren llegir la crònica, tot i que ni uns ni altres no poguessin estar gens segurs sobre l’autoria. Entre aquests lectors hi havia el botiguer Pere Serra i Postius (1671-1748), que va fer una adaptació dels passatges corresponents a la pesta de 1651, recollida al diccionari d’escriptors catalans de Fèlix Torres Amat.141
Tot i que un cert nombre d’estudiosos pogueren consultar la crònica de Parets a través de les còpies en castellà de Dalmases i de Serra Postius, la versió castellana que va assolir una més gran difusió no va ser pas aquesta. L’historiador gironí Celestí Pujol i Camps començà, l’any 1888, la publicació d’una altra adaptació castellana del text de l’assaonador català dins la sèrie Memorial Histórico Español de la Real Academia de la Historia.142 Pujol va ser el primer estudiós que va identificar Parets com el veritable autor de la crònica i que en va oferir, a més, les primeres dades biogràfiques, a partir sobretot de la consulta dels arxius parroquials de Santa Maria del Mar.143 Alhora, va acompanyar l’edició del text amb una copiosa documentació relativa a la guerra dels Segadors i els seus inicis; de manera, doncs, que Pujol i Camps també va ser un dels primers d’oferir un seguit de testimonis de primera mà sobre aquest episodi crucial de la Catalunya moderna. Tanmateix, la versió de la crònica que va publicar, ben diferent de la del manuscrit de Dalmases, era també força deficient. No sols per un estil recarregat que traïa certament la prosa més aviat directa i poc amatent de la retòrica de Parets, sinó sobretot perquè aquesta versió castellana, com la de Dalmases, feia omissió de les detallades informacions biogràfiques de l’autor que figuraven al final de tots dos volums de la versió catalana. El resultat va ser, doncs, una versió considerablement empobrida, si no fins i tot distorsionada, d’allò que havia estat en origen una narració marcadament personal.
La publicació d’aquesta edició pretén, doncs, de restituir als ulls dels estudiosos i dels lectors en general l’autenticitat d’un dels testimonis històrics més singulars de la Catalunya moderna. Com a compilació dels principals esdeveniments polítics i militars del període, la crònica de Parets és un bon compendi d’aquella dramàtica etapa del passat català, amb un seguit d’observacions personals no pas menys interessants. Com a registre d’una experiència cívica, pública i privada, el text recull alguns aspectes prou interessants per a la història social i cultural de l’època. Finalment, com a adolorit testimoni personal en temps de pesta, el manuscrit de Parets té certament ben pocs equivalents en cap època, si no en cap llengua.
* El present treball és la traducció catalana, feta per Xavier Torres, del capítol corresponent del meu llibre The Flight of Icarus: Artisan Autobiography in Early Modern Europe, Stanford, 1998, pp. 80-114; aquestes pàgines no van ser incloses en la publicació castellana d’aquella obra, El vuelo de Ícaro. La autobiografía popular en la Europa moderna, trad. de Paloma Gil Quindós, Madrid, 2003. L’autor està en deute amb la Stanford University Press per haver permès la reproducció del text en aquesta edició.
1. El seu nom complet era Pere Josep Oleguer Miquel Parets, segons que consta en el corresponent registre baptismal de la parròquia de Santa Maria del Mar. Celestí Pujol i Camps, en la seva edició de la versió castellana de la crònica de Parets, esmentava aquesta font, la qual es va perdre ulteriorment, el 1936, arran de l’incendi que va destruir l’arxiu; vegeu MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.
2. Informació extreta del registre de llicències nupcials de la Catedral de Barcelona: ACB, Esposalles, vol. 63, p. 43 (19 de maig de 1606). L’any de naixement del pare de Parets resta confirmat per una declaració judicial del seu fill feta el 17 d’agost de 1655, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337. El cronista registra la mort del seu progenitor el 15 d’abril de 1631; vegeu I, 102r i 105v. Per al seu darrer testament, vegeu AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, ff. 4r-5v (14 d’abril de 1631).
3. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). Un altre indici del poc peculi de Caterina es pot trobar en els primers capítols matrimonials del seu fill Miquel, que és nomenat hereu, en què la mare es reservava la quantitat més aviat minsa de setanta lliures per satisfer les llegítimes dels altres fills.
4. El testament del pare de Parets, de l’any 1631, descriu Francesc i Joan com a solters i «no examinats» de mestratge. Dos anys després, en l’acta de la subhasta dels béns de l’assaonador Pere Pau Feliu, Francesc figurava com a «jove assaonador»; vegeu AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1626-1638, ff. 195r-205r (28 de juny de 1633). El cronista al·ludeix a la mort de Joan el 15 de novembre de 1631 (I, 105v). El testament del vell Parets esmentava una altra germana, Marina, aleshores de quatre o cinc anys d’edat, però aquest nom no s’ha trobat enlloc més. Sobre Magdalena, vegeu infra.
5. Francesc i Josep són esmentats en els esponsalicis del primer, el 9 de desembre de 1567 (ACB, Esposalles, vol. 43, f. 31r). El segon, a més, figura com a assistent en algunes reunions gremials dels anys 1580, 1587 i 1588 (ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, s. n.). Per a les referències al pare de Parets, vegeu I, 102r i 105v, i AHCB, VIII-14, Lletres patents, 1607-1650, ff. 86r-87r (31 de març de 1621).
6. Vegeu James S. Amelang, La formación de una clase dirigente: Barcelona, 1490-1714, trad. cast. de Jordi Beltrán Ferrer, Barcelona, 1986, pp. 67-72, amb uns primers càlculs sobre la continuïtat en l’ofici de pares a fills.
7. Josep Iglésies, El fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Barcelona, 1991, p. 133; AHCB, XIX-15, Fogatges, illa 207. Els registres catedralicis es troben a ACB, Esposalles, anys 1491, 1503, 1558 i 1569. Sobre el cens de 1389, vegeu Francesc Marsà et al. (eds.), Onomástica barcelonesa del siglo XIV, Barcelona, 1977, p. 11. Cal fer notar que la de Miquel Parets no era pas l’única família barcelonina que portava aquest nom. Per exemple, un treballador del ram de la seda anomenat Joan Parets vivia al carrer d’en Fenollar l’any 1627, que va ser quan es va aixecar inventari dels seus béns (AHCB, Notarial, I.50); tal vegada era un parent de Joan Baptista Parets, un velluter que l’any 1670 llogava una casa del carrer de Sant Pere Més Alt a una certa Caterina Rodrigues; vegeu AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, de 30 de desembre de 1669 a 24 de desembre de 1670 (8 de gener de 1670). A més, un Baptista Parets va actuar com a oficial de la confraria de penitents de la Porta Creu, i vivia a la parròquia de Santa Maria del Pi, tal com consta a AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries, 1636-1644, s. n. (8 de maig de 1639). Tots plegats pertanyien potser a una família homònima d’orígens mallorquins, els membres de la qual treballaven com a sabaters i en alguns oficis tèxtils, i deixaren petja en els protocols barcelonins ben bé fins a començament del segle XVIII, almenys segons les llicències matrimonials expedides per la parròquia de Santa Maria del Mar (Arxiu de Santa Maria del Mar, índex manuscrit de Desposoris, vols. I-II). D’un origen diferent, i assenyaladament rural, era una certa Jerònima filla de Jaume Parets, un pagès del lloc de Sant Esteve de Sesrovires, segons el seu inventari de l’any 1680 (AHPB, Josep Fontana, Libri primi testamentorum, 1658-1681, ff. 84r-85v [6 de maig de 1680]). Els registres d’esposalles també donen notícia d’unes altres famílies rurals el cognom de les quals derivava de Parets del Vallès.
8. Pere Alaver i la seva muller Margarida eren esmentats l’any 1606 en la ja citada taxa nupcial de la seva filla Caterina. Sobre el matrimoni Parets-Costa, vegeu ACB, Esposalles, vol. 43, f. 31r (9 de desembre de 1567). Segons els capítols matrimonials de la seva filla Anna, datats el 13 de juliol de 1596 (AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11), Magdalena tenia un germà, el reverend Pau Costa, prior del monestir de Sant Joan de les Fonts, que va contribuir al dot nupcial amb la suma de quatre-centes lliures, i una germana que també es deia Anna i que era vídua de l’adroguer barceloní Joan de Vatis.
9. Marianna —però no pas el seu marit— va ser designada com un dels cinc executors testamentaris del seu pare. Sobre Anna, vegeu els seus capítols matrimonials (AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11); el testament del seu marit, Rafael Bruc (AHPB, Francesc Pla, Llibre primer de testaments, 1618-1631, ff. 174v-176v [3 d’agost de 1630]), i un inventari d’Anna (AHPB, Francesc Pla, Llibre segon d’inventaris i encants, 1629-1632, ff. 115r-117v [10 d’octubre de 1630]). Els pares de Rafael Bruc eren Rafael Jeroni Bruc, mercader de Barcelona, i la seva segona muller Elisabet Riera i d’Olzinelles; vegeu AHPB, Andreu Miquel Mir (menor), Lligalls d’escriptures soltes i fragments de manual, 1556, s. n., capítols matrimonials del 14 de gener de 1556.
10. En aquest cas podrien solapar-se alguns noms. Així, el Francesc Roca parent de Parets és qualificat tan aviat d’assaonador com de boter. D’altra banda, el lapse que separa les mencions a Roca és força perllongat, i això fa pensar que podrien ser un pare i un fill del mateix nom, una pràctica que afavoria la confusió però que no era gens insòlita a l’època. En resum, doncs, pot haver-hi hagut fins a tres persones diferents amb el nom de Francesc Roca, encara que totes tres relacionades entre elles i amb Parets.
11. AHCB, Fogatges, XIX-18, Quarto de Sant Francesc, f. 18v. Parets esmenta el casament a I, 102r; consta igualment al registre catedralici d’esposalles, amb data de 26 d’octubre de 1625 (ACB, Esposalles, vol. 73, f. 36v). Parets diu que el notari Nicasi Castellar en va redactar els pertinents capítols matrimonials, però no ha estat possible localitzar-los en els protocols que es conserven d’aquest notari a l’AHPB. Un cert Josep Gual, mestre escudeller, la vídua del qual, Teodora, va tenir una disputa amb el gremi d’escudellers l’any 1688, en pot haver estat un parent; vegeu Marta Vicente i Valentín, «Les dones en els gremis de l’Edat Moderna a Barcelona (segles XVII i XVIII)», Universitat de Barcelona, tesi de llicenciatura, 1989, p. 91.
12. Al seu testament, Maria es referia a ella mateixa com a «filla de t[al] Roure» i la seva muller, «los noms del quals mos pares no·m recorden». La seva llicència nupcial ofereix, però, una descripció més completa: «Maria, donzella, filla de Hierònim Roura, negociant de Vic, i de tal». La no identificació de la mare fa pensar que Maria pot haver estat una filla natural.
13. Informació procedent de l’Arxiu Municipal de Vic i proporcionada per Xavier Torres. Un cert Jacint Roure de Vic, identificat el 1693 com un home de cinquanta-vuit anys i analfabet, actuà com a testimoni en una declaració sobre el bon natural d’un aspirant a l’ingrés a l’orde dels agustins descalços (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 649, núm. 28).
14. AHPB, Rafael Riera, Manual de capítols matrimonials, 1623-1638, ff. 634r-636r (24 de juliol de 1633). Del casament, celebrat a l’església de Santa Maria del Mar, en resta constància tant a la crònica de l’assaonador (I, 142r [141r]) com al registre d’esposalles (ACB, Esposalles, vol. 77, f. 17v [22 de juliol de 1633]). Jaume Roure (Vic, 1575 - Girona, 1641) havia ingressat a la seu barcelonina de l’orde dels jesuïtes el 16 de febrer de 1598 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 2581, Inventaris de novicis jesuïtes, f. 133v). Es poden trobar més detalls de la seva vida a l’Archivium Historicum Societatis Iesu, Roma, Cataloghi Arag. 10-I, 1587-1619, i Arag. 10-II, 1622-1649. Pel que fa al seu obituari (27 de desembre de 1641), vegeu Arag. 21-II, ff. 355r-356r.
15. AHPB, Francesc Pla, Llibre segon de testaments, 1631-1637, f. 152r (25 de juny de 1636). L’inventari, datat el 9 de juliol de 1636, es troba a AHPB, Francesc Pla, Llibre tercer d’inventaris i encants, 1632-1636, ff. 481r-482r. Sobre la confraria, fundada sota patrocini reial l’any 1333, vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Dos manuscritos de la Confraria del Senyor Rey», Hispania Sacra, 21, 1968, pp. 429-480.
16. Capítols matrimonials a AHPB, Josep Galcem, Manual de capítols matrimonials, 1627-1650, núm. 67 (20 de juny de 1637). El casament es va celebrar a Santa Maria del Mar el 21 de juny de 1637, i figura enregistrat tant a la crònica de l’assaonador (I, 140v [139v]) com als llibres d’esposalles, amb data de 28 de maig de 1637 (ACB, Esposalles, vol. 79, f. 4v).
17. Vegeu Ferran de Sagarra i de Siscar, Sant Vicens de Sarrià. Dades i clarícies referents a la història d’aquesta vila i parròquia, Barcelona, 1921, passim, i Josep M. Martí i Bonet, Sant Vicenç de Sarrià, Barcelona, 1987, p. 336; el germà tan aviat figura amb el nom de Benet com de Bernat. Cal remarcar, a més, la menció expressa de la casa pairal (on Parets i un seu fill cercaran refugi durant la pesta de 1651) al MNA, vol. XV, p. 175, entrada del 12 d’agost de 1651. La «creu d’en Mans», a la cruïlla de les actuals travessera de les Corts i carretera de Sarrià, va ser una fita local fins al segle XIX, segons Agustí Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, 3 vols., Barcelona, 1972-1975, vol. I, p. 618. A la seva crònica (II, 45r), Parets diu que tenia a Barcelona dues cunyades que no volgueren visitar la seva dona —germana d’elles— quan aquesta emmalaltí de pesta, però no en tenim cap altra referència.
18. ACB, Esposalles, vol. 86, f. 66v (6 de gener de 1653). Josep Corbera vivia encara l’any 1649, quan va ser nomenat caporal artiller de la milícia urbana, al baluard de Santa Eulàlia; vegeu els Repartiments dels cabos artillers que estan ab diferents puestos de guarnicio de la muralla…, Barcelona, viuda Mathevat, 1649. Corbera vivia l’any 1640 al carrer Jaume Giralt, prop de l’esmentat baluard, segons un dels censos coetanis (AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Sinquantena»). Cal recordar que la mestressa de la primera muller de Parets, Maria, també es deia Corbera.
19. No ha estat possible localitzar-ne els capítols matrimonials, redactats el mateix dia de la boda pel notari Gervasi Verdera. El 14 de maig de 1654 Parets signava una àpoca relativa al dot, la major part del qual era en efectiu dipositat a la taula de canvi barcelonina; vegeu AHPB, Joan Baptista Vidal, Decimum quartum prothocollum sive manuale instrumentorum, de 26 de desembre de 1653 a 22 de desembre de 1654, ff. 163v-164r.
20. El més corrent, segons la pràctica local, era que aquesta mena de documents fossin presos pel mateix notari que portava altres afers de l’interessat. S’han remirat, doncs, però sense èxit, els atapeïts manuals de Francesc Pla (el notari que havia redactat el testament del pare de Parets) i de Josep Ferrer (que va encarregar-se de l’inventari post mortem de Parets), a més de molts altres protocols de notaris coetanis.
21. Vegeu-ne alguns detalls a MHE, vol. XX, pp. XX-XXI.
22. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661). Sobre les pintures incloses en la relació, vegeu-ne unes breus consideracions a James S. Amelang, «Los loros de Parets: reflexiones sobre una fuente autobiográfica», Estudis, 30 (2004), pp. 7-20.
23. ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1622-1667, núm. 47.
24. Tanmateix, l’any 1716 una certa Maria Prats, vídua d’un assaonador, compartia el lloguer d’una casa de la plaça de l’Oli, segons AHCB, Cadastre, vol. 14, Repartimiento de casas [1716], f. 437v. Altrament, al principi de la dècada de 1720, un Francesc Parets, sabater, figurava inscrit al cadastre (AHCB, Cadastre, vol. 22, Cases, censos i censals, 1723-1727). Es tracta sens dubte de la mateixa persona inscrita en el registre coetani d’esposalles (ACB, Esposalles, vol. 116, f. 37r [30 de gener de 1710], i vol. 123, f. 116v [22 de març de 1723]). No s’ha documentat, però, cap relació entre Parets i aquestes altres persones.
25. Per a un tractament més ampli, vegeu James S. Amelang, «Una sociabilitat barcelonina del segle XVII: text i context d’un menestral», Pedralbes, 16 (1996 [1997]), pp. 47-58; i Íd., «La sociabilitat a l’edat moderna: algunes qüestions de mètode», dins Sociabilitat i àmbit local. Actes del VI Congrés Internacional d’Història Local de Catalunya, Barcelona, 2003, pp. 41-54.
26. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661).
27. Els notaris de Barcelona es classificaven en dues categories: notaris públics, que eren designats per les autoritats municipals i tenien cura de la considerable paperassa notarial quotidiana, i notaris reials, nomenats per privilegi reial, que eren els responsables de la documentació cancelleresca. Sobre la distinció, vegeu Eusebio Fina i Girbau, Notas históricas del Ilustre Colegio de Procuradores de Barcelona, Barcelona, 1932, pp. 40-45.
28. El mateix Mans és esmentat a Pedro Fatjó Gómez, La Catedral de Barcelona en el siglo XVII: las estructuras y los hombres, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1999, sobretot pp. 579, 618, 632 i 774.
29. Testament de la muller de Riera, Felipa Torres, AHPB, Josep Pedrol, Liber secundus testamentorum, 1629-1648, ff. 28r i 29v (28 de juny de 1628); i el codicil de Riera, amb data de 27 d’abril de 1638, AHPB, Francesc Josep Fontana, Primum testamentorum et aliarum ultimarum voluntatum librum, 1615-1647, ff. 69v-71v. Riera era parroquià de Santa Maria del Pi, i va assistir als consells parroquials dels anys 1633-1634, com es pot veure, per exemple, a AHPB, Onofre Soldevila, Manuale vigesimum primum, de 26 de desembre de 1633 a 24 de desembre de 1634, ff. 1r-6v (26 de desembre de 1634 [1633]). L’àpoca es troba a AHPB, Rafael Riera, Vigesimum quintum liber vendicionum, 1627-1638, ff. 182v-183v (9 de febrer de 1637).
30. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1658-1674, núm. 52, f. 538r-v (18 d’agost de 1670). El testament de Victòria, fet el 8 de juny de 1686, AHPB, Josep Brossa, Manual de testaments, 1679-1731, ff. 38r-40r. Que Francesc Mates vivia a la plaça del Rei és confirmat pel testament de la seva muller, fet el 23 d’abril de 1630, segons AHPB, Rafael Riera, Secundum librum testamentorum et codicillorum, 1609-1638, s. n. Vegeu igualment una referència al «daguer Matas», que vivia «al devant de la catedral i la plaça del Rei», a AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 110r. Cal fer notar que Francesc Mates també va actuar com a testimoni en altres testaments de l’any 1630, com són ara el del daguer Gabriel Castellar, el de la vídua del pagès Joan Fages, i el de l’escrivà Antoni Pau Simon (tots plegats, al manual esmentat de Rafael Riera).
31. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Manual trenta-cinc, 1669-1670, s. n. (8 de gener de 1670). La connexió de la pesta és força interessant. Joan Mates, un cirurgià que va tenir un notable protagonisme en el decurs de l’epidèmia dels anys 1651-1652, va ser un dels marmessors del testament dictat el 1643 pel metge Bernat Mas, l’autor d’un tractat de la pesta força divulgat; vegeu AHPB, Francesc Pastor, Liber secundus sive manualis testamentorum, 1639-1656, s. n. (27 d’agost de 1643). El finat probablement estava relacionat amb el també metge Felip Mates, que figura en els registres baptismals de la parròquia de Sant Just i Sant Pastor des de 1595 fins a 1601 (Arxiu Parroquial de Sant Just i Sant Pastor, Llibre de baptismes, 1589-1601, ff. 173r, 197r, 269r i 352r). Fem notar igualment que un cert Joan Mates (o Motas?), «maestro de leer y escribir», vivia al carrer dels Assaonadors, segons el cadastre de 1716; vegeu AHCB, Cadastre, vol. 13, Barri IV, f. 303v. Per una curiosa coincidència, un guanter anomenat Francesc Mates posseïa dos llibres de Dürer, juntament amb una bona col·lecció d’estampes i gravats, segons el seu inventari de l’any 1562. Les seves coses anaren a parar, més endavant (1585), a les mans del pintor anomenat Joan Mates. Per a més detalls, vegeu Manuel Peña Díaz, «El entorno de la lectura en Barcelona en el siglo XVI», Historia social, 22 (1995), p. 18.
32. Vegeu, en general, Michael Bennett, «Spiritual Kinship and the Baptismal Name in Traditional European Society», dins L. O. Frappell (ed.), Principalities, Powers and Estates: Studies in Medieval and Early Modern Government and Society, Adelaide, 1977, pp. 1-13; Christiane Klapisch-Zuber, «Parrains et filleuls: une approche comparée de la France, l’Anglaterre et l’Italie médiévales», Medieval Prosopography, 6 (1985), pp. 51-77. Pel que fa a l’època moderna, vegeu John Bossy, «Blood and Baptism: Kinship, Community and Christianity in Western Europe from the Fourteenth to the Seventeenth Centuries», Studies in Church History, 10 (1973), pp. 129-143; Íd., «Godparenthood: The Fortunes of a Social Institution in Early Modern Christianity», dins Kaspar von Greyerz, Religion and Society in Early Modern Europe, 1500-1800, Londres, 1984, pp. 194-201; Louis Haas, «Il Mio Buono Compare: Choosing Godparents and the Uses of Baptismal Kinship in Renaissance Florence», Journal of Social History, 29 (1995-1996), pp. 341-356.
33. Sidney W. Mintz i Eric R. Wolf, «An Analysis of Ritual Co-Parenthood (Compadrazgo)», Southwestern Journal of Anthropology, 6 (1950), pp. 341-368; George M. Foster, «Cofradía and Compadrazgo in Spain and Spanish America», Southwestern Journal of Anthropology, 9 (1953), pp. 1-28; Julian A. Pitt-Rivers, The People of the Sierra, Chicago, 1966 [ed. or.: 1954], pp. 107-109 i 137-159; Íd., «Ritual Kinship in Spain», Transactions of the New York Academy of Sciences, 20 (1958), pp. 424-431; Hugo G. Nutini i Betty Bell, Ritual Kinship: The Compadrazgo System in Rural Tlaxcala, 2 vols., Princeton (NJ), 1980-1984 (amb una bibliografia al vol. I, pp. 405-428); amb una finalitat comparativa, vegeu M. Bloch i S. Guggenheim, «Compadrazgo, Baptism and the Symbolism of a Second Birth», Man, 16 (1981), pp. 376-386.
34. Segons els registres parroquials de Santa Maria del Mar citats a MHE, vol. XX, p. XVIII n. 1.
35. Per a més detalls sobre el casament de Gabriel Mora i Maria, filla de l’adroguer Antoni Roure, l’any 1648, vegeu Emili Giralt i Raventós, El comercio marítimo de Barcelona, 1630-1665. Hombres, técnicas y direcciones de tráfico, Universitat de Barcelona, tesi doctoral, 1957, vol. II, Serie estadística I: Matrícula de los hombres de negocios, 1630-1665, p. 80 (el professor Giralt ha permès molt gentilment la consulta i reproducció d’aquestes dades). Sobre Gabriel, l’hereu, vegeu els seus capítols matrimonials amb Eulària Mascaró, filla d’un apotecari, a AHPB, Josep Güell, Secundus liber capitulorum matrimonialium, 1681-1688, ff. 188r-192r (8 d’octubre de 1683), i el seu testament, AHPB, Josep Ferran, Primus liber testamentorum et codicillorum, 1680-1707, ff. 49v-54v (24 de març de 1694). Gabriel estava relacionat probablement amb Miquel Mora, el notari públic que portava les actes de la corporació d’assaonadors durant les dècades de 1630 i 1640.
36. Per exemple, no hi ha cap esment de Parets o d’algú connectat amb ell en la llarga llista de parents i amistats del testament de Fiveller del 28 d’abril de 1644; vegeu AHPB, Francesc Reverter, Primus liber testamentorum et ultimarum voluntatum, 1638-1649, ff. 58v-66r. El mateix es pot dir dels dos testaments d’Espuny, dels anys 1609 i 1620, a AHPB, Antoni Mestre, Llibre de testaments, 1606-1620, s. n. (11 d’agost de 1609 i 8 de novembre de 1620). Que el marit d’Elisabet Vilar, el mercader Francesc Vilar, hagi estat conseller quart del municipi barceloní l’any 1634-1635 (MNA, vol. XI, p. 466) pot explicar per què Parets va sol·licitar el seu apadrinament, però no pas com va arribar a poder-ho fer.
37. Aquest sistema de padrinatge isotròpic es troba també en altres latituds de l’Europa moderna. Així, l’autobiografia de Francesco Bal, un treballador del ram de la seda, mostra una pràctica idèntica al Piemont del segle XVIII; vegeu Maria Carla Lamberti, Splendore e miserie di Francesco Bal (1766-1836), Torí, 1994, p. 52.
38. Al costat de la mare treballaven Antoni i Bernabé Cabanyes, candelers de cera en la Barcelona de la darreria del segle XVI, segons Ramon Jordi González, «Notas sobre boticarios y drogueros a finales del s. XVI. Testigos de un pleito, 1587-89», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 8 (1980), pp. 184-190 i 199. El darrer va ser nomenat obrer municipal —l’oficial que tenia cura de les cases i els carrers de la ciutat— el novembre de 1634 (MNA, vol. XI, p. 347). Existeix també una referència sobre els negociants Josep i Francesc Cabanyes l’any 1661: es tracta dels capítols matrimonials del segon, AHPB, Plec de capítols matrimonials solts, 1661-1685, s. n. (10 de gener de 1661). Un Guerau Montfages (un fill o un nebot?) va actuar com a candeler oficial de la ciutat durant els funerals de la reina Marianna d’Àustria el 1696; vegeu Joan-Francesc Ainaud i Escudero, «L’arquitectura efímera a la Barcelona del segle XVII», dins Albert Rossich i August Rafanell (eds.), El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de desembre de 1987, Barcelona, 1989, p. 422. La seva vídua, Paula, va rebre cinc-centes cinquanta lliures en pagament per la cera consumida durant les exèquies de Carles II el 1700, segons Esther Galindo i Blasco, «La escritura y la imagen en las exequias de Carlos II en la Catedral de Barcelona: una lectura del túmulo y de las poesías, caligramas y jeroglíficos», Cuadernos de Arte e Iconografía (= Actas de los II Coloquios de Iconografía), 4, núm. 7 (1991), p. 277.
39. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n.; MNA, vol. XIX, p. 356 (30 de novembre de 1677).
40. AHCB, C-IV, Oficials de la Ciutat, llig. 7. Font era un dels diversos assaonadors que portaven aquest nom: un Jacint Font actuà com a cònsol o prohom del gremi d’assaonadors en una data tan tardana com és ara 1771, segons un document de l’AHCB, Gremis, Fons Municipal, A-2, Assaonadors (20 de març de 1771). Parets esmenta l’elecció, el 1633, d’un cert Jacint Font com a andador de la corporació (I, 106r), i va coincidir amb tots dos, pare i fill, en algunes reunions gremials, tal com explica el cronista.
41. AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 61 (5 d’octubre de 1659). Noguers vivia al carrer Flor de Lliri, prop de la cantonada del domicili de Parets. La declaració de Montfages, a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1662-1667, núm. 47 (17 de maig de 1664).
42. Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675). Un fogatge de l’any 1640 l’identifica com un naiper d’uns trenta anys d’edat, amb casa al carrer de la Boqueria (AHCB, Fogatges, XIX-16, Quarto del Pi, f. 4r); el seu fill Francesc, un mercer, com també es definia de vegades el seu pare, en va ser l’hereu.
43. AHPB, Rafael Joan Sellerès, Tertium librum testamentorum, 1651-1671, ff. 130r-133r (16 de gener de 1662). Sobre les seves activitats comercials, vegeu Emili Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa de Barcelona a mediados del s. XVII», Estudios de Historia Moderna, 6 (1956), pp. 56-57 i passim.
44. AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Barthomeu Ballester, assaonador, donant principi a dit llibre al primer de janer 1643», s. n. (26 de març de 1651). Els deutes també figuraven tot sovint als inventaris tant a la Barcelona moderna com en altres latituds de l’Europa del període. Vegeu, en el cas de les ciutats franceses, James R. Farr, Hands of Honor: Artisans and Their World in Dijon, 1550-1650, Ithaca (Nova York), 1988, pp. 160-163. Tanmateix, no he trobat altres deutes de Parets en cap dels inventaris que he examinat.
45. AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (4 de juliol de 1641), i AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Prothoco[llum], de 27 de desembre de 1656 a 21 de desembre de 1657 (23 de març de 1657). Roca s’havia traslladat a Girona pels volts del 1651, data en què consta en un cens local com a resident al carrer de la Cort; vegeu Josep Clara, «La ciutat de Girona a mitjan segle XVII (a través de la talla del 1651)», dins Girona a l’època moderna: demografia i economia = Estudi General, 2 (1982), p. 80. La declaració de Soler és a AHPB, Francesc Pla, Manualis anni MDCXXXXI, de 26 de desembre de 1640 a 23 de desembre de 1641 (7 de desembre de 1641).
46. La donació de Joan Pi figura en un testament sense data redactat per Joan Vinyals, notari de Vic, i esmentat en els ja citats capítols matrimonials de Parets de l’any 1633. Sobre Messeguer, AHPB, Nicolau Llentisclar, Llibre de capítols matrimonials, 1596-1598, núm. 11 (13 de juliol de 1596). La vídua Planes apareix en una àpoca del 29 de gener de 1657 (ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797); l’assaonador, a la seva crònica, fa al·lusió (I, 140v [139v]) al testament del marit Felip Planes, un mercer, redactat per Josep Safont el juny de 1636. Cal fer notar, a més, que Emerenciana Mora, la muller de Pau Planes, botiguer de teles, era neboda del padrí de Parets.
47. ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (1657).
48. Podeu trobar una introducció a les característiques tècniques del treball de la pell a Edward Hazen, The Panorama of Professions and Trades; Or Every Man’s Book, Watkins Glen (Nova York), 1970 [ed. or.: 1837], pp. 67-70; i John W. Waterer, «Leather», dins Charles Singer et al. (eds.), A History of Technology, Oxford, 1957, vol. II, pp. 147-190. Cal recordar, a més, que l’Encyclopédie de Diderot (gravats dels anys 1762-1772) incloïa fins a disset oficis i il·lustracions relacionats amb el ram de la pell. Per a jerarquies laborals similars en altres indrets, vegeu Heather Swanson, Medieval Artisans: An Urban Class in Late Medieval England, Oxford, 1989.
49. Josep Maria Torras i Ribé, Curtidores y tenerías en Cataluña: organización de un oficio pre-industrial (siglos XIV-XIX), Vic, 1991, pp. 109-110. Compareu amb L. A. Clarkson, «The Organization of the English Leather Industry in the Late Sixteenth and Seventeenth Centuries», Economic History Review, 2a sèrie, 13, núm. 2 (1960), pp. 245-256. El sector barceloní de la pell sembla haver estat alhora menys regulat que no pas el de moltes altres ciutats europees, on l’activitat era estretament controlada per les autoritats reials i municipals, que gravaven directament les matèries primeres que es feien servir al llarg del procés de manufactura. Vegeu, per exemple, Heather Swanson, «The Illusion of Economic Structure: Craft Guilds in Late Medieval English Towns», Past & Present, 121 (1988), pp. 43 i 48; Simona Cerutti, Mestieri e privilegi. Nascita delle corporazioni a Torino (secoli 17-18), Torí, 1992, pp. 13-14.
50. És prou simptomàtic que fossin precisament blanquers els protagonistes d’alguns dels casos més clamorosos de mobilitat social ascendent de la Catalunya moderna. Per exemple, a començament del segle XVI, la família de Pere Antic va passar primer de la categoria de blanquers a la de mercaders, després de la de mercaders a la de cavallers i, finalment, el 1701, a l’aristocràcia; vegeu Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, s. XVII (1599-1713), Madrid, 1983, vol. I, p. 138. Un cas menys espectacular va ser el d’un cert Francesc Alzina de Manresa, «de son principi blanquer y després ric y passat a ciutadà honrat», esmentat a Llorenç Ferrer i Alòs, «L’avalot de les faves a Manresa: un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688», Recerques, 11 (1981), p. 134.
51. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1680-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666); AHPB, Josep Güell, Tertius liber inventariorum et encantorum, 1693-1700, ff. 14r-17v (20 d’abril de 1693), i AHPB, Josep Güell, Quartus liber inventariorum et encantuum, 1706-1714, ff. 127r-140v (28 de novembre de 1704). Els comptes dels anys 1720-1721 de Jacint Font donen un resultat semblant; vegeu AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la butiga de Jacinto Font assaunador al carrer dels [Assaonadors], 1720». En el cas de Calafell, cal fer notar, a més, que a la seva botiga hi havia cent trenta-tres parells de sabates.
52. Vegeu Alain Lottin, Chavatte, ouvrier lillois: un contemporain de Louis XIV, París, 1979, pp. 77-80.
53. Tommaso Garzoni, Piazza universale di tutte le professioni del mondo…, 2a ed., Venècia, 1589, pp. 449 i 829. Curiosament, la distinció va ser omesa en la versió castellana del llibre, on tots dos oficis eren presentats com a molt nobles des de l’Antiguitat; vegeu Plaza universal de todas ciencias y artes, parte traduzida del toscano, y parte compuesta por el Dr. Christoval Suárez de Figueroa…, Perpinyà, 1630, ff. 374v-375r.
54. Citat per Laurie Nussdorfer, Civic Politics in the Rome of Urban VIII, Princeton (Nova Jersey), 1992, p. 99, i Javier Guillamón Álvarez, Honor y honra en la España del siglo XVIII, Madrid, 1981, p. 156.
55. Vegeu, per exemple, Salo W. Baron et al., Economic History of the Jews, Nova York, 1976, pp. 167-172. A començament del segle XVI, el cronista Andrés Bernáldez incloïa els assaonadors entre els oficis practicats habitualment pels jueus; vegeu Michael Alpert, Criptojudaísmo e Inquisición en los siglos XVII y XVIII, Barcelona, 2001, p. 36. A Barcelona, un document de l’any 1421 menciona la venda de pells adobades per jueus (Antoni de Capmany, Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, 3 vols., a cura d’Emili Giralt Raventós i Carme Batlle i Gallart, Barcelona, 1961-1963, vol. I, p. 491), mentre que el 1485 la ciutat de Barcelona rebutjava l’establiment de la nova Inquisició pels perjudicis econòmics que podia originar —al·legaven els consellers— en el comerç local de «corals, draps, cuirams e altres mercaderies», en mans sobretot de conversos, com es pot veure a Ricardo García Cárcel, Historia de Cataluña. Siglos XVI-XVII, Barcelona, 1985, vol. I, p. 379. Per una curiosa coincidència, una família que portava el nom de Parets figura entre els mercaders conversos més importants de la Barcelona de final de l’època medieval. Alguns dels seus membres consten en el fogatge de 1497 (Iglésies, El fogatge de 1497, op. cit., p. 154); altres mencions, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, p. 260, i vol. II, pp. 624-626, 674, 855 i 1030, i R. Carreres Valls, El llibre a Catalunya, 1338-1590, Barcelona, 1936, pp. 108-112. Descendien d’un cert Salomó Botarell, el qual, després de la seva forçada conversió pels volts de 1391, prengué el nom de Ramon de Parets («Raymundo de Parets»), segons Isidore Loeb, «Liste nominative des juifs de Barcelone en 1392», Revue des Études Juives, 4 (1882), pp. 57-77, esp. 59.
56. No fóra convenient portar gaire més enllà l’argument del localisme. Xavier Torres ha assenyalat que Parets exhibeix unes nocions geogràfiques prou sòlides pel que fa a les terres de més enllà de Catalunya, com ara quan reprodueix a la seva crònica l’itinerari de la reina Maria d’Hongria, l’any 1630, de Barcelona a Viena, ni que fos, és clar, amb l’ajut inestimable dels fulletons impresos locals que tenia al seu abast, els quals detallaven prou bé les etapes del viatge; vegeu «La Barcelona menestral en temps dels Àustries», dins Barcelona en temps dels Àustries: la vida a la ciutat en el Renaixement i el Barroc, 1492-1714, Barcelona, 1996, pp. 49-50.
57. Francisco de Zamora, al seu dietari de viatge del 1785, prenia nota que a la muntanya de Collserola hi havia aurons i mates de roldor, que proporcionaven substàncies per a l’adobament de pells; vegeu Diario de los viajes hechos en Cataluña, ed. de Ramon Boixareu, Barcelona, 1973, p. 33. Estudis sobre la qüestió: Maryanne Kowaleski, «Town and Country in Late Medieval England: the Hide and Leather Trade», dins Penelope J. Corfield i Derek Keene (eds.), Work in Towns, 850-1850, Leicester, 1990, pp. 57-73; Elisabetta Merlo, «La lavorazione delle pelli a Milano fra Sei e Settecento. Conflitti, strategie, dinamiche», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 369-398, i Alberto Guenzi, «Arte, maestri e lavoranti. I calzolai di Modena: dalla corporazione alla società di mutuo soccorso (secoli XVII-XIX)», Quaderni Storici, 80 (1992), pp. 399-414.
58. Torras i Ribé, Curtidores y tenerías…, op. cit., ofereix una bona síntesi d’un seguit d’estudis locals. Vegeu-ne un paral·lel italià en Merlo, «La lavorazione delle pelli…», op. cit., pp. 377-388. Sobre la qüestió més àmplia de la descentralització territorial de l’economia catalana del període, vegeu Albert Garcia Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, 1998.
59. El plany és esmentat per Antonio Noguera, La comarca d’Olot, Barcelona, 1969, vol. 2, p. 32. Sobre el paper dels gremis en la industrialització catalana, vegeu Jaume Torras, «From Craft to Class: The Changing Organization of Cloth Manufacturing in a Catalan Town», dins Thomas M. Safley i Leonard N. Rosenband (eds.), The Workplace Before the Factory: Artisans and Proletarians, 1500-1800, Ithaca (Nova York), 1993, pp. 165-179, i Marta V. Vicente, «Artisan Families and Industrialization: The Case of the Sirés Cotton Factory, Barcelona, 1770-1816», Johns Hopkins University, tesi doctoral, 1998.
60. Alguns estudis sobre el vessant institucional de la Barcelona gremial són: Pere Molas i Ribalta, Los gremios barceloneses del s. XVIII, Madrid, 1970; Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II; Pierre Bonnassie, La organización del trabajo en Barcelona a fines del s. XV, trad. cast. de Teresa Sánchez-Pacheco et al., Barcelona, 1975, i Luis R. Corteguera, Per al bé comú: la política popular a Barcelona (1580-1640), trad. cat. de Jesús Villanueva López, Vic, 2005.
61. La sinopsi següent es basa en diverses fonts. La millor descripció general del gremi d’assaonadors es troba a José María Sans Ferrán, Barcelona a través del gremio de zurradores. Contrapuntos históricos, Vic, 1966, però vegeu, a més, Capmany, Memorias históricas…, op. cit., vol. I, pp. 490-493. Particularment interessant és la documentació originada per un seguit de plets intercorporatius. Aquestes fonts són a AHCB, Municipal, Gremis, sota la rúbrica corresponent (blanquers, assaonadors i sabaters). Esteve Gilabert Bruniquer també forneix una guia coetània d’aquesta mena de documentació; vegeu Francesc Carreras i Candi i Bartomeu Gunyalons i Bou (eds.), Rúbriques de Bruniquer. Ceremonial dels magnífics consellers y regiment de la ciutat de Barcelona, 5 vols., Barcelona, 1912-1916, vol. V, pp. 215-278. Vegeu encara ACA, Reial Audiència, Plets civils, 5337 (instància del 1655 contra l’oripeller Jaume Planella per vulnerar l’exclusiva gremial de fer cuiro per a soles de sabata i altres manufactures de pell, tal com estipulava un privilegi reial de 1537); 9154 (una demanda del 1697 contra l’assaonador Josep Comas per refusar un càrrec gremial), i 13060 (instància dels Boloi, pare i fill, els anys 1580-1588, contra el gremi, que els havia expulsat per haver venut llard pel seu compte i no a través de la botiga gremial, tal com era preceptiu). Aquesta secció arxivística inclou alguns llibres de comptes, com és ara (7053) el «llibre de comptes de la botiga de Miquel Paxau, assahonador, any 1731» (que arriba fins a la dècada de 1750).
62. Per a les xifres de 1516 i 1716, vegeu Albert Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII: la Ciutadella i els canvis en l’estructura urbana», Universitat Politècnica de Barcelona, tesi doctoral, 1987, pp. 230 i 865-867; per a les dades de final del segle XVI, vegeu ACA, Reial Audiència, Plets civils, 13060, i AHPB, Antoni Batlle, Sextum manuale contractuum et instrumentorum, 26 de desembre de 1594 a 23 de desembre de 1595, ff. 82v-83r i 568v-569v. El 1601 n’hi havia trenta-sis, segons Jeroni Pujades, Dietari, 4 vols., ed. de Josep M. Casas Homs, Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1975-1976, vol. I, p. 112. Per a les dècades de 1650 i 1660, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de vàries confraries de Barcelona, 1636-1644, i AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. Una font de començament del segle XVIII, AHCB, Gremis, Cadastre Individual, 1716-1717, (s. d.), dóna un total de vint-i-set mestres amb botiga parada, deu sense, cinc oficials que treballaven, i tres que no. Una talla del 1769 incloïa vint-i-dos mestres, segons AHPB, Daniel Troch, Libro seu Manuali … omnia consilia et alia instrumenta faciencia pro Confratria Sancti Ioannis Baptiste Pellium Masseratorum huius civitatis, 1753-1793, f. 112r-v (13 d’abril de 1769).
63. AHCB, Gremis, 37-4, Llibre de consells del gremi dels fusters, 1648; el 22 de novembre es reuniren un total de noranta-quatre mestres (f. 4r).
64. AHCB, Insaculacions, vol. 54, f. 464v, on consta que després del traspàs del mestre assaonador Francesc Comalada ningú no el va substituir al Consell de Cent per manca de «persones elegibles».
65. De manera semblant, quan Andreu Vergers va morir el 4 de maig de 1633, Parets recorda que «era homo que feia molt negossi de sumach» (I, 106r). Per cert, la dona de Vergers, Jerònima, era filla de Joan Roget, que provenia d’una família d’origen francès de fabricants d’instruments òptics i que, segons el científic milanès Girolamo Sirturo, hauria construït un telescopi abans que Galileu; vegeu la bibliografia recollida per Víctor Navarro dins José María López Piñero et al. (eds.), Diccionario histórico de la ciencia moderna en España, 2 vols., Barcelona, 1983, vol. II, pp. 257-259. El testament de Jerònima és a AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617).
66. Era un tipus de propietat força habitual en les ciutats catalanes del període, segons que es pot veure a Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, La construcció d’una ciutat: Mataró, 1500-1900, Mataró i Barcelona, 1989, pp. 113-122.
67. Per a l’elevat nombre d’artesans i de membres de les seves famílies que s’estaven a l’hospital, vegeu José Luis Betrán Moya, «Sociedad y peste en la Barcelona de 1651», Manuscrits, 8 (1990), pp. 255-282, esp. 271.
68. AHPB, Pere Màrtir Ferrer, Llibre segon de concòrdies, 1660-1688, ff. 280r-284v (11 de juny de 1666). Alguns altres assaonadors també pogueren dotar considerablement les seves filles. Així, Júlia Noguers, filla del mestre assaonador Jaume Noguers i germana de Maria, la padrina d’un dels fills de Parets, Jaume, va poder aportar mil lliures l’any 1653, quan es va casar amb el jove botiguer de teles Joan Roger; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 45 (2 de març de 1653). Una part del dot, que incloïa tant diners en efectiu com béns immobles, provenia del seu oncle i padrí Joan Bruguera, fill d’un blanquer esdevingut mercader, que s’havia casat amb una germana de Jaume Noguers, Jerònima. Al seu testament, va llegar sis-centes lliures a Jaume, i el va nomenar un dels marmessors; vegeu AHPB, Joan Jeroni Talavera, Tertii testamentorum, codicillorum et alliarum ultimarum voluntatum libri, 1623-1650, s. n. (2 de setembre de 1649).
69. Sobre la tomba de Minguella, Agustí Duran i Sanpere, «L’església de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona», Analecta Sacra Tarraconensia, 34 (1961), pp. 141-196, esp. 195. Per a la seva proposta, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de diverses confraries, 1636-1644, s. n. (25 de desembre de 1659). Un altre exemple d’assaonador ric era el ja esmentat Jaume Noguers, l’inventari del qual, de l’any 1654, incloïa, a més d’un notable patrimoni, tres dipòsits a la taula de canvi de la ciutat per valor de 470, 378 i 476 lliures, respectivament; dues peces de terra a Vilafranca del Penedès, i set censals de persones de fora de Barcelona que pujaven a 820 lliures i li proporcionaven una renda anual d’unes quaranta lliures. Vegeu AHPB, Jaume Vila, Plec d’inventaris solts, 1636-1661, s. n. (1 de març de 1654).
70. AHPB, Antic Servat major, Inventaria et encantus, 1630-1636, ff. 223r-224r (26 d’abril de 1631), i AHPB, Josep Quatrecases Sala, Llibre tercer d’inventaris i encants, 1662-1664, s. n. (24 de novembre de 1663). No deixa de ser interessant el fet que Josep Comalada fos un germà del Pere Pau Comalada amb fama de ric esmentat anteriorment. Sobre Campins i Pintor, AHPB, Jaume Rondó, Llibre d’inventaris, 1651-1656, ff. 11r-21v (3 de juny de 1650), i AHPB, Vicenç Gavarró major, Llibre d’inventaris i encants, 1659-1668, s. n. (15 de setembre de 1664). Campins era propietari d’una casa prop de la plaça de l’Oli, però s’estimava més de viure en un habitatge de lloguer —de tretze habitacions— dels voltants, al carrer Basea.
71. AHPB, Joan Salines, Decimum septimum manuale sive protocollum, 28 de desembre de 1644 a 22 de desembre de 1645 (26 de setembre de 1645); AHPB, Miquel Mora, Plec d’actes de consells de diverses confraries de Barcelona, 1636-1644; AHPB, Vicenç Gavarró major, Consells de la confraria dels assaonadors de Barcelona, 1660-1664. No cal fer gaire cabal del fet que Parets no fos elegit «tatxador» o assessor fiscal de la corporació en una reunió del 26 de març de 1661 (ressenyada a l’esmentat manual de Gavarró); això pot haver estat simplement un senyal de la preocupació dels seus col·legues per la seva salut, atès que va morir uns pocs mesos després.
72. I, 106r. Per a l’actuació de Feliu al Consell de Cent des de novembre de 1632 fins a la seva mort, l’any següent, vegeu AHCB, II-142, Deliberacions, f. 4r, i II-143, f. 4v. Per a l’inventari i subhasta dels seus béns, vegeu AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1626-1638, ff. 195r-205r (28 de juny de 1633). Miquel Parets va adquirir una «cayxa» per valor de quinze sous. Sobre la qüestió de la casa familiar de Parets, vegeu l’apartat següent.
73. El testament de Pintor, datat el 24 d’abril de 1651, és a AHPB, Pere Pau Vives, Octavus liber testamentorum, codicillorum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1632-1667, ff. 76r-78r; va ser obert el 20 d’agost de 1661, un mes després de la mort de Parets. Sobre els capítols matrimonials i l’inventari, vegeu, respectivament, AHPB, Josep Galcem, Manual de capítols matrimonials, 1627-1650, núm. 56 (11 de novembre de 1634), i AHPB, Vicenç Gavarró, Llibre d’inventaris i encants, 1659-1668, s. n. (15 de setembre de 1664). Els altres documents han estat citats anteriorment. Pintor va ser habilitat al Consell de Cent, a la bossa del sisè conseller i en altres oficis menors el 1653-1654, segons AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. II (1653-1699), ff. 14r, 20v, i s. n., i vol. III (1654), f. 416r. Per al seu ingrés al Consell de Cent, vegeu AHCB, II-168, Deliberacions, f. 5r.
74. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 1 (1626-1651), f. 388r (29 de novembre de 1642); AHCB, II-168, Deliberacions, f. 15r. Denís va ser insaculat al Consell de Cent el 1656 (AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 [1653-1699], s. n. i 617r), i va resultar extret els anys 1660 i 1664 (AHCB, II-170, Deliberacions, f. 5r, i II-174, f. 5r). Sobre la seva participació en la corporació gremial, vegeu els protocols notarials citats anteriorment. La seva declaració davant els monjos de Santa Mònica es troba a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 648, Informacions d’aspirants al convent de Santa Mònica, 1622-1667, núm. 47 (17 de maig de 1664). Els altres dos testimonis foren Jaume Montfages, esmentat anteriorment, i Miquel Carmini (o Cormini), un courer nascut el 1612.
75. Per citar-ne un exemple entre tants: Pere Bori va ser testimoni en la venda d’un obrador d’assaonador del carrer dels Ventres que pertanyia al blanquer Jeroni Planes sènior, el qual havia fet testament amb el notari oficial de la corporació, Miquel Mora; vegeu AHCB, Notarial, XIII.17, Plec miscel·lani, 1602-1685, papers no catalogats de Miquel Mora (24 de març de 1647). Els tres marmessors que supervisaren l’inventari post mortem de Planes i l’encant subsegüent l’any 1649 eren l’assaonador Jaume Noguers, pare de Maria Noguers, que era la padrina d’un dels fills de Parets; Gaspar Minguella, esmentat anteriorment, i la seva muller Matrona. Vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’inventaris solts i encants, 1629-1656, s. n. (28 de maig de 1649).
76. Claire Dolan, «The Artisans of Aix-en-Provence in the 16th Century: A Micro-Analysis of Social Relationships», dins Philip Benedict (ed.), Cities and Social Change in Early Modern France, Londres, 1989, pp. 181-194.
77. La història de la casa es pot reconstruir gràcies a l’afortunada supervivència d’un seguit de documents a ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797. Aquests papers van ser aplegats arran de la venda de la finca, l’any 1670, al convent dels Carmelites Descalços de Sant Josep per part del convent agustinià de Santa Mònica, el qual l’havia rebuda en qualitat de dotació de l’ingrés a l’orde de Gabriel, fill de Parets, l’any 1664. En aquesta transacció s’esmenta una cinquantena de persones i institucions, cosa que ens dóna una idea de la complexitat dels drets acumulats en successives transaccions per aquesta modesta propietat. Un interessant estudi sobre el mercat immobiliari coetani en altres indrets és el de Frank E. Brown, «Continuity and Change in the Urban House: Developments in Domestic Space Organization in Seventeenth-Century London», Comparative Studies in Society and History, 28, núm. 3 (1986), pp. 558-590.
78. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 60r; AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661). La «volta» encara hi és, com també algunes altres dels carrers dels voltants: vestigis característics del barri abans de la seva extensa remodelació de començament del segle XVIII. Coromines era el nom d’un distingit jurista que vivia davant del monestir de Santa Caterina al segle XVI, segons Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, 2 vols., Barcelona, 1866, vol. I, p. 282.
79. El millor estudi és el de Gaietà Barraquer, Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, 2 vols., Barcelona, 1906, vol. II, pp. 7-51.
80. Iglésies, El fogatge de 1497, op. cit., p. 133; AHCB, XIX-15, Fogatges, illa 207.
81. AHPB, Francesc Pla, Llibre primer de testaments, 1618-1631, ff. 174v-176v (3 d’agost de 1630), i Llibre segon d’inventaris i encants, 1629-1632, ff. 115r-117v (10 d’octubre de 1630). Aquesta coincidència no ens hauria de sorprendre. Per a una introducció a les estratègies familiars de l’època pel que fa a la concentració residencial, vegeu Linda L. Greenow, «Microgeographic Analysis as an Index to Family Structure and Networks», Journal of Family History, 10 (1985), pp. 272-283.
82. Vegeu James S. Amelang, «People of the Ribera: Popular Politics and Neighborhood Identity in Early Modern Barcelona», dins Barbara Diefendorf i Carla Hesse (eds.), Culture and Identity in Early Modern Europe (1500-1800). Essays in Honor of Natalie Zemon Davis, Ann Arbor, 1993, pp. 119-137. Altres treballs que remarquen el caràcter tradicionalment marginal i empobrit del barri són: José Olives Puig, «Deterioración urbana e inmigración en un barrio del casco antiguo de Barcelona: Sant Cugat del Rec», Revista de Geografía, 3, núms. 1-2 (1969), pp. 40-72, i Pere López Sánchez, «El centro histórico, un lugar para el conflicto. Estrategias del capital para la expulsión del proletariado del centro de Barcelona. El caso de Santa Caterina y el Portal Nou», Universitat de Barcelona, tesi de llicenciatura, 1984.
83. A més a més, l’actual carrer dels Cecs de Sant Cugat solia ser anomenat dels Pergaminers, mentre que part del carrer de la Bòria era antigament el de la Pellisseria Major, segons Teresa-Maria Vinyoles i Vidal, «La casa i l’obrador d’un esmolet de Barcelona a finals del segle XIV», Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, 15 (1976), pp. 9-49, esp. 18. El mercer setcentista Pere Serra i Postius també situava els guanters i els pellissers al carrer de la Bòria; vegeu Lo perquè de Barcelona y memòrias de sas antiguedats, a cura de Joan Tres i Arnal, Barcelona, 2006, p. 77.
84. El millor estudi de l’edifici (enderrocat el 1888) és el de Duran i Sanpere, «L’església de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona», op. cit. La capella dels paraires també era en aquesta església; vegeu Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. II, p. 48. Sobta el fet que no hi hagués gaires vinculacions entre els treballadors de la pell i el monestir de Santa Caterina; tanmateix, aquest establiment religiós va albergar una temporada la confraria de Sant Miquel, que era la dels guadamassilers i altres oficis de l’acabat de pells, segons Josep Maria Madurell i Marimon, El antiguo arte del guadamecí y sus artífices, Vic, 1973, p. 11.
85. James S. Amelang, Xavier Gil Pujol i Gary W. McDonogh, Dotze passejades per la història de Barcelona, Barcelona, 2a reimpr., 1995, p. 71. L’estàtua del patró del gremi, sant Joan Baptista, una còpia de la qual es pot veure encara a la façana, hi va ser col·locada en temps de Parets, l’any 1628. També cal fer notar damunt de la portalada l’emblema dels assaonadors, un raspador de pells.
86. Sobre Sant Cugat del Rec, vegeu l’entrada corresponent, a cura d’Antoni Pladevall, de la Gran Enciclopèdia Catalana, 24 vols., 2a ed., Barcelona, 1989, vol. XX, p. 308; els límits parroquials figuren a Francesc de Paula Colldeforns, Les parròquies barcelonines en el segle XIX. Primera època constitucionalista, 1820-1824, Barcelona, 1936, p. 22 n. Sobre la reconstrucció del temple, vegeu la crònica anònima (Dídac Montfar i Sorts?) i sense títol que es troba a BC, ms. 1479, f. 7v (entrada de l’any 1277). Per al convent de Sant Agustí, vegeu Josep M. Martí i Bonet et al., El convent i parròquia de Sant Agustí de Barcelona, Barcelona, 1980. Pel que fa al notable retaule gòtic del Quatre-cents que presideix l’altar, i que la confraria dels blanquers va encarregar al pintor Jaume Huguet, vegeu [Josep Mas,] Retaule de la confraria dels blanquers de Barcelona per Jaume Huguet, Barcelona, 1921, i Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. III, pp. 170-179. L’església de Sant Cugat del Rec, enderrocada als anys trenta del segle XX, es trobava a l’actual plaça d’aquest nom. Tot el que queda del convent de Sant Agustí (en la seva major part enderrocat l’endemà del setge de Barcelona de 1714 per aixecar la Ciutadella borbònica) és una petita secció del portal septentrional i una part del claustre, l’una i l’altra al costat de l’actual plaça de Sant Agustí Vell.
87. La corporació dels assaonadors no era l’única que tenia com a patró sant Joan Baptista, sinó que també era el cas dels boters i fusters. Aquests darrers li dedicaren una notable capella a la Seu barcelonina (Duran i Sanpere, Barcelona i la seva història, op. cit., vol. I, p. 346). Altrament, al segle XVIII els assaonadors també adoptaren com a patrona santa Elisabet (AHN, Consejos, llig. 7106, segons un informe de 1771 sobre les confraries barcelonines).
88. L’inventari de Feliu ha estat citat anteriorment; pel que fa a la residència, vegeu AHCB, Notarial I.55 (28 de novembre de 1641). Per a la residència dels altres assaonadors, vegeu ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797. Sobre els patrons residencials dels artesans de la pell, vegeu Garcia Espuche, «Barcelona a principis del segle XVIII», op. cit., pp. 225-230, 768-770 i 865. Vegeu també els mapes 24 i 25 d’Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial, Barcelona, 1986, que mostren, a partir del fogatge de 1516, que els treballadors de la pell constituïen l’ofici més concentrat en l’espai dins la ciutat.
89. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», carrers corresponents. Parets i Campins, clavaris, a AHPB, Joan Salines, Decimum septimum manuale, de 28 de desembre de 1644 a 22 de desembre de 1645, s. n. (26 de setembre de 1645).
90. Lottin, Chavatte, ouvrier lillois, op. cit., pp. 209 i 253-257.
91. MHE, vol. XX, pp. XX-XXI.
92. Això, segons les relacions d’assistents a les reunions de les respectives obreries parroquials, conservades a AHPB (Sant Cugat, 1555-1758, i Santa Maria del Mar, 1653-1743). No s’ha pogut confirmar si Parets o alguns membres o amics de la seva família exerciren càrrecs en cap obreria o confraria parroquial.
93. Sobre Ballester i el matrimoni Pujades, AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 176r-177v (21 d’abril de 1679) i 151r-154v (12 de gener de 1672). Pel que fa a Joan Costa (que és esmentat a la crònica, I, 103v i 105v), vegeu les actes de les reunions de l’obreria de Sant Cugat a AHPB, Miquel Joan Cellers, Manual 1570-1571. Certament, cap dels amics del cercle de Parets no manifestava una predilecció semblant. Així, per exemple, Jerònima Vergers, la muller d’un assaonador que vivia al carrer Assaonadors, va demanar de ser enterrada al convent dels mínims de Sant Francesc de Paula, amb un seguit de misses que s’havien de celebrar al convent de Santa Caterina i a l’església dels carmelites, a l’altre cantó de la ciutat; vegeu AHPB, Antoni Masclans, Manual de testaments, 1610-1630, s. n. (10 de desembre de 1617). De manera similar, Elisabet, la vídua de l’assaonador Miquel Lairacs, sol·licitava, el 1633, de ser enterrada a Santa Caterina, «davant la capella del Roser»; vegeu AHPB, Ramon Joan Huguet, Primu[m] libr[um] testamen[to]rum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1630-1641, ff. 13v-15r (14 de febrer de 1633). Alguns dels assaonadors més benestants cercaven repòs més lluny encara: Gaspar Minguella, com hem vist, era enterrat en una tomba individual de Sant Joan de Jerusalem, i les làpides de Joan Ribes (1630) i Llucià Quadrades (1721) es poden veure encara al claustre de la catedral de Barcelona, prop del portal de la Pietat. Parets mateix també tenia alguns dels seus familiars enterrats a la Seu: la seva primera dona i el seu últim fill.
94. I també viceversa, és clar, pel que fa als mateixos veïns de Parets. Així, per exemple, el canonge Jeroni Besora, el primer propietari d’un dels dos manuscrits de la crònica de l’assaonador, vivia ben a prop seu, al carrer dels Banys Vells. Vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora: notes biogràfiques», Analecta Sacra Tarraconensia, 47 (1974), pp. 245-268, esp. 257.
95. AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», ff. 140r i 142v. Parets dóna una detallada relació del robatori de la botiga de Vinyes el juny de 1651, en plena epidèmia (II, 44v); vegeu també MNA, vol. XV, pp. 100-101. Els protocols de Vinyes inclouen altres noms familiars. Per exemple, Josep Vinyes apareixia com a fermancer, juntament amb el candeler Jaume Montfages, del mercader Jeroni Resplans en un document sense data (AHCB, C-IV, Oficials de la ciutat, llig. 7) on figurava com a testimoni el jove assaonador Jacint Font. Un fill homònim d’aquest es casà amb Isabel, la filla del courer Miquel Cormini, al seu torn un dels reputats testimonis de Gabriel Parets el 1664; vegeu ACB, Esposalles, vol. 92, f. 91r (23 de gener de 1655).
96. De totes maneres, Parets no estableix cap rècord, atès que altres documents personals de caràcter popular ofereixen un nombre de contactes encara més gran. Per exemple, la llevadora Martha Ballard, de Maine, consigna 642 trobades amb 299 persones de fora de la seva família en un sol any (1790); vegeu Laurel Thatcher Ulrich, A Midwife’s Tale: The Life of Martha Ballard, Based on Her Diary, 1785-1812, Nova York, 1990, p. 92.
97. L’any 1586, un vaixell provinent de Marsella, sotmès a quarantena davant la sospita de transportar la pesta, duia un carregament de pells no adobades; vegeu Federico Viñas y Cusí, «Datos históricos sobre las epidemias de peste ocurridas en Barcelona», dins Jaime Ferran et al., La peste bubónica. Memoria sobre la epidemia ocurrida en Porto en 1899, Barcelona, 1906, p. 432. Cap a final del segle XVII, la companyia dels Dalmases importava pells de Sardenya i de les Índies, mentre que exportava cordovans a Cadis, els quals eren reexportats al Nou Món; vegeu Isabel Lobato, «Societats mercantils a la Barcelona del segle XVII. La companyia Dalmases-Ferrer», Estudis d’Història Econòmica, I (1988), pp. 27-44, esp. 29, 40 i 42.
98. Sobre la presència de francesos a la Barcelona moderna, vegeu Enric Moreu-Rey, Els immigrants francesos a Barcelona en el segle XVI-XVIII, Barcelona, 1959; Giralt i Raventós, «La colonia mercantil francesa…», op. cit., i Jordi Nadal i Emili Giralt, Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII, Vic, 2000 [ed. or.: 1960]. Els contactes de Parets amb alguns francesos potser poden ajudar a explicar algunes de les seves preses de posició política. Així, va ser l’únic assaonador que va subscriure el censal públic de l’octubre de 1640, emès per la ciutat de Barcelona la vigília de la guerra dels Segadors. Cal fer notar que Esperança Grosset, mare de Bonaventura, també figurava com a compradora del censal. Vegeu Eva Serra i Puig, «L’inici formal de la guerra contra el rei: un censal de tres-centes mil lliures. Nota a un aspecte de la guerra dels Segadors», dins Rossich & Rafanell (eds.), El barroc català, op. cit., pp. 89-135, esp. 124-125.
99. Per exemple, s’han deixat deliberadament de banda totes aquelles persones que van adquirir béns en la subhasta post mortem de Parets. En alguns casos, tot sembla indicar que els compradors han pogut actuar en qualitat d’amics de la família, com una manera de testimoniar materialment la seva solidaritat envers els membres sobrevivents i d’obtenir alhora un record del difunt. Però si hom examina amb cura una sèrie documental d’aquesta mena, sembla prou clar que la majoria dels compradors acudien a la subhasta per raons “professionals”, com a habituals dels circuits de béns de consum de poc valor —un aspecte crucial i encara poc estudiat de l’economia submergida urbana del període—, o bé com a negociants i artesans que esperaven proveir-se d’estris, matèries primeres i coses semblants a un preu per sota del normal. Aquest darrer cas sembla la norma en el cas de la subhasta dels béns de Parets, que va concitar l’interès (entre els assistents identificables) de cinc assaonadors i trenta-dos individus més, entre corredors, sastres, taverners i revenedors.
100. AHCB, C-VIII, vol. 1, Insaculacions, vol. 1 (1626-1651), f. 388r (relació d’assaonadors habilitats al Consell de Cent). El seu avi, l’assaonador Francesc Parets, havia estat membre del Consell de Cent l’any 1604.
101. AHCB, II-160, Deliberacions, 30 de novembre de 1650.
102. Ibid., f. 302r (20 de juny de 1651), i AHCB, II-161, Deliberacions, f. 390v (1 de novembre de 1652). Per a la composició de la comissió, vegeu MNA, vol. XV, p. 333, i Narcís Feliu de la Penya, Anales de Cataluña y epílogo breve de los progressos y famosos hechos de la nacion catalana, 3 vols., Barcelona, 1709 [ed. facs. a cura de Jaume Sobrequés i Callicó, Barcelona, 1999], vol. III, p. 329.
103. Parets va ser reinsaculat al Consell de Cent per ordre del virrei el 29 de març de 1653 (MNA, vol. XVI, p. 73), i el 24 de novembre del mateix any era inscrit a les bosses de «Receptor, palloler i altres», i a la de portaler i cauquillador (ibid., pp. 153 i 159). Segons Eva Serra, el perfil polític de Parets, llavors de la purga insaculatòria del 1653, va passar de ser inicialment «malísimo» a «bueno» no gaire després; vegeu Eva Serra, «El pas de rosca en el camí de l’austriacisme», dins Joaquim Albareda (coord.), Del patriotisme al catalanisme: societat i política (segles XVI/XIX), Vic, 2001, pp. 71-104, esp. 73. La llista amb els noms de Parets i els seus companys assaonadors es troba a AHCB, CVIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), f. 20v, i passim, i vol. 3 (1654), f. 916r. Segons que sembla, però, Parets no va ser mai insaculat a la bossa del conseller sisè.
104. AHCB, II-174, Deliberacions, f. 131v (27 de juny de 1665). L’actuació de Parets en aquest càrrec figura ja consignada el 29 de novembre de 1661 (AHCB, C-X, Adveracions, vol. 5, ff. 152v-153r).
105. AHCB, C-VIII, Insaculacions, vol. 2 (1653-1699), s. n. Sobre la transacció de Guerra, el 1669, vegeu AHPB, Pau Pi, Nonum protocollum sive manuale, 28 de desembre de 1668 a 23 de desembre de 1669, ff. 54r-58r (9 de març de 1669). Per als càrrecs de Borbó i Parets (aquest darrer, del 20 de maig al 26 de juny de 1661), vegeu AHCB, XXII, Albarans, vol. 53, 1659 (reinsaculació, febrer de 1661); AHCB, C-X, Adveracions, vol. 5, ff. 152v-153r (29 de novembre de 1661), i AHCB, II-174, Deliberacions, f. 131v (27 de juny de 1665). Els capítols matrimonials de Minguella, amb Francesca Tegell, són a AHPB, Francesc Soldevila, Liber primus capitulorum matrimonialium, 1656-1665, ff. 6r-10r (23 d’abril de 1656).
106. Sobre Cortada, vegeu Emili Giralt i Raventós, «Família, afers i patrimoni de Jaume de Cortada, mercader de Barcelona, baró de Maldà», Estudis d’Història Agrària, 6 (1987), pp. 271-318. Altres membres de la setzena eren els notaris Francesc Salines i Francesc Reverter, l’apotecari Jaume Vidal, l’adroguer Lluís Llopart, el batedor d’or Antoni Nin, el pellisser (o sastre?) Francesc Soler i el sabater Narcís Torres. Vegeu MNA, vol. XV, p. 333, i la relació lleugerament diferent que en dóna Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, p. 329.
107. Johan Francisco Rossell, El Verdadero conocimiento de la peste, Barcelona, Sebastian i Jaime Mathevad, 1632. Fill d’un dels capdavanters de la revolta catalana de 1640, el metge Joan Francesc Rossell era força conegut en la societat i la política local. Sobre el context, vegeu Joan Riera i J. M. Jiménez Muñoz, «El Doctor Rosell y los temores en España por la peste de Milán», Asclepio, 29 (1977), pp. 283-307, i Amelang, La formación de una clase dirigente, op. cit., pp. 53-54. És potser una simple coincidència el fet que el pare de l’únic altre autor que Parets cita pel nom —el jurista Josep Fontanella, que l’assaonador esmenta a I, 121r (cf. MHE, vol. XXIV, p. 137)— hagi estat també una de les principals figures de la cultura política i jurídica de la Catalunya del període.
108. Paul Slack, «Mirrors of Health and Treasures of Poor Men: The Uses of the Vernacular Medical Literature of Tudor England», dins Charles Webster (ed.), Health, Medicine and Mortality in the Sixteenth Century, Cambridge, 1979, pp. 237-273. Un dels rars estudis sobre els hàbits lectors dels artesans urbans es troba a Michael Hackenberg, «Books in Artisan Homes of Sixteenth-Century Germany», Journal of Library History, 21 (1986), pp. 72-91.
109. Vegeu Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 95-112.
110. AHPB, Josep Ferrer, Llibre d’inventaris i encants, 1649-1682, s. n. (7 de juliol de 1661), p. 2.
111. La pintura es pot veure al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (núm. 254 de l’inventari). Torner va ser conseller sisè dues vegades, el 1671 i el 1676. La seva casa era al carrer de Sant Jacint, segons el cadastre del 1716 (AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 452v). Cal fer notar, a més, que tant Torner com el mateix Parets figuraven entre els petits deutors de l’assaonador Bartomeu Ballester; vegeu AHPB, Misc. 29, «Llibre dels càrrechs y mals que fa la heretat de Bartomeu Ballester assaonador», s. n.
112. Miquel González Sugranyes, Contribució a la història dels antichs gremis dels arts y oficis de la ciutat de Barcelona, 2 vols., Barcelona, 1915-1918, vol. II, p. 286, i Josep Mas, «Notes sobre estampers antics a Catalunya», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, 4 (1917), pp. 37-46, esp. 42. Fem notar, de passada, que l’inventari de Grosset incloïa un llibre d’albarans i un altre d’àpoques de lloguers; vegeu AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v (11 de desembre de 1675).
113. El Micó pare va ser membre de la confraria barcelonina de Sant Jeroni, la corporació dels llibreters, de 1590 a 1595; després de la seva mort, l’any 1595 o 1596, la seva vídua va seguir en la confraria fins al 1599 (González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, p. 77). Vegeu també els registres de baptisme dels seus fills a l’arxiu parroquial de Sant Just i Sant Pastor, els anys 1591, 1593 i 1595. Els contactes de Francesc Micó amb el món de la impremta no acabaren pas després de la mort dels seus pares. Així, el 1645 actuava com a testimoni del llibreter Francesc Manescal; vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (8 de juny de 1645).
114. En el cens aixecat l’any 1637 de francesos residents a Catalunya, Pere Lacavalleria hi figurava com un home de trenta anys d’edat, casat amb una catalana, amb una casa llogada al carrer de la Llibreteria (ACA, Consell d’Aragó, llig. 552, s. n.). En un fogatge de 1640 se’l troba al mateix lloc (AHCB, C-XVI, Guerra, vol. 6, «Llibre de Cinquantena», f. 103r). El mateix any és batejat el seu fill Joan, que arribaria a ser un ben conegut advocat i autor (González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, p. 288, i Mas, «Notes sobre estampers…», op. cit., p. 43). Per a l’inventari de Pere, vegeu AHPB, Miquel Mora, Plec d’inventaris solts i encants, 1629-1650, s. n. (25 d’octubre de 1645). Sobre l’activitat publicística de la família, vegeu Pedro Cátedra, «Sobre literatura popular del segle XVII (Impresos d’Antoni Lacavalleria)», dins Lola Badia i Josep Massot i Muntaner (eds.), Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueres, Barcelona, 1986, vol. I, pp. 241-257, i Juan Delgado Casado, Diccionario de impresores españoles (siglos XVI-XVII), Madrid, 1986, pp. 363-365. Les seves publicacions més conegudes són: el tractat del jurista perpinyanenc Andreu Bosch, Summari, index o epitome dels admirables y nobilissims titols de honor de Cathalunya, Rossello y Cerdanya…, Perpinyà, 1628 [ed. facs.: Barcelona-Sueca, 1974]; la biografia de santa Maria de Cervelló, obra d’Esteve de Corbera, i el tractat d’Antoni Soler sobre confraries devocionals intitulat Rio del parayso, totes dues obres publicades a Barcelona el 1629; i el conegut opuscle polític de fra Gaspar Sala, Epitome de los principios y progresos de las guerras de Cataluña, i el manual religiós de Juan Machado de Chaves, Perfecto confessor y cura de almas, tots dos títols amb data de 1641. Per a la seva producció de la dècada de 1640, vegeu el Catálogo de la Colección de Folletos Bonsoms relativos en su mayor parte a historia de Cataluña. I. Folletos anteriores a 1701, Barcelona, 1959-1972. Cal fer notar que entre els seus clients institucionals hi hagué l’església de Santa Maria del Mar; Duran i Sanpere (Barcelona i la seva història, op. cit., vol. III, p. 370) dóna notícia d’un contracte de l’any 1628.
115. El casament d’Antoni, el 5 de desembre de 1673, amb Maria Deu, figura a ACB, Esposalles, vol. 97, f. 27v. Sobre la llibreria, situada a la cantonada dels carrers Llibreteria i Arlet, vegeu Jordi Rubió i Balaguer, Llibreters i impressors a la Corona d’Aragó, Barcelona-Montserrat, 1993, p. 74. Sobre la seva implicació en els conflictes de les dècades de 1670 i 1680, arran de la temptativa de constitució d’un gremi d’impressors, vegeu González Sugranyes, Contribució…, op. cit., vol. II, pp. 124 i 127. Cal fer notar que l’any 1744 un altre Antoni Lacavalleria, notari reial, va heretar els deutes de l’obrador de l’impressor Marià Soldevila; vegeu Josep Maria Madurell i Marimon, «Marian Soldevila, estamper setcentista barceloní», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 28 (1959-1960), pp. 227-255, esp. 229. Altrament, sabem que Lacavalleria era el cognom d’un significat llinatge de conversos de Saragossa, els Ben-Levis; vegeu Yitzak Baer, Historia de los judíos en la España cristiana, trad. cast. de José Luis Lacave, Madrid, 1981, pp. 118, 329, 350-352, 475-480, 524, 601-607, i les referències bibliogràfiques corresponents, p. 741. Tanmateix, no s’ha pogut establir cap connexió entre totes dues famílies.
116. Sobre el diccionari de Joan Lacavalleria i Dulac, vegeu Josep Maria Miquel i Vergés, La filologia catalana en el període de la Decadència, Barcelona, 1989, pp. 72-73. Per al seu ingrés com a advocat a la cúria del veguer barceloní, vegeu AHCB, Vegueria, XV, Matrícula de Jurisperits, XIV, 24 d’abril de 1664. Sobre el seu casament amb Teresa Moix, filla d’un notari reial, vegeu AHPB, Anton Navarro, Primus capitulorum matrimonialium liber, 1689-1697, ff. 280r-284r (6 de novembre de 1694). Sobre les edicions de la Grammatica magna d’Erasme, vegeu Rosalia Guilleumas, «Sobre les edicions gramaticals erasmianes impreses a Barcelona els segles XVI i XVII», dins Homenaje a Jaime Vicens Vives, 2 vols., Barcelona, 1965-1967, vol. II, pp. 213-230, esp. 225-226. L’edició d’Ovidi figura a Antonio Palau Dulcet (ed.), Manual del librero hispanoamericano, 28 vols., Barcelona, 1948-1977, vol. XII, p. 118.
117. Modest Prats, «Notes sobre la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català», Els Marges, 2 (1974), pp. 27-43, esp. 29 n. El repertori d’impressors de Dominique de Courcelles, L’Écriture dans la pensée de la mort en Catalogne, París, 1992, identifica Lacavalleria com l’impressor d’una dotzena de gasetes i opuscles força divulgats durant els anys 1651-1702. Per a una referència més detallada a Bastero i al manuscrit de Parets, vegeu més avall l’apartat 8.
118. Cal recordar que Elisabet Lacavalleria, «vídua impressora», va ser proscrita l’any 1652, segons Eva Serra i Puig, «Catalunya després del 1652: recompenses, censura i repressió», Pedralbes, 17 (1997), pp. 191-216, esp. 208 i 212.
119. Vegeu, per exemple, el blanquer de Montblanc que l’any 1541 subministra pergamí als obrers de la parròquia de Sant Miquel, a Josep Maria Madurell i Marimon i Jordi Rubió i Balaguer (eds.), Documentos para la historia de la imprenta y librería en Barcelona, 1474-1553, Barcelona, 1955, p. 807. Que els assaonadors barcelonins continuaven treballant el pergamí a la darreria del segle XVII resta prou clar en les seves ordinacions de l’any 1670, citades per Bruniquer, Rúbriques, op. cit., vol. V, p. 252.
120. Madurell i Marimon, El antiguo arte del guadamecí…, op. cit. Vegeu-ne exemples coetanis en l’inventari de l’any 1646 del notari Francesc Tries, que esmenta un bagul de llibres «guarnits amb cuiro», i en el del cavaller Dimes Pobla, de l’any 1666, amb una referència als «llibres major[s] escrits de mà» i folrats de cuiro, tots dos a AHPB, Francesc Reverter, Llibre primer d’inventaris i encants, 1638-1647, ff. 289r-305v (23 de gener de 1646), i Llibre tercer d’inventaris i encants, 1655-1671, ff. 307r-311r (7 de novembre de 1666). Cal fer notar també que el llibre d’albarans de Bonaventura Grosset era folrat amb pell de be (AHPB, Josep Güell, Liber primus inventariorum et encantorum, 1672-1680, f. 162r-v [11 de desembre de 1675]).
121. AHPB, Pere Pau Vives, Inventaris i encants, 1645-1647, ff. 1r-3r (28 de desembre de 1645).
122. AHPB, Jaume Rondó, Llibre d’inventaris, 1651-1656, ff. 11r-21v (3 de juny de 1659); AHPB, Jaume Vila, Plec d’inventaris solts, 1636-1661, s. n. (1 de març de 1654); AHCB, Fons Comercial, B-76, «Llibre de la botiga de Jacinto Font assaonador al carrer dels [Assaonadors], 1720»; AHPB, Lluís Bataller, Manual de testaments, 1651-1668, s. n. (3 de maig de 1651); AHPB, Pau Mitjans, Librum testamentorum, 1682-1723, ff. 85r-87r (14 de maig de 1692), i AHPB, Tomàs Simon, Plec d’inventaris solts, 1701-1727, s. n. (24 de desembre de 1710).
123. Vegeu el seu inventari a AHPB, Josep Güell, Primus liber testamentorum, codicillorum et aliarum ultimarum voluntatuum, 1672-1681, ff. 45v-47r (26 de febrer de 1675). És possible que altres assaonadors estiguessin igualment vinculats amb impressors i llibreters. Pau i Tomàs Campins, uns coneguts editors de la Barcelona del segle XVIII, poden haver estat els descendents d’una família homònima d’assaonadors. Van publicar dues obres del mercer Pere Serra i Postius, un cronista popular que tenia a casa seva una versió castellana de les pàgines que Parets va dedicar a la pesta de 1651, com es veurà en l’apartat 8.
124. Sobre Motes, vegeu AHPB, Josep Güell, IIII Testamentorum liber, 1682-1705, ff. 138r-140r (11 d’agost de 1688); sobre Quadrades, AHCB, Cadastre, vol. 14, Barri VI, f. 454v; sobre Oliver, AHPB, Rafael Albià, Liber testamentorum primus, 1674-1697, ff. 20r-21v (17 de gener de 1677); sobre Cornet, AHPB, Rafael Pellisser, Primum testamentorum et codicillorum librum, 1613-1637, ff. 143r-144r (10 de maig de 1622); sobre l’afer Comas, ACA, Reial Audiència, Plets civils, 9154. El fill d’Oller, el magnífic Domingo Oller, figurava involucrat en les formalitats legals de la cessió de la casa de Parets al convent de Santa Mònica, segons ACA, Monacals, Hisenda, vol. 3797, s. n.
125. AHCB, II-160, Deliberacions, ff. 225v i 321v, amb referències a la seva actuació com a credencer del pes de la farina (vegeu també MNA, vol. XV, p. 168 n.). L’anualitat 1653-1654 va ser insaculat a les bosses de credencer, romaner, verguer i correu de la ciutat; el 1659 va rebre un pagament pels seus serveis (AHCB, XII, Albarans, vol. 53).
126. AHPB, Miquel Serra, Llibre d’inventaris i encants, 1640-1652, s. n. (23 de gener de 1660).
127. AHPB, Miquel Serra, Liber testamentorum, 1637-1681, ff. 99v-102r (6 de setembre de 1648). Sobre el casament de Francesc Micó i Càndia Ponç, vegeu AHPB, Miquel Serra, Llibre segon de capítols matrimonials, 1645-1661, núm. 34 (9 de juny de 1655).
128. Aquests no són els únics vestigis documentals que donen fe de la relació de Ponç amb el món de l’escriptura. Així, per exemple, entre els testimonis dels capítols matrimonials de la seva filla Càndia (citats en la nota anterior) hi havia Ignasi Novell, casat amb una filla del ja esmentat assaonador Jaume Noguers, i també Josep Coromines, que treballava d’oficial amb un llibreter.
129. Encara manca un estudi de conjunt de les cròniques cíviques de l’Europa moderna. Vegeu, però, per al cas italià, Hans Baron, From Petrarch to Leonardo Bruni: Studies in Humanistic and Political Literature, Chicago, 1968, i Louis Green, Chronicle into History: An Essay on the Interpretation of History in Florentine Fourteenth-Century Chronicles, Cambridge, 1972. Per a l’àmbit anglès, Peter Clark, «Visions of the Urban Community: Antiquarians and the English City before 1800», dins Derek Fraser i Anthony Sutcliffe (eds.), The Pursuit of Urban History, Londres, 1983, pp. 105-124, i Rosemary Sweet, The Writing of Urban Histories in Eighteenth-Century England, Oxford, 1997. Per a l’àrea germànica, F. R. H. Du Boulay, «The German Town Chroniclers», dins R. H. C. Davis et al. (eds.), The Writing of History in the Middle Ages, Oxford, 1981, pp. 445-469. Les cròniques de l’època moderna a la Monarquia Hispànica han estat estudiades per Santiago Quesada Casajuana, «Las historias de ciudades: geografía, utopía y conocimiento histórico en la Edad Moderna», Geocrítica, 77 (1988), pp. 3-75, i Richard L. Kagan, «Clío y la Corona: escribir historia en la España de los Austrias», dins Richard L. Kagan i Geoffrey Parker (eds.), España, Europa y el mundo atlántico. Homenaje a John H. Elliott, Madrid, 2001, pp. 113-147.
130. Una breu introducció a aquest gènere d’escrits és la d’Angelo Cicchetti i Raul Mordenti, «La scrittura dei libri di famiglia», dins Alberto Asor Rosa (ed.), Letteratura italiana. III, Le forme del testo. II, La prosa, Torí, 1984, pp. 1117-1159. Alguns comentaris sobre el lloc que ocupa Catalunya en aquest singular univers literari es poden trobar a James S. Amelang, «Cataluña desde Europa: Las raíces de una cultura autobiográfica», dins Catalunya i Europa a l’Edat Moderna. Actes del IV Congrés d’Història Moderna de Cataluña = Pedralbes, 18 (1998), pp. 457-462. Sobre els llibres de família a la ruralia catalana coetània, vegeu Xavier Torres, Els llibres de família de pagès, Girona, 2000. Que la pràctica de portar llibres de família o de memòries, així com altres gèneres de literatura personal, sembla haver estat circumscrita, a Espanya, al vessant mediterrani, sembla prou evident quan hom compara la riquesa de vestigis documentals dels Països Catalans amb la raresa de testimonis d’altres indrets de la Península. Malauradament, ara com ara no disposem d’un inventari de literatura autobiogràfica de la Catalunya moderna per l’estil de la compilació valenciana, antiga, però encara ben útil, duta a terme per Francisco Almarche Vázquez, Historiografía valenciana. Catálogo bibliográfico de dietarios, libros de memoria, diarios, relaciones autobiográficas, etc., inéditas y referentes a la historia del antiguo Reino de Valencia, València, 1919, o de l’excel·lent catàleg mallorquí elaborat per Carme Simó, Catàleg dels noticiaris mallorquins, 1372-1810, Mallorca, 1990. Vegeu-ne una primera temptativa en Antoni Simon i Tarrés, «Memorias y diarios personales de la Cataluña moderna», Historia Social, 2 (1988), pp. 119-134.
131. Podeu trobar l’edició i una anàlisi més àmplia d’aquestes pàgines a Miquel Parets, Dietari d’un any de pesta (Barcelona, 1651), a cura de James S. Amelang i Xavier Torres i Sans, Vic, 1989.
132. Foren els següents: Segimon Casanova, un cinter de Barcelona (crònica de 1759-1804); Ramon Cornet, un sabater barceloní (crònica de 1786-1800); Josep Corts, un apotecari de Cervera (n. 1667); Pere Serra i Postius, un botiguer o mercer de Barcelona que va escriure força treballs d’erudició històrica i, en particular, el fascinant diàleg intitulat Lo perquè de Barcelona (1734), obra citada anteriorment; i Celdoni Vila, un argenter de Reus (n. 1756 - m. 1821), que va continuar una història de la localitat que havia començat un seu company argenter. Podeu trobar més detalls sobre aquestes i altres cròniques populars a James S. Amelang, «Artisan Antiquarians», treball inèdit presentat a la reunió de l’American Historical Association el desembre de 1991, i Íd., «Memoria histórica y tradición cívica: algunas reflexiones sobre el caso de Barcelona en la Edad Moderna», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Los Borbones: Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Madrid, 2001, pp. 533-548.
133. Vegeu una primera relació d’aquests textos autobiogràfics a l’apèndix d’Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 257-282.
134. Diversos estudis sobre l’alfabetització popular en altres ciutats europees del període confirmen aquesta impressió. Vegeu, per exemple, Thomas Laqueur, «The Cultural Origins of Popular Literacy in England, 1500-1800», Oxford Review of Education, 2 (1976), pp. 255-275; Armando Petrucci, «Scrittura, alfabetismo ed educazione grafica nella Roma del primo Cinquecento: da un libretto di conti di Maddalena Pizzicarola in Trastevere», Scrittura e civiltà, 2 (1978), pp. 163-207; Harvey J. Graff (ed.), Literacy and Social Development in the West, Cambridge, 1981, caps. 4, 6 i 7; Armando Petrucci (ed.), Scrittura e popolo nella Roma barocca, 1585-1721, Roma, 1982; Sara T. Nalle, «Literacy and Culture in Early Modern Castile», Past & Present, 125 (1989), pp. 65-96, i R. A. Houston, Literacy in Early Modern Europe: Culture and Education, 1500-1800, Londres, 1989, pp. 130-154. Ara com ara, no hi ha gaires estudis sobre l’ensenyament, i encara menys sobre l’alfabetització popular, en la Barcelona moderna. Els principals testimonis provenen més aviat de les recerques sobre la possessió de llibres; vegeu, entre altres treballs seus, Manuel Peña Díaz, Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas. Barcelona, 1473-1600, Lleida, 1996, i Íd., El laberinto de los libros: historia cultural de la Barcelona del Quinientos, Madrid, 1997. En part, aquest dèficit és un resultat dels problemes que susciten les fonts. A diferència de la Castella o la França coetànies, els registres parroquials i notarials de la Catalunya moderna no inclouen signatures, que són l’índex principal per mesurar el grau d’alfabetització en l’Europa preindustrial. L’estudi local més ambiciós fins avui —la monografia de Montserrat Ventura i Munné sobre la ciutat de Mataró al segle XVIII, segons la qual entorn del 60% dels membres dels grups intermedis, inclosos els artesans, eren capaços de signar— se centra en un període en què els documents notarials comencen a registrar les signatures, en aquest cas a partir del 1737; vegeu, de l’autora, Lletrats i illetrats a una ciutat de la Catalunya moderna: Mataró, 1750-1800, Mataró, 1991, p. 26, i més recentment, Íd., «La alfabetización de las clases populares en el Mataró del siglo XVIII», dins Eliseo Serrano Martín (ed.), Muerte, religiosidad y cultura popular, siglos XIII-XVIII, Saragossa, 1994, pp. 97-115. Al capdavall, si les proves d’un grau elevat d’alfabetització popular en la Barcelona moderna són encara fragmentàries, algunes dades parcials són prou eloqüents, si més no. Així, per exemple, 50 dels 62 menestrals que van declarar en favor dels aspirants a l’ingrés al convent de Santa Mònica al llarg del període 1623-1719 foren capaços de signar amb els seus noms. L’estudi de Manuel Arranz, La menestralia de Barcelona al segle XVIII. Els gremis de la construcció, Barcelona, 2001, pp. 77-79, basat en la documentació setcentista, notarial i corporativa, del gremi dels mestres d’obres, arriba a unes xifres encara més elevades, entorn del 93%.
135. Vegeu una anàlisi més àmplia de les raons dels autors populars a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., pp. 155-240. Sobre les actituds polítiques de Parets, vegeu Xavier Torres Sans, «Dinasticismo y patriotismo en la Cataluña de la guerra de los Segadores: el testimonio de un zurrador barcelonés», dins Pablo Fernández Albaladejo (ed.), Monarquía, imperio y pueblos en la España moderna, Alacant, 1997, pp. 409-424, i més avall el tercer capítol d’aquesta Introducció.
136. Sobre aquest manuscrit, vegeu la introducció de M. Rosa Margalef en aquest mateix volum, i Francesc X. Miquel Rosell, Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona, 4 vols., Madrid, 1958-1969, vol. I, p. 282. Com ja hem assenyalat, l’inventari post mortem del cronista no feia esment de cap mena de manuscrits, si no eren uns pocs «papers» guardats en una arquimesa. Sabem, si més no, que portava un llibre de comptes, perquè a les últimes planes del ms. 224 de la BUB parla de «lo llibre meu major a ont estan asentats los comptes de [il·legible] y taula».
137. Feliu de la Penya, Anales de Cataluña…, op. cit., vol. III, pp. 246-247, 252-253, 258 i 261. La foliació de les cites de Feliu de la Penya no coincideix exactament amb la numeració del ms. 224 de la BUB, raó per la qual cal demanar-se si l’annalista no en va consultar una altra còpia.
138. Sobre la interessant figura de Besora, vegeu Madurell i Marimon, «Josep Jeroni Besora», op. cit., i l’entrada biogràfica de Xavier Torres Sans a la Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. II, 1518-1714, Barcelona, 2003, pp. 240-243 (Besora va ser president o diputat eclesiàstic d’aquesta institució el trienni 1656-1659). Un inventari sense data de les adquisicions de llibres del convent de Sant Josep inclou clarament el segon volum del manuscrit de Parets; vegeu BUB, ms. 1359, f. 533r, i també María Josefa Arnall Juan, «Los manuscritos e incunables del convento de Carmelitas Descalzos de San José existentes en la Universitaria de Barcelona», Monte Carmelo, 85, núms. 2-3 (1977), pp. 221-300, esp. 280. El senyor Jordi Torra, cap de la secció de Reserva de la Biblioteca Universitària de Barcelona, m’ha confirmat molt gentilment que el ms. 225 de la BUB porta l’ex-libris de la biblioteca del convent de Sant Josep.
139. Vegeu més detalls de la transacció a la introducció de Celestino Pujol i Camps, MHE, vol. XX, p. XVI.
140. La nota, enganxada a les guardes del ms. 502 de la BC, té data del 6 d’abril de 1710. Els manuscrits de can Dalmases van ingressar a la Biblioteca de Catalunya l’any 1916. És del tot segur que Parets no va ser l’autor d’aquesta traducció; vegeu la introducció de M. Rosa Margalef i, per a una acurada descripció del manuscrit, Eulàlia Duran, Maria Toldrà i Anna Gudayol, Repertori de manuscrits catalans (1620-1714), Barcelona, 2006, pp. 121-122.
141. Serra i Postius esmenta aquesta còpia en una relació que va fer ell mateix l’any 1736 dels llibres i manuscrits que posseïa (BNM, ms. 13604, f. 106r); vegeu més detalls sobre aquest escriptor a la bibliografia d’Amelang, «Memoria histórica y tradición cívica», op. cit. Víctor Balaguer va reproduir alguns fragments d’aquest manuscrit a la seva Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, 5 vols., Barcelona, 1860-1863, vol. IV, pp. 520-541. Segons Duran et al., Repertori…, op. cit., p. 123, Artur Pedrals el posseïa al XIX i el regalà a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. La referència de Torres Amat figura sota l’entrada «anónimo barcelonés» de les seves Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes, Barcelona, 1836, p. 683. A Barcelona, però, circulaven altres còpies de la crònica, com ara la conservada al ms. B-266 de l’AHCB (vegeu la introducció de M. Rosa Margalef). D’altra banda, és probable que el frare mercedari Mariano Ribera tingués accés a una d’aquestes còpies, la qual cosa es podria verificar mitjançant una acurada recerca de passatges de la crònica de Parets entre les seves notes conservades a ACA, Manuscrits moderns, Miscel·lània, vols. 53-83.
142. Vols. XX-XXV (1888-1893). Entre els posseïdors anteriors d’aquesta versió (d’uns mil dos-cents folis d’extensió, repartits en tres volums) hi havia Pascual Gayangos, que s’hi referia en la seva edició de cartes dels jesuïtes dels anys 1634-1648 al MHE, vol. XIX, pp. X-XIV. Actualment, el manuscrit es troba a la Real Academia Española de Madrid, ms. 63, sota el títol de Sucesos particulares en Cathaluña desde el año 1626 asta el de 1660, dividido en dos libros.
143. El mateix Pujol i Camps va exposar el laboriós treball detectivesc que li va permetre la identificació de l’autor a la introducció corresponent, MHE, vol. XX. Malauradament, la seva diligència com a editor no anava acompanyada d’una acurada correcció de proves de la versió impresa, que és plena d’errors. Un de força lamentable figura comentat a Amelang, El vuelo de Ícaro, op. cit., p. 143.
