Читать книгу Crònica Volum I - Miquel Parets - Страница 15

El text de Parets és una curiosa barreja de gèneres. Des d’un punt de vista formal, és una crònica urbana, és a dir, l’enregistrament cronològic, a la manera d’uns annals oficials, dels esdeveniments més importants de la història de la ciutat. L’atenció del cronista se centra sobretot en els afers polítics i militars, cosa que, ben mirat, no ens pot sorprendre, atès el seguit d’episodis d’aquesta mena que conegué Catalunya en el decurs de la vida de l’assaonador. La narració, a més, es concentra exclusivament en els fets del present. El lector hi cercarà endebades cap referència al passat, i encara menys res de semblant a l’erudició antiquarista tan corrent en les cròniques municipals de l’època moderna.¹²⁹ Per contra, la de Parets és una narració volgudament testimonial. A desgrat dels nombrosos paràgrafs i escrits d’altri que l’assaonador incorpora al text, l’autor vol donar tothora la impressió d’haver estat físicament present en aquells esdeveniments que ens descriu.

Com molts altres annals, la crònica de Parets és redactada en un estil força impersonal. En dos casos, però, l’autor deixa de banda les convencions pròpies de la crònica urbana i adopta deliberadament un to més personal o autobiogràfic. El primer d’aquests casos és la relació dels esdeveniments més importants de la seva família i del seu ofici que l’autor afegeix al final de cada volum. Naixements i bateigs, casaments i entroncaments, morts i enterraments constitueixen el gruix principal de les seves interessants anotacions familiars. Aquesta mena d’entrades recorden prou bé els anomenats libri di famiglia que s’escrivien des de la fi de l’Edat Mitjana en moltes ciutats del nord d’Itàlia i que, de mica en mica, s’escamparen per molts altres indrets de la Mediterrània.¹³⁰ Menys habituals són, tanmateix, les observacions de Parets sobre els confrares traspassats, o la nota sobre les nits que li va tocar de fer guàrdia, juntament amb la milícia gremial, a les muralles de la ciutat.

El segon cas d’allò que avui en diem autobiografia es troba cap a la meitat del segon volum del manuscrit, quan Parets inicia la seva detallada i memorable narració de la pesta barcelonina de l’any 1651. Certament, en el decurs de l’època moderna foren uns quants centenars els sobrevivents del flagell que posaren per escrit la seva experiència personal, però ben pocs es poden comparar amb Parets per la intensitat emocional amb què deixa constància no tan sols dels patiments dels altres, sinó també dels seus i de la seva família. Així, el passatge més commovedor de tot el text és sens dubte aquell en què explica la mort consecutiva de la seva muller i del seu fill predilecte, en Josep (I, 141r-v [140r-v]). L’epidèmia va tenir, sens dubte, un fort impacte tant en la persona del cronista com en el seu text. Les planes dedicades a aquest luctuós esdeveniment substitueixen la fredor i el to impersonal de tota la resta de la crònica per una emotiva i fortament implicada narració en primera persona de l’experiència de la pèrdua.¹³¹

Certament, el fet que un assaonador prengués la decisió d’escriure una crònica cívica pot resultar una circumstància tan excepcional com la inserció d’aquestes poques ratlles amarades de subjectivitat. Tanmateix, no és pas un cas únic. Des de començament del segle XV, dotzenes de menestrals d’arreu d’Europa prengueren ploma i paper per esbravar-se en relació amb assumptes de caràcter públic o privat. No pas menys de vint-i-cinc artesans escrigueren cròniques urbanes en l’època moderna. Els catalans, certament, destacaren com a autors d’històries de ciutats, i almenys cinc artesans i petits botiguers de Barcelona, Reus i Cervera es posaren a escriure cròniques d’aquesta mena al segle XVIII.¹³² Els artesans de l’Europa moderna fins i tot es distingiren més com a autors de narracions autobiogràfiques. Han subsistit centenars d’aquests documents autobiogràfics, els quals constitueixen un corpus prou ric, encara que no gaire estudiat fins ara, de literatura personal elaborada per membres de les classes populars de l’era preindustrial.¹³³

La decisió de Parets és força més comprensible si hom té en compte la importància que la paraula escrita havia assolit en el medi artesà en què vivia i treballava. Tot i que no hi ha, ara com ara, cap estudi sobre l’alfabetització en la Barcelona moderna, saber llegir i fins i tot escriure eren unes capacitats ben visibles entre els mestres de molts oficis.¹³⁴ Encara més, la pràctica de portar documentació personal, sobretot llibres de comptes, era força difosa, tal com mostra l’àmplia presència d’aquest ítem en els inventaris post mortem corresponents. En contra, doncs, d’algunes afirmacions massa taxatives sobre el caràcter exclusivament oral de la cultura popular del període, cal puntualitzar que, almenys en el cas dels artesans urbans, la lectura i l’escriptura eren unes eines de comunicació que els eren prou familiars.

Tot i que això ens pot ajudar a conèixer el context cultural de la decisió literària de Parets, encara no ens diu res sobre el principal interrogant: per què aquest menestral es va posar a escriure una crònica urbana?, quina mena de raons l’empenyeren a convertir-se en un autor? Parets no és gens explícit sobre la qüestió. A la primera pàgina del seu manuscrit anuncia que la crònica vol ser un registre de les «coses dignes de memòria» esdevingudes a Barcelona i a Catalunya; i, encara que s’adreça a un hipotètic lector, no és gens clar en quina mena de llegidor pensa. Sens dubte, com molts altres autobiògrafs del període, Parets escrivia pensant en la família. És igualment indubtable que confiava que les seves ratlles poguessin oferir als seus, i en particular a les futures generacions, un seguit d’informacions tan útils com valuoses, i tant de caràcter personal com d’altra mena. Tanmateix, pel que fa a algunes altres qüestions no pas menys crucials, com són ara en quin grau de difusió pensava o fins i tot si comptava amb una eventual publicació del text, només podem formular algunes conjectures. Si més no, la cruesa d’algunes de les seves observacions polítiques suggereix que aquesta darrera possibilitat no entrava pas en els seus càlculs.¹³⁵