Читать книгу Crònica Volum I - Miquel Parets - Страница 14

De tot aquest feix de dades se’n poden treure algunes conclusions generals sobre les pautes de sociabilitat del nostre artesà autobiògraf. Primer de tot, i a desgrat del seu localisme, sorprèn la gran amplitud dels contactes d’un simple assaonador.⁹⁶ Això és encara més remarcable si es té en compte que no tenim cap prova que Parets hagi esmerçat gaire temps fora de Barcelona, llevat, és clar, de la seva fugida de la ciutat arran de la pesta de 1651 (II, 46r-v). L’eixamplament de perspectives pot haver estat, en gran part, un resultat dels sovintejats contactes de Parets i els seus amb aquests personatges habitualment tan rodamons com són ara els mercaders. És el cas de Jaume Bertrola, que figurava entre els fermancers d’una tia de Parets que l’any 1596 es casava amb Rafael Bruc, ell mateix mercader i fill de mercaders. I també la primera dona de Parets era filla d’un negociant de Vic. La vinculació familiar amb els adroguers també datava de bona hora, tal com testimonia el cas de Pere Mora, padrí de Parets, un dels personatges més prominents del barri de la Ribera i molt implicat en el comerç marítim. El cercle de coneixences del Parets dels darrers anys incloïa també un fort component mercantil, sobretot arran del seu tercer matrimoni. De fet, fins i tot és possible que el nostre assaonador hagi volgut establir pel seu compte alguna mena de contactes econòmics extramurs i també amb alguns mercaders francesos. L’economia catalana del segle XVII va conèixer un augment de la manufactura del cuiro gràcies a l’activitat dels obradors de fora de Barcelona, i això es va reflectir tant en les importacions de matèries primeres provinents de França, Itàlia i les Índies Occidentals com en les exportacions de cordovans i altres productes cap als mercats peninsulars i colonials.⁹⁷ Però allò que va contribuir més i millor a eixamplar els horitzons locals de Parets i la seva família va ser aquell grup d’apotecaris i botiguers, directament relacionats amb el comerç d’importació, que hi empeltà Marianna Vinyes quan es va casar amb el nostre assaonador. La incorporació d’aquesta parentela a la xarxa de relacions de Parets també va activar allò que en podem dir una certa «connexió francesa». El tàndem de Grosset i Foixac, aquest darrer d’origen francès, i tots dos estretament vinculats amb les xarxes mercantils del comerç català amb el sud de França, aleshores en auge, es va veure reforçat, a més, per un altre personatge d’ascendència francesa, l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, va ser la padrina del darrer fill de Parets.⁹⁸

La xarxa de relacions de l’assaonador s’escampava per altres vies i més enllà de les direccions tot just apuntades. No cal dir que aquest breu estudi no pot resseguir tots els cercles dins els quals es va moure Parets.⁹⁹ Una omissió particularment significativa és la de totes aquelles persones que entraren en contacte amb ell arran de l’exercici de certs càrrecs corporatius. Sabem que Parets va acomplir diferents tasques tant al Consell de Cent com al seu gremi. A començament de la dècada de 1620 era membre de la milícia gremial, com feia constar en algunes anotacions del final del primer volum del seu manuscrit (I, 144r [143r]). Altrament, també es va implicar de diverses maneres en la política local. Amb l’exercici dels càrrecs municipals, Parets no feia sinó seguir la tradició familiar. El seu pare havia estat habilitat al Consell de Cent el 25 de novembre de 1629. El nostre cronista, al seu torn, ho va ser el 25 de novembre de 1642.¹⁰⁰ Esdevingué membre del consistori barceloní el 30 de novembre de 1650, i hi restà fins al 30 de març de 1653.¹⁰¹ El 1651, a més, va ser nomenat membre per dos anys del Trentenari, el consell municipal intermedi que tenia com a missió l’assessorament dels consellers. El mes d’octubre de l’any 1652 va ser escollit per formar part de la setzena o comissió encarregada de negociar la capitulació de la ciutat, aleshores assetjada pels exèrcits de Felip IV.¹⁰² L’assaonador va sobreviure a la purga política que es va desencadenar després de la reincorporació de Barcelona i Catalunya a la Monarquia Hispànica: va ser reinsaculat l’any 1653, i l’any següent tornava a ser altre cop al Consell de Cent.¹⁰³ Va obtenir un nou càrrec no gaire abans de morir, i va actuar com a substitut de romaner del pes de la farina durant uns quants mesos l’any 1661.¹⁰⁴ Arran de la seva actuació en diferents organismes municipals, Parets va poder entrar en contacte amb una gran varietat de persones, moltes de les quals provenien d’un medi social prou diferent del seu, i més elevat. Algunes es poden identificar gràcies a altres connexions. Així, el mercader Rafael Guerra (m. 1677), que havia estat insaculat igual que Parets l’any 1653 per exercir càrrecs municipals menors, era un seu veí que l’any 1669 va assumir una part de la hipoteca de la casa de l’assaonador. De manera semblant, l’apotecari Jacint Borbó, a qui Parets va succeir l’any 1661 com a substitut de romaner de la farina, havia estat anteriorment un dels testimonis dels capítols matrimonials que va signar el 1656 un company d’ofici de Parets, l’assaonador Gaspar Minguella.¹⁰⁵ Com era previsible, alguns altres coneguts de Parets, com són ara Ramon Pintor i el notari Francesc Micó, també estigueren al Consell de Cent. Tanmateix, moltes de les persones que entraren en contacte amb Parets arran de l’exercici dels càrrecs municipals no tornen a aparèixer com a amics o contactes voluntaris. Aquest és el cas, per exemple, dels membres de la setzena designada l’octubre de 1652 per negociar els termes de la capitulació de Barcelona davant els exèrcits de Joan Josep d’Àustria. En qualsevol cas, el radi social de la xarxa de relacions del nostre assaonador per força hagué d’ampliar-se considerablement arran de la seva actuació al costat de personatges com ara els nobles Onofre d’Alentorn i Sebastià de Miralles (que era alhora doctor en drets), els ciutadans honrats Onofre Vila i Josep Miquel Quintana (que havia estat diputat tercer de la Generalitat), i els mercaders Francesc Roca, Miquel Ferran, Pau Ferrer i Jaume Cortada; un personatge, aquest darrer, amb fama de ser un dels homes més rics de tot el Principat.¹⁰⁶

Totes aquestes eren persones que Parets podia dir que coneixia. Però, per ser franc, també hauria de reconèixer que no en coneixia bé cap ni una. Tot i la limitada informació al nostre abast, sembla prou evident que cal destriar entre el radi dels seus contactes, prou gran, i l’àmbit, força més reduït, de les seves relacions efectives, és a dir, aquell grup de persones en qui podia confiar veritablement en cas de necessitat. Els membres més significats d’aquesta darrera categoria presenten més d’un atribut alhora: eren parents, amics, veïns i/o companys d’ofici, membres del gremi i parroquians. Un tal grau de solapament és la segona característica de la xarxa social de Parets. La gran extensió que assoleix gràcies a les seves prolongacions externes, amb un ventall interestamental no pas menys sorprenent, contrasta amb el caràcter més aviat compacte del seu cercle més íntim. Així, doncs, quan l’assaonador volia mobilitzar amics i coneguts perquè li fessin costat en les vicissituds de la vida o de la feina, podia aprofitar tant l’amplària com la intensitat dels contactes que havia travat.

A primer cop d’ull, la multiplicació de papers i funcions dins de la xarxa suggereix la idea d’un grau notable de cohesió i solidesa. Tanmateix, tal com demostra la peripècia del cercle familiar més immediat de l’assaonador, el seu nucli era prou inestable, i ben lluny d’una consolidació definitiva. L’extinció del llinatge patrilineal arran de la mort de Parets, i el perceptible empobriment i isolament de la seva mare quan va morir, deu anys després, constitueixen probablement la desfeta de totes les expectatives personals i familiars del nostre cronista. Ara bé, fóra un error confondre el col·lapse de les aspiracions més àmplies o intrageneracionals de la família amb una resposta fallida de la xarxa de relacions travada per la seva figura central al llarg de tota una vida. De fet, fins i tot en el pitjor moment de la trajectòria familiar —l’epidèmia de pesta de 1651, que va matar la muller de Parets i tots els seus fills llevat d’un—, si l’assaonador i un seu fill aconseguiren de sobreviure va ser gràcies a l’ajuda que reberen d’un cunyat de la ruralia. En els moments de màxima necessitat, doncs, la xarxa va aguantar. Es tracta, si es vol, d’una victòria pírrica, però significativa. I que ajuda a entendre per què la sociabilitat i els tractes que la sustentaven eren tan importants als ulls de Parets, com fa pensar una curiosa observació de la seva crònica, on escriu que una de les penalitats més grans que comportava la pesta era la pèrdua obligada de «tota la conversasió dels amichs ni parens» (II, 45r).

Tanmateix, pel que fa a la seva condició —no gens freqüent, d’altra banda— d’autor d’extracció menestral, allò que cal subratllar és el fet que aquesta xarxa de relacions personals ens porta una i altra vegada al món de la paraula escrita. La forta imbricació entre els contactes socials establerts per Parets i el domini de les capacitats de llegir i escriure resulta prou interessant, i mereix una anàlisi particular.

Parets esmenta directament les seves lectures una sola vegada. En començar la seva narració sobre l’epidèmia de 1651, comenta:

Diu lo doctor Rosell […] en lo últim de son llibre, que compongué de l’altra vegada que y agué pesta en Barselona, que no y ha millor remey per a la pesta, a ontsevulla que sia, que fugir dels primés y anar ben lluny, y tornar dels darrés, fins que lo mal aja tems que no se’n parla; y de aquex modo escaparan de dit mal […]. (II, 45r)¹⁰⁷

Que l’únic llibre esmentat pel nom de l’autor al llarg de la crònica de l’assaonador hagi estat un tractat de pesta potser no hauria de sobtar-nos, almenys un cop sabut l’interès que els lectors de l’època moderna mostraven envers els textos mèdics en llengua vernacla, sobretot en temps de contagi.¹⁰⁸ Però el manuscrit de Parets no presenta pas, certament, la riquesa de referències culturals de molts altres textos autobiogràfics populars, on les lectures dels seus autors són prou invocades i degudament ressenyades.¹⁰⁹

I, tanmateix, el nostre assaonador era un lector àvid. La propensió a incorporar textos d’altri a la seva crònica —un costum que acabarà tenint una gran repercussió en la seva manera d’escriure, tal com pot comprovar ben aviat qualsevol lector del text— n’és una prova fefaent. Tot i els reiterats testimonis de la seva activitat com a consumidor i reciclador de les paraules de tercers, no sabem gairebé res sobre com i per què va adquirir les habilitats de llegir i escriure. El fet que no hagi arribat fins a nosaltres l’inventari post mortem del seu pare fa impossible de conèixer alguns dels llibres que podia tenir al seu abast quan es va fer gran. Altrament, a l’inventari particular de Parets l’única menció de textos escrits parla d’un feix de «papers diversos» desats en una arquimesa de la seva cambra; hom no va consignar-hi, doncs, cap llibre ni cap estri d’escriure.¹¹⁰ Qualsevol altra al·lusió a la lectura i l’escriptura es redueix a un sol passatge de la crònica: aquell en què s’explica la mort, l’any 1651, del seu fill predilecte, Josepó, remarcant la seva inclinació a la lectura (I, 141v [140v]).

El poc que sabem sobre l’educació de Parets, i la seva relació en general amb la paraula escrita, contrasta amb la informació disponible dins els cercles en què va créixer: si en el primer cas gairebé no hi ha documentació directa, tenim, per contra, un bon gruix de dades sobre la pràctica de llegir i escriure dins el seu medi social i familiar. Els contactes de Parets amb el món de l’escriptura es troben àmpliament testimoniats en els cercles més propers, fins al punt que pot semblar emblemàtic el fet que, quan un veí de Parets, el sabater Josep Torner, va ser retratat oficialment arran de la seva designació com a conseller menestral de la ciutat a la dècada de 1670, hom el va pintar elegantment plantat davant d’una taula proveïda de ploma i tinter, tot sostenint una nota a la mà dreta.¹¹¹

No pas menys evidents són les relacions del cronista amb algunes persones estretament vinculades a la impremta i els llibres. Alguns d’aquests contactes eren, certament, prou indirectes. És el cas, per exemple, dels vincles amb el llibreter Joan Simon, sogre del metge Joan Martí, el qual havia actuat com a testimoni en el testament de la primera muller de Parets l’any 1636. De manera semblant, Francesc Castells, un jove llibreter que havia testimoniat en un contracte d’aprenentatge signat per Parets l’any 1641, també es creuava ocasionalment en la vida de l’assaonador. Una presència més assídua era la del botiguer de teles Bonaventura Grosset, padrí de la primera filla de Parets i la seva tercera muller, Marianna Vinyes; el seu pare, Noè Grosset, havia estat botiguer de teles i impressor.¹¹² I el notari reial Francesc Micó, padrí d’un dels fills de Parets, era fill del llibreter Jaume Micó.¹¹³

El contacte més destacat del nostre assaonador amb el món dels llibres era sens dubte l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, com ja hem assenyalat, era padrina d’un dels fills de Parets. Antoni, al seu torn, era fill de Pere Lacavalleria (n. c. 1607), un important estampador barceloní d’origen francès.¹¹⁴ Hereu de l’obrador familiar del carrer de la Llibreteria, Antoni va publicar el seu primer llibre l’any 1646, no gaire després de la mort del seu pare.¹¹⁵ Les obres editades posteriorment inclouen un conegut diccionari català-llatí (1696), elaborat pel seu germà Joan, doctor en drets; diversos tractats gramaticals d’Erasme, i una edició (1706) de les Tristes d’Ovidi.¹¹⁶ Antoni també es va especialitzar en la literatura mariana, amb una lloa a la Mare de Déu de Núria (1666) de Francesc Marès, i un bon nombre de goigs. Curiosament, un dels darrers textos d’aquesta mena, un Plant a la Verge Maria publicat el 1683, va anar a parar a les mans d’Antoni Bastero, el canonge i filòleg que posseïa una de les primeres traduccions castellanes de la crònica de Parets.¹¹⁷ Alhora, l’obrador familiar va ser un prolífic expedidor de literatura política. A la dècada de 1640, enmig de la guerra dels Segadors, el negoci dels Lacavalleria va prosperar força treballant per a les autoritats locals, cosa que incloïa la publicació de relacions de cerimònies oficials, d’edictes virregnals, de gasetes de guerra i altres coses per l’estil. Que aquesta impremta pugui haver estat per a Parets una important font de notícies i informacions sobre la política i els esdeveniments bèl·lics del període —el tema central de la seva crònica, com es veurà de seguida— és una possibilitat que no es pot descartar.¹¹⁸

Força més reveladors són, però, els diversos nexes que enllacen el treball del cuiro i l’alfabetització. Dins el laberint de la sociabilitat de Parets, hi ha força camins que comuniquen l’ofici d’assaonador amb la lectura i l’escriptura. Certament, els treballadors de la pell tenien de feia temps una relació particular amb la paraula escrita, sobretot gràcies a l’elaboració de pergamins.¹¹⁹ Una altra manufactura prou coneguda era l’enquadernació de llibres a partir de les pells més fines, sobretot guadamassil o cuiro gravat o embotit.¹²⁰ Molts mestres assaonadors tenien, però, una relació encara més directa amb el llegir i l’escriure. Perquè, en qualitat de membres d’un gremi, tots plegats compartien la responsabilitat de regir una corporació que custodiava els seus papers i l’«arxiu» corresponent a la seu gremial del carrer Assaonadors.¹²¹ I alguns d’ells també podien vantar-se de tenir fins i tot una relació més íntima amb la paraula escrita. Els inventaris post mortem dels assaonadors ens els presenten tot sovint no sols com a posseïdors de llibres, sinó també de papers escrits de la seva pròpia mà. Així, si el 1650 l’inventari de Joan Campins, un company d’ofici de Parets, no feia esment de cap llibre, a l’hora de subhastar els seus béns aparegueren quatre «llibres en paper blanch», «tres mans de paper blanch de Gènova» i «dos llibres comuns» de comptes. L’any 1654 l’inventari de Jaume Noguers, un veí de Parets que era alhora el pare de la padrina del seu fill Jaume, incloïa «dos llibres ab cubertas de pergamí […] en los quals estan continuats diversos dèbits que algunas difarents personas devían al dit defunt». Altres treballadors de la pell que ens han deixat els seus comptes personals són Jacint Font, ja esmentat anteriorment; Agustí Guillemet, un pellisser i revenedor que al seu testament de l’any 1651 feia al·lusió a «un llibre gran ab cubertas de pergamí» on hom «trobarà lo que deuhen y lo que dech»; el blanquer Miquel Cerdanya, que en el seu testament de 1692 ens assabenta que guardava els papers personals a casa seva, en un «calaix de arquimesa», i Francesc Regordosa, assaonador, l’inventari del qual, aixecat l’any 1710, contenia un «llibre de mà y lletra sua» amb comptes i una sèrie de relacions de préstecs.¹²²

La relació dels assaonadors amb la paraula escrita també podia prendre altres formes. Alguns eren parents de veritables professionals de la lletra, com és ara Jacint Clariana, un llibreter el pare del qual era un blanquer de Valls.¹²³ D’altres estaven relacionats directament o indirecta amb mestres d’escola, com és ara Simon Motes, el fill i hereu del qual era «mestre de minyons», o Llucià Quadrades, que l’any 1716 arrendava una casa del carrer Semoleres a un cert Francesc Lliusac, mestre d’escola. Alguns parents d’assaonadors assoliren fins i tot un grau força superior dins la jerarquia acadèmica. El fill de Josep Oliver arribà a ser doctor en medicina, mentre que els fills de Pau Oller i de Francesc Cornet esdevingueren doctors en dret civil i canònic, i el darrer, a més, obtingué ulteriorment una canongia a la Seu barcelonina. N’hi havia d’altres, finalment, que simultaniejaven activitats prou variades. Era el cas de Josep Comas, un assaonador que el gremi va denunciar l’any 1697 per no haver volgut acceptar l’ofici d’andador. En descàrrec seu, Comas va al·legar, però, que anava massa enfeinat, perquè, a més de mestre assaonador, exercia alhora els oficis de mercer, ferrer, corder, estampador tèxtil i el d’«ensenyar comptes».¹²⁴

Però l’exemple més significatiu de les relacions existents entre el treball de la pell i la cultura escrita dins del cercle social de Parets és sens dubte el de Joan Ponç (m. 1660). Fill d’un «taxidor de fustanis», Ponç encarnava gairebé tots i cadascun dels aspectes del model de sociabilitat descrit anteriorment. Primer de tot, era un gran amic de la família Parets. Va ser un dels testimonis en el testament del pare de Parets (1631) i en el segon casament del nostre assaonador (1637), a més de padrí d’Esteve Parets (1643). Era, alhora, un seu veí: vivia ben a la vora, al carrer Basea. I quan va morir, va ser enterrat al monestir de Sant Agustí, a la capella que hi tenia la confraria de pellissers (dedicada, força apropiadament, a sant Bartomeu). Igual que Parets, també va participar activament en la política municipal, i exercí alguns càrrecs menors cap a la mateixa època que el nostre assaonador.¹²⁵ Sobretot, Ponç va ser un dels personatges més respectats i notoris del ram local de la pell. Pellisser d’ofici, ell també combinava aquesta feina amb altres dedicacions. Això ens endinsa en el món de l’escriptura.

Quan no estava adobant pells, Ponç feia de mestre. En els documents de la dècada de 1630 citats anteriorment se’l designa com a magister puellorum i magister scribendi et computorum, és a dir, com a ensenyant de les disciplines bàsiques de llegir, escriure i comptar. Segons que sembla, Ponç havia muntat una petita escola al seu obrador, perquè a l’inventari post mortem de l’any 1660 hom hi consignava, entre altres pertinences, un total de «cinc taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons».¹²⁶ El seu testament (redactat originalment l’any 1648) revela encara altres nexes amb el món de l’escriptura. En aquest document es feia referència als llibres de comptes que ell portava, i que, ara, encomanava als futurs curadors i marmessors dels seus fills. Significativament, entre aquests darrers hi figurava el seu gendre, el notari reial Francesc Micó, amb qui ja ens hem creuat prèviament més d’una vegada.¹²⁷ Un altre dels executors testamentaris era Andreu Puig, un artesà que, igual que Ponç, conjuminava l’ofici de fuster amb el de mestre d’escriure. A ell precisament van anar a parar els «llibres que jo tinch y arts de scríurer y papers manuscrits de la facultat mia y sua».¹²⁸

Aquest obrador artesà, amb les seves «taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons», constituïa una veritable cruïlla de sociabilitat i escriptura. En aquest local hom hi pot descobrir un dels vessants més ocults de la història de l’educació, és a dir, els esforços rarament documentats d’uns mestres d’escola gairebé anònims que defugien els permisos i el control de les autoritats tant civils com eclesiàstiques. Alhora, però, un obrador semblant era també el lloc on els simples artesans podien satisfer el seu desig de coneixements. Tot i que els qui no n’eren, d’artesans, acostumaven a interpretar aquest interès per sabers i atributs no directament lligats a l’ofici com un esforç per mirar d’assolir un rang més elevat en l’escala social, el cas és que aquesta mena d’aspiracions formava part de l’univers més immediat o familiar dels menestrals. La freqüència —fins i tot diària— dels contactes i els intercanvis socials tenia la seva correspondència en l’esfera de la cultura, perquè les relacions quotidianes de caràcter familiar, amistós, laboral i de veïnatge es creuaven cada dos per tres amb la lectura, l’escriptura i altres pràctiques culturals. El resultat de tot plegat era el solapament de dos sistemes paral·lels de comunicació social: l’oralitat i l’escriptura. Cadascun tenia el seu propi públic, els seus mitjans d’expressió i els seus objectius particulars, però tots dos es basaven en els mateixos principis: reciprocitat, acceptació de les responsabilitats i una ferma convicció en la contribució individual al benestar col·lectiu.