Читать книгу El poliedre del lideratge - Francesc Torralba, Ángel Castiñeira - Страница 9

Quan diem líder podem estar indicant: 1) qui mana, qui governa, qui dirigeix, qui assumeix la responsabilitat de la gestió, qui ocupa un lloc elevat en una jerarquia de poder (la presidenta d’un govern, el secretari general d’un partit, la directora general d’una empresa), o 2) qui guia, qui mobilitza un grup a través d’una visió. Un líder és, doncs, aquella persona que s’insereix en una interrelació (una influència mútua) amb un grup de persones («equip», «col·laboradors», «gent enrolada», «seguidors»..., triem el nom que preferim o el més escaient en un context concret) mitjançant una visió, la qual és formulada i proposada per ell i assumida lliurement i voluntària pels seguidors, que copsen que el compromís amb aquesta visió els ofereix una oportunitat engatjadora per a les seves vides. Aquesta visió ha de ser innovadora, ha de generar horitzons nous, ha de tenir una dimensió creativa, ha de permetre crear un futur nou, un futur que no és la simple extrapolació o projecció del passat. La visió ha de ser alhora un somni i un projecte operatiu, factible i pragmàticament viable, de manera que la dinàmica de lideratge (la que s’estableix entre líder, visió i seguidors) pugui portar a resultats tangibles, a una transformació de la realitat, a assoliments concrets. Sovint la visió anirà vinculada a l’intent de resoldre problemes o reptes que un grup té plantejats i que no sap prou bé com resoldre, sigui per dificultats de l’entorn, sigui per reticències internes del mateix grup a l’hora de plantejar-se els seus reptes. Això de vegades dóna al lideratge un component de risc.

La noció de líder de 1) es correspon amb una visió del lideratge més aviat com a posició, de lloc, de càrrec. La noció de líder de 2) es correspon amb una visió del lideratge més aviat com a procés, com a interinfluència, com a interrelació.

Aquestes dues nocions no són incompatibles. De fet, formen dos conjunts la intersecció dels quals és particularment interessant. La major part dels líders històrics o presents als quals fem referència pertanyen a aquesta zona d’intersecció, són persones que, gràcies a ser líders 2, han arribat a assolir posicions jeràrquicament elevades, o persones que, des d’una posició de comandament, han aconseguit generar dinàmiques de lideratge 2 al seu voltant.

Tant de bo poguéssim filar prim i limitar l’ús del terme líder a aquesta segona accepció, però és difícil trencar dinàmiques molt arrelades en els nostres espais comunicatius. Dinàmiques explicables en part perquè en la vida real gairebé mai no hi ha una frontera clarament delimitada entre ambdós conceptes (qui mana pot acabar guiant, i qui guia acaba acumulant poder), i perquè és més senzill detectar els que manen que no pas els que guien. Així doncs, haurem d’utilitzar la prudència i el discerniment a l’hora d’interpretar a què s’està referint cadascú quan utilitza aquest terme.

Aquesta distinció entre lideratge 1 i lideratge 2 ens ajuda, entre altres coses, a respondre a aquesta pregunta: per què avui en dia es parla tant de lideratge? Hi ha com a mínim dues grans raons: d’una banda, l’atractiu del lideratge 1 (tots volem manar, ser importants, estar a primera fila, ser caps...) i, de l’altra, la necessitat que tenim del lideratge 2, atesa la seva capacitat insòlita de resoldre situacions d’extrema dificultat, siguin d’adaptació a nous reptes o de trobada de nous camins on sembla que no hi ha sortida. És la combinació d’aquestes dues raons el que fa que parlem massa de lideratge.