Читать книгу Els que manen - Pep Martí - Страница 10

Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

La nissaga, històricament vinculada al catalanisme conservador i al mecenatge cultural, viu ara d’esquena a Catalunya

Hi ha pocs llinatges que siguin per ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals dels segles xix i xx al país. A diferència d’altres nissagues, sobre els Güell disposem d’un bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor d’Els Güell, un treball rigorós del qual extraiem algunes dades biogràfiques.

El nom Güell es conserva ben viu en l’imaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga. I gairebé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la d’una ciutat obrera en conflicte), fins al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on van residir un temps.

Els orígens indians de la fortuna

La biografia familiar comença amb el primer Güell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que, a diferència del seu pare, un indià que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent d’una casa de comerç i aconseguint el control del comerç portuari de l’Havana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli.

Treballador i molt intuïtiu, Joan Güell tenia un olfacte nat per veure venir el negoci. Això és el que el va fer apostar, en tornar a Barcelona, per la fabricació de pana de cotó i obtenir-ne l’exclusiva, comprant les màquines a la Gran Bretanya i aixecant el Vapor Vell de Sants, on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.

Aliances matrimonials

Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que s’havia instal·lat a Barcelona. La política d’aliances matrimonials constitueix un element essencial de l’estratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que l’esposa de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.

Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar d’una cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, i va fundar la fàbrica de ciment Asland, a la Pobla de Lillet. Va continuar amb la «política matrimonial» del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla d’una fortuna castellana.

Es tracta d’un altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de la Rambla. El cap de la família, pare d’Isabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. L’aliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren d’estil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.

Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Compañía Transatlántica a partir d’una concessió per organitzar el trànsit marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. L’habilitat per moure’s pels despatxos de l’Administració va fer créixer el negoci fins a obtenir, als anys cinquanta del segle xix, la llicència dels vapors correu entre la Península i Cuba i Puerto Rico. Després l’esclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per a López, que es va fer d’or transportant soldats i material bèl·lic.

L’esclavisme, la taca negra

Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, que afecta bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç d’esclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a l’Havana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni d’un cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.

En l’animadversió del cunyat hi va tenir un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per aconseguir tota l’herència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, d’altra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de L’Atlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i va ser protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El xoc de mossèn Cinto amb les autoritats eclesiàstiques arribaria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.

Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de l’obertura de l’avinguda que havia d’unir l’Eixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlántica serien venuts al llarg del segle xx.

Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. D’aquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.

El catalanisme de la família

La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. L’oposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell s’hi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota l’impuls de Valentí Almirall, va reunir el consens d’un ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres fins a patronals.

Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra l’intent del govern espanyol d’eliminar el dret civil català. Però alhora s’hi feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.

El primer comte de Güell ha passat també a la història com l’home que va protegir l’arquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de l’artista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.

El Güell expatriat i antifranquista

De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de l’alta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.

A diferència de molts altres personatges de l’entorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. D’ell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».

Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan s’assabenta de l’afusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».

Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada

El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident d’Asland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle d’Economia —nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín–, impulsat com a lobby amb ambició d’influir en la política econòmica.

A diferència d’altres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a l’entitat van acabar inspirant el Pla d’Estabilització i l’obertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.

Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de l’Estatut de Sau. Després d’acostar-se a la UCD de Suárez, la crisi d’aquest partit el va apartar de la política. El seu afany d’intervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar.

Un comtat establert a Madrid

Amb l’exili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista, el comtat de Güell fa un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol «nacional», s’arrecera en el franquisme.

Els seus hereus adquireixen els títols: Juan Güell Martos, el comtat, i Alfonso, el marquesat de Comillas. De mica en mica, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banco Hispano-Colonial és absorbit pel Banco Central. La Compañía Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de l’Institut Nacional d’Indústria.

Joaco Güell Ampuero, el nou capitalisme

El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.

Home fort de la banca d’inversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla d’una saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banco de Bilbao), net d’Eusebi Güell Jover, besnet d’Eusebi Güell López i rebesnet d’Eusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. Per línia materna és besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que va ser un dels noms llegendaris del primer Barça, en qualitat de porter de l’equip en el primer partit que va jugar en la seva història.

La xarxa familiar dels Güell dona per a moltes sorpreses. Güell Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector d’El Mundo i actualment d’El Español, i un dels creadors d’opinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per trobar les vinculacions més insospitades.

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Harvard i en Ciències Polítiques a París, té molta experiència en banca d’inversió (director gerent de Lazard a Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també en gestió empresarial. El vincle amb Lazard —que va tenir com a representant a Espanya l’exvicepresident Rodrigo Rato— va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre altres mitjans, Expansión, Marca i Telva, i va absorbir Unidad Editorial, l’editora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustrial a Londres, controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons d’inversió.

Investindustrial té la seu a Milà, però té arrels importants a Londres i Barcelona. L’any 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51 %) i és present també a Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 d’abril de 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.

Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell d’administració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.

El lligam amb Cayetana Álvarez de Toledo

Joaco va conèixer Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, a finals dels anys noranta, quan ella estava fent la seva tesi doctoral en història, fet que l’obligava a passar temps a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar i el 2001 van contraure matrimoni. Per a ell, segons la premsa rosa, era la tercera relació coneguda. Una va ser amb l’actriu i model Inés Sastre. Van conviure durant disset anys, fins que van divorciar-se l’any 2018. Tenen dues filles, Cayetana i Flavia.

La parella s’entenia ideològicament. Amb motiu de la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de treure el monument d’Antonio López dels carrers de la ciutat, el 14 de juny de 2017, Joaco Güell va escriure un article demolidor a La Vanguardia, «El desnonament d’Antonio López», on carregava de valent contra Ada Colau. Atacava «aquesta esquerra infantil incapaç de veure més enllà de la caricatura del magnat» i posava en valor el seu mecenatge. Segons ell, va fer més per les lletres catalanes «que el Departament de Cultura en quatre dècades».