Читать книгу Els que manen - Pep Martí - Страница 11

Els Millet, de la Renaixença a l’ensorrament del Palau

Catalanisme, mecenatge cultural i escàndols econòmics caracteritzen el llegat d’una de les famílies més representatives de la burgesia catalana

El 23 de juliol de 2009 quedarà fixat per sempre com el dia en què va caure del pedestal un dels cognoms mítics de la burgesia catalana, el més representatiu del lligam entre un sector de les famílies patrícies i l’activisme catalanista: Millet. L’escorcoll policial de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per ordre de la Fiscalia, va obrir la porta a un dels casos de corrupció més impactants dels darrers anys, que es va conèixer com a cas Palau o cas Millet, pel desfalc de la institució i pels vincles amb el finançament irregular de la Convergència Democràtica de Jordi Pujol.

En pocs dies, mentre el símbol s’esfondrava i era arrossegat pel fang, el personatge Fèlix Millet (Barcelona, 1935) vivia en pròpia carn el destí dels caiguts en desgràcia a l’alta societat. En unes hores, el buit i l’allunyament van substituir els aplaudiments i reconeixements de tota mena que havia acumulat al llarg de tota la vida.

La caiguda de Millet va fer impossible l’homenatge que estava convocat just per a l’endemà, quan tenia previst anar a l’Ajuntament de Barcelona per recollir la Medalla d’Or de la Ciutat al Mèrit Cultural. Era un guardó que havia estat aprovat, naturalment, per unanimitat. La sessió en honor al gran patrici es va haver de suspendre.

L’abril de 2020, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l’Audiència de Barcelona a Fèlix Millet a nou anys i vuit mesos de presó i a una multa de 4,1 milions d’euros, i a set anys i sis mesos de presó i multa de 2,9 milions d’euros a la seva mà dreta, Jordi Montull. També va ratificar que haurien de retornar 23 milions d’euros a les estructures del Palau (Consorci, Fundació i Associació) que havien desviat en profit propi.

El Tribunal Suprem va confirmar també que va existir finançament irregular de CDC en el cas Palau, refermant el comís de 6,6 milions d’euros al partit pels beneficis obtinguts mitjançant tràfic d’influències. El juny de 2020, onze anys després de l’esclat del cas, Millet entrava a la presó amb condemna ferma. D’aquesta manera queia una llosa sobre el llegat d’una de les nissagues més importants del país.

El cognom Millet és indestriable de la història de l’Orfeó Català, una de les institucions culturals que van fer possible la represa de la Catalunya contemporània a finals del segle xix, després de la Renaixença. Segurament va ser l’entitat més emblemàtica de la cruïlla que es va produir entre una nova classe dirigent i la represa cultural i lingüística. Una saga lligada a la figura del mestre de música Lluís Millet i Pagès. Del cas Palau es disposa d’una bibliografia i un aparell documental potents. Ens centrarem, per tant, a seguir l’evolució de la nissaga en el transcurs de la història, que dona moltes claus de com es desemboca en el personatge Fèlix Millet. Anem primer a les arrels familiars.

Orígens occitans

Sembla que els cognoms Millet i Pagès són d’origen occità, arrelats a Bèthvéder de Comenge, on el llinatge Millet continua sent present en el municipi del territori gascó. Els Millet haurien format part de l’emigració occitana a Catalunya que es va produir els segles xvi i xvii, fugint de les penúries i les guerres religioses que somovien les terres de la Corona francesa. Establerts al Masnou, entre els ancestres del mestre Millet van predominar navegants i patrons mariners. Com el seu pare, Salvador Millet Estapé, que va ser capità «de la carrera d’Amèrica» al capdavant del vaixell Araucana. Extraiem les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva.

Casat amb Francisca Pagès, de qui se sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Quan el músic era encara un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què va tenir un paper la inestabilitat política i l’època d’inseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre de 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, tercera carlinada…). Però van mantenir el vincle amb el Masnou, lloc d’esbarjo i estiueig, on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, aleshores al carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.

Una institució símbol de la represa cultural

L’Orfeó Català s’ha de situar en el context de l’època, d’efervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia vist fundar-se els Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit l’afició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.

Vindria tot seguit un altre moment d’inflexió. L’Exposició de Barcelona de 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a l’entorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va motivar que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar l’Orfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.

El cotoner Joan Millet en va ser el primer president. S’hi va estar durant vuit anys, cabdals per a la consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de l’Orfeó, però, seria només el primer pas d’una història que convertiria el que era una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional en què el catalanisme era troncal, com també el religiós, a l’escalf de la fe catòlica de Vives i Millet.

La relació amb Domènech i Montaner

L’Orfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. L’entitat necessitava una seu a l’alçada de la seva categoria. D’aquí va venir el contacte amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on s’havia d’aixecar la seu de l’Orfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de l’esperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.

A la junta del Palau hi va haver sempre membres d’una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D’una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.

La història de l’Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes d’aquests anys d’efervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de l’Orfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.

La primera topada amb la justícia

El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l’avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d’Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.

És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de l’esclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d’un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.

L’ajuda de Cambó

Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra d’una finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver d’afrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu se’n van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.

Millet i Maristany, el pare

L’altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.

L’esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d’on es va traslladar a Trieste, a la costa de l’Adriàtic.

Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. S’havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l’industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l’asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.

En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d’assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l’asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l’empresa.

De fugit dels republicans a processat pels franquistes

Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, s’havia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.

Després de l’ensurt amb les noves autoritats, va ser l’hora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell s’obria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.

Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des d’on facilitaria l’entrada d’uns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a L’oasi català. Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent d’absorció per part del Banco Central d’Ignacio Villalonga.

Entre els negocis i el mecenatge

Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 l’Orfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir l’entitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.

En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser l’advocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall —pare de Pasqual Maragall— i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en l’àmbit de la represa cultural és el d’haver estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que va presidir.

Plàtans, cacau i saxos a Guinea

A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, i el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci d’assegurances i el Banco Vitalicio.

I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis d’enginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de l’alta societat havien fet arrels —sobretot econòmiques— en la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició Ikunde que es va poder veure fa uns anys al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé.

El pare de Fèlix Millet havia establert negocis a Guinea Equatorial i el futur president del Palau hi va passar uns anys, on va ser gerent de la Compañía Agrícola e Industrial de Fernando Poo (CAIFER). Però el 1968, Guinea va assolir la independència després d’un referèndum i les relacions amb Espanya van entrar en crisi.

L’estada a Guinea Equatorial va donar temps per a tot, també per a moments d’esplai. No tot havien de ser els negocis. Aficionat a les nits de Bata, va impulsar la creació d’un grup de saxos, anomenat Banana Boys, que va tenir cert èxit a la colònia. Després de la independència, però, Millet, com molts altres colons, va haver de tornar a la metròpoli. Qui va prendre el poder a Guinea va ser Francisco Macías, que era el més nacionalista i antiespanyol dels joves dirigents guineans.

L’experiència africana li devia resultar de profit, al jove Fèlix Millet, ja que de seguida va entrar a l’IESE a culminar la seva formació com a directiu d’empreses. La seva primera aventura emprenedora, però, no va anar del tot bé i ja apuntava maneres.

Una primera estada a la presó

Molt abans de l’esclat del cas Palau, Millet va conèixer la presó. L’any 1983 va ser acusat d’estafa per la seva gestió de la inversora immobiliària Renta Catalana. Només hi va estar unes setmanes, condemnat per imprudència administrativa i falsedat documental després de la denúncia d’un grup d’accionistes. En aquell cas van ser processats també dos noms il·lustres més de la burgesia, Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes, però aquests van ser absolts. Finalment, un nou judici va absoldre Millet d’estafa, però no pas de falsedat i d’imprudència, i el van sentenciar a dos mesos de presó i una multa de 30.000 pessetes.

El cert és que la «relliscada» de Renta Catalana no va ser cap entrebanc en l’ascens de Millet en l’escalafó patrici de Barcelona. El 1978, havia estat elegit president de l’Orfeó Català, un càrrec que semblava destinat a la família, com si d’una dinastia es tractés. I només un any després de trepitjar la Model ja es va posar al davant del consorci d’administracions que gestionaria el Palau. L’any 1990, es va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.

Potser encara més que el seu pare, Millet es va convertir en un dels pocs omnipresents en tots els organismes imaginables. Gairebé no hi havia guardó que se li resistís: el grup de dones empresàries Set li va concedir la distinció «Ciutadà que ens honora»; va obtenir la Creu de Sant Jordi, La Clau de Barcelona, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu d’Or de l’Associació Espanyola de Foment Europeu. I càrrecs i més càrrecs: president de Bankpime, d’Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica… Diuen que només un objectiu cobejat se li va fer inaccessible: el Príncep d’Astúries de les Arts.

Una altra de les entitats presidides per ell en què va esclatar una forta crisi va ser l’Agrupació Mútua, però val a dir que havia entrat en turbulències molt abans que Millet accedís a la presidència, que va ocupar durant tres anys (2006-2009), després d’una gestió arriscada per part de diversos consellers delegats, que van apostar per inversions costoses que no es van poder mantenir. Tot i així, Millet va estar al capdavant de la mútua fins a l’esclat del cas Palau. Agrupació Mútua va acabar sent adquirida per la francesa Crédit Mutuel.

De cara al negoci i pocs escrúpols

Millet va saber teixir complicitats amb tothom. Va demostrar també no tenir manies a l’hora d’aconseguir ajudes de les institucions. Una de les aliances que va sorprendre més va ser la que va fer amb José María Aznar quan aquest era president del govern espanyol. Per a molts altres exponents del catalanisme, que consideraven Millet com un dels seus, algunes decisions del president del Palau van deixar-los en estat de xoc. Quasi ningú no sospitava. Potser Albert Manent era dels pocs que, en els cercles del pujolisme cultural, es malfiava de la seva manera de fer.

La veritat és que quan Aznar va crear una filial de la fundació FAES a Catalunya, l’Institut Catalunya Futur, Millet es va avenir a entrar al seu patronat. Per a ell, tot era molt senzill: el projecte d’ampliació del Palau de la Música requeria suports econòmics sòlids i necessitava la complicitat del Ministeri de Cultura. I la va obtenir en forma de 15 milions d’euros.

Una frase de Millet es va fer famosa perquè explica molt bé l’entramat de les famílies bones del país: «Som uns quatre-cents, i sempre som els mateixos». Millet va ser un cas molt elaborat del que es podria anomenar la transversalitat de l’amiguisme, que ajuda a entendre els lligams, alguns insospitats, que s’estableixen en les llotges del patriciat. Un dels noms que simbolitza això és Rosa Garicano, figura important de l’estructura del Palau com a directora general.

El lligam amb els Garicano

Casada amb l’empresari Xavier Ribó, germà del Síndic de Greuges i exdirigent d’Iniciativa per Catalunya Rafael Ribó, era filla de Tomás Garicano Goñi, militar franquista, exgovernador civil de Barcelona durant els anys seixanta i més tard ministre de la Governació, on es va guanyar una certa aurèola d’oberturista. Rosa Garicano unia burgesia barcelonina, esquerra antifranquista i dirigents de la dictadura que ja pensaven en la Transició.

La crònica del saqueig del Palau és incomprensible sense conèixer la història llunyana i la recent de Catalunya, i els molts anys de règims i hegemonies polítiques sense contrapesos. Al fet de ser una peça clau en el finançament irregular de CDC, Millet va afegir a l’aventura viscuda al Palau aquells anys un estil de cacic i uns excessos que només fan la sensació d’impunitat. Això va generar irregularitats a dojo i episodis de sultà oriental, anècdotes enmig del gran robatori, com els 164.269 euros que la sentència de l’Audiència acredita que van ser espoliats del Palau per pagar el casament de dues filles seves.

La figura de Fèlix Millet va esmorteir la dels altres germans, el més conegut dels quals va ser Xavier Millet, que va tenir un pas efímer per la política, com a candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU en les eleccions del 1979. Un altre, Joan, va ser membre del consell de Banca Catalana. Però cap d’ells, per molt que s’hi esforcés, podia competir amb el seu germà Fèlix a l’hora de moure’s amb habilitat pels centres de poder. Tampoc no podien sospitar, ni ells ni ningú, que a l’interior del Palau Millet havia creat un monstre que s’empassaria el personatge i destruiria el panteó familiar.