Читать книгу Els que manen - Pep Martí - Страница 16

Salvador Alemany, l’empresari sense empresa

Ha presidit grans companyies com Abertis i Saba i ha ocupat càrrecs en entitats esportives i de tota mena, des del Barça fins al Liceu

Convé deixar-ho clar des del principi: Salvador Alemany no és ni hereu ni propietari de cap gran empresa. Ni acumula cap fortuna. Però ha presidit dos gegants de l’economia com Abertis i Saba i ha estat un nom clau per encapçalar entitats empresarials, socials, esportives i culturals de primer ordre. I això com s’aconsegueix? A base de talent, capacitat de negociació i consens i, sobretot, proximitat humana, sabent ser afable amb l’interlocutor. I sent actiu i innovador.

Durant els darrers vint-i-cinc anys, el nom de Salvador Alemany ha estat present en allò que se’n sol dir «totes les salses». Des de vicepresident del Barça fins a president del Cercle d’Economia. Des de president de la Creu Roja fins a membre del fòrum empresarial Pont Aeri. Des del timó d’Abertis i Saba fins a la presidència del Patronat del Liceu. Una sèrie de responsabilitats que se li van confiar per mèrits propis, no pas perquè el seu cognom fos posseïdor de cap pedigrí especial de la burgesia catalana. «Si hagués tingut empresa pròpia, si hagués treballat per ell, seria un dels homes més rics de Catalunya», comenta un analista consultat pels autors d’aquest llibre.

La llista de distincions i càrrecs no empresarials que col·lecciona Alemany ocuparia molt d’espai. Aquí en tenim un resum: vicepresident del FC Barcelona i president de la secció de bàsquet (1986-2003), cofundador de l’Eurolliga de bàsquet, president de la Fundació Abertis, president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya [2012-2015]), president de la Creu Roja de Barcelona i vicepresident de la Creu Roja de Catalunya (1997-2003), patró de la Fundació Bancària La Caixa (2014-…), membre de la comissió econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, vicepresident de la Fundació de l’Institut Guttmann, president del Cercle d’Economia (2008-2013), membre del selecte Fòrum Pont Aeri, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, president honorari del Gremi de Garatges, patró de la Fundació CEDE, Creu de Sant Jordi (2011), Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona (2011), Premi Economista d’Empresa (2008), Medalla d’Or de la Creu Roja, president del Consell de Mecenatge del Liceu (2015-2016), president del Patronat del Liceu (2016-…), etcètera.

Salvador Alemany i Mas va néixer a Barcelona el 27 de març de 1944. El seu pare havia emigrat des de la Segarra fins a Barcelona per treballar, primer en una vaqueria i després de taxista. El seu avi tenia una carnisseria i un colmado que regentava la seva mare, al carrer d’En Roig, entre el del Carme i el de l’Hospital. Als 12 anys va encertar una quiniela premiada amb 875.000 pessetes, que en aquell 1956 marcat encara per la postguerra era una quantitat prou important per canviar el destí d’una família. Amb aquells diners i un crèdit, els pares van comprar un terreny al Clot i hi van construir un garatge i aparcament que el jove Salvador tindria com a primera feina.

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i diplomat per l’escola de negocis de l’IESE a la Universitat de Navarra, va iniciar-se en el sector de l’auditoria. Dos anys després, el 1965, va entrar al departament d’informàtica de Catalana de Gas, que abandonaria el 1967 per passar al sector informàtic. En aquest àmbit, va ser directiu d’una empresa del grup Seresco fins que el 1970 va entrar al Banco Condal, on va arribar a director de sistemes, després de passar per l’àrea d’estudis. A partir d’aquesta primera presa de contacte amb el sector bancari, Alemany va entrar a la Banca Mas Sardà el 1975, en la qual treballaria fins al 1987, quan aquesta ja depenia del grup del Banco de Bilbao. A Mas Sardà, el 1977, amb 33 anys, ocupava la subdirecció general de l’àrea de serveis interns i ja s’asseia al comitè de direcció.

La destinació següent, el 1987, ja va ser la coneguda empresa de pàrquings Saba (Sociedad Anónima de Aparcamientos de Barcelona), participada quasi exclusivament per La Caixa a través d’Acesa (Autopistas Concesionaria Española SA). Va ser una forma de connectar amb els seus orígens empresarials, ja que aleshores era encara president del Gremi de Garatges de Barcelona. Integrat del tot en l’estructura de la poderosa entitat financera, Alemany va esdevenir un home de plena confiança del seu director general, Isidre Fainé.

Des de Saba, l’any 1998 va sumar també responsabilitats a Acesa, la concessionària d’autopistes, la que va cobrar els peatges catalans durant dècades fins al 2021, que també estava en mans de La Caixa. La seva gestió il·lumina i transforma del tot el model de negoci d’aquesta companyia, que s’expandeix sota el seu mandat cap a la gestió d’altres infraestructures de transports i comunicacions, amb una decidida estratègia d’internacionalització.

La màgia de Salvador Alemany es va fer present amb la creació d’Abertis, l’any 2003, quan va ser capaç de convertir en un èxit allò que havia començat com una operació complicada de salvar, ja que Dragados podia dur a terme una operació de compres que hauria deixat Acesa en una posició de feblesa. L’entrada en escena de la societat Aurea, de Florentino Pérez, va comportar la fusió d’aquesta amb Acesa i la creació de la gegantina Abertis, participada per La Caixa —a través de Criteria, el seu holding d’inversions— i per l’ACS de Pérez. Fainé era el president i Alemany, el conseller delegat.

Des del minut zero, arrencava amb presència en una dotzena de països (Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia) en negocis en àrees com autopistes, aparcaments, logística, telecomunicacions i aeroports. El 2009 Alemany substituïa Fainé a la presidència d’Abertis. El 2011 assumia la presidència de Saba Infraestructuras, que se separava d’Abertis. El 2012 entrava al consell de la constructora Isolux Corsán, en nom de Criteria i substituint els antics accionistes Banca Cívica, que havia estat absorbida per CaixaBank.

Es mantindria a la presidència d’Abertis fins al maig de 2018, quan el grup va passar a mans d’ACS i Atlantis, amb Criteria de soci minoritari (22 %), després de protagonitzar un creixement espectacular i haver conduït la firma a un lideratge mundial, amb 8.500 quilòmetres d’autopistes de peatge i una multitud de participacions en empreses d’infraestructures i comunicacions. El grup havia saltat de facturar 470 milions d’euros (el 97 % dins el mercat interior) amb una plantilla de 1.900 persones, a 4.650 milions i 16.000 persones l’any 2013, ostentant el lideratge mundial en gestió d’autopistes.

El desembre de 2015 va ser condecorat amb la insígnia d’Oficial de la Legió d’Honor de França, la més alta que atorga el país veí. L’ambaixador Yves Saint-Geours va destacar l’impuls d’Alemany a les relacions empresarials entre Espanya i França, des de l’entrada d’Abertis el 2006, que sumava una inversió de 5.000 milions, la més gran d’una firma espanyola a França. Hi gestionava 2.000 quilòmetres d’autopistes de peatge, una cinquena part del total del país, i comptava França com el seu mercat més rendible, per damunt de l’espanyol. No era aquest l’únic guardó obtingut per Alemany a l’estranger, ja que Itàlia també li ha imposat dues condecoracions per la seva activitat empresarial.

Peatges: pagar o no pagar?

«La companyia havia fet una gran inversió. Milers d’accionistes havien invertit els seus diners, trenta anys després no havien cobrat cap dividend, i just quan es podia començar a anar bé, no es volia pagar pel servei. No s’entenia haver de pagar per una cosa [l’autopista] que en altres zones del país s’oferia lliure de pagament». Ho va exposar aquell 2014 en unes jornades sobre lideratge de la Fundació CEDE a la Roca del Vallès (Vallès Oriental). Seguint el seu mètode, va convocar una conferència a Barcelona en la qual va defensar un nou model mixt público-privat de gestió.

Sempre té a punt la resposta quan se li pregunta pels peatges. Creu que s’ha de pagar per circular per autopistes, perquè els diners públics han d’anar a finançar altres prioritats socials que no són les vies de trànsit especials. No tothom les utilitza i, per tant, Alemany defensa un principi idèntic al de «qui contamina, paga»: qui hi vol circular, s’ho ha de pagar.

La segona meitat de la gestió d’Alemany a Abertis va ser més complicada per la fallida de les autopistes radials de Madrid. El 2014 va negar que el rescat de les empreses fracassades fos de cap manera una càrrega de les seves pèrdues damunt la societat espanyola, ja que els accionistes «pagarien» les conseqüències del fracàs, que es va atribuir als elevats costos de les expropiacions, al mal disseny del negoci i a la caiguda de la recaptació dels peatges per culpa de la crisi econòmica mundial.

El rescat de les autopistes en fallida és un serial inacabable que encara s’arrossega que, teòricament, no havia de costar ni un euro als contribuents, però les empreses implicades calculen que han de rebre de l’Estat uns 4.000 milions. El fet és que l’Administració ja va desemborsar el 2020 els primers centenars de milions.

El juny de 2016, als 72 anys, Alemany deixava la presidència executiva d’Abertis, tot i que en conservava la presidència formal del consell fins al 2018. Es va acomiadar quan encara seguia obert el contenciós per aclarir si l’Estat es feia càrrec de la fallida de les radials de Madrid, un afer del qual l’aleshores ministra Ana Pastor no se’n sortia pel desacord amb els bancs creditors, que fins i tot oferien unes quitances del 50 % del deute. Alemany va reivindicar un Plan Relance, com el de França, que consistís a pactar noves inversions privades en el sector a canvi d’un allargament en els terminis de les concessions d’explotació.

La Saba d’Alemany: el pàrquing com a centre de serveis

El mateix estiu del 2018, Criteria comprava un 49 % de Saba Infraestructuras per 438 milions a diferents fons d’inversió i deixava només un 1,2 % en mans de petits accionistes, als quals oferiria després una compra. El 2017 Saba havia tancat amb una facturació de 213 milions (+3,7 %) i un benefici net final d’11 milions, bé que amb un benefici d’explotació de 100 milions. Amb una plantilla de 1.500 persones, la firma controlava uns 400 aparcaments amb un total de 210.000 places.

L’expansió de la Saba governada per Salvador Alemany des de 1987 es va refermar el desembre de 2018 amb la compra per 200 milions d’uns 800 aparcaments amb 169.000 places a la Gran Bretanya, Alemanya i altres països europeus. El total d’aparcaments i places, a la fi de 2018, amb aquesta compra s’elevava a 384.572, ubicades en 1.217 pàrquings de nou països europeus i Xile, que ocupaven 2.338 empleats.

Les xifres de l’exercici 2019 de Saba Infraestructuras van ser excel·lents: 296 milions d’ingressos (+33 %), amb un 50 % de fora de l’estat espanyol. El benefici brut d’explotació va créixer un 29 %, tot enfilant-se fins als 138 milions, gràcies a la incorporació dels nous països i un creixement del 29 % en abonats, que sumaven un total de 58.976. L’acord amb la companyia d’aviació ANA ha proporcionat a Saba la gestió dels pàrquings de tots els aeroports de Portugal. En resum, fa molts anys que Saba és un tresor d’empresa en beneficis i rèdits per a Criteria, el holding de la Fundació Bancària La Caixa.

Entre els projectes immediats hi ha la concepció dels pàrquings com a centres de serveis, amb espais per a la recollida de compres d’Amazon o recàrregues de vehicles elèctrics. Tot amb la idea, en paraules d’Alemany a la junta general, via telemàtica, de concebre els aparcaments «com un hub de serveis integrats en la política de mobilitat de la ciutat, que engloba, a més, tot un ecosistema de negocis associats a la infraestructura i a les persones que la utilitzen».

Diu que no hi entén de política

El salt que Salvador Alemany mai no ha fet és el de la política organitzada, de partit o de govern. Alguna vegada ha dit que no hi entén, que la seva feina és la de crear riquesa fent d’empresari. Diverses fonts asseguraven que el 2010 va rebutjar l’oferta del flamant nou president Artur Mas per assumir la conselleria d’Economia del seu primer govern, l’anomenat «govern dels millors» i amic dels negocis (business friendly, en paraules del president). El cas és que no va entrar de conseller. La que hauria pogut ser la seva cadira al consell executiu la va ocupar Andreu Mas-Colell.

«És més un bimotor de vol pla que no pas un jet fulgurant. […] Alemany és un home de dits llargs i mirada lànguida; fins i tot en els moments més difícils, et guarda a la recambra un mig somriure de complicitat. És un d’aquests ciutadans d’alè noucentista als quals la història emparenta amb la vida civil, els patronats socials, l’esport i l’economia», ha escrit d’ell Josep Maria Cortés. Alemany és un dels dirigents que deixaran petja en la història de l’empresariat català, tant per la seva presència pública com perquè ha elaborat «doctrina», ha teoritzat a partir de la seva experiència i n’ha concretat les lliçons en conferències, entrevistes i llibres, com Intel·ligència empresarial, una conversa amb el periodista Martí Saballs.

Fos per deure de país o per compensar la negativa a ser conseller, Alemany sí que va assumir el gener de 2011 la presidència del CAREC, creat per la Generalitat just l’any en què els indicadors de la crisi econòmica eren en el seu punt més crític. Aquest organisme assessor reunia noms diversos, des de rostres habituals dels mitjans de comunicació i de la política fins a estudiosos brillants com Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López-Casasnovas, Jordi Gual, Joan Majó, Teresa Garcia-Milà, Toni Brunet o Joan Ramon Rovira. Cap dels seus components tenia retribució. De forma discreta, va elaborar 24 informes agrupats en un llibre de 577 pàgines.

Al capdavant del CAREC va preparar el document que serviria a Artur Mas per afrontar la crucial entrevista amb el president espanyol Mariano Rajoy del setembre de 2012. Quan l’ambient estava molt escalfat per la manifestació de prop de dos milions de persones a la Diada Nacional, convocats per la naixent Assemblea Nacional Catalana. Rajoy va rebutjar de ple qualsevol acord de «pacte fiscal» per a Catalunya.

La proposta reclamava la gestió de tots els impostos des de Catalunya, una relació bilateral de govern a govern i capacitat normativa sobre els impostos directes. De fet, la proposta era d’un concert econòmic a la basca, i arguïa que l’homogeneïtzació autonòmica havia condicionat i desvirtuat el procés descentralitzador per a les nacionalitats històriques.

A més del CAREC, l’etapa en què Salvador Alemany va estar més al cor de la política, entesa com a espai d’influències, va ser des de la presidència del Fòrum Pont Aeri, una plataforma que agrupava uns quaranta grans empresaris. El nucli de poder econòmic amb més facturació i interessos a Catalunya. Creat com una eina per millorar les relacions entre Catalunya i Espanya en els anys més durs de l’escalada del Procés, va caure en tensions internes perquè va derivar en una força oposada radicalment a l’exercici de l’autodeterminació. Vist el resultat —eliminació de l’autonomia de Catalunya, govern legítim a la presó i l’exili, centenars de detinguts i milers de processats, etcètera— el balanç del Pont Aeri no va ser cap èxit.

President del Patronat del Liceu

L’octubre de 2016, Alemany era elegit president del Patronat del Teatre del Liceu, un càrrec d’or dins de la societat barcelonina però pel qual no es cobra ni un euro. Des del setembre de 2015 en presidia el Consell de Mecenatge. En la seva presa de possessió, Alemany va mostrar-se optimista després de la difícil fase que estava travessant el centre per culpa de la caiguda d’aportacions públiques i privades per la crisi econòmica.

La seva experiència en l’art de l’òpera era escassa, per no dir nul·la. Ha explicat que ell no és un melòman, que no canta pel carrer, «però no em van triar per melòman, sinó perquè van pensar que la meva experiència en l’àmbit de la gestió empresarial i en l’àmbit relacional amb les administracions podia ser útil a l’equip del Liceu». Salvador Alemany en estat pur.

Gràcies al privilegiat tractament fiscal aconseguit, va assenyalar, seria possible apropar-se a «sectors d’empresa significatius». Buscant un símil esportiu, va proposar-se que el Liceu jugués a la Champions dels teatres d’òpera mundials i fos líder indiscutible dels del sud d’Europa. El nom d’Alemany va ser consensuat pels patrons privats i per les quatre administracions del Liceu: Generalitat, Ajuntament, Diputació i Ministeri de Cultura.

Aquell dia, opinant sobre el Procés, va afirmar que «no se m’acut cap altra sortida que l’acord», un acord que en aquell moment va confessar que no veia possible. El desembre de 2016, afirmava al programa Els matins, de TV3, que confiava que «d’un moment a l’altre hi hagi un desllorigador que doni resposta», i que aquesta sortida hauria de tenir una forma «d’acord que respecti el desig del poble de Catalunya», i que inclogui «un acord amb l’Estat per funcionar amb un respecte mutu». En resum, que calia conciliar allò que Catalunya considera «imprescindible» amb allò que per a Espanya «és difícil de renunciar». No va voler comprometre’s sobre el referèndum, però va refermar que «al final tot el poble de Catalunya haurà de donar la seva opinió».

Anys abans del Procés, preguntat sobre què votaria en un referèndum d’independència, va fer un acte de fe en la necessitat d’arribar a acords, de no trencar res, de dialogar per aconseguir una convivència positiva per a totes les bandes, però que si això era impossible, «la meva opció seria Catalunya».

L’esclat de la pandèmia de la covid-19 va destrossar les previsions econòmiques del Liceu, que va haver de donar la temporada 2020 per liquidada. A finals de juliol d’aquell any, el compromís d’aportació de les administracions, dels mecenes i alguna operació creditícia van evitar haver de recórrer a un expedient de regulació temporal de plantilla. Una esperança és la desgravació del 90 % dels donatius que s’ha aconseguit gràcies a les mesures d’ajut del Ministeri de Cultura a les entitats culturals, en aquest cas en el marc dels actes previstos per a la commemoració dels 175 anys de la inauguració del Liceu.

Aportacions i desgravacions a part, Alemany també ha aplicat una política de nomenaments de nous càrrecs. Al Consell de Mecenatge, ha nomenat president Luis Herrero, vicepresident executiu del Banco Santander, i vicepresidenta Elisa Durán, de la Fundació La Caixa, que hauran de tensar els recursos per obtenir aportacions empresarials en temps abruptes com els actuals.

El «nano» del Raval no oblida

Salvador Alemany va néixer i va viure durant quinze anys al cor del Raval de Barcelona, ben a la vora de l’edifici del Liceu, en un barri que ell ha definit com de classe mitjana baixa i en què quan era un «nano» passava molt temps al carrer. La mostra que no ha defugit mai els seus orígens la va donar a la primera roda de premsa com a president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, perquè va recordar que tenia el Liceu a prop de casa, «però lluny conceptualment, econòmicament i socialment». Quan va encertar la quiniela dels catorze resultats, va ser notícia de les revistes, en un temps en què els petits nens prodigi estaven de moda, i més si tenien arrels humils. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d’una benzinera. Va estudiar a la Universitat de Barcelona de nits. I va passar de viure darrere el Liceu a rebre el guardó de Ramblista d’Honor, el 2019.