Читать книгу El País Valencià sota les bombes (1936-1939) - Rafael Aracil i Martí - Страница 10
Оглавление4. Bombardeigs dels vaixells de control naval
Durant la primavera de 1937 les tensions entre la marina i l’aviació governamentals i els vaixells de guerra de control alemanys i italians, que vigilaven les costes governa-mentals, van anar en augment. Les autori-tats republicanes estaven convençudes que els vaixells alemanys i italians informaven la marina nacional dels moviments de la flota republicana i dels mercants que es dirigien als ports republicans. Un exemple d’aquesta col·laboració són les paraules de l’almirall Francisco Moreno, a finals de març de 1937. Durant l’estada a Ceuta, l’almirall va man-tenir una entrevista a bord del creuer Leip-zig amb el contraalmirall alemany Boehm en la qual aquest va donar gran importància a les operacions de minat dels ports rojos. L’almirall va qualificar l’entrevista com “muy práctica para nosotros y durante todo el tiempo que los alemanes se mantuvieron en el control, desde Cabo de Gata a Orope-sa, supe siempre con oportunidad las salidas y entradas de los buques rojos en Cartage-na, Valencia, etc.”21
En aquestes circumstàncies, els vaixells de guerra republicans van organitzar opera-cions d’escorta per als dits mercants, a vega-des davant de les unitats alemanyes de con-trol. La marina republicana, conscient del paper que jugaven els vaixells alemanys, va decidir simular-hi atacs amb canons o torpe-ders a títol d’advertència. Aquestes manio-bres es duien a terme, contra el creuer Leip-zig, el 31 de març en aigües de València, i el 10 de maig de 1937 enfront de Cartagena, però les advertències no van alterar gens el comportament dels alemanys, i en canvi, van contribuir a augmentar la tensió entre els vaixells alemanys i els republicans.
A finals de maig de 1937, aprofitant l’arri-bada de nous avions de bombardeig Katiuska, l’aviació republicana va realitzar una sèrie de bombardeigs sobre Palma de Mallorca i Eivis-sa, amb el resultat que alguns vaixells perta-nyents a les patrulles de control naval foren tocats. Concretament el 26 de maig de 1937, segons fonts italianes, cinc bombarders Mar-tin Bombers –així eren coneguts els Katius-ka– van llançar un ràpid atac sobre la badia de Palma de Mallorca, com a conseqüència del qual una bomba de 100 kg va caure sobre el creuer auxiliar Barletta i va causar la mort de sis oficials així com nombrosos ferits. En aquesta mateixa operació, diverses bombes van caure a la Comandància de Marina, la Junta d’Obres del Port i les dependències de Sanitat Marítima, sense causar víctimes, en-cara que van destrossar un hidro i van enfon sar el veler Cala Mayor.
Aquest incident va fer que una formació naval alemanya, el vaixell més important de la qual era el petit cuirassat Deutschland, evités la badia de Palma i es dirigís a Eivissa, on va fondejar a poqueta nit del 29 de maig. Poc després, dos Katiuska van llançar amb gran precisió quatre bombes de 250 kg so-bre aquell cuirassat, tres de les quals van tocar el vaixell provocant avaries i incendis. A banda dels danys materials, la dotació va patir vint-i-dos morts i vuitanta-tres ferits. Posteriorment, el nombre de difunts va as-cendir a trenta-un, a causa de la mort dels ferits més greus. Alguns autors atribueixen l’èxit del llançament a l’observador rus del bombardeig, G. Livinsky; d’altres pensen que el bombardeig va ser un error i que van confondre el cuirassat alemany amb algun dels creuers nacionals.22 Un telegrama envi-at per Voroshilov a tres dels assessors soviè-tics més destacats a Espanya, Grigory Shtern (Sebastián), Nikolai Kuznetsov (Lepant), conseller de la Marina republicana i més tard cap suprem de la soviètica, i Yakov Smishkevich (André), qui arribaria a estar al capdavant de la força aèria soviètica, de-mostra que el Deutschland no era l’objectiu del bombardeig aeri. L’incident, per tant, va ser una confusió, i queda implícita l’ordre de Stalin segons la qual era inacceptable bombardejar vaixells estrangers.
Aquests incidents van motivar unes notes de protesta per part d’Itàlia i Alemanya, que van amenaçar de retirar-se de les patrulles de control naval. Però, a banda de les notes, Hitler va ordenar que el cuirassat Admiral Scheer bombardegés la ciutat portuària d’Al-meria. Hitler, colèric però inquiet pel desen-llaç, va estar passejant-se per la seua habita-ció de la Cancelleria del Reich fins a les tres del matí. Finalitzat l’atac, va quedar satisfet. Ho havia considerat una qüestió de prestigi i el prestigi estava ja restaurat.23
L’atac es va dur a terme la matinada del 31 de maig, va durar prop d’una hora i du-es-centes setanta-cinc canonades van caure sobre la ciutat indefensa, atès que les bateri-es de costa que la protegien no tenien abast suficient per a enfrontar-se als vaixells ale-manys. Tota la ciutat resultà afectada pels obusos alemanys i un total de trenta-una persones hi van morir.24
Aquest atac va motivar la indignació del que era ministre de Defensa Nacional, el so-cialista Indalecio Prieto, que en una reunió urgent del Consell de Ministres va proposar la recerca de la flota alemanya per part dels bombarders republicans perquè, una vegada localitzada, fos atacada. Aquesta proposta, que podria motivar l’entrada d’Alemanya en un conflicte obert contra la República, va ser rebutjada pel president del govern, Manuel Azaña, pel cap de Govern, Juan Negrín, i pels ministres comunistes. Les protestes del govern de la República per aquest atac es van cursar, per tant, per via diplomàtica, i el seu resultat no va canviar en absolut la pos-tura de les potències democràtiques: França i Anglaterra eren partidàries de la moderació perquè el conflicte no s’estengués i van do-nar l’incident per conclòs.
21. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-39, Madrid, Gráfic Lormo, 1998, vol. III, p. 1601.
22. Andrés García Lacalle: Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española, Mèxic, 1973, pp. 267-269. Segons aquest autor, els tripulants d’un dels bombarders van confondre el Deutschland amb el Canarias.
23. Ian Kershaw: Hitler 1936-1945, Barcelona, 2000, p. 63. Vegeu també Ángel Viñas: El honor de la República. Entre el acoso fascista, la hostilidad bri-tánica y la política de Stalin, Barcelona, Crítica, 2009, pp. 49 i ss.; i E. Moradiellos: Negrín, Barcelona, Pe nínsula, 2006, p. 291.
24. Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz: Politica y guerra civil en Almería, Granada, 1986, p. 184.
