Читать книгу Cartografia, ideologia i poder - Rafael Company i Mateo - Страница 10

INTRODUCCIÓ La cartografia dels pobles

Quan hom parla de pobles,

immediatament desitja situar-los en el mapa.

Mikael Bodlore-Penlaez (2010)

...l’activitat pròpia dels cartògrafs o mapistes,

això és, la interpretació selectiva, abstracta i simbòlica

de paisatges i distribucions geogràfiques.

PAU ALEGRE (2010: xvii)

Si quiere realmente convencer y arrastrar,

todo gran proyecto, visión o esbozo de futuro

es también espacial.

KARL SCHLÖGEL (2007: 90)

I. ELS MAPES ETNICOLINGÜÍSTICS

La paraula grega ethnos ha tingut com una de les seues accepcions la de poble o nació;¹ la cartografia etnicolingüística seria, doncs, aquella que representaria els pobles i les seues fronteres en funció –majoritàriament– de les divisions en el terreny idiomàtic: «[...] those [mapes] showing ethnic structure based on language» (Wilkinson, s/d [1957]: 548a). En llengua anglesa, els mapes etnicolingüístics dedicats a tot Europa han pogut arribar a batejar-se amb fórmules com ara «Peoples of Europe based chiefly on language» (potser la nomenclatura més precisa de totes les existents), però aquests mapes són coneguts molt generalment com de pobles i llengües («Völker- und Sprachenkarten» en alemany) o amb l’apel·latiu d’etnogràfics.²

Independentment de les opcions onomàstiques ressenyades, i d’altres de possibles i utilitzades en el passat o en el present, s’hauria de recordar que «Inherent in the production of many of these maps is the presumption that the ethnic groups so identified have a right to a separate or independent cultural and political identity» (Wallis i Robinson, 1987: 105).

Per altra part s’ha de recordar que les fronteres de les llengües europees –tal com es van dibuixar entre l’alta edat mitjana i la fi de l’edat moderna, i tal com van ser sancionades pels filòlegs dels segles xix i xx– han sigut vistes en moltíssimes ocasions com les veritables fronteres nacionals, o de les nacionalitats que haurien de prendre carta de naturalesa, asseveració que ha constituït un argument ben difós del nacionalisme idealista, herderià, organicista, essencialista, o de tipus alemany, doctrina política originalment teoritzada per filòsofs alemanys com Johann Gottfried von Herder (1744-1803) i Johann Gottlieb Fichte (1762-1814), i assumida immediatament per generacions romàntiques de pensadors, activistes i governants.

El segon dels intel·lectuals esmentats, Fichte, va ser autor d’un llibre molt influent en el primer nacionalisme alemany: els Reden an die deutsche Nation, els catorze Discursos a la nació alemanya que, publicats el 1808, recollien sengles conferències impartides a Berlín l’any anterior. Però a l’hora d’aportar algun text dels conreadors d’aquest ideari he volgut exemplificar-lo en el geògraf vènet Adriano Balbi (1782-1848), autor d’un escrit recollit en el «Discours préliminaire» de l’Atlas ethnographique du globe, obra publicada en iniciar-se el segon quart del segle xix i que no incorpora cap mapa, sinó tableaux (quadres):

La langue est le véritable trait caractéristique qui distingue une nation d’une autre; quelquefois même elle en est le seul, puisque toutes les autres différences produites par la diversité de race, de gouvernement, des usages, des mœurs, de la religion et de la culture, ou n’existent pas ou bien offrent des nuances presque imperceptibles. Quelle différence essentielle présentent maintenant entr’elles les principales nations de l’Europe, si ce n’est celle de la langue? (Balbi, 1826: xviii).³

L’elecció d’un escrit com l’anterior, tan insistent en el protagonisme de l’idioma en la identificació de la nació, però degut a un autor itàlic i no a mans germàniques, no és innocent en absolut; amb aquesta tria –a més de fer els honors al país de concepció i de publicació de l’atles a què es dedica aquest llibre– he buscat refutar, amb fets, una certa generalització abusiva: aquella que consisteix a assegurar que els criminals nazis, o que altres extremistes de dreta, van ser pràcticament les úniques conclusions lògiques del determinisme organicista de Herder, de Fichte, etc., sobre la qüestió nacional. D’igual manera, s’ha de remarcar que els mapes etnicolingüístics –amb el cúmul de connotacions derivades– havien sigut conreats des de molt abans de l’embranzida hitleriana i per persones d’ideologia ben diversa a la del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei –el partit únic al III Reich– o a la d’agrupacions com ara l’Alldeutscher Verband:⁴

Sia sotto il nazismo che sotto il fascismo è difficilmente distinguibile l’elemento della cultura tradizionale da quello strumentale e connesso alle mire espansionistiche dei due regimi. [...]

Stesso discorso vale in Germania per l’enfasi sull’elemento etnico o lo spazio culturale mitteleuropeo, temi ricorrenti nelle carte e negli atlanti prima dell’avvento del nazismo al potere e non certo monopolio del pensiero dell’estrema destra (Boria, 2012d: 102).⁵

II. LLENGÜES I NACION(ALISME)S

Siga com siga, a l’efecte d’explicar l’expansió de l’axioma que ha identificat l’àrea de la llengua amb el territori de la nació, una moneda corrent entre bona part de la intel·lectualitat europea del xix i de temps posteriors (i això amb major o menor component idealista incorporat), vull remetre a Miroslav Hroch. Aquest autor ha recordat que, en el segle xix, «havia de ser possible» aconseguir el «desvetllament» de les nacions europees definides per la llengua i la cultura i declarar-les existents com a tals, més enllà del fet que pogueren invocar o no la condició d’estats a l’edat mitjana. Si l’estatalitat històrica «no era diriment per al reconeixement d’una nació, aleshores quins trets havia de “posseir” una comunitat per a ser reconeguda com a nació?». D’aquesta manera la qüestió de què era i què no era una nació «va passar a ser objecte de la ciència positivista, que pretenia respondre-hi segons criteris objectius. Tot plegat sota el signe del “realisme” escolàstic: hom creia que el concepte existia realment, que existeix la nació “vertadera”, i que allò que calia era definir-la científicament» (Hroch, 2011: 150-151) (figs. 0.1 i 0.2).⁶

Tal com asseveren diversos analistes, no convé establir una dicotomia fèrria entre el nacionalisme de tipus alemany («llengua = nació») i el de tipus francés, tradicionalment considerat com antitètic i partícip teòricament –amb poderoses estructures administratives al darrere– «de la descripció subjectivista de la nació a través de la consciència nacional dels seus membres» (Hroch, 2011: 151). Aquesta última visió de la qüestió nacional, exemplificada en Ernest Renan (1823-1892), ha tingut com a postulat més difós aquell que defineix la nació com un plebiscit quotidià.⁷ Tanmateix s’ha de posar de relleu que:

Més enllà de la suposada neutralitat que l’Estat liberal diu que manté, sempre comporta una definició cultural normativa que es converteix en requisit per a la identificació de la pertinença a la nació. [...] Per exemple, el cas francès mostra la importància de la llengua i d’una determinada versió del passat en la fixació d’un model cultural normatiu que estableix els límits reals de l’adopció de la ciutadania. [...] Diversos estudis han mostrat, al capdavall, que la base de la contraposició entre aquests rígids models, la diferència entre els models francès i alemany, és difícil de mantenir. A més, a mesura que ens acostem a la fi de segle, ambdós models tendeixen a convergir i confondre’s (Archilés i Martí, 2004: 278-280).⁸

1. «La notion ethnie qui a été empruntée aux Grecs (ethnos) désignait chez eux les peuples qui n’étaient pas organisés en cités-États (polis) et de façon générale des groupes animaux ou des groupes humains vivant ensemble et partageant la même culture bien que appartenant pas forcément au même clan ou la même tribu» (Amselle, 1987: 465).

2. El títol anglés citat prové d’un mapa mural concebut als Estats Units, publicat a Chicago per Denoyer-Geppert: Peoples of Europe based chiefly on language. Political boundaries and language areas as of January 1938. Malgrat aquesta nomenclatura plural, els mapes etnicolingüístics constitueixen un grup particular –ben recognoscible– de la coneguda com a cartografia temàtica antròpica. En una aportació clàssica –Early Thematic Mapping in the History of Cartography– es xifrava el contrast entre el mapa general i el temàtic en què aquest últim es concentra a mostrar l’existència geogràfica i la variació d’un sol fenomen o, com a molt, d’uns pocs (Robinson, 1982: 16). Per la seua part, «L’Associació Cartogràfica Internacional defineix el mapa temàtic com “un mapa preparat per a demostrar conceptes o trets particulars” de manera que, en general, això exclou els mapes topogràfics. [...] Naturalment, molt sovint els mapes combinen diverses funcions i es pot parlar de mapes que parcialment són temàtics i parcialment són generals» (Campbell, 2008: 1b).

3. «La llengua és el veritable tret característic que distingeix una nació d’una altra; de vegades fins i tot és l’únic, atés que totes les altres diferències produïdes per la diversitat de raça, de govern, dels usos, dels costums, de la religió i de la cultura, o no existeixen o bé ofereixen uns matisos quasi imperceptibles. ¿Quina diferència essencial presenten ara entre elles les principals nacions d’Europa, si no n’és la de la llengua?» (traducció pròpia).

4. Literalment, Lliga de tots els alemanys (o panalemanya), activa entre el 1891 i el 1939.

5. Boria es deté encara més en la qüestió, i n’enllesteix uns paràgrafs ben aclaridors: «Non c’è nulla di nuovo in questa considerazione circa la continuità con il passato: è noto, infatti, che l’ascesa dei movimenti di estrema destra ha fatto leva su sentimenti ampliamente diffusi presso larghi strati della popolazione. / La produzione cartografica conferma queste conclusioni e smentisce quindi l’idea che sia stato esclusivamente l’avvento di questi due regimi a enfatizzare alcuni temi politicamente sensibili. Il nazionalismo, l’irredentismo, l’espansionismo erano infatti inclinazioni già evidenti nella cartografia del periodo precedente che i movimenti di estrema destra hanno avuto solamente cavalcare. / Dunque, se si inquadra la produzione cartografica del periodo fascista e nazista in un contesto storico più ampio emergono forti elementi di continuità con la produzione precedente, lasciando l’impressione che sia più corretto parlare di un sapere cartografico strumentalizzato piuttosto che di un sapare imposto» (Boria, 2012d: 102). Malgrat que Edoardo Boria no ha dedicat massa pàgines a la cartografia etnicolingüística al llibre Cartografia e potere (2007), ni tampoc al volum Carte come armi (v. particularment 2012b i 2012c, «Italia irredenta» i «Irredentismi altrui»), les reflexions d’aquest estudiós al voltant de la qüestió mereixen tanta atenció com la resta de les seues aportacions sobre l’univers cartogràfic.

6. Les il·lustracions que acompanyen aquest llibre procedeixen bé de llocs web, bé de llibres o d’altres objectes conservats en col·leccions de titularitat privada o pública: quan en el comentari de les imatges no es fa cap referència al lloc d’origen de la il·lustració, s’ha d’entendre que prové d’una col·lecció particular.

7. «L’existence d’une nation est (pardonnez-moi cette métaphore) un plébiscite de tous les jours [...]», frase extreta d’una conferència pronunciada per Renan a París, el 1882, que seria convertida en un llibre cèlebre: Qu’est-ce qu’une Nation? (¿Què és una nació?).

8. Igualment, no té cap sentit «un differenziamento pregiudiziale fra nazionalismo “buono” e nazionalismo “cattivo”, o fra nazionalismo e pattriotismo» (Gentile, 2011: xiv).

Figs. 0.1 i 0.2

Fragments de sengles mapes etnicolingüístics publicats per l’editorial alemanya Velhagen & Klasing, on els cartògrafs es feien ressò indirectament del debat existent a la darreria del segle xix i l’inici del segle xx, sobre l’adscripció filològica dels parlars estesos des del centre de França fins al riu Segura i, també, sobre l’adscripció nacional en potència o en acte dels corresponents parlants: com es sabut, les esmentades latituds podien ser conceptuades –dins i fora dels autors de la filologia romànica– bé com a constitutives d’una sola llengua neollatina (dita provençal o llengua d’oc), bé com a migpartides entre dues llengües, la llengua d’oc i la batejada com a catalana (posició que s’imposaria finalment en el si de la comunitat de lingüistes).

En el mapa de l’esquerra (a escala 1: 20.000.000, 229 × 274 mm), els territoris catalans, valencians, provençals, etc., hi apareixen adscrits sota la paraula Langued’oc (sic), domini delimitat per una frontera ombrejada amb un to lleugerament morat; tanmateix, el tractament cromàtic de les latituds terrestres, i la clau de lectura, indicarien l’existència d’una adscripció francesa o espanyola atesa la ubicació a una banda o a l’altra de la frontera estatal. La imatge prové de la «Völkerkarte von Europa» («Mapa dels pobles d’Europa») datada el 1880 i inclosa en la primera edició del Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas de 1881 (la segona edició de l’atles, de 1887, va conservar la mateixa representació unitària de l’espai occitanoromànic).

En el mapa de la dreta (a escala 1: 25.000.000, 189 × 249 mm), l’àmbit batejat com a Langue d’oc (ara ja amb la forma escrita usual), i l’espai específic dels Catalanen (on s’inclouen les terres valencianes i les illes Balears), hi apareixen ben perceptiblement separats; però de la mateixa manera que en el mapa anterior, la frontera francoespanyola determinaria la distinció entre Franzosen i Spanier (únics etnònims de tots aquests àmbits incorporats en la clau de lectura). La representació explícita dels catalans en l’Andrees Allgemeiner Handatlas va començar en la quarta edició, el 1899, si bé sense incloure-hi l’Alguer: serà a partir de la cinquena edició, iniciada el 1906, que aquest mapa, situat en el quadrant superior esquerre de la doble pàgina «Europa. Völker und Religionen», adquiriria l’aparença definitiva pel que fa a la Mediterrània nord-occidental (la imatge s’ha tret del mapa del quart tiratge de l’esmentada cinquena edició, datat el 1909 però publicat el 1910).