Читать книгу Cartografia, ideologia i poder - Rafael Company i Mateo - Страница 12
Оглавление1 LA BATALLA PERDUDA: EL TOURING CLUB ITALIANO NO VA PODER EDITAR EL PRIMER GRAN ATLES ITALIÀ
1. ELS GRANS ATLES ITALIANS DE L’EDAT CONTEMPORÀNIA: DE LA DEPENDÈNCIA A L’EXCEL·LÈNCIA TÈCNICA
Fetes les anteriors afirmacions, de caràcter bàsic, al voltant de les cruïlles entre les produccions cartogràfiques etnicolingüístiques i les posicions polítiques existents sobre les identitats col·lectives, cal acostar-se a l’objecte concret a què es dedica aquest treball, i començar dient que la cartografia italiana del segle xx va tenir el seu moment àlgid en el període d’entreguerres: durant el Ventennio, l’època del feixisme o dictadura mussoliniana emparada per la casa de Savoia entre 1922 i 1943. Edoardo Boria, en una obra imprescindible per a la qüestió que ens ocupa, Cartografia e potere. Segni e rappresentazioni negli atlanti italiani del Novecento, recordava que «Fino alla prima guerra mondiale prevale in Italia la circolazione di carte e atlanti di provenienza straniera (sopratutto tedeschi [alemanys]) o comunque fortemente ispirati dall’estero», però que, en el període entre les dues guerres, «la cartografia italiana raccoglie i frutti di quelle coraggiose iniziative avviate all’inizio del Novecento da alcuni lungimiranti intellettuali-imprenditori» (Boria, 2007: 8). Gràcies a aquests últims i als vigorosos ferments culturals que el país posseïa en concloure la Primera Guerra Mundial, «la cartografia italiana colma il ritardo rispetto alle più solide scuole tedesca, francese e inglese e si emancipa da esse». El mateix autor aclaria més avant (p. 107) que el conflicte havia transformat definitivament el mode d’apropiació dels mapes a Itàlia, que havien passat de ser instruments per a les classes cultes a productes de massa: «La società appariva pronta, anzi desiderosa, di nuovi prodotti geografici».
Del que s’ha dit es desprén que, des del punt de vista tècnic, durant unes dècades de la primera meitat del segle xx, fullejar segons quins atles italians devia ser tan aconsellable i gratificant –si més no– com consultar els millors atles alemanys, francesos o britànics: s’havia obert una breu però intensa etapa d’emancipació dels reculls cartogràfics italians respecte de l’estranger «in correspondenza degli slanci patriotici dell’Italia post bellica e delle percezioni collettive che ne derivano» (Boria, 2007: 8). El clímax, quant a la qualitat, s’assoliria el 1927, en veure la llum quasi al mateix temps «i tre più eccellenti atlanti prodotti dalla cartografia italiana del Novecento»: un dels quals, l’atles produït pel Touring Club Italiano, assoliria un enorme reconeixement del món acadèmic internacional. Juntament amb aquestes aportacions senyeres, el públic ja havia tingut i tindria a la seua disposició un ventall de possibilitats en el camp dels reculls cartogràfics escolars, paraescolars, de butxaca, històrics, etc.
Ara bé: analitzar la producció d’atles italians de la meitat dels anys vint del segle passat ens obliga a la consideració del context de consolidació del règim feixista, «un’atmosfera politica di cui gli atlanti portano inevitabilemente i segni, come si vedrà» (Boria, 2007: 6). Sense dubte, doncs, l’ombra de Benito Mussolini (1883-1945) era allargassada i arribava als despatxos dels decisors de les editorials cartogràfiques i a les taules de treball dels mapistes (que podien adequar-se voluntàriament –exemplarment, pionerament– a les noves coordenades del clima polític de la dictadura).1 No debades, com va afirmar el pare de la cartografia crítica, John Brian Harley (1932-1991), «Whether a map is produced under the banner of cartographic science –as most official maps have been– or whether it is an overt propaganda exercise, it cannot escape involvement in the processes by which power is deployed» (Harley, 1988a: 279).2
2. EL REPTE D’ELABORAR, A ITÀLIA, UN GRAN ATLES
Però viatgem en el temps des d’aquell punt d’inflexió de 1927: primer ho farem al 1891, data de publicació d’un tiratge, amb cobertes en italià però tots els continguts en alemany, de l’Stieler, el principal atles del món en l’època (Espenhorst, 2003: 320b-321a). Aquesta iniciativa –només una maniobra comercial en tota regla– va ser seguida, però ja el 1908, per l’aparició de l’«edició italiana» de la novena edició del mateix atles, l’Stielers Hand-Atlas (Boria, 2007: 66-68, Espenhorst, 2003: 321a-321b); en aquesta ocasió, el Grande atlante geografico de Stieler lluïa en llengua italiana alguna cosa més que el títol a les cobertes:
Non è improprio parlare di edizione italiana, in quanto il frontespizio, gli indici e le spiegazioni sono nella nostra lingua, ma a parte questi adattamenti formali per il mercato italiano tutto il resto è invariato rispetto all’edizione tedesca: il piano generale dell’opera e la successione delle tavole sono essattamente gli stessi della nona edizione tedesca venduta in Germania dal 1905 al 1925 (Boria, 2007: 67).
La versió va ser distribuïda per H. O. Sperling (Sperling & Kupfer, «Librai di S. M. la Regina Madre»), amb radicació a Milà, i «l’exploit fu tale» que aquesta firma «ne propose al pubblico ben cinque edizioni in cinque anni»3 (fig. 1.1).
Fig. 1.1
Cartell (plegat) de propaganda del tiratge de 1912 del Grande atlante geografico Stieler, és a dir, la versió italiana de l’atles alemany Stielers Hand-Atlas. En el revers es parla d’una oferta especial dirigida «ai Sigg. Ufficiali del R[egio]. Esercito» (cinc lires al mes, durant tretze mesos), i s’hi aclareixen alguns extrems: «rifatto per l’Italia con spiegazione in 4 lingue / e prefazione del Prof. Giuseppe Bruzzo / Edizione 1912 / con le indicazioni delle nuove provincie italiane in Libia / Tutte le carte della splendida opera sono incise sul rame». En la part estrictament publicitària del pasquí es diu –als militars– que l’atles «rappresenta il “Non plus ultra” degli Atlanti, ci scrive un cliente; ed ha perfettamente ragione. Lo “Stieler” è il miglior Atlante del mondo, tanto per la sua richezza di carte, quanto per la meticolosa esecuzione delle incisioni, e l’eleganza della carta e della legatura: ogni altra lode sarebbe quindi inutile. Un simile atlante tenuto al corrente dei più recenti fatti geografici e storici, è indispensabile a ciascun Ufficiale».
Les edicions italianes de l’atles de Stieler «continued to be available until 1924/1925» (Espenhorst, 2003: 321a), però no van ser les úniques adaptacions de voluminosos –i internacionalment valorats– atles alemanys presents en el mercat italià: «Velhagen & Klasing’s first Italian partner was the publishing house of Treves in Milan. Italian titled versions of the fourth and the fifth basic German edition [de l’Andrees Allgemeiner Handatlas] were published in 1899 and 1906» (Espenhorst, 2003: 613b). Pocs anys més tard, entre 1914 i 1915, prenia forma una edició italiana de l’atles d’Andree (de la sisena edició, en concret), que Velhagen & Klasing va dur a terme en col·laboració amb el segell milanés Ulrico Hoepli: Andree, Grande Atlante Geografico Universale, sesta ed. Al nou Andree itàlic, «The German title page and table of contents for the atlas were replaced with equivalent pages in Italian at the front of the atlas» (Espenhorst, 2003: 613b). Aquesta iniciativa editorial germanoitaliana, esdevinguda en el context de la Gran Guerra, va ser possible perquè el govern de Roma no havia entrat encara en conflicte armat amb Alemanya (la declaració formal s’esdevindria l’agost de 1916): «Thus it was entirely legal for Velhagen & Klasing to continue to ship to Italy throught 1915» (p. 614a).
Tot el que s’acaba de referir sobre l’edició en terres itàliques dels atles de Stieler, i dels d’Andree, estava ben lluny d’allò que constituïa el gran desafiament de la cartografia italiana en la primera meitat del segle xx: elaborar, a Itàlia, en llengua italiana i des de plantejaments italians, un gran atles.4 A l’efecte d’endinsar-nos en la història d’aquest repte, primer que res hem de detenir-nos en l’any 1917. Seria llavors quan el Touring Club Italiano, TCI, faria seua la voluntat de publicar un atles que posara Itàlia a l’altura dels principals països d’Europa en aquest vessant cartogràfic. L’entitat, fundada el 1894 i radicada a Milà, tenia una nombrosa i compromesa base social, estesa per l’estat italià; el seu emblema consistia en tres lletres majúscules (una gran «T» flanquejada per una «C» i una «I» més menudes), disposades sobre la bandera tricolor italiana, i aquesta sobre un neumàtic: «Bello ed efficace ne è l’emblema: un’esile ruota che va e dentro la ruota il tricolore, piegato dal vento» (Bertacchi, 1913: 17) (fig. 1.2).
El 1921, quatre anys després de la decisió de dur endavant el gran atles del TCI, els treballs d’enllestiment de l’obra van ser confirmats en el vuité Congresso Geografico celebrat a Florència. Però l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA), editorial fundada a Roma el 1901 per Giovanni De Agostini (1863-1941) i ubicada a la ciutat piemontesa de Novara des de 1908, va aconseguir avançar-se al Touring en el magne propòsit genèric: el 1922, un lustre abans que el TCI poguera traure el seu propi atles al carrer, els cartògrafs novaresos publicaren el Grande atlante geografico, una mena d’atles general i econòmic amb una primera edició de 10.000 exemplars. L’obra de l’IGDA –que reproduïa sense mala consciència el mateix títol que l’Stieler italià– apareixia vinculada a la responsabilitat de dos autors: Mario Baratta (1868-1935) i Luigi Visintin (1892-1958). Molt pocs anys més tard, cap al 1925, va eixirne a la llum la segona edició (riveduta e ampliata), i el 1927 la tercera, batejada com a nuovissima. El 1929, i en col·laboració amb la firma de Torí UTET (Unione Tipografico-Editrice Torinese), se’n publicava la reimpressió de la tercera edició, i el 1938 –arran de la quarta edició– l’obra modificava el títol per esdevenir el Grande atlante geografico storico-fisico-politico-economico (tornat a imprimir el 1940, el 1942 i el 1943).
Fig. 1.2
Part superior de la funda (custodia) que contenia el mapa plegat i l’índex del «foglio 22» de la Carta d’Italia en 58 fulls del Touring Club Italiano. Dedicat a l’àrea de Siena, el mapa consta publicat en l’any xiii de la fundació de l’entitat (el 1907, doncs) i va ser realitzat a escala 1: 250.000. En la custodia pot apreciar-se el senyal corporatiu i l’ús extensiu dels colors nacionals d’Itàlia: verd, blanc i vermell.
Retrocedim, però, al 1922; en ocasió de la presentació del nou atles editat a Novara al rei Víctor Manuel III (1869-1947), el diari milanés Corriere della Sera va escriure unes frases que els gestors de l’Istituto Geografico De Agostini encara hui recorden amb orgull, malgrat les dècades passades: «Finalmente dopo tanti anni di tributo ai grandi atlanti tedeschi, inglesi, francesi, siamo liberati da questa umiliante schiavitù» (Cicala, 2004: 22). Independentisme cartogràfic, i amb protecció reial.5
Al marge de la retòrica oficial, els coneixedors de la trajectòria de l’editorial cartogràfica De Agostini haurien de qualificar com a decebedor, o com a molt decebedor, el mapa etnicolingüístic d’Europa incorporat en la primera edició del Grande atlante geografico. En efecte, si una de les característiques que allunyava, en positiu, el nou atles dels precedents italians era l’adopció d’escales més grans, «tali da consentire rappresentazioni più ricche e dettagliate» (Boria, 2007: 88), això no es donava de cap de les maneres en el mapa que ens ocupa. En efecte, aquell «Europa etnografica» –present en la part superior dreta de la p. 22, i de 146 × 150 mm– tenia una escala molt reduïda: 1: 40.000.000; això implicava oferir al públic un detallisme menor, o molt menor, al que s’havia fet servir en diverses publicacions del mateix IGDA immediatament anteriors al canvi de propietat del 1919 (moment en què l’editorial va passar a ser gestionada per Cesare Angelo Rossi e Marco Adolfo Boroli).6
A més, si es mirava el tros del mapa corresponent al vessant oriental de la península Ibèrica, no es tractava només d’una qüestió de grandària ni tampoc de la inexactitud que definia el dibuix dels contorns geogràfics; enfront de la que havia estat la visió tradicional de l’Istituto Geografico De Agostini sobre la composició ètnicolingüística de les terres ibèriques, el nou mapa la simplificava quasi al màxim: sobre el territori inclòs dins les fronteres espanyoles només es llegia l’etnònim dels espanyols –spagnuoli– i, com en la pràctica totalitat dels mapes europeus i nord-americans d’aquesta mena, el dels bascos –baschi– (fig. 1.3).
Convé saber, tanmateix, que representar «a la baixa» la pluralitat peninsular pel que feia a la meitat oriental i a l’arxipèlag balear, no havia sigut ni seria excepcional en la història de la cartografia etnicolingüística. Ja havia passat el mateix en el mapa «sobre els habitants d’Europa, i la gentada i població d’aquesta part de la Terra» («Tafel über die Bewohner von Europa, über Volksmenge und Bevölkerung dieses Erdtheils») inclòs en el «Carl Ritter’s [(1779-1859)] first thematic “atlas”» (Wallis i Robinson, 1987: 72): el Sechs Karten von Europa, de 1806, i el Sechs Karten Von Europa über Producte, physicalische Geographie und Bewohner dieses Erdtheils (Sis mapes d’Europa sobre productes, geografia física i habitants d’aquesta part del món), de 1820; en aquest mapa les terres dels catalans, valencians i baleàrics no mostraven cap gentilici, a diferència de les dels aragonesos o els castellans, per exemple.7 Però més decisiu va ser el fet que en el Völkerkarte von Europa de Franz August O’Etzel (1783-1850), el mapa «widely accepted in Europe in 1821» (Wilkinson, 1951: 14), s’hi instaurara la pràctica de considerar poblades per espanyols sense cap matís les latituds dels regnes de València i Mallorca i el Principat de Catalunya.8 El mateix s’esdevindria en la sofisticada adaptació francesa de l’obra d’O’Etzel: el mapa de pobles europeus inclòs en la primera edició (1829) de l’Atlas physique, politique et historique de l’Europe, obra de Maxime-Auguste Denaix (1777-1844). I així continuaria passant amb un cert nombre d’aportacions durant els segles xix i xx, fins a ultrapassar cronològicament la primera edició del Grande atlante geografico.
Fig. 1.3
Parquedat conceptual en la composició etnicolingüística dels països de llengua romànica de l’Europa occidental, i descurada realització tècnica de tot el mapa, en la representació etnogràfica de la nostra part del món inclosa en la primera edició (de 1922) del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA). Aquest «Europa etnografica», realitzat a escala 1: 40.000.000, mesurava 145 × 151 mm.
En la «Presentazione» de l’atles, datada el novembre de 1922 i, doncs, pocs dies després de l’arribada de Mussolini al poder (el 30 d’octubre del mateix any), s’hi fa el que sembla una referència laudatòria al govern acabat d’instaurar: «(e l’avrà sempre maggiore, se sarà ben diretta e sostenuta dall’azione politica di un governo forte e capace) nella valorizzazione delle richezze che possiedono».
¿Algunes mostres d’això últim? Doncs el mapa «Europa. A) Völkerkarte» del Minerva Atlas. Handatlas fuer das deutsche Volk d’Ernst Friedrich (1894-1967), obra apareguda entre 1926 i 1934; el Bos-Niemeyer Schoolatlas der Gehele Aarde, atles holandés («de tota la Terra») que incloïa el mapa «De Volkstammen van Europa», i on la nostra península es dibuixava poblada només per Portuguezen, Basken i Spaanjarden;9 o l’Atlas classique Vidal-Lablache. Histoire et Géographie, publicat inicialment el 1894 per l’influent geògraf occità Paul Vidal de La Blache (1845-1918), i que seguiria veient la llum –amb la mateixa informació etnogràfica– durant dècades (fig. 1.4).10
Fig. 1.4
Detall del mapa «Ethnographie», realitzat a escala 1: 55.000.000 (96 × 98 mm) i inserit en el d’«Europe» de l’Atlas classique Vidal-Lablache. La imatge procedeix d’un exemplar de l’atles datat el 1910 que es conserva a la Cartoteca de la Universitat de València; el mapa és coincident, absolutament, amb el de la primera edició (1894) i els tiratges posteriors a la Primera Guerra Mundial.
Com s’esdevindria més tard amb el mapa etnicolingüístic de la primera edició del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (1922), les lletres finals de la paraula Espagnols apareixen sobre terres valencianes, sense indicació –en les latituds orientals de la península– de cap realitat etnicolingüística diferent o complementària a l’hegemònica. Contràriament a la realització italiana, sobre el sud de França sí que apareix l’esment dels Provençaux, potser fins i tot entesos en un sentit ampli: incloent-hi llenguadocians, etc. Hi apareix com a molt remarcable la figuració del color dels pobles de llengua romànica sobre les costes d’Algèria, llavors en possessió de França.
Girem la mirada una altra vegada al primer mapa etnogràfic d’Europa inclòs en el Grande atlante geografico; i ho fem per dir que la seua presència va ser efímera en aquesta publicació: ja en la segona edició de l’obra (ca. 1925, com s’ha dit) havia sigut substituït per un que incorporava en la clau de lectura l’expressió «Nazionalità e popoli» –esdevinguda «Nazionalità e popoli (1912)» en la tercera edició, de 1927, i en la reimpressió d’aquesta, de 1929. L’escala del nou mapa –incorporat en la meitat superior de la p. 20 i que feia 170 × 228 mm– també era més gran: s’hi va passar de l’1: 40.000.000 a l’1: 25.000.000, i, a partir de la tercera edició, el disseny cartogràfic presentava un text explicatiu adjunt («Popoli e nazioni in Europa») dintre l’apartat «Europa: Note politiche e demografiche» (adjacent a la doble pàgina on es trobava el mapa polític d’Europa):
I popoli europei, pur frazionandosi in grande numero di nazioni, sono di unica razza, nonostante le frequenti invasioni di popoli asiatici di altri tempi, ed anche quei popoli mongoli che han potuto conquistare e mantenere sedi fisse in Europa, han perduto spesso le caratteristiche razziali del loro tipo, come magiari e finni, e talvolta anche la lingua, come i bulgari.
En un altre lloc de l’atles, en l’apartat «La Terra e l’Uomo: Note di geografia antropica», i en concret en el subapartat «Razze e popoli della Terra» (tot això adjacent a la doble pàgina on s’ubicava el mapa etnicolingüístic d’Europa), aquella proclamada unitat de raça dels europeus es veia completada –i en part contradita– per una reflexió com la següent: «Pur rassomigliandosi nell’insieme, gli uomini si differenziano tra di loro per molte particolarità d’ordine materiale (conformazione del cranio, capigliatura, colore della pelle) ed intellettuale (lingua) le quali permettono di dividerli in razze».11
Més enllà d’aquesta mena d’inconsistències, en el mapa renovat que comentem, tant les latituds sud-gàl·liques com les hispàniques van adquirir més complexitat: a França s’esmentaven els provenzali i s’assenyalava l’espai de la Langue d’oc, i a l’est de la península Ibèrica van apareixien els catalani, que –representats separadament dels castigliani– pel sud arribaven a la ratlla de Múrcia; al nord-oest de Sardenya s’indicava la presència de catal.[ani], és a dir, dels algueresos reconeguts al marge dels italiani gràcies a la seua catalanitat. En el diagrama circular que completava el mapa, el terme spagnoli (paraula present en el dibuix del mapa de l’edició de 1922, però absent en el d’aquesta segona) encloïa, doncs, els etnònims castigliani, catalani i portoghesi (amb els galleghi) (figs. 1.5 i 1.6).
En la cartografia italiana contemporània no era tampoc excepcional aquest reconeixement, generós, de la pluralitat de pobles de l’Europa sud-occidental: per exemple, en el Piccolo atlante Marinelli de 1924 (i en l’edició de 1934), el mapa dedicat a l’«Europa etnicolinguistica» –a escala 1: 30.000.000 i amb unes dimensions de 93 × 152 mm– era coincident en bona part amb l’acabat de descriure, si bé hi tenia algunes divergències d’interés, com ara la presència dels etnònims corsi i sardi sobre les illes respectives, la fragmentació en tres apartats dels italiani de la península Itàlica i Sicília, i alguna diferència de tractament en l’àmbit ibèric d’expressió romànica (fig. 1.7).
Figs. 1.5 i 1.6
Detalls del mapa «Nazionalità e popoli» –a escala 1: 25.000.000– de la tercera edició de l’Atlante geografico universale (datada el 1938), idèntic al mapa homònim publicat en la segona edició del Grande atlante geografico (GAG, ca. 1925). Pot observar-s’hi el joc onomàstic ja anunciat: sobre el mapa no apareix l’etnònim spagnoli, a diferència del que s’esdevenia en la primera edició del GAG, però en el diagrama, el gentilici dels espanyols sembla que abraça tots els components –no bascos– de les terres de la península Ibèrica: entre els neollatins només s’hi esmenten italians, francesos, espanyols i valacs, és a dir, romanesos.
Atesa la figuració del naixement del riu Garona dins els límits dels catalani, s’ha de pensar que a l’IGDA es considerava la Vall d’Aran com a part d’aquest conjunt ètnic.
L’obra d’on s’ha tret la imatge, l’Atlante geografico universale –que rep de Boria (2007: 143) el qualificatiu de fazioso–, va ser publicada cinc vegades entre els anys 1935 i 1942 per Sperling & Kupfer, de Milà, firma satèl·lit de l’Istituto Geografico De Agostini (que hi fornia els materials cartogràfics): «sotto il marchio Sperling & Kupfer appariranno alcuni atlanti in realtà prodotti dalla De Agostini. Si tratta, dunque, di editori con scarse capacità e possibilità di agire in proprio» (p. 107).
Fig. 1.7
L’«Europa etnicolinguistica» del Piccolo atlante Marinelli, de 1924 (enllestit per Olinto Marinelli –1876-1926– i coeditat per la firma milanesa Antonio Vallardi i la bolonyesa Nicola Zanichelli), constitueix una apreciable contribució a la figuració dels pobles de llengua neollatina. Entre les divergències amb el mapa de De Agostini de la fig. 1.6 es troben les següents: en el de Marinelli, els castellans formen part dels espanyols; els catalans no disposen d’un tractament cromàtic específic; l’etnònim dels provençals abraça la totalitat de les terres sud-gàl·liques, llevat del País Basc Nord i de la Catalunya Nord; la ciutat de Niça no apareix com a italiana; la Vall d’Aosta (a l’extrem nord-occidental d’Itàlia) figura com a completament adscrita als francesos, i no com una zona mixta francesa i italiana; els parlants d’occità de les valls occidentals del Piemont no són considerats italians; els ladins s’estenen des de Suïssa fins al Friül, sense esment dels friülans; es fa referència explícita a l’existència de corsos i sards; Malta apareix poblada per «italoàrabs» i no per italians i, com en el cas dels alemanys, es distingeix entre tres subagrupacions d’italians: alti-, medi- i bassi- italians (en la imatge es pot contemplar, sobre Baviera i Àustria, la presència dels alti- alemanys).
4. EL MAPA EUROPEU DE LA CATALUNYA GRAN
La manera de representar «a l’alça» la complexitat etnicolingüística de la península Ibèrica, de l’estat d’Espanya en realitat, tenia bona cosa de precedents en els atles europeus i en els mapes solts de la mateixa procedència (vegeu les figs. 0.1 i 0.2, com a exemples presents en atles alemanys); en el marc de la cartografia italiana (deixant al marge el Piccolo de Marinelli i d’altres), ja s’ha dit que els antecessors podien trobar-se a la mateixa editorial del Grande atlante geografico i, en particular, en el millor mapa d’aquesta mena publicat en un atles –per bé que un atles molt original– durant la Primera Guerra Mundial: la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» a escala 1: 10.000.000, obra d’Achille Dardano (1870-1938) i un dels tres grans mapes –plegats diverses vegades– que aquest cartògraf va incloure a L’Europa Etnico-linguistica. Atlante descrittivo in tre Carte speciali con Testo demostrativo, obra datada el 1916 però publicada a Novara per l’IGDA a les darreries del 1917.12 Dardano, a més d’incorporar en el mapa les paraules Gascogne i Langue d’oc al territori dels francesi, i de fer-hi referència a baschi, portoghesi (sobre les latituds de Galícia igualment), spagnuoli i catalani a l’interior de la clau de lectura (amb el mateix tractament espanyols que catalans, insistisc), estenia el topònim Catalunya –literalment– des de l’extrem meridional valencià fins al nord de Perpinyà, i representava l’Alguer entre les terres poblades pels catalans (per bé que sense indicar-hi el nom d’aquesta ciutat de la Sardenya nord-occidental) (figs. 1.8, 1.9, 1.10).
Fig. 1.8
Fragment de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’Istituto Geografico De Agostini, mapa enllestit per Achille Dardano i editat finalment el 1917, durant la primera conflagració mundial. Com s’hi pot apreciar, bona part del topònim Catalunya apareix sobre latituds valencianes, una característica en sintonia amb la posició d’una part del pancatalanisme de principis del segle xx, explícitament unitarista en el vessant onomàstic. També poden llegir-s’hi les tres lletres finals de la paraula España i el topònim d’Andorra, tot això incorporat al mapa juntament amb les fronteres polítiques respectives (figurades amb una grossa línia vermella).
Fig. 1.9
Part de la clau de lectura de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’IGDA. S’hi observen els colors (de vegades acompanyats d’altres elements gràfics) que identifiquen els italians, els francesos, els espanyols, els catalans, els portuguesos i els romanesos, tots ells de llengua romànica.
Fig. 1.10
El sud de l’estat francés i la Itàlia nord-occidental en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» treta a la llum per De Agostini el 1917: com es desprén de la clau de lectura, que en cap moment esmenta occitans o provençals o gascons, les expressions Langue d’oc i Gascogne s’han d’entendre com a matisacions territorials d’una francesitat ètnica englobadora. De la mateixa manera, com a franceses han de ser vistes les poblacions de color rosa clar, que són perceptibles a la Vall d’Aosta (a la vora de la frontera italiana amb Suïssa, amb franges d’italians definits pel color rosa més fosc) i a l’oest i al sud-oest de Torí (valls occitanòfones piemonteses): «Circa 800 mila Francesi fanno parte della Confederazione svizzera ed hanno sede nella parte occidentale del paese; alcune migliaia abitano zone di confine sul vesante italiano delle Alpi occidentali (principalmente nella Val d’Aosta)» (IGDA, 1917: 10a).
Cal destacar particularment la divisòria entre Niça, francesa, i Mònaco, italià («Altri italiani vivono fuor del Regno, [...] nel Nizzardo (in minoranza)», p. 9a); l’atribució a la catalanitat de la totalitat del departament francés del Rosselló, incloent-hi la Fenolleda, de parla llenguadociana; i la consideració de la Vall d’Aran, la comarca de parla gascona del nord-oest de Catalunya, com a territori català des de la perspectiva etnicolingüística —opció criticada ben poc de temps després per Musoni (1918: 176 i nota 4).
En aquest atles de només tres mapes, l’apartat del text d’acompanyament dedicat a «I Francesi» (pp. 9a-10b) parla –sense autoria explícita– de les dues noves llengües romàniques que van nàixer del llatí popular a França: «due nuove lingue romanze, suddivise in parecchi dialetti ancor oggi vivi nell’uso domestico: la lingua d’oc, a mezzodì della Loira, e la lingua d’oïl a settetrione» (p. 9a), i s’hi afegeix que la supremacia assolida pel francés «ottene sanzione violenta con la cossiddetta crociata contro gli Albigesi, nei primi anni del xiii secolo, che precipitò i Francesi d’oltre Loira contro quelli meridionali, segnando la fine del luminoso risveglio letterario e civile dei popoli della Provenza e della Linguadoca» (p. 9b). Les consideracions sobre la qüestió nacional i lingüística a França no conclouen amb els textos anteriors:
Le guerre condotte oltre i confini del regno, in Italia e altrove, svilupparono meglio ancora nei Francesi il sentimento della loro nazionalità, portata poi a grado eminente dall’assolutismo de Luigi XIV, e più ancora dallo spirito di uniformità della Rivoluzione, fatto suo e applicato da Napoleone.
Ciò nonostante, come esistono ancora in tutta la Francia i dialetti (patois), così pure quella tendenza talvolta esagerata e dannosa di uniformità giacobina non è giunta a cancellare l’esistenza di lingue diverse nel territorio stesso della Francia. Nè questo può considerarsi davvero un male, come opinano alcuni Francesi, pervasi dalla mania dell’accentramento livellatore (IGDA, 1917: 9b).
De la mateixa manera que s’acaba de dir per a les latituds franceses, la representació cartogràfica dels catalans s’acompanyava d’un text sense autoria explícita, insert en l’apartat dedicat a «Gli Spagnoli» (pp. 10b-12a):
I Catalani si distingnono degli Spagnoli propriamente detti per il loro dialetto, che somiglia moltissimo al provenzale. Dialetto oggi, ma già lingua ch’ebbe una notevole letteratura, propio come in Francia la lingua d’oc di fronte a quella d’oïl [...].
I Catalani ebbero storia quasi sempre comune con quella degli altri Spagnoli; conservarono però, per lungo tempo, una spiccata tendenza a differenziarsi, e spesso si ribellarono alla sovranità del re di Spagna, del tempo di Filippo II [bé es refereix a la revolta aragonesa del segle xvi, bé s’equivoca en l’ordinal reial, posat cas que pretenga referir-se a Felip IV de Castella] fino all’ultimo moto rivoluzionario del 1823, che ebbe a capo il celebre Mina.13
Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricondurre la Spagna delle grandi nazioni.
I Catalani, che al loro buon tempo furono emuli dei marinai genovesi e pisani nel Mediterraneo occidentale, sono circa 2 milioni. Un piccolissimo nucleo catalano vive nella Sardegna (Alghero), e circa 200.000 abitano sul versante francese dei Pirinei orientali (IGDA, 1917: 11b-12a).
Si es pren en consideració tota la cartografia «de pobles i llengües» editada fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, en cap moment s’arribaria a una imatge més rotunda de la catalanitat etnicolingüística i, segons i com, de la postulada adscripció nacional catalana dels valencians; i dic «nacional catalana» tot seguint el text introductori a l’atles: «nel classificare i popoli dell’Europa e delle regioni adiacenti [...] ci attenemmo fondamentalmente, per la distinzione in razze, al comune criterio del colore (bianchi e gialli) e, per la suddivisione in stirpi, famiglie e popoli o nazioni, al criterio linguistico [...]» (IGDA, 1917: 5). Una penúltima acotació sobre els considerats catalani en aquest mapa: l’aparició de l’exemplar va coincidir en el temps, pràcticament, amb la publicació d’El nacionalismo catalán, obra del teòric del nacionalisme pancatalanista Antoni Rovira i Virgili (1882-1949).14 L’obra, publicada amb propòsit pedagògic envers els castellanoparlants de dins i de fora, incloïa reflexions com les següents:
Pero el territorio de la lengua y de la raza catalanas, es mucho mayor. Se extiende más allá del Pirineo, más allá del Ebro, más allá del mar; abarca el actual departamento francés de los Pirineos orientales, el antiguo reino de Valencia y las islas Baleares. Para los nacionalistas catalanes de hoy, inspirados por un vigoroso pancatalanismo, Cataluña, la Cataluña nacional y total, está formada, no por el Principado únicamente, sino por el conjunto de regiones donde es hablado el lenguaje catalán. La nacionalidad catalana constituye así un pueblo de más de cuatro millones de habitantes (Rovira i Virgili, 1917: 17-18).15
No vull acabar les referències a la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica sense recordar que en el mapa figuraven uns territoris objecte de profundes controvèrsies a les terres de l’Europa central i sud-oriental: aquells que –pràcticament homogenis des de la perspectiva ètnica, o habitats per una mixtura de pobles– motivaven els litigis de caràcter nacionalista, irredemptista, que van enfrontar greument diversos països i grans potències d’Europa amb anterioritat a les Guerres Balcàniques i a la Primera Guerra Mundial, durant aquests conflictes bèl·lics i amb posterioritat. La realització de Dardano, com és obvi, compartia amb la resta de mapes de «pobles i llengües» de tot Europa el caràcter de document fedatari –pretesament– de la distribució etnicolingüística del vell continent, però prenia particular importància per l’alta qualitat de l’execució tècnica; cosa que encara era més rellevant en els dos mapes (realitzats a escala més gran) que acompanyaven el general europeu (figs. 1.11 i 1.12).16
Fig. 1.11
Detall de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’IGDA. Durant la segona meitat del segle xix i les primeres dècades del segle xx, els estats nació van reivindicar a bastament territoris ubicats fora de les pròpies fronteres polítiques i poblats per minories etnicolingüístiques –o no tan minories– que reconeixien com a pròpies i que es consideraven adscrites, o no, a la nació que les reclamava; les disputes entre els projectes irredemptistes o pannacionalistes –que majorment van afegir l’adjectiu gran al topònim nacional– pogueren suposar la confrontació armada entre estats nació o entre estats nació i imperis. Atés que en la data de publicació del mapa, 1917, l’Imperi d’Àustria i el (Gran) Regne d’Hongria conformaven la monarquia dual austrohongaresa com a conjunts multiètnics, i que l’Imperi otomà estava perdent territoris des de 1699, els casos que poden ser deduïts d’aquest fragment cartogràfic són els següents:
- la Gran Itàlia (Grande Italia), que s’aconseguiria si es donara l’absorció de Niça, Còrsega, etc., i de: a) el Trentino (amb o sense el Tirol del Sud) i Ístria, en possessió d’Àustria; b) les costes croatodàlmates (i les illes corresponents) dependents d’Hongria, i c) la costa de Montenegro;
- la Gran Alemanya (Großdeutschland), que es faria realitat mitjançant la incorporació al Deutsches Reich de les terres germanoparlants de l’Imperi d’Àustria (si més no);
- la Txecoslovàquia (Gran Txèquia en els fets) destinada a unir amb Bohèmia i Moràvia –governades des de Vie na– les terres eslovacoparlants de la Corona d’Hongria (que parcialment es poden veure, en verd fosc, a la part superior de la imatge);
- la Rússia de vocació paneslavista, institucionalitzada majorment mitjançant l’Imperi tsarista, gens renuent –si arribara el cas– a imposar la sobirania sobre territoris eslaus com els de Galítzia i Lodomèria (austríacs) i els de la Rutènia Subcarpàtica (sota govern hongarés);
- la Gran Sèrbia (Velika Srbija), dita Iugoslàvia en termes políticament correctes, amb voluntat d’integrar com a mínim els pobles de llengua eslava de la part occidental de la península Balcànica, incloent-hi els eslovens; encara que en el mapa no figura el topònim de Croàcia, els nacionalistes croats desenrotlla-rien l’irredemptisme en favor de la Gran Croàcia (Velika Hrvatska);
- la Gran Romania (România Mare), susceptible d’ampliar-se amb: a) Transsilvània (extens territori governat per Budapest, recognoscible ací per les «taques» d’hongaresos i alemanys, en groc i blau respectivament); b) la Bucovina –austríaca en aquells temps–, i c) la Bessaràbia (aleshores russa, és la república de Moldàvia dels nostres dies);
- la Gran Bulgària (Velka Bulgarija), emparada en l’efímer Tractat de Sant Stefano (1878) i desbordada envers terres adjacents de Romania, Turquia i l’est de Sèrbia, a més de voler incorporar aquelles parts de la disputadíssima Macedònia senyorejades pels estats serbi i grec;
- la Gran Albània (Shqipëria Etnike) que integraria: a) terres veïnes de Montenegro, b) Kosova, c) porcions del sud de Sèrbia (a l’actual república de Macedònia), i d) l’Èpir, sota sobirania grega (a la frontera litoral grecoalbanesa); i, finalment,
- la Grècia de la «Gran Idea», o Megáli Idéa panhel·lenista, que naixeria en incorporar a) l’Èpir (a mans d’Albània), b) la Tràcia Occidental (governada pels búlgars), c) la Tràcia Oriental (llavors i ara en mans de Turquia, amb Constantinoble/Estambul com a ciutat principal), d) altres territoris anatòlics de població grega, i e) l’illa de Xipre, antigament turca i sota sobirania britànica des de l’inici de la Primera Guerra Mundial.
Fig. 1.12
Mai s’havia arribat a tant –i mai s’arribaria a més– en la cartografia etnicolingüística elaborada a Itàlia (si més no). Detall d’un dels dos mapes a escala 1: 3.000.000 que van aparéixer incorporats a L’Europa Etnico-linguistica que va enllestir Achille Dardano per a l’IGDA; en concret s’ha tret del cantó superior dret de la «Carta etnico-linguistica dell’Oriente europeo» –a la imatge es pot llegir el final del títol– i mostra la constel·lació de «taques de lleopard» (illes amb majoria d’una ètnia determinada en el si d’un territori majorment poblat per un altre grup etnicolingüístic), així com de zones mixtes (figurades amb faixes bicolors), que definia la zona estesa des del nord de Bulgària a la vora oriental del riu Dnièster. S’hi observa la presència de set pobles: búlgar (en color verd clar), turc (en marró), grec (morat), romanés (la gran concentració de color rosa maduixa), hongarés (groc), alemany (blau) i rus –ara en diríem ucraïnés i ruté– (en verd blavós).
La introducció d’aquest atles de 1917 –formalment anònima i, a parer del prof. Claudio Cerreti (en comunicació personal), no atribuïble a Dardano– aclareix que s’ha volgut posar «sotto gli occhi delle persone colte un quadro dell’Europa odierna, quale apparisce considerando le nazionalità che la compongono», i hi inclou un discurs antisocialista explícit i radical: «la grande guerra scoppiata nel 1914 [...] ha dimostrato che il principio di nazionalità, negletto da seguaci [aquest últim subratllat és meu] del materialismo storico, e non abbastanza aprezzatto dalla maggioranza degli storici d’ogni nazione [...] si erige oggi trionfante sopra ogni altro principio, non escluso l’internazionalismo socialista, che taluni credettero destinato a sopraffarlo» (IGDA, 1917: 3).
1. Amb referència a la cartografia geopolítica a l’Alemanya i la Itàlia del període d’entreguerres, «Rara e sostanzialmente poco significativa è la documentazione finora rinvenuta che dimostri interventi diretti del potere politico tesi a censurare, o solo condizionare nei contenuti, i prodotti di quegli stabilimenti cartografici attivi nel settore della geopolitica. Piuttosto si riscontrano casi di volontario adeguamento al nuovo clima politico da parte di cartografi affermati: è il caso di [l’alemany] Paul Diercke [(1874-1937)], autore dell’omonimo e notissimo atlante scolastico, che accentua nei suoi lavori l’attenzione al dato etnico e altera platealmente le sue carte a favore delle comunità tedesche» (Boria, 2012d: 99-100).
2. En la traducció catalana (p. 51): «Que el mapa sigui produït sota la senyera de la ciència cartogràfica –com ho han estat la majoria dels mapes oficials– o que ho sigui com un exercici de propaganda indissimulat no pot evitar d’implicar-se en els processos del poder».
3. Per a Jürgen Espenhorst (2003: 321a), contràriament, les coses havien anat d’una altra manera: «Apparently sales in Italy were specially slow. The inference is reinforced by the fact that today only five copies could be verified on the Internet and in private collections, a very small number». En opinió de Boria, atés el context socioeconòmic d’Itàlia en aquells temps, el judici d’Espenhorst seria més que opinable: «l’Italia era nel 1908 un paese ancora in ritardo, e dunque il mercato degli atlanti non era comparabile con quello della Germania» (comunicació particular).
4. Per a més detalls sobre què s’havia d’entendre per un atles italià en opinió de Roberto Almagià (1884-1962), un dels més insignes geògrafs dels inicis del segle xx, vegeu Boria (2007: 69).
5. La frase no manca al lloc web oficial de l’editorial: <http://www.deagostini.it/chisiamo/storia>.
6. Compareu l’esmentada escala 1: 40.000.000 amb l’escala 1: 10.000.000 utilitzada en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de L’Europa Etnico-linguistica (1917), obra d’Achille Dardano (1870-1938); amb l’1: 12.000.000 de l’«Europa etnico-linguistica» de l’Atlante della nostra guerra (1916) –d’Achille Dardano i Luigi Filippo De Magistris (1872-1950)–; o amb l’1: 20.000.000 en l’«Europa etnico-linguistica» de l’Atlante della guerra mondiale (1918). Al mapa «Europa etnografica» de l’Atlante geografico metodico publicat per primera vegada el 1910, l’escala era més reduïda (1: 30.000.000) que les esmentades de 1916, 1917 i 1918: <http://archive.org/details/atlantegeografic00isti>.
7. El mapa de pobles europeus de la segona edició de l’atles de Ritter ha sigut digitalitzat per la Bayerische StaatsBibliothek de Munic: <http://daten.digitale-sammlungen.de/~db/0006/bsb00066621/images/index.html?seite=00001&l=en>.
8. La imatge de l’exemplar conservat en la Universitat Carolina de Praga (Univerzita Karlova v Praze) és accessible en Internet: <http://digitool.is.cuni.cz/R/D7XAISCHV4NTFQAS9YTPH2NT8BBNYJIX2S6J9Y8XBKEVQEQN69-00736?func=dbin-jump-full&object_id=1013849&pds_handle=GUEST>.
9. He tingut accés directe a l’edició de 1936.
10. Una imatge del mapa complet es troba en: <http://www.cosmovisions.com/cartes/VL/086b.htm>.
11. Si, d’acord amb el contingut de l’últim dels textos transcrits (que ja apareixia en l’escrit insert en la p. 19 de la segona edició), la diversitat de llengües permetia la divisió en «races», Europa –ben servida, justament, de divisió lingüística– podria ser considerada un mosaic «racial».
12. «Questo atlante etnico-linguistico esce con circa un anno di ritardo: il testo che accompagna le tre carte era già tutto stampato alla fine del 1916 e sarebbe uscito al principio del 1917 se ragioni tecniche non ci avessero obbligato a differirne la pubblicazione» (IGDA, 1917: nota impresa sobre un paper afegit a la portada).
13. Aquest últim extrem no té sentit: l’antic guerriller Francisco Espoz e Ilundain, navarrés conegut com Francisco Espoz y Mina (1781-1836), militar d’obediència liberal, va jugar un paper molt actiu en la repressió de les partides reialistes –favorables a l’absolutisme monàrquic– a la Catalunya del Trienni Liberal. I allà, en defensa del govern d’Espanya, va fer front a la regència absolutista de la Seu d’Urgell i a l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la invasió francesa que el 1823 aconseguí restaurar Ferran VII com a rei absolut. La resistència de Mina i d’aquells liberals als francesos no podria ser interpretada –a diferència del que s’afirma en l’atles L’Europa etnico-linguistica– com un exponent de rebel·lió «catalanista».
14. Un moviment nacionalista –o una tendència en el seu si– serà pannacionalista sempre que pose l’accent a voler unir, sota el mateix gentilici i govern, tots els considerats connacionals, i això per més separats que es troben per fronteres polítiques (estatals o subestatals).
15. Pronunciaments semblants a aquests de Rovira i Virgili s’havien expressat amb anterioritat, com és sabut; n’hi ha prou amb remetre a dos articles ben coneguts d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), fundador de la Lliga Regionalista, com són «La unitat de Catalunya» (1906a) i «“Greater Catalonia”» (1907), o amb citar una asseveració del segon dels textos esmentats: «parlem de la Catalunya gran, que no és el Principat tan sols, ni Mallorca, ni el Rosselló, ni València, sinó València i Mallorca i el Principat i el Rosselló i tots alhora» (transcrit de Prat de la Riba, 1934: 6). Em cal afegir que la versió catalana de la major part del raonament de Rovira i Virgili també es troba, amb algunes diferències de matís, en una publicació anterior tan rellevant com el tercer i últim volum de la Història dels moviments nacionalistes (Rovira i Virgili, 1914: 177): «Però el territori de la llengua i de la raça catalana, el territori de la nacionalitat catalana s’estén enllà del Pirineu, enllà de l’Ebre i enllà de la mar, i agafa el Rosselló, el reialme de Valencia i les illes Balears».
16. Aquests dos mapes, a escala 1: 3.000.000, estaven dedicats l’un a l’Europa compresa entre el nord-oest d’Alemanya i Bulgària, la «Carta etnico-linguistica dell’Europa Centrale», i l’altre als territoris estesos des de l’extrem nord-oriental d’Itàlia fins a l’oest d’Anatòlia i Creta: «Carta etnico-linguistica dell’Oriente europeo».
