Читать книгу Cartografia, ideologia i poder - Rafael Company i Mateo - Страница 8

PRESENTACIÓ De València a Milà: l’interés pels pobles, l’interés pels mapes

E, allora, basta che apriate a una tavola qualunque, e che cominciate a leggere, e sarà subito come se aveste davanti un libro, un libro che vi porta attraverso il mondo come attraverso un’immensa peripezia; e più presto che si viaggiaste sul tappeto incantato del ladro di Bagdad.

GIRAMONDO (1927: 1052b)

16 de novembre del 1922: mig mes i escaig després de la Marxa sobre Roma i de l’entrega del poder a Benito Mussolini per part del rei Víctor Manuel III, el nou responsable del govern es dirigia a la Cambra dels Diputats d’Itàlia a presentar-hi els nous ministres. L’actitud de desconfiança del dirigent del Partito Nazionale Fascista envers una institució que comptava, encara, amb minoria de feixistes explicaria «la durezza del linguaggio» (Scotti, 1984: 102):

Mi sono rifiutato di stravincere, e potevo stravincere. Mi sono imposto dei limiti. Mi sono detto che la migliore saggezza è quella che non ti abbandona dopo la vittoria. Con trecentomila giovani armati di tutto punto, decisi a tutto e quasi misticamente pronti ad un mio ordine, io potevo castigare tutti coloro che hanno diffamato e tentato di infangare il Fascismo.

Potevo fare di quest’aula sorda e grigia un bivacco di manipoli; potevo sprangare il Parlamento e costituire un Governo esclusivamente di fascisti. Potevo: ma non ho, almeno in questo primo tempo, voluto (Mussolini, 1922a: 8).¹

Tot un reguitzell d’amenaces i fanfarronades, emparades en la força bruta dels camicie nere i constitutives d’un dels fragments més difosos del conegut com a «Discorso del bivacco». Però aquestes paraules intimidatòries no van ser repetides el mateix dia en el Senat, institució que –en flagrant contradicció amb anteriors pronunciaments mussolinians– rebé del dictador in pectore afalagadores garanties (Scotti, 1984: 102-103; Mussolini, 1922b).

En bona part d’aquest treball sobre cartografia en les dues dècades del Ventennio, el feixisme aixoplugat per la monarquia italiana entre els últims dies de l’octubre del 1922 i la darreria del juliol del 1943, s’hauran de tenir presents aquelles dues actituds mostrades pel dictador italià davant les cambres parlamentàries: el règim podia, si volia, castigar i arrasar, i fer-ho de manera cruelment explícita si s’esqueia; de vegades, si convenia, l’actitud manifestada envers els interlocutors podia ser retòricament –interessadament– benèvola. I va ser en el context d’aquestes tendències –complementàries, no contradictòries– del totalitarisme italià del període d’entreguerres que, a la ciutat de Milà, va nàixer el principal objecte d’anàlisi d’aquestes pàgines.

En efecte, el 1927, un lustre després de la instauració del feixisme i de l’aparició del primer gran atles contemporani de concepció completament italiana (el Grande atlante geografico tret a la llum per l’Istituto Geografico de Agostini, IGDA, de Novara), va començar a publicar-se un dels reculls cartogràfics més elogiats de tota la primera meitat del segle xx: l’Atlante internazionale enllestit pel Touring Club Italiano (TCI). Com es proclamava el 1930 des d’una rellevant publicació de la Itàlia oficial, aquest atles «[...] può essere considerato come la più grande opera di questo genere apparsa nel sec. xx e ha assicurato al nostro paese un primato non facilmente superabile» (Almagià, 1930: 215a). Fóra com fóra, l’impulsor màxim de l’obra, Luigi Vittorio Bertarelli, havia afirmat –tretze anys abans de la crítica eufòrica que s’acaba de transcriure– tant que l’edició de l’atles era imprescindible per a Itàlia, com que la iniciativa havia d’assolir l’excel·lència des dels punts de vista científic i tècnic:

Tutto ciò si riassume in una conclusione: occorre un Grande Atlante Internazionale. E dobbiamo noi continuare ad usare degli atlanti tedeschi?

Ecco perchè vi proponiamo di farne uno italiano.

[...] Perchè un Grande Atlante possa competere coi migliori oggi esistenti, sotto l’aspetto scientifico e tecnico, deve avere qualità almeno ad essi pari (Bertarelli, 1917: 508b).

El mateix 1927, De Agostini imprimia la tercera edició (publicitada com a nuovissima) del seu atles major (econòmic i general), i l’Istituto Italiano d’Arti Grafiche de la ciutat de Bèrgam posava en circulació un Atlante universale que adaptava, per al públic italià, una obra francesa prou anterior. Si bé tots els tiratges dels tres atles esmentats havien de comptar amb cartografia etnicolingüística d’Europa, seria en l’obra del TCI on aquest retrat dels pobles europeus –realitzat en funció, majorment, de les divisions lingüístiques– assoliria la més alta qualitat tècnica i la més espectacular factura estètica. I l’àmbit de la comparació que s’acaba de fer no es limitaria a les publicacions d’aquestes tres editorials de la Itàlia septentrional, sinó que abastaria els atles editats contemporàniament a tot el planeta.

«Europa etnografica» seria el títol que compartirien els dos mapes sobre ètnies europees de l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano: l’un, dedicat només a l’Europa central i oriental, es realitzaria a escala 1: 6.000.000; l’altre, elaborat amb el conjunt d’Europa com a objecte de representació, tindria una escala la meitat de gran (1: 12.000.000) i, doncs, comptaria amb «la meitat» de detall. Aquests mapes, punts de trobada entre, d’una banda, l’ofici de determinats cartògrafs italians (finalment immersos en la dictadura mussoliniana) i, de l’altra, els parers d’etnòlegs i de filòlegs de diverses nacionalitats, van ser, doncs, un constructe cultural més. Però els impulsors de l’atles del TCI, a més de facilitar-nos una precipitació dels marcs ideològics inherents a la realització i difusió d’aquests mapes, es van prendre molt seriosament la reflexió sobre què era una ètnia: van voler anar més enllà de la consideració quasi exclusiva de la llengua com a factor determinant de les delimitacions corresponents. I, malgrat que el mapa resultant no diferia en excés del mapa lingüístic d’Europa que el 1932 enllestiria el mateix Touring, aquella actitud plena d’interrogants obeïa a plantejaments francament moderns.

Les delimitacions etnicolingüístiques inicialment tretes a la llum en l’Atlante internazionale –a la darreria de la dècada dels vint del segle passat, com s’ha dit– van acabar patint les conseqüències de la progressiva feixistització de l’entitat editora, rebatejada el 1937 com a Consociazione Turistica Italiana (CTI), i «segrestada» en bona part pel règim des del 1935. Efectivament, ja iniciada la Segona Guerra Mundial, el mapa esmentat fou alterat en favor de les tesis més extremadament unitaristes del nacionalisme italià: el fet va esdevenir-se amb posterioritat al 12 d’octubre del 1939 i el nou mapa manipulat arribaria a ser difós massivament mitjançant la seua inserció en Le Vie d’Italia, la revista de l’associació/editorial. Aquest exercici de seguidisme del poder politicocultural, o de pura i dura submissió, va implicar que determinades minories presents al regne on governava Mussolini –entre les quals els catalans algueresos– veieren abolida sobre aquell paper de la CTI la seua especificitat i, per això, passaren a tenir l’etnicitat única italiana que els feixistes –i altres nacionalistes d’estat– cobejaven proclamar per sempre més.²

El 1951, a punt de complir-se els 25 anys de l’Atlante internazionale, i escanyat feia temps el règim de les camises negres, el restaurat Touring Club Italiano va tornar a publicar (en l’edició de l’atles dita interinale) dues de les versions prèvies dels «Europa etnografica». D’acord amb això, al mapa a escala 1: 12.000.000 havia desaparegut la flagrant manipulació dirigida contra la visibilitat cartogràfica de la catalanitat de l’Alguer i de les especificitats d’eslovens, alemanys (sud-tirolesos), grecs i albanesos d’Itàlia; però la resurrecció dels mapes acabaria sent, sorprenentment, el seu cant del cigne. En l’apartat corresponent (cap. 15) es posaran sobre la taula probables raons d’aquesta desaparició: la primera remet a les objeccions científiques al fet de seguir incorporant cartografia etnicolingüística en els atles (almenys en atles tan prestigiosos com l’internazionale); la segona es fonamentaria en la situació de la Itàlia d’aquells temps, en la possible voluntat d’entrebancar –en el més internacional dels atles italians– la visibilitat dels fonaments de les reivindicacions sud-tiroleses, emparades per l’irredemptisme austríac d’aquells anys.³

El meu treball narra molt més detalladament, és clar, el procés esbossat en els paràgrafs anteriors, i ho fa amb explícit seguiment del llibre Cartografia e potere, obra del geògraf de la universitat La Sapienza Edoardo Boria, en tot allò que fa referència al marc editorial i sociopolític dels grans atles italians de la primera meitat del segle xx. Però les pàgines que el lector té entre les mans, a més, posen sota la llum dels focus la segona reimpressió de la cinquena edició de l’Atlante internazionale, un tiratge catalogat en la Library of Congress de Washington DC i en altres biblioteques (i present en el mercat de llibre antic), però que no ha estat tractat mai en els estudis sobre les edicions del Touring Club Italiano. Es tracta d’un volum –datat el 1938, però segurament aparegut en part després del 12 d’abril del 1939 (com veurem més avant)– que podria qualificar-se d’«enigmàtic»: no principalment per l’interrogant obert sobre la cronologia, sinó perquè alguna de les seues característiques s’oposava a disposicions, i predisposicions, de l’establishment governamental feixista. Una elit, aquesta última, que, com es podria esperar de la seua voluntat de control social, es prenia molt seriosament «manar» directament sobre la producció cartogràfica; no debades aquesta activitat tenia una naturalesa intrínsecament pedagògica i, vinculat amb aquesta característica, un indubtable interés estratègic.

El treball, en paral·lel amb les consideracions generals que s’han descrit fins ara en aquesta presentació, es deté en el tractament –en l’«Europa etnografica» a escala 1: 12.000.000– d’una àrea geogràfica concreta: la Mediterrània nord-occidental, conformada pels arcs litorals estesos des de la part meridional de la geografia valenciana fins a l’inici del mar Lígur:

Aquest arc còncau [central europeu] es completa amb un altre molt dinàmic, tot i que menys important en termes relatius: l’arc de la Mediterrània nord-occidental (el nord del sud) que s’estén des d’Alacant fins a Gènova incloent-hi tots els nuclis urbans més importants del Mediterrani espanyol, francés i, sols en part, italià. [...] (Sorribes, 2004: 119).

En relació amb l’esmentat espai geograficohumà –seleccionat en aquest treball en atenció a la meua radicació lingüística, i podríem dir que emotiva–, l’atles del Touring consignava, gràficament i tipogràficament, les terres esteses de Salses a Guardamar i Maó, i l’Alguer, habitades per catalani, concebuts com una mena de varietat caracteritzada (o subgrup identitari) dels spagnoli. Al nord d’aquests últims, en el mapa s’observava la inclusió de guasconi, provenzali i francoprovenzali (del sud) a l’espai batejat com Langue d’oc, i igualment a l’àmbit dels francesi (l’occitanòfona Vall d’Aran, per cert, hi apareixia poblada per aragonesi, és a dir, per espanyols indubtables). Pel que fa a la Itàlia nord-occidental, en el mapa menys detallat dels «Europa etnografica» només apareixia poblada per italiani, i això malgrat que en aquelles terres es radicava població occitanòfona (les valls o Valadas Occitanas del Piemont i, només una, de la Ligúria) i de parla francoprovençal (principalment a la Vall d’Aosta).⁴

Entre les característiques més destacades de l’atles del Touring respecte a la cartografia etnicolingüística a l’ús, italiana i no italiana, se’n trobava justament una relativa a la nostra àrea lingüística: la proclamació de la frontera idiomàtica entre les terres valencianoparlants i les castellanoparlants adjacents com a divisòria etnogràfica dels catalans i dels espanyols tout court, una opció oposada a la dels mapistes que feien servir els límits administratius ponentins de les terres valencianes. I entre les altres preses de posició dels cartògrafs de Milà se n’ha d’esmentar una que no és menys rellevant, amb referència al mateix àmbit territorial: la no-segmentació d’Eivissa i Formentera respecte de Mallorca i Menorca i la resta dels catalani. Amb aquest enfocament, l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano s’allunyava radicalment de la tradició –inconsistent– conreada des de 1925 aproximadament en el Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini i, abans d’aquest, en mapes tan influents en el camp etnicolingüístic com l’«Europa um 1880» de la tercera edició del Berghaus’s Physikalischer Atlas, del 1892, o l’«Europa, Sprachen & Völkerkarte» que havia recollit el Neuer Handatlas d’E. Debes des de l’inici al final de les seues edicions (entre el final del segle xix i la Primera Guerra Mundial).

Referències cartogràfiques com les immediatament anteriors (tant europees en general com específicament italianes) són nombroses en el text. S’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, compassar la història de la magna obra del Touring –del Touring i de la Consociazione, per ser-ne exactes– i les aportacions del seu competidor directe en el camp de l’edició d’atles italians, l’Istituto Geografico De Agostini; a més a més, s’ha volgut facilitar la comparació dels treballs dels cartògrafs més influents de la Itàlia feixista amb els d’artífexs de mapes etnicolingüístics d’Europa radicats a l’Alemanya, la Gran Bretanya o la França contemporànies i anteriors. Amb una excepció, però: malgrat que el «paisatge» etnicolingüístic paneuropeu formava part de les obres cartogràfiques que representaven la totalitat del món, no seran tractades en les següents planes atés que com a planisferis (o mapamundis) presenten escales molt reduïdes, incorporen menys informació –menys etnònims, menys identitats proposades– que els mapes dedicats a la totalitat d’Europa i, per això mateix, ofereixen una visió poc detallista del mosaic del vell continent.⁵

Quasi al final d’aquest llibre s’inclou una redacció que, enllestida amb l’ànim de completar la reconstrucció esquemàtica de la història del Touring Club Italiano en l’estat nacional italià, apareix articulada en quatre fraccions: una per cadascuna de les parts que conformen l’obra. El primer dels apartats (1891-1927) comprén des de les edicions dels grans atles alemanys dirigits al públic italià fins a l’aparició de l’Atlante internazionale; el segon (1927-1939) s’ocupa de l’edició de l’atles durant els anys del Ventennio feixista anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el tercer apartat (1939-1940) tracta la transformació del mapa etnogràfic de tot Europa, per part de la Consociazione Turistica Italiana, després de l’inici del conflicte bèl·lic; i, finalment, el quart (1940-1956) es deté en els altres anys de la guerra i en l’època de la represa de l’entitat i de les noves edicions de l’atles una vegada proclamada la república democràtica a Itàlia (1946).

Unes últimes acotacions abans de començar la introducció: no es pot negar que els mapes etnogràfics o etnicolingüístics, així com els polítics (que recullen les fronteres de iure), en tant que abstraccions, fi guracions o representacions ajuden a visibilitzar –permeten «imaginar» en el sentit andersonià– tant les corresponents latituds, com les comunitats (quan s’escau, reivindicatives) que les habiten: «Other scholars [des d’Anderson (1991)] have noted how the outline of a state or ethnic homeland can serve as a type of logo in nationalist iconography» (Hagen, 2009: 64). En l’article «Mapes de Catalunya: de la imatge al símbol», Maria Carme Montaner s’hi estenia així (en referència, només, a la cartografia política):

[...] un mapa que representa de manera precisa el perfil d’un estat constitueix una al·legoria patriòtica. Com ha assenyalat J. B. Harley, els mapes creen mites que ajuden a mantenir el statu quo territorial. D’exemples n’hi ha molts i no cal allunyar-se gaire en l’espai i en el temps per a trobar-ne. Els recents canvis en les fronteres europees, després de bastants anys d’immobilitat, ens han fet adonar fins a quin punt el nostre concepte d’un territori el configura només, o principalment, la imatge cartogràfica que en tenim (Montaner, 1999: 60-61).

I també s’hi ha estés (igualment sobre els mapes polítics) Edoardo Boria en el llibre Carte come armi. Geopolitica, cartografia, comunicazione:

La rappresentazione cartografica del territorio statale, dunque, ha funzionato e continua ancora oggi a funzionare come un logo, cioè come un simbolo che il cittadino identifica istintivamente; esattamente come succede al consumatore rispetto all’immagine commerciale di un’azienda o di un prodotto. Anzi, la forma del territorio statale è esattamente il logo di quel prodotto che si chiama nazione (Boria, 2012a: 35).

Sí: «El mapa mural de la escuela es el medio primario de nacionalización de las masas» (Schlögel, 2007: 198).⁶ I des de l’altra part de l’espill, les cartografies etnicolingüístiques, no menys protagonistes d’un procés de comunicació simbòlica, han confluït nolens volens amb les posicions dels diversos activistes dels idiomes i les nacionalitats sense estat i, no ha d’oblidar-se, amb les pulsions dels irredemptistes amb estat:

Inizialmente il genere [de les «moderne carte etnografiche»] rimase confinato allo studio scientifico ad uso di geografi, etnografi e linguisti, ma da quando, con il progressivo infiammarsi dei sentimenti etnici, il dato etnico acquisì una dimensione e una valenza chiaramente politica, ecco che anche le carte etnografiche divennero veri e propri strumenti di competizione fra nazioni. [...] (Boria, 2012c: 48).

Si, com s’ha vist abans, John Brian Harley deia que els mapes polítics creen mites que reforcen l’statu quo fronterer (en enfortir-lo simbòlicament), no pot resultar sorprenent que les cartografies etnogràfiques –sorgides des de l’oficialitat, des dels àmbits científics, des d’entitats privades més o menys paraoficials, o encara des d’instàncies alienes al poder constituït i, fins i tot, completament oposades a aquest– han pogut crear o desenrotllar imatges mentals que contribueixen a matisar, qüestionar i, fins i tot, subvertir i arribar a destruir l’esmentat statu quo.⁷

Com a exemple d’açò últim, i com després podrà observar-se en aquestes pàgines, l’exhibició descontextualitzada del fragment corresponent a la península Ibèrica del mapa etnicolingüístic del Touring/Consociazione, publicat entre 1927 i 1952, seria susceptible d’inspirar una bona quantitat de «lectures» a Espanya –en el seu moment i ara, en atenció a la vigència de les controvèrsies existents sobre la pluralitat o unicitat nacional d’aquest estat, i sobre l’adscripció nacionalitària de determinats territoris autonòmics o forals en particular–, amb les corresponents polèmiques mediàtiques i polítiques. Al cap i a la fi, està fora de dubte que

Como imágenes específicas, los mapas poseen un poder «interno», en tanto en cuanto ofrecen una aparente facilidad de lectura (se leen a golpe de vista); proporcionan una impresión de totalidad sobre el objetivo representado (al mostrar el territorio desde una perspectiva superior, a vista de pájaro); su manejo no requiere un aprendizaje previo profundo (a diferencia de otros lenguajes, como el verbal o el matemático), aunque la mayoría de los usuarios desconozcan las reglas del lenguaje cartográfico; pueden tener un elevado atractivo estético, incluso artístico; y están provistos de un aura de cientificidad y objetividad que hace que mucha gente no repare en los valores y sesgos (culturales, ideológicos, etc.) de los que, indudablemente, están impregnados (García Álvarez, 2013: 319).

RAFAEL COMPANY I MATEO

29 de novembre de 2013

1. «He rebutjat véncer completament, i podia véncer completament. Em vaig autoimposar límits. Em vaig dir que la millor saviesa és aquella que no t’abandona després de la victòria. Amb 300.000 joves armats totalment, decidits a tot i quasi místicament preparats a [executar] una ordre meua, jo podria haver castigat tots aquells que han difamat i intentat enfangar el Feixisme. / Podria haver fet d’aquesta aula sorda i grisa un campament al ras de soldats [literalment: un bivac de manípuls o unitats de legionaris]; podria haver tancat amb barres de ferro el Parlament i constituït un Govern exclusivament de feixis-tes. Podria: però, almenys ara al principi, no ho he volgut» (traducció pròpia). Per a les reaccions en la seu parlamentària a aquestes paraules de Mussolini, vegeu Scotti (1984: 102).

2. Per si cal aclarir-ho: «Col termine “nazionalismo” intende definire qualsialsi movimento culturale e politico che si proponga di affermare il primato della nazione come entità storica, culturale e politica, che si concretizza nell’organizzazione dello Stato nazionale, identificandosi con la patria. In tale accezione, il termine “nazionalismo” non implica alcuna valutazione etica o politica» (Gentile, 2011: xiv).

3. L’origen del terme irredemptisme es troba en l’expressió italiana terre irredente –és a dir, terres no alliberades o, literalment, terres no rescatades–, que seria utilitzada per primera vegada el 1877: un polític italià, Matteo Renato Imbriani (1843-1901), va fer referència a les possessions dels Habsburg al nord-est de la península italiana mitjançant aquell lexema i la proclama nacionalista d’Imbriani va activar la resposta d’un periodista vienés, que en qualificar-lo d’irredemptista pretenia burlar-se’n.

4. El francoprovençal és el conjunt de parles esteses entre l’àmbit de l’occità i el del francés, adscrit tradicionalment a la llengua francesa en el vessant de la cultura literària.

5. L’absència de referències en aquest treball a la cartografia produïda a les terres espanyoles s’explica en atenció a la poca rellevància, amb anterioritat a la segona meitat del segle xx, dels mapes etnicolingüístics d’Europa eixits de les editorials corresponents (a excepció de les adaptacions d’espècimens estrangers). Una altra cosa seria si parlàrem de mapamundis etnogràfics: en aquest supòsit seria imprescindible traure a col·lació el remarcable «Mapa etnográfico general» contingut en l’Atlas Geográfico Universal del valencià Joan Vilanova i Piera (1821-1893), un luxós volum publicat a Madrid per Astort Hermanos que, datat el 1877, va comptar amb l’alemany Otto Neussel com a artífex directe dels mapes (datats fins al 1883: <http://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.cmd?id=434695>. Caldria esmentar a més, en atenció a la cronologia primerenca de l’elaboració, el mapa «Geografía etnográfica ó de todas las lenguas» o «Mapamundi etnográfico del globo», que Francisco Jorge Torres Villegas va incloure en el primer volum de la Cartografía hispano-científica, o sea, Los mapas españoles, en que se representa á España bajo todas sus diferentes fases, obra publicada a Madrid el 1852 (Imprenta de D. José María Alonso) i reeditada el 1857 (Imprenta de D. Ramón Ballone):

<http://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/consulta/registro.cmd?id=8398>

<http://bibliotecavirtualmadrid.org/bvmadrid_publicacion/i18n/consulta/registro.cmd?id=1373>

6. «Die Schulwandarte ist das primäre Medium der Nationalisierung der Massen» (Schlögel, 2003: 200).

7. O, en altres paraules, «En lo que respecta a la construcción de los nacionalismos y los imaginarios nacionales, el uso de los mapas ha sido, frecuentemente, un instrumento de propaganda con el que comunicar no solo una imagen gráfica tangible y completa de la nación, sino también una determinada concepción de la misma (incluyendo consideraciones de tipo histórico, racial, lingüístico, religioso, económico, paisajístico, etc.), dependiente del grupo o del sistema político o ideológico de turno. En ese sentido, la cartografía ha servido tanto para legitimar y difundir el mapa vigente en cada momento, como para expresar proyectos o reivindicaciones político-territoriales particulares (de carácter irredentista, expansionista, independentista, etc.) dirigidos a cuestionarlo o transformarlo» (García Álvarez, 2013: 319-320).