Читать книгу Cartografia, ideologia i poder - Rafael Company i Mateo - Страница 7

PRÒLEG

Josep Vicent Boira

[L’avi] dibuixava mapes de Bulgària en la pols, enorme, com havia estat cinc segles enrere, abans que els turcs conqueriren la nostra terra. Dibuixava un cercle al nord i deia: «Açò és Mèsia. Ací visquérem, per fi lliures, gràcies als nostres germans russos». Després rodejava el sud. «Açò és Tràcia. Va seguir formant part de l’imperi turc durant set anys després que el nord fóra alliberat, però ara en som un, estem units. I açò –deia i traçava un altre cercle cap al sud– és Macedònia. La Pàtria dels búlgars, però encara sota el fes.» Passava el dit per les línies i observava els cercles molt de temps, dibuixava fletxes en els llocs que creia que els russos havien d’envair i creus als llocs on s’havien de produir les batalles. Després escopia en la pols i dibuixava la resta d’Europa i la rodejava, i rodejava Àfrica i Àsia. «Algun dia, siné, tots aquests continents tornaran a ser búlgars. I potser també els mars.» I tornava a fumar i de vegades em donava una pipada, perquè un poc d’herba, deia, «mai no li ha fet cap mal a un xiquet».

MIROSLAV PENKOV, «Makedonija»

(trad. pròpia de la versió castellana recollida al llibre

Al Este de Occidente, Seix Barral, 2012, p. 22)

És cert que la cartografia dista de ser la ciència exacta que tant es vanta d’atribuir-se i tampoc és el fidel testimoni de la veritat territorial que malda per reflectir. Quina relació mantenen el mapa i el territori que vol representar? L’escriptor francès Michel Houellebecq, guanyador del premi Goncourt el 2011, pensava que el primer era infinitament més important que el segon, com afirma en la seua novel·la El mapa i el territori. Fet i fet, quantes vegades el territori (la realitat) fa nosa al mapa (la ficció)? En una de les obres d’Aristòfanes podem llegir el diàleg entre el camperol Estrepsíades i un deixeble del filòsof Sòcrates; quan el primer pregunta on es troba Lacedemònia –la gran potència enemiga– i el deixeble li respon assenyalant el mapa: «Que on és? Ací la tens», la resposta d’un dels protagonistes d’Els Núvols és impagable: «Que a prop de nosaltres! Plantegeu-vos de nou açò: aparteu-la de nosaltres tant com siga possible». Quan l’estupefacte deixeble va contestar que era impossible moure Esparta d’on era, va rebre l’amenaça de l’enfurismat camperol.

Però, feta aquesta advertència prèvia, cal dir que sense 60 milions de persones vivint com a minories ètniques en territoris del continent europeu el 1914, bona part dels mapes que ha estudiat Rafael Company potser no s’hagueren arribat a imprimir. A les portes de la Gran Guerra, la radiografia freda d’Europa era aquesta (segons les dades nodrides per l’historiador Alan Sharp): el 60% de la població dels imperis austrohongarés i rus no eren de les nacionalitats dominants alemanyes, magiars o russes, i gairebé la meitat de la població de l’Europa oriental podia considerar-se part de minories ètniques. D’aquest grapat de gent, quasi 28 milions de persones vivia sota el govern de Viena. Aquesta era la realitat. I quan s’aplicaren els tractats de París i, amb ells, una enorme operació de recomposició territorial del nostre continent, encara 30 milions de persones habitaven a estats on no eren nacionalitat majoritària. Caldran onades successives de guerres, mitges paus i paus completes per aconseguir amortir, que no esborrar, la gran heterogeneïtat ètnica i cultural del mapa europeu.

Aquesta és una part del tema del llibre que ara llegiu: la realitat etnicolingüística, cultural en altres paraules, d’Europa. Però tan sols n’és una part. Perquè més enllà de la constatació d’aquest panorama plural de llengües i ètnies –un fet que no havia deixat d’ocupar els lletraferits des de l’Antiguitat–, quelcom va actuar de reactiu en situar aquesta distribució etnicolingüística en el punt de mira (mai, tristament, millor dit) de la història europea. Ens referim a la construcció de l’estat nació. Com l’aigua i l’oli, l’heterogeneïtat ètnica i l’estat nació (per principi, fill i creador d’homogeneïtats de tot tipus) no podrien conviure de manera pacífica llevat de meritòries excepcions helvètiques o finlandeses. Cal reconèixer el mèrit de les paraules de la filòsofa Hannah Arendt quan, en un llibre no precisament dedicat a aquest tema, va descriure la situació en què quedava el mapa d’Europa després de l’emergència dels batejats com a «estats successors» establerts per les potències victorioses de la Gran Guerra entre «la franja», escriu Arendt, «d’heterogènia població que s’estén des del mar Bàltic, al nord, fins a l’Adriàtic al sud». En aquest espai, la creació d’estats nació a partir de les runes imperials va comportar tres coses: en primer lloc, ens recorda Arendt, que cadascun d’aquests països (que no tenien la pretesa homogeneïtat ètnica de les velles nacions europees que els serviren de model) «va contenir amplis grups ètnics violentament hostils al govern que els administrava, degut al fet que les seues aspiracions nacionalistes van ser oblidades en benefici d’un altre grup ètnic lleugerament superior en nombre». En segon lloc que, com que les poblacions d’aquests territoris no sempre estaven concentrades en determinades regions, «no hi havia fronteres naturals ni històriques i aquelles que establiren els tractats de Trianon i Saint-Germain foren totalment arbitràries» (tot i això, cal recordar que en l’establiment de les fronteres de Iugoslàvia, per exemple, hi van participar geògrafs d’alt nivell –a més, de mirada decididament prosèrbia– com Jovan Cvijić, tal com assenyalava de vegades Enric Lluch). I finalment, que, a partir dels anys vint del segle passat, va restar completament destrossat «el sistema d’estatuts de les minories, mitjançant el qual els aliats havien intentat resoldre un problema que –i ací rau la gran lliçó d’Arendt– en el marc d’un Estat nacional, és sempre irresoluble». Quasi sempre irresoluble, seria millor dir, a la llum de les excepcions abans esmentades i d’algunes més...

Sovint el resultat d’aquesta fórmula (quasi) irresoluble fou atroç, d’altres còmic. L’escriptor polonès Andrzej Stasiuk recorda, en el seu llibre de viatges per l’Europa oriental (De camino a Babadag, Acantilado, 2008), la frontera entre Ucraïna i la república de Moldàvia. Per tot arreu creixia la dacsa i dins dels camps de cereal, creuant els camins rurals, hi havia tanques roges i blanques i controls (en faig la traducció):

Era un poc surrealista, però per altra part, hi havia una certa bellesa trista. En realitat estaven vigilant el pur espai, custodiant el buit, defensant una frontera que era una simple idea geomètrica [...] la delinearen seguint les fronteres dels sovkhozos i kolkhozos [...] i ara amb les seues barreres tallaven els camins arenosos pels que passaven animals, cavalls, porcs, joves a veure les seues xiques per la nit, carros amb rodes de goma, senyores a xafardejar, borratxos a beure, lladres a furtar, famílies a reunir-se, gent a veure’s [...] Anàvem per una carretera totalment buida i aquells amb els seus uniformes, al bell mig de la infinitud del panís, tenien pinta d’espantaocells. De ben segur que tindrien armes, que rebrien ordres, però en aquella immensitat agrària tenien una pinta poc seriosa.

La distància entre l’heterogeneïtat ètnica de la realitat europea i l’homogeneïtat que implica –pràcticament sempre– la construcció de l’estat nació s’ha pagat en moltíssimes ocasions amb un gran drama humà. I aquesta i no altra és la carrega de profunditat que mostra aquest llibre, la densa i viscosa matèria que, com el magma, circula lentament per sota dels mapes que mostra Company. Perquè per sota de les línies marcades a la cartografia, dels puntejats, de les franges bicolors, per sota dels noms de llengües i ètnies, per sota de fronteres (naturals, polítiques, morals fins i tot!), d’aspiracions irredemptistes, conflictes puntuals, regions en disputes, per sota fins i tot de les manipulacions de topònims, de realitats socials i de límits, està l’ésser humà. Sir Harold G. Nicolson va ser un dels diplomàtics que, per part de la Gran Bretanya, va participar a les sessions preparatòries dels tractats que posaren fi a la Primera Guerra Mundial. L’any 1933 Nicolson va publicar un llibre titulat Peacemaking 1919, una mena de diari de les seues experiències viscudes en aquells mesos que van canviar, literalment, el mapa d’Europa. En l’entrada corresponent al període del 6 de febrer al 9 de març del 1919, va descriure el sentiment que tenia cada vegada que s’enfrontava, amb un llapis a la mà, al mapa dels vells imperis derrotats per a traçar les noves fronteres (en concret, de la zona de Tràcia): «A disheartening job. How fallible one feels here! A map –a pencil– tracing paper. Yet my courage fails at the thought of the people whom our errant lines enclose or exclude, the happiness of several thousands of people». Cada línia, cada franja, cada punt en el mapa podia representar la felicitat o la desgràcia de milers de persones..., persones que, sovint, no podien entendre les exigències de la moderna ciència política i de la construcció de l’estat nació.

Igualment paga la pena recordar la desesperació d’un expert estranger, en una altra anècdota referida per Margaret MacMillan –París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo, Tusquets, 2005–, quan el 1920, en una zona fronterera poblada per russos, polonesos, lituans, bielorussos i ucraïnesos, va preguntar a un camperol bielorús qui era i com es considerava. La resposta va ser descoratjadora (a ulls d’un ciutadà d’un estat nació): «Sóc un catòlic d’aquestes parts». Com reflectir aquesta realitat en un mapa? Com traduir la resposta a una estadística oficial? Podem solidaritzar-nos amb el funcionari en la seua desesperació! La mateixa que mostrava un tècnic nord-americà quan, treballant a la Caríntia, als Alps austríacs, es lamentava de trobar sovint persones que «no volen entrar a formar part de la nació dels seus germans de sang o que són completament indiferents a qualsevol tipus de qüestió nacional». La insensibilitat d’aquests éssers humans envers la cartografia etnicolingüística (en realitat, envers qualsevol tipus de cartografia) és, reconeguem-ho, senzillament desesperant. «Soy un cuerpo tendido entre confines», escrivia el poeta valencià Juan Gil-Albert. Tenia molta raó: de vegades tenim la impressió que l’ésser humà és un cos amenaçat per confins.

El drama de l’ésser humà que viu al territori i que rep, com un càstig, les decisions preses a centenars –o milers– de quilòmetres de sa casa em porta a la memòria un nou fragment del relat de la historiadora Margaret MacMillan: quan un expert nord-americà de visita a Lviv, a l’antiga ratlla russo-polonesa i avui a Ucraïna, va preguntar on era la frontera, un dels habitants del lloc li va contestar: «Veu vostè aquells forats? Ací els diguem els punts de[l president dels Estats Units] Wilson. Han estat fets amb metralladores. Els cràters, en canvi, són obra de les bombes de mà. Ara estem capbussats en l’autodeterminació, i Déu sap com i quan acabarà tot».

Però el llibre de Rafael Company s’endinsa, a més, en dos temes subjugadors que, en bona lògica, constitueixen centres d’atenció vitals i professionals de l’autor. El primer d’ells és l’anàlisi dels processos que, subtilment, acompanyen els esforços de construcció d’un estat nacional, materialitzat en la situació italiana. I el segon no és altre que l’estudi de la mirada exterior sobre gran part de la façana mediterrània de la península Ibèrica, sobre les terres de valencians, catalans i balears (i, de regal, sobre Occitània). En realitat són, d’alguna manera, dos processos lligats: la visió exterior de la realitat que ens envolta és –en gran manera– filla de la visió interior, de com ens veiem a nosaltres mateixos; però, no en poques ocasions, algú des de fora mostra particular interès a esbiaixar –sense complexos– les dades. Posem l’Alguer, ciutat de l’illa de Sardenya, en l’estat italià: la parla catalana que, mal que bé, hi perdura, fruit de la conquesta de la corona d’Aragó al segle XIV, com s’ha vist? Una riquesa o una amenaça per a la confirmació nacional italiana? Si és percebuda com una riquesa, o com un factor no perillós, aleshores la cartografia itàlica reflectirà la catalanitat dels algueresos. Si és percebuda com una amenaça, aleshores aquella identitat serà bandejada del mapa. Deixe al lector que trobe la resposta llegint les planes del llibre dedicades a aquest fet.

Itàlia, a diferència d’Espanya (i això ho mostra molt bé Company en comparar la producció de la cartografia etnicolingüística italiana amb les altres europees, on –és simptomàtic– quasi no hi ha cap notícia de l’espanyola llevat d’una nota final), va entendre que si volia ser una nació respectada a Europa (i respectada dins d’ella), necessitava un gran atles. Un atles a l’altura dels millors productes europeus (val a dir, mundials). I Itàlia s’hi va posar. I ho va aconseguir. L’autor d’aquest llibre mostra tota la seua italianofília en les planes dedicades a l’atles del 1927 del Touring Club. La sensibilitat de Company s’endinsa no sols en les vicissituds de la construcció i el contingut del producte, sinó en tots aquells detalls que l’envolten i que envolten la societat que el va construir. Res d’això, cal dir, va passar a Espanya. Quan un pensa a comparar potències, més enllà de confrontar el PIB o les dades macroeconòmiques, cal analitzar aquests matisos, els processos que acompanyen la construcció i la modernització subsegüent d’una societat... I indubtablement, posseir un bon atles era condició (quasi) tan preada com disposar d’una armada, d’una bandera o d’un himne. La diferència entre Espanya i Itàlia és ben evident: la història ha estat la ciència privilegiada a les terres hispàniques, mentre que la geografia (en totes les seues dimensions) preval a la península italiana. Geografia derivada, potser, de la seua divisió interna en estats, ciutats, principats, ducats, regnes, marquesats, etc., que complicaven fins a l’extrem el mapa del país. Geografia derivada, potser, del seus somnis (o malsons) imperials. Si dels Balcans es diu que és una terra amb massa història per a ser digerida, d’Itàlia es podria dir una cosa semblant sobre el seu horitzó geogràfic: de Marco Polo, el viatger enamorat de l’Orient, al jesuïta i cartògraf de la Xina, Matteo Ricci, Itàlia s’ha quedat petita a molts italians; massa geografia (si més no d’una determinada escala!).

L’altre gran tema del text de Rafael Company és una inèdita anàlisi sobre el «nosaltres». Seria agosarat dir que sabem el que som... I encara més, i ací rau la gran aportació del llibre, saber què som per als altres, com ens veuen des de fora. Company repassa un bon grapat de mapes on hi ha de tot: els valencians som catalans, espanyols, occitans, francesos... I, només dues vegades, només en dos dels trenta mapes reproduïts, els valencians som assenyalats amb el nostre gentilici privatiu, és a dir, som considerats –a més d’altres coses– valencians. En el nostre cas, aquesta és una interpretació que crec susceptible de ser compartida, la indeterminació exterior s’ajustava com un guant a la indeterminació interior sobre el que érem i el que pensàvem que érem –sobre el que som i el que pensem que som. Una darrera reflexió em ve al cap en observar el mapa etnicolingüístic del TCI del 1927: què és Espanya? Sense dubte, un espai plurilingüe i pluricultural i fins i tot (i en aparent paradoxa) una nació plurinacional a ulls d’aquells cartògrafs italians (radicats a Milà, per a ser exactes).

Què és Espanya? Altres cartògrafs, al mig de la Primera Guerra Mundial i des de l’Istituto Cartografico De Agostini, de Novara, n’havien donat ja el seu diagnòstic: baschi, portoghesi (pels habitants de Galícia), spagnuoli (pels castellans, els andalusos, etc.) i catalani, adobat tot això amb un escrit que, en part, llimava les asprors d’aquella cartografia tan susceptible de ser interpretada com a separatista. Fa uns anys, a les darreries del segle xx, podria haver-se pensat que el text en qüestió l’havien acabat d’escriure analistes itàlics; ara no: ara, a la vista de l’actual in crescendo sobiranista i independentista a Catalunya, atesa a més la sempiterna resposta –«no»– de l’espanyolisme petri i patri, i vistes les poques perspectives de negociació entre les parts, semblaria una redacció obsoleta: «Oggi i disensi nazionali fra i Catalani e i Castigliani sono attenuati ma non scomparsi. Attivi, operosi, intelligenti, i Catalani sono a capo di quel movimento politico e sociale che dovrebbe ricordurre la Spagna delle grandi nazioni».

La bona veritat és que per a l’Espanya del futur immediat, i per raons que no cal detallar ara, no em fa el pes la revifalla wilsoniana, és a dir, l’adaptació a les latituds ibèriques d’aquelles proclames dels catorze punts del president nord-americà que van permetre, en el període d’entreguerres, l’eclosió d’estats nació. Preferisc, en efecte, explorar en favor d’alternatives polítiques altres que l’aspiració de reproduir, a una altra escala, el model genèric que hem conegut (i patit) molt abans i prou després del 1919. Digueu-me, si voleu, que patesc d’obsessions romànticament austrohongaresistes o racionalment helvetistes. Això del romanticisme no ho puc evitar: no debades un dels meus autors favorits és Joseph Roth (Brody, 1894-París, 1939), ell sí, austrohongarès comme il faut que, tanmateix, no era tan inconscient i ignorant per a no adonar-se que la idea que defensava fou més una il·lusió que no un programa de govern benefactor. Per això va escriure dolgut envers la pròpia experiència (traduïm de Los judíos errantes, 1937):

La idea nacional és occidental. Són els savis d’Europa occidental els qui han inventat el concepte nació i l’han intentat explicar. La vella monarquia austrohongaresa subministrava una prova aparentment pràctica de la teoria de les nacionalitats, és a dir, podria haver subministrat la prova del fet contrari de susdita teoria si aquella monarquia haguera estat ben regida. La incapacitat dels seus governs subministrà la prova pràctica d’una teoria que, així doncs, es va veure endurida en virtut d’una errada i que es va imposar gràcies a aquestes errades.

Roth fou testimoni de la reproducció, dins el parlament austríac, de les baralles «nacionals» i escriu al mateix llibre: «El Parlament austríac era un succedani dels camps de batalla nacionals. Si als txecs se’ls prometia una nova escola, els alemanys de Bohèmia se sentien agreujats. I si als polonesos de la Galítzia oriental se’ls donava un governador de llengua polonesa, amb això s’havia ofès els rutenis. Cada nació austríaca reclamava la “terra” que li pertanyia...». Roth, incapaç d’eixir de l’atzucac, es va suïcidar a la capital francesa (supose que mogut per altres motius) a poques setmanes de començar la Segona Guerra Mundial.

Deixe les confessions íntimes i torne a l’autor d’aquest llibre que prologue; ho faig per tal de dir que l’admiració de Company per Itàlia, i en concret pel TCI, és merescuda. En els clarobscurs d’una època difícil, seria massa dir que el TCI fou sempre un baluard de llibertats. No ho va poder ser, de fet: la trajectòria del mapa etnicolingüístic de tot Europa del TCI és traducció dels daltabaixos de la història italiana. Però en el fons, algunes actituds (més enllà del rigor tècnic dels artífexs), com la que l’entitat va mostrar envers les lleis racials del 1938 –glosada per Company, seguint el professor Boria, amb un indissimulable toc d’admiració– en negar-se a retirar el carnet als socis jueus, només estan a l’alçada de la també poc dissimulada admiració que Hanna Arendt va mostrar cap a Itàlia en comentar aquella legislació estatal: les disposicions racials (racistes) havien estat dissenyades de tal manera que, a les tradicionals exempcions (jueus condecorats, excombatents), se sumava la de salvaguardar els jueus que hagueren estat membres del partit feixista, i els seus pares i avis, mullers, fills i néts. Arendt assenyala que, sense conèixer ben bé les estadístiques, és molt probable que gairebé tots els jueus italians restaren exempts, atenent al fet que pertànyer al partit feixista a Itàlia era requisit imprescindible per a optar a qualsevol càrrec públic. Conxorxa antiracista al si de l’estat i de la societat italiana? Verdi contra Wagner? O, potser, manifestacions d’una actitud mediterrània i intuïtiva d’enfrontar la duresa germànica i de reconduir –durant uns anys, fins a l’acceleració persecutòria de la República Social Italiana– les mateixes fòbies antisemites que s’havien fet molt presents al país.

No voldria acabar aquest pròleg sense afegir alguna consideració a la pregunta que Rafael Company fa en diverses ocasions. Per què han desaparegut els mapes etnicolingüístics dels atles europeus? Per què, de ser un producte ben present, han passat no ja a ocupar un modest lloc de la producció cartogràfica europea sinó a desaparèixer quasi per complet? Per què, fins i tot, ja no es mostren, llevat d’honroses excepcions, a les nostres aules de geografia? Sense menystenir les intuïcions de Company, ben encertades, caldria considerar a més la progressiva «neteja» ètnica que Europa ha conegut des dels anys vint del segle passat. Neteja (val a dir homogeneïtzació) de vegades esdevinguda sense violència física, altres fins i tot molt sangonosa, però que ha anat reduint la població considerada minoria nacional al si de molts estats europeus i que n’ha disminuït la importància. En començar el segle xx, la realitat ètnica era considerada una «prioritat» nacional: abans i després del 1914, no sols desenes de milions d’europeus eren considerats minories als seus territoris, sinó que el tema era afer d’alta diplomàcia. Al París de dopoguerra, el ministre d’Afers Exteriors britànic, Arthur James Balfour, demanava amb desesperació dades i xifres sobre la barreja ètnica del Banat (actualment dividit entre Hongria, Sèrbia i Romania), mentre la delegació hongaresa, encapçalada pel comte Albert Apponyi, explicava la seua posició davant el primer ministre Lloyd George amb un gran mapa etnogràfic. A aquelles mateixes negociacions de pau i de reordenació territorial posteriors a la Gran Guerra, el primer ministre grec Eleftherios Venizelos no s’estigué de dir que, davant l’oferta americana als búlgars de retenir un port a la Mediterrània amb l’argument que altrament Bulgària patiria econòmicament, «el principi de nacionalitat havia de tenir precedència sobre les consideracions de caràcter econòmic», per acabar de manera displicent: «Bulgària disposa d’excel·lents ports al Mar Negre». Clar que, de vegades, l’ètnia no era una arma tan poderosa; conta l’esmentada Margaret MacMillan que quan –al París del 1919– es va discutir sobre Kosovo, tot i que la major part de la població era albanesa, el territori representava quelcom més per a Sèrbia que una regió: era el territori on el 1389 havien estat derrotats pels otomans i sotmesos, doncs, a un imperi musulmà. Durant la Segona Guerra Mundial Kosovo va ser envaït per les tropes albaneses amb el suport alemany i italià, per a ser novament reclamat i absorbit per Tito dins la nova Iugoslàvia... i tots sabem com va acabar aquest afer als darrers anys del segle XX.

En efecte, algunes ferides del Tractat de Versalles i dels altres acords de la Conferència parisenca del 1919 han restat obertes durant massa anys. El fet és que, reformulant les paraules de Venizelos, avui les «consideracions de caràcter econòmic tenen precedència sobre el principi de nacionalitat»: Europa es construirà sobre xarxes, sobre ponts interregionals i transnacionals, compartint recursos econòmics i potencialitats productives. El paradigma ha canviat. I amb ell, el centre d’interès dels mapes. Tot i aquesta consideració, i com l’energia, que ni es crea ni es destrueix, sols es transforma, l’espenta etnicolingüística, cultural podríem dir, s’ha transformat al continent. Europa occidental reviu (o viu, per primera vegada des de fa segles) mapes (i moviments) que destaquen la pluralitat de la seua conformació i llancen un repte a l’estructuració d’alguns dels seus estats nació: Catalunya, Escòcia i Flandes (de vegades amb un ús poderós de la diferència lingüística, que no ètnica) afirmen la seua voluntat de protagonisme geopolític. A l’Europa oriental, el mapa ètnic sembla adormit darrere els estralls de la crisis econòmica, la mala consciència per un passat violent i la vigilància del Tribunal de l’Haia. Tot i això, Rússia no s’ha estat d’aprofitar el 1.025è aniversari de la cristianització del país per a reforçar els vincles amb Ucraïna i Bielorússia i per a parlar de la (re)constitució d’un «espai espiritual comú, d’un espai moral».

Unes consideracions preocupants a la llum de com s’ha entès tradicionalment el paper de qui, pel motiu que siga, no comparteix l’espai «espiritual» i «moral» de les societats majoritàries...

I com sempre, el futur és el passat. Nihil novum sub sole. La primavera del 2013, Google Maps va anunciar la imminent eixida d’una nova versió del seu servei cartogràfic. La novetat rau en el fet que els mapes seran generats de manera dinàmica i sobretot altament personalitzada. Sols veurem allò que volem veure o, millor dit, allò que Google Maps vol que vegem o, en el millor dels casos, pensa que nosaltres estem interessats a veure. L’empresa va fer una declaració de principis esborronadora: «En el passat, un mapa era sols un mapa. El plànol de Nova York era el mateix si buscàvem l’Empire State Building o un cafè en un carrer. ¿I si aquest mapa esdevinguera en canvi un plànol fet a propòsit per a nosaltres, capaç d’adaptar-se a la recerca d’allò que volem seguir i aquell precís moment?». Si Google Maps es refereix a un mapa que mostra allò que volem veure, que fa desaparèixer allò que fa nosa, que ens dirigeix a l’objectiu que ens (o els) mou, que elimina el que (segons l’empresa) no és rellevant, que organitza la informació sobre principis utilitaristes (per a nosaltres i sobretot per a ells), Google Maps no ha inventat res de nou. Només cal que repasse els mapes que Rafael Company ha treballat amb la minuciositat d’un artesà aplicat a les seues filigranes.

Però el problema no rau en el mapa. És així. No hi ha res a objectar: rau en la persona que pensa que el mapa és la realitat. Per això la importància d’aquest magnífic llibre que fullegeu; i per això, també, Google Maps hauria de reflexionar sobre la seua nova versió: Evgeny Morozov al suplement La Lettura del periòdic Corriere della Sera (28 de maig del 2013) advertia contra les pretensions de l’empresa de pensar per nosaltres. Teclegeu «pizza», deia, i Google Maps ens mostrarà un mapa amb els restaurants que, segons Google Maps, ens haurien d’agradar atenent a les característiques de les nostres cerques històriques i de les dades personals emmagatzemades. Al temps n’esborrarà d’altres, els invisibilitzarà –fantàstica l’equivalència temàtica d’allò que l’escriptor polonès Andrzej Stasiuk denomina els països «inevidents». Sense espai per a la improvisació, la descoberta o el caos creatiu, sense espai per al desordre, la novetat imprevista, la complicitat amb un altre, la discussió, la cooperació. Quan Daniel Graf, director de Google Maps, diu: «If you look at a map and if I look at a map, should it always be the same for you and me? I’m not sure about that because I go to different places than you do». En altres paraules, mapes que en realitat no mostren la mateixa ciutat, sinó una ciutat particular fins a l’extrema radicalitat, la individual. Se’ns dibuixa d’aquesta manera una dimensió cartogràfica única i intransferible en la que resulta impossible compartir res. Perquè res ens és comú en el mapa (esfera de les dades), perquè no hi reconeixem res junts (esfera dels actes) i perquè no ens reconeixem junts en el mapa (esfera de la comunitat). Esferes independents, boles de billar en trajectòria de col·lisió...

Google Maps 2013 o Europa 1914?

JOSEP VICENT BOIRA

10 de setembre del 2013