Читать книгу Records de la meva inexistència - Rebecca Solnit, Rebecca Solnit - Страница 11

Una altra anècdota de miralls: quan tenia gairebé onze anys, hi havia una sabateria on la mare em comprava les botes altes que em delia per posar-me quan intentava no ser una cosa menyspreada —una nena— i intentava tenir una aparença ben diferent: forta, preparada per a l’acció. Si recordo la botiga, però, és per un altre motiu. Si em posava davant els miralls col·locats als dos costats de l’espai central, podia veure la imatge de la imatge de la imatge de la imatge de mi mateixa, o de l’escambell o del que fos, cada imatge més esvaïda, més vaga, més llunyana, reflectint-se cap endins, més enllà, aparentment sense fi, com si hi hagués un oceà al fons del mirall i jo veiés cada vegada més lluny en les profunditats de les aigües. Llavors jo no mirava el meu jo, sinó el que hi havia més enllà.

Més enllà de cada començament hi ha un altre començament, i un altre, i un altre, però el meu primer trajecte amb l’autobús Fulton 5 podria ser el punt de sortida. És la línia que divideix la ciutat en dues parts; va des del centre, a la badia de San Francisco, cap a l’oest fins a l’oceà Pacífic, passant per Fulton Street. Els fets principals d’aquest relat s’esdevenen a la meitat d’aquesta ruta, a la meitat de la ciutat, però per un moment asseguem-nos a l’autobús que puja pel turó, passa per davant de l’església jesuïta —les seves torres reflecteixen la llum del matí—, voreja el parc immens situat al sud del carrer i enfila avinguda rere avinguda de cases, cada vegada construïdes més espaiades sobre terra, que en realitat és sorra, fins a arribar al tram arenós arran del Pacífic, l’oceà que cobreix una tercera part del planeta.

A vegades, tot el mar sembla un mirall d’argent martellejat, tan turbulent que n’ha quedat disminuïda la capacitat reflectora; la badia, en canvi, té el cel reflectit a la superfície de les seves aigües. Els dies més bonics, no tenim paraules per descriure els colors de la badia de San Francisco i del cel al damunt. A vegades, l’aigua reflecteix un cel que és alhora gris i daurat, i l’aigua és blava, és verda, és argentada, és un mirall del gris i el daurat, agafa la calidesa i la fredor dels colors amb les onades, és tots els colors i, alhora, cap d’ells, és tan subtil que el llenguatge que tenim fa curt a l’hora de descriure-la. A vegades, un ocell es capbussa al mirall de l’aigua, desapareix dins el seu propi reflex, i la superfície reflectora impossibilita veure el que hi ha a sota.

A vegades, al naixement i a la mort del dia, el cel opalí és d’un color per al qual no tenim mots, el daurat es torna gradualment blau sense la intervenció del verd, que es troba a mig camí entre aquests colors; els colors càlids pujats que no són l’albercoc, ni el daurat ni el carmesí, la llum els transforma cada segon, i el cel exhibeix més tons de blau dels que som capaços de comptar: el blau va perdent intensitat des d’on hi ha el sol fins al costat contrari del cel, on apareixen altres colors. Si apartem la vista un instant, ens perdem un to, per al qual no hi haurà mai cap mot, que es transforma en un altre to i en un altre. Els noms dels colors a vegades són gàbies que contenen el que no hi hauria d’anar, i això també passa sovint amb el llenguatge, amb paraules com ara dona, home, nen, adult, segur, fort, lliure, veritable, negre, blanc, ric, pobre. Necessitem els mots, però quan els utilitzem hem de ser conscients que són contenidors que contínuament vessen i es trenquen. Sempre hi ha alguna cosa més enllà.