Читать книгу Records de la meva inexistència - Rebecca Solnit, Rebecca Solnit - Страница 12

A vegades, quan es fa un regal, ni el qui el dona ni el qui el rep no en saben les autèntiques dimensions; al principi sembla una cosa i al final n’és una altra. Com els començaments, els finals tenen tot un seguit de replecs, capes damunt capes, conseqüències que originen més conseqüències. Un diumenge d’hivern, quan era jove, ignorant, pobra i gairebé no tenia amics, vaig anar a mirar un pis per llogar. Havia trobat l’adreça als anuncis del diari, quatre ratlles d’informació a la graella grisa atapeïda de lletres. La majoria de les ofertes descrivien pisos que no estaven al meu abast. La gent se’n reia de mi quan els deia que buscava un pis per dos-cents dòlars al mes, fins i tot llavors un preu baixíssim, però, en el tercer any de la meva independència econòmica, no em podia permetre pagar més perquè encara estudiava (em faltava l’últim semestre de la meva educació universitària).

A l’època en què buscava pis, vivia en una habitació esquifida amb una finestra que donava a un celobert; malgrat això, era una cambra de luxe perquè disposava de quarto de bany, mentre que les altres habitacions d’aquell hotel apartament compartien un quarto de bany al final del passadís. Tot l’edifici compartia una sola cuina, mal il·luminada, on et robaven el menjar de la nevera o el trobaves ple d’escarabats o totes dues coses. Els altres hostes, pel que semblava, s’allotjaven allà perquè la seva vida havia anat per mal camí. Jo tenia dinou anys i la meva vida encara no havia agafat cap camí; em trobava a la fase inicial del procés de saber què volia ser i com arribar-hi, la recerca habitual en aquella edat. (Havia acabat l’institut als quinze anys, em vaig matricular a una universitat comunitària als setze i al cap d’un any em vaig canviar a una universitat de quatre cursos; als dinou anys feia el darrer curs a la San Francisco State University, la universitat de la classe treballadora, al sud-est de la ciutat, un indret fuetejat pel vent.)

Vaig agafar l’autobús Fulton 5 prop de l’ajuntament. Vam passar per davant d’habitatges socials, d’una església de Fillmore Street on un grup de negres amb cara seriosa i vestits amb terns s’aplegaven a l’exterior per a un funeral, per davant de velles cases de fusta decorades profusament i botigues de begudes alcohòliques; després vam pujar per Lyon Street, on vaig baixar. L’autobús va continuar fins al Pacífic. Vaig trobar la casa, un edifici amb una porta d’entrada enfonsada a la façana que, com molts edificis del barri, tenia un reixat de ferro forjat per reforçar la seguretat. La catifa de l’interior estava lligada a la ranura de la bústia amb una cadena rovellada i un pany. Vaig pitjar el timbre del conserge i, després que em deixés entrar, vaig pujar un ram d’escala i el vaig trobar a la porta del seu pis, a la primera planta. Em va enviar tot seguit a la segona planta, a veure el pis, situat damunt el seu.

La bellesa del lloc em va deixar bocabadada. Era un pis d’una sola habitació, a la cantonada, amb dues finestres mirador —l’una donava al sud i l’altra a l’est— per on entrava un devessall de llum. El terra de roure i daurat, sostre alt en forma de volta, parets de plafons rectangulars blancs amb motllures. Portes de plafons de vidre amb poms de cristall. Una cuina separada amb una altra finestra orientada a l’est que resplendiria amb la claror del matí quan el sol s’enlairés per damunt de la casa situada a l’altra banda del carrer. Era un pis lluminós, semblava d’un altre món, l’escenari d’un conte de fades. Era immens i preciós comparat amb els pisos d’una sola habitació on havia viscut gairebé sempre després d’anar-me’n de la casa dels pares als disset anys. M’hi vaig passejar una estona i en acabat vaig anar al pis de sota a dir al conserge que el volia llogar.

—Si el voleu, l’hauríeu de tenir —va respondre amb amabilitat.

Em delia per tenir-lo. Era més bonic que tot el que havia somiat que podria tenir, viure-hi em semblava un autèntic somni.

El conserge era un negre imponent, seixanta anys, alt, fornit, sens dubte molt guapo temps enrere; encara tenia un físic impressionant, amb una veu potent i greu. Si aquell dia anava guarnit com la majoria de les vegades que el vaig veure, devia dur una granota. Em va fer entrar a la seva sala d’estar. Aquell diumenge a la tarda un equip de futbol americà local jugava la Super Bowl i, quan anotaven un touchdown, de totes les cases del barri sortien xiscles; ell, en canvi, al seu televisor hi mirava homes negres que tocaven blues; el gran aparell estava col·locat sobre una taula per a ell tot sol, prop de la taula de pòquer de sis costats entapissada amb feltre verd. La llum exterior entrava filtrada per persianes velles de lamel·les amples. Quan em va allargar la sol·licitud de lloguer, em va fer un salt el cor. Li vaig dir que ja m’havia rebutjat la mateixa agència immobiliària que tenia el nom escrit a dalt de tot del formulari. Mentre jo el mirava, un dels empleats havia llençat despectivament la meva sol·licitud a la paperera al costat de la seva taula: jo no guanyava prou diners per satisfer les seves exigències mínimes.

El conserge em va dir que, si jo trobava una dona gran i respectable que em signés la sol·licitud, ell no esbombaria l’engany. Vaig acceptar l’oferta i vaig preguntar a la meva mare, que sovint s’havia negat a arriscar-se per mi, si volia signar. Aquesta vegada va dir que sí, va omplir el formulari i el va presentar. La immobiliària no va trobar sospitós que una dona blanca, propietària d’una casa, que vivia a l’altra banda del pont Golden Gate volgués el pis. Em sembla que ella es va empescar que així estaria més a prop de la feina perquè duia la comptabilitat d’una agència artística. Li devien llogar el pis automàticament, ja que era la persona més ben situada econòmicament que havia demanat un pis petit en un barri negre.

Durant vuit anys, cada mes vaig pagar el lloguer per gir postal signant amb el seu nom. El contracte indicava que la persona que signava havia de ser la mateixa que hi vivia. Així doncs, oficialment jo no existia a casa meva, que oficialment no era meva. Si bé vaig acabar vivint-hi una pila d’anys, durant molt de temps vaig tenir la impressió que em podien fer fora en qualsevol moment i que m’havia de fer com més invisible millor. Això em va reforçar la tendència a dissimular, el costum, adquirit de petita, de procurar passar inadvertida. En un moment determinat, l’agència immobiliària va descobrir que la persona que vivia al pis no era la mateixa que havia signat el contracte de lloguer i va demanar explicacions al conserge. Ell va assegurar que jo era una persona tranquil·la i responsable, i no va passar res més. Però encara em sentia insegura.

El nom del conserge era James V. Young, però jo sempre li deia senyor Young. Un dia va esmentar el fet que, en disset anys, jo era la primera persona blanca que vivia a l’edifici. Els altres llogaters eren gairebé tots parelles de gent gran, si bé una mare soltera i la seva simpàtica filla vivien en un altre dels pisos d’una sola habitació. L’edifici consistia en dues plantes damunt uns baixos de garatges; cada planta tenia set pisos i s’hi accedia per l’escala. Encara no havia copsat el que significava traslladar-me a un barri negre; al llarg dels anys el barri em va ensenyar moltes coses. M’hi vaig estar tant de temps que, quan me’n vaig anar, vaig deixar un indret habitat per classe mitjana blanca; no s’havien fet canvis als edificis, tret de pintar-los, però tota la resta s’havia transformat i algunes coses essencials s’havien perdut.

Jo també havia canviat. La persona que se’n va anar d’allà al segle XXI no era pas la persona que hi havia arribat anys abans. Hi ha, evidentment, un fil de continuïtat. La nena és la mare de la dona, però van passar tantes coses, van canviar tantes coses, que veig aquella dona jove esprimatxada i neguitosa com algú que vaig conèixer íntimament i que m’hauria agradat ajudar més, algú per qui sento la mateixa simpatia que per les dones de la seva edat que ara conec; aquella noia de temps enrere no era ben bé jo, no era pas com jo en molts aspectes decisius, però, comptat i debatut, era jo, una inadaptada ingènua, una somiatruites, una caminant incansable.