Читать книгу Records de la meva inexistència - Rebecca Solnit, Rebecca Solnit - Страница 13

El mot «adult» implica que totes les persones que han arribat a la majoria d’edat legal formen una categoria coherent, però som viatgers que canvien i que, mentre avancen, travessen un paisatge que canvia. El camí és accidentat i sinuós. La infantesa s’esvaeix gradualment en alguns aspectes, en d’altres no acaba mai; l’edat adulta arriba de mica en mica i a batzegades, si és que arriba; i cada persona segueix el seu calendari o, més ben dit, no n’hi ha cap per a les nombroses transicions. Quan abandones casa teva, si és que n’has tingut cap, quan t’independitzes, durant una gran part de la teva vida has estat un nen, encara que no s’hagi definit clarament què significa ser un nen.

Algunes persones tenen algú que les cuida i finança i a vegades les confina durant tota la vida, algunes persones s’allunyen de mica en mica, d’altres tallem bruscament i ens guanyem la vida pel nostre compte, també n’hi ha que ho han fet sempre. Ara bé, un cop independitzats, som immigrants acabats d’arribar al país dels adults, on la gent té uns costums estranys: estem aprenent a fer encaixar totes les peces de la nostra vida, intentem saber com serà la nostra vida, qui en formarà part i què farem amb l’autodeterminació.

Durant la joventut, ens desplacem per un llarg camí que es bifurca sense parar; la vida és plena de decisions amb conseqüències profundes i impredictibles, ben poques vegades tenim l’avinentesa de tornar enrere i triar l’altre camí. Construïm la nostra vida, la nostra personalitat; és una tasca d’allò més creativa, en què és possible fracassar —una mica, molt, d’una manera lamentable, irremeiablement—. La joventut és una edat d’alt risc. Si fa no fa quan em vaig instal·lar a l’edifici del senyor Young, els integrants d’una secta em van abordar mentre em passejava per un centre comercial prop de l’ajuntament. Als primers anys vuitanta, les sectes, que havien fet tant de mal durant els anys setanta, encara no havien desaparegut del tot. Semblaven la conseqüència d’haver llançat, al mig de les llibertats anàrquiques de l’època, unes persones educades per obeir l’autoritat. Eren una opció aparentment radical de tornar al conservadorisme de l’obediència cega i les jerarquies inflexibles; així van esdevenir un escletxa fonda entre dues maneres de ser, i molta gent hi va caure.

A vegades els ocells, quan veuen la porta oberta, tornen a la gàbia, a vegades les persones lliures de decidir decideixen abandonar la seva autodeterminació. Per un curt moment, al centre comercial vaig copsar clarament, visceralment i tot, el que oferien i per què era atractiu per a la gent de la meva edat: la possibilitat de renunciar al pes de la responsabilitat que comporta l’edat adulta, de no haver de prendre decisions cada dia i assumir-ne les conseqüències, la possibilitat de tornar a una situació semblant a la infància i assolir una aparença de certesa, no pas conquerida amb esforç, sinó regalada. Em vaig adonar que el lliure arbitri quedava enterrat en aquest acte de rendició, però jo, per damunt de tot, apreciava la independència, la intimitat, el lliure arbitri, la solitud, fins i tot la més extrema, com la meva, i no hi havia cap possibilitat que renunciés a tot això.

He conegut persones que han crescut en famílies felices i que, quan arriben a l’edat adulta, no els cal esforçar-se gaire: continuen fent el que els han ensenyat; són com aglans que no cauen lluny de l’arbre; es trobaven en un camí que no es bifurcava o bé no tenien cap itinerari al davant perquè havien arribat abans de sortir. Quan era jove, els envejava la comoditat de les certeses. Ara que soc gran, penso el contrari de les vides que s’escolen sense capacitat inventiva ni recerques de cap mena. Espavilar-me tota sola era una forma d’autèntica llibertat, i, a més, podia respirar tranquil·la perquè no havia de retre comptes a ningú.

Ara conec joves que tenen les idees clares sobre les seves necessitats i la seva evolució personal, les seves emocions i els sentiments dels altres, i són unes idees avançades, cosa que em deixa meravellada. Jo voltava pel país de la vida interior com una forastera acabada d’arribar, i els meus intents per orientar-me i trobar un llenguatge per descriure el que hi passava eren lents, barroers i dolorosos. Si vaig tenir sort, va ser la sort de ser capaç de continuar evolucionant, de canviar imperceptiblement de mica en mica, a vegades expressament, altres vegades amb increments i impulsos que jo no percebia. La sort de ser una aglà que continuava rodolant. En aquell piset vaig trobar el niu ideal per a les meves metamorfosis, un cau on podia estar mentre canviava i aconseguia un lloc al món situat més enllà. Vaig adquirir habilitats, coneixements i, amb el temps, un cercle d’amics i el sentiment de pertinença. O, més ben dit, vaig descobrir que els marges podien ser el lloc més ric, el punt de sortida entre àmbits on podies entrar i sortir.

No es tracta tan sols que tot just acabat de sortir de l’adolescència, amb dinou o vint anys, arribes a l’edat adulta, categoria on s’inclou tothom qui no és una criatura, sinó que hi ha una altra dificultat: és un estat de canvis constants; és com si no ens adonéssim que les llargues ombres a trenc d’alba i la rosada del matí són diferents de la llum clara i directa del migdia, encara que de tot això en diguem dia. Si tens sort, canvies, amb el temps reforces la personalitat i la determinació; en el millor dels casos, comences a orientar-te i a tenir les idees clares, i unes qualitats que deuen ser la maduresa i la calma van desplaçant la ingenuïtat i la fúria. Ara que em vaig fent gran, fins i tot la gent que està en la vintena em semblen criatures, no pas per la ignorància, sinó per una mena de novetat: descobreixen moltes coses per primera vegada, tenen el tros més llarg de la vida al davant i, sobretot, estan enfeinats amb l’heroica tasca de l’evolució personal.

Ara a vegades envejo els qui es troben a l’inici del llarg camí de la seva vida, que encara han de prendre moltes decisions i que els espera un camí que es bifurca sense parar. Quan m’imagino la seva trajectòria, veig un camí de debò, amb ombres i arbres, que es ramifica una vegada i una altra, i noto que és ple de la por i l’emoció de prendre decisions, de començar el viatge sense saber ben bé on acabarà.

No em penedeixo pas dels camins que vaig agafar, però sí que sento una mica de nostàlgia per l’època en què la major part del camí s’estenia al meu davant, per la fase en què podia esdevenir moltes coses —la gran promesa de la joventut—; ara ja he pres una infinitat de decisions, l’una rere l’altra, he arribat al final d’un camí i n’he descartat molts d’altres. «Possibilitat» significa que pots ser moltes coses que encara no ets, i això és embriagador i, a vegades, espaordidor. La majoria de les bifurcacions on vaig haver de triar les vaig trobar quan vivia en aquell cau lluminós que vaig poder llogar gràcies al senyor Young.