Читать книгу Soc llegenda - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 10

Mig tremolant, va fer girar la clau al contacte. Les mans van aferrar-se, tenses, al volant, mentre girava en rodó per enfilar cap a Gardena.

Si n’havia estat, de ximple! Almenys havia trigat una hora en arribar al cementiri. S’hi devia haver passat hores, a la cripta. Després, anar a buscar aquella dona. El supermercat, la llauna de suc de tomata, tornar a recollir la dona. Quina hora podia ser? Ximple! Una gelor li va recórrer les venes només d’imaginar-se’ls esperant-lo davant de casa seva. I a sobre, havia deixat la porta del garatge oberta! La gasolina, les eines... el grup electrogen!

Amb un crit sufocat, va pitjar fort l’accelerador i el jeep va botar endavant; l’agulla del comptaquilòmetres es va enlairar, va arribar a noranta, va pujar a cent i després a cent-vint. I si l’estaven esperant? Com entraria a casa seva?

Va fer un esforç per tranquil·litzar-se. Ara sí que no es podia esfondrar; havia de mantenir el cap clar. Havia d’entrar. «Cap problema, entraràs!», va assegurar-se a si mateix. Però no veia pas com.

Es va passar la mà pels cabells, tot nerviós. «Fantàstic, fantàstic!», s’anava dient. «T’encares amb tots els problemes del món per preservar la teva existència i llavors un dia vas i no tornes a l’hora. Ja n’hi ha prou!», li va ordenar el seu cervell. Però es mereixia la mort, per no haver donat corda al rellotge la nit anterior. «No cal que t’ho plantegis. Ja se n’encarregaran ells». Tot d’un plegat, es va adonar que estava mig marejat de gana. Aquella mica de carn en conserva i el suc de tomata gairebé no li havien servit de res.

Els carrers silenciosos desfilaven al seu davant mentre ell clavava una mirada aquí i allà per veure si en veia aparèixer algun al pas de la porta. Tenia la impressió que s’anava fent fosc per moments, és clar que podia ser efecte de la seva imaginació. No podia ser tan tard, no podia ser.

Acabava de passar, com un llamp, la cantonada de l’avinguda Western amb el bulevard Compton quan va veure un home que sortia corrents d’una casa i l’escridassava. El cor se li va encongir. El crit va quedar flotant rere el jeep.

No podia agafar més velocitat i el van començar a torturar les imatges d’una roda punxada, del jeep derrapant i estavellant-se contra una casa. Els llavis li tremolaven, amb gran esforç va aconseguir cloure’ls. Les mans li perdien el tacte del volant.

Va haver de reduir la velocitat a la cantonada de Cimarron. De reüll, va veure un altre home que sortia d’una casa i arrencava a córrer darrere seu.

Després del viratge i del xerricar de rodes, se li va tallar la respiració.

Tots eren davant de casa seva, esperant-lo.

Va deixar anar un gemec de pànic. No volia morir. Potser hi havia pensat, fins i tot ho podia haver desitjat. Però no volia morir. No pas d’aquella manera!

Va veure com tots giraven aquelles cares blanques en sentir el motor. D’altres van sortir del garatge, que ell havia deixat obert. Va serrar les dents amb una fúria desesperada. Quina manera més estúpida de morir!

Tots van arrencar a córrer cap al jeep, en fila, ocupant tot el carrer. Es va adonar que per res del món s’havia d’aturar, ni frenar. Va clavar el peu del gas a fons i en un instant hi va ser; en va apartar tres del camí com si fossin bitlles. Va sentir que la carrosseria trontollava amb el patac. Aquelles cares lívides que anaven xisclant van passar a frec dels vidres de la porta; els crits que feien li van glaçar la sang.

Pel retrovisor, va veure com el perseguien. Va improvisar de sobte un pla: va anar reduint la marxa, frenant, fins que va tenir la camioneta a quaranta, després a trenta quilòmetres per hora.

Va veure com guanyaven terreny, aquells rostres d’un blanc grisós se li acostaven, aquells ulls tenebrosos clavats al jeep, clavats en ell.

De sobte, va patir un sobresalt: va sentir un bram allà a tocar, va girar el cap i va veure el rostre enfollit d’en Ben Cortman a frec de la porta.

Instintivament, va pitjar el pedal de l’accelerador, però l’altre peu li va lliscar sobre l’embragatge i, amb un bot, el vehicle es va aturar en sec.

La suor li va amarar el front en inclinar-se, desficiat, cap al contacte. En Ben Cortman el va agafar.

En Neville, amb un ronc, va apartar aquella mà freda i blanca.

—Neville, Neville!

En Ben Cortman el va tornar a empaitar amb la seva grapa gèlida. En Neville se’n va desfer altre cop i, tremolant tot ell, va tornar a intentar engegar el motor. Sentia com se li acostaven tots, cridant com bèsties.

El motor va començar a cantar en el precís moment que les ungles llargues d’en Ben li esgarrapaven la galta.

—Neville!

Aquell dolor agut li va donar força per clavar un cop de puny a la seva cara; en Cortman va caure d’esquenes a la carretera i la camioneta va agafar velocitat. Un altre havia aconseguit pujar al darrere. En Neville va veure aquella cara cendrosa prop de la finestreta. Va donar un cop de volant i l’home va perdre l’equilibri i va saltar del cotxe; es va anar esbarrant per la gespa amb els braços endavant fins que va anar a petar contra la casa.

El cor d’en Neville bategava tan fort que tenia la sensació que li esclataria d’un moment a l’altre. No li sortia l’alè i es notava el cos fred i encarcarat. La galta li sagnava, però no sentia el mal. Es va passar una mà tremolosa per la ferida.

Va girar cap a la dreta sense perdre de vista el seu darrere; després, endavant. Va anar fins al carrer Haas i va tornar a trencar cap a la dreta. I si ells feien drecera i li barraven el pas?

Va afluixar la marxa fins que els va veure que giraven la cantonada, com una bandada de llops. Llavors va accelerar. Havia d’esperar que hi fossin tots. Cap d’ells no s’imaginaria el que tenia intenció de fer?

El jeep va fer un altre salt endavant. A setanta-cinc per hora va tornar a girar, i va arribar a Cimarron.

Va aguantar la respiració. No es veia ningú a la gespa. Encara tenia una oportunitat. Hauria d’abandonar el jeep, no hi havia temps d’entrar-lo al garatge.

Va baixar a la vorera i va obrir el portal; ja se sentien els crits i l’esvalot a la cantonada.

Havia d’intentar tancar el garatge. Si no ho feia, li podien destrossar el grup electrogen; encara no havien tingut temps de fer-ho. Se n’hi va anar corrent.

—Neville!

Va fer un bot enrere en veure que en Cortman sortia de la penombra del garatge.

Se li va llançar al damunt i de poc que no el tira per terra. Va notar aquelles mans fredes sobre el coll i el seu alè pudent a la cara. Tots dos van anar reculant fins a la vorera. Aquella boca, aquells ullals, li buscaven el coll.

Decidit, va alçar el puny dret i li va clavar sota la barba.

Va sentir un so ofegat. El primer de la colla va aparèixer xisclant.

En Neville va agafar en Cortman pels cabells, que duia llargs i greixosos, i el va arrossegar fins al jeep i li va rebotir el cap contra la carrosseria.

Va donar una ullada al carrer. Ja no hi havia temps per al garatge! Va córrer cap a la casa.

Es va aturar en sec. «Déu meu, les claus!».

Esgarrifat, sense alè, va recular cap al vehicle. En Cortman es va incorporar grunyint. En Neville li va etzibar un cop amb el genoll i el va amorrar a la vorera. Es va ficar al vehicle i va arrencar les claus del contacte.

En sortir, el primer se li va tirar a sobre.

Es va estintolar al seient del jeep, l’home es va entrebancar amb les cames i va caure tan llarg com era a la vorera. En Neville va marxar corrents cap a la casa.

Es va haver d’aturar un moment per triar la clau, moment en el qual un altre se li va llançar a sobre. El va estampar contra el mur. Va tornar a notar aquell alè empestat de sang, aquella boca a frec del coll. Li va clavar el genoll a l’engonal i, repenjant-se a la paret de la casa, va aixecar el peu; l’home, mig doblegat, va anar a topar contra un altre que ja era a la gespa.

En Neville va obrir la porta i es va ficar a dins. Quan anava per tancar, un braç va passar per l’obertura de la porta. Va empènyer-la amb totes les seves forces fins que va sentir el cruixit dels ossos, va obrir-la una mica, va apartar el braç cap a fora i va tornar-la a tancar amb un cop. Tremolant com una fulla, va col·locar la barra de seguretat.

Va lliscar a poc a poc fins a quedar ben estirat a terra i es va quedar allà ajagut, amb el pit agitat, les cames i els braços completament morts. A fora, rugien i clavaven uns cops terribles a la porta, cridant el seu nom en el paroxisme d’una fúria demencial. Agafaven pedres i rajols i els llançaven contra la casa, bo i cridant-li tota mena d’insults. Ell continuava allà ajagut, escoltant la remor dels cops, els seus xiscles.

Al cap d’una estona, va aconseguir anar fins al bar. La meitat del whisky que es va servir es va vessar a la catifa. Va buidar la resta d’una tirada. Tremolava de mala manera, es va haver d’aguantar amb el moble; tenia un nus a la gola i els llavis crispats.

A poc a poc, la calor de l’alcohol li va fer reaccionar l’estómac, tot el cos. El pit se li va anar calmant i el tremolor va minvar.

El va sobresaltar un estrèpit a fora.

Es va apropar a l’espiell i va mirar-hi a través. Les dents li van petar del rampell de ràbia que va sentir en veure el jeep bolcat i tota aquella gent que li trencava el parabrisa amb pedres i rajols, i com alguns havien aixecat la capota i anaven ventant cops de pal al motor i abonyegant la carrosseria. L’exasperació el consumia com si un àcid li circulés per les venes mentre amb prou feines podia articular tota mena de malediccions.

De cop, es va girar i va provar d’encendre el llum. No funcionava. Desesperat, va anar cap a la cuina. La nevera s’havia parat. Va anar d’una habitació a l’altra, sense llum. El congelador no funcionava; se li faria malbé tot el menjar. Allò ja era una casa morta.

Va deixar explotar la ràbia. Ja n’hi havia prou!

Amb les mans mig enrampades va anar remenant la roba de la calaixera fins que va trobar les pistoles.

Va anar de pressa cap a la sala, es va acostar a la porta, va treure la barra i la va deixar caure per terra. A fora, es van sentir uns xiscles. «Ja vinc, malparits!», va cridar mentalment.

Va obrir la porta i va encertar el primer de ple. L’home va rodolar endarrere i va anar a parar als braços de dues dones, enfangades i amb els vestits esparracats. Va veure com aquells cossos es recargolaven sota les bales. Va continuar disparant, mentre els esgarips sortien dels seus llavis esgrogueïts.

No va parar fins que va haver buidat els carregadors. Llavors es va rabejar colpejant-los, totalment fora de si, veient com els mateixos que acabava d’abatre se li tornaven a precipitar al damunt. Van aconseguir arrabassar-li les armes, i ell s’hi va tornar amb els punys, amb els colzes, amb el cap, amb els peus...

Fins que no va sentir una punxada aguda a l’espatlla no es va adonar de la bogeria de tot plegat. Apartant a cops dues dones, va recular cap a la porta. Un braç d’home va engrapar-lo pel coll. Es va fer un xic endavant i d’un cop va llançar l’home cap on eren els altres.

Després, abans que l’agafessin de nou, va entrar i els va tancar la porta als nassos, passant tot seguit la sòlida barra de seguretat.

En Robert Neville va quedar-se dret en la freda foscor de la casa, escoltant els crits dels vampirs.

Va recolzar-se a la paret i va anar colpejant lentament el guix mentre les llàgrimes li corrien per aquelles galtes sense afaitar i la sang li regalimava de la mà ferida. Tot estava perdut, tot.

«Virgínia», va somicar, com una criatura perduda, espantat.