Читать книгу Soc llegenda - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 9

El despertador no va sonar perquè no l’havia posat, se n’havia oblidat. Va dormir profundament, quiet, el cos immòbil com un motlle de ferro. Quan finalment va obrir els ulls, eren les deu.

Amb un murmuri d’enuig, va posar els peus a terra i immediatament va notar els batecs de les temples, tan exagerats que li semblava que el cervell li havia de sortir del crani. «El que faltava! Ressaca!».

Com va poder, va arribar al lavabo i es va ben mullar la cara i el cap. No, no, se li queixava el cervell, això no. Em trobo fatal. En el mirall se li veia una cara demacrada, sense afaitar, d’un home de més de quaranta anys. Amor, el teu encanteri màgic és arreu; d’una manera frívola, les paraules batien en el seu cervell com els llençols molls en el vent.

Se’n va anar a obrir la porta del carrer i va deixar anar un renec en veure un cadàver de dona ajagut a la vorera. Va notar com la ràbia el dominava i li accelerava els batecs del cor, però va mirar de no capficar-s’hi. «Estic malalt», va pensar.

El cel era gris, agònic. «Fantàstic!», es va dir. «Un dia més en aquest cau de rates cuirassat!». Amb un gest de mal geni, va fer petar la porta i després va recular, gemegant, el soroll l’havia acabat d’aclaparar. Va sentir con les últimes restes del mirall de fora queien sobre el ciment. «Perfecte!», els llavis pàl·lids van fer una ganyota de decepció.

Les dues tasses de cafè bullent encara el van fer sentir pitjor. Va deixar la tassa i se’n va anar a la sala. «A la merda!», va pensar. «Em tornaré a torrar!».

Però el licor tenia gust de trementina i, rondinant, va llançar el got contra la paret. Va observar com regalimava el whisky fins a arribar a la catifa. La idea que s’estava quedant sense gots encara el va fer enrabiar més.

Es va escarxofar al sofà i es va estar una estona remenant el cap lentament. Res a fer, el guanyaven, aquells malparits reconsagrats l’estaven guanyant.

Altre cop aquella sensació angoixant; notava com si el cos se li anés dilatant i la casa s’anés encongint, i que d’un moment a l’altre hagués d’explotar esmicolant la fusta, el guix i els rajols. Es va aixecar i se’n va anar de pressa cap a la porta, amb les mans tremoloses.

Es va quedar un moment a la gespa, aspirant l’aire humit del matí, d’esquenes a aquella casa que odiava tant. Però també odiava les altres cases del voltant, l’asfalt, les voreres i la gespa, tot el que hi havia a Cimarron Street.

De sobte, va veure clar que havia de sortir d’allí. Núvol o no, se n’havia d’anar.

Va tancar la porta d’entrada, va obrir la del garatge, aquella porta tan pesant que ni tan sols es va molestar a tornar a abaixar. Va pensar que no trigaria gaire a tornar, que només anava a fer un volt.

Va treure el jeep, va donar la volta i va pitjar fort l’accelerador, cap al bulevard Compton. No sabia on anava.

Va agafar el revolt a seixanta i abans d’arribar a la cantonada següent ja anava a vuitanta. El vehicle botava endavant amb l’impuls que li donava l’accelerador, que anava prement i prement, amb la cama mig encarcarada. Les mans, al voltant, eren com un pa de glaç i tenia la cara impertorbable d’una estàtua. Va baixar el bulevard buit, mort, a cent quaranta, el motor roncant tot sol en aquell gran silenci.

L’herba del cementiri havia crescut tant que es doblegava sota el pes del seu calçat. No se sentia res més que els seus passos i el cant eixelebrat dels ocells. En una altra època, en Robert Neville havia pensat que cantaven l’harmonia del món. Ara veia clar que anava errat, que cantaven perquè no tenien cervell.

Havia fet més de deu quilòmetres prement a fons l’accelerador abans d’adonar-se d’on anava. Era curiós, però ni el cap ni el cos no n’havien estat conscients. De l’únic que s’havia adonat era que es trobava malament, deprimit i que li calia allunyar-se de casa seva. No sabia que se n’anava a veure la Virgínia.

Però hi havia anat directament i a tota velocitat. Havia aparcat, havia travessat el portal rovellat i estava caminant enmig d’aquell herbei tan espès.

Quant de temps feia que no s’hi havia acostat? Un mes, com a mínim. Podia haver portat flors, però no fou conscient del que feia fins que va arribar al portal.

Aquella tristesa que venia de temps li va fer cloure els llavis. Per què no hi podia tenir la Kathy, allí, també? Per què havia obeït cegament aquells estúpids que havien promulgat aquelles ordenances tan poca-soltes durant l’epidèmia? Si tan sols pogués ser al costat de la seva mare!

«No comencem», es va dir.

Quan va acostar-se a la cripta, es va estremir en veure que la porta de ferro era ajustada. «Oh, no!», va pensar, i va arrencar a córrer per l’herba humida. «Si han vingut, si l’han tocada, juro davant de Déu que cremaré aquesta ciutat fins als mateixos fonaments!».

Va obrir bé la porta i el ferro va topar contra el marbre fent un soroll buit, com un retruny. Tot seguit, va mirar la llosa sobre la qual reposava el taüt segellat.

La tensió es va esvair. Va respirar. Encara estava intacte.

Llavors va veure un home ajagut en un racó de la cripta amb el cos recargolat sobre el terra fred.

Maleint-lo, en Neville se li va tirar al damunt, el va engrapar per la roba, el va arrossegar fins a la porta i el va llençar a fora, a l’herba. El cos va rodolar fins a quedar de panxa enlaire, amb el rostre blanc com la cera girat cap al cel.

Se’n va tornar a la cripta, respirant feixugament. Va tancar els ulls i va col·locar totes dues mans sobre la llosa.

«Soc aquí», va dir fluixet. «He tornat. Recorda-te’n».

Va llençar les flors que hi havia portat l’últim dia i va recollir les fulles que el vent hi havia escampat.

Després es va asseure al costat del taüt i va recolzar el front en el metall glaçat.

El silenci el va acollir amb les seves mans fredes i amoroses.

«Si pogués morir ara mateix», va pensar; «tranquil·lament, plàcidament, sense un tremolor, sense un crit. Si pogués anar amb ella. Si pogués creure que aniria amb ella».

Els dits se li van anar crispant, va recolzar el cap sobre el pit. «Virgínia, porta’m allà on ets».

Una llàgrima cristal·lina va rodolar sobre la seva mà immòbil...

No tenia ni idea de quanta estona s’havia passat allí. Al final, va pensar, el temps fa que fins i tot el dolor més terrible s’apaivagui. La maledicció del penitent és la d’acostumar-se al fuet.

Es va aixecar. «Sí, encara soc viu. El cor em batega malgrat tot, la sang em circula perquè sí, els ossos, els músculs i els teixits funcionen sense cap objectiu».

Es va quedar dret un moment mirant el taüt i finalment va sortir, va tancar la porta al seu darrere, a poc a poc, com si li fes por destorbar el son d’ella.

Ja no es recordava de l’home. De poc que no hi ensopega. Es va apartar, mig murmurant un renec, i es va allunyar del cadàver.

Després, tot d’una, es va girar.

Què havia passat? Aquell home era mort i ben mort. Com podia ser? El canvi havia estat tan ràpid que per l’aspecte i per l’olor hauria dit que feia dies que era mort.

El cap li va començar a treballar, dominat per una gran excitació. Alguna cosa havia hagut de matar el vampir: alguna cosa extraordinàriament efectiva. El cor no estava tocat, ni rastre d’alls i, en canvi...

De cop, se’n va adonar. «És clar... la llum del dia!».

Neville va emprenyar-se per no haver-hi pensat abans. Feia cinc mesos que sabia amb quina cura es tancaven durant el dia i mai no havia associat una cosa amb l’altra! Va tancar els ulls, sorprès de la seva estupidesa.

Els raigs del sol; els infrarojos i els ultraviolats. Havia de ser allò. Però, per què? Maleït sia, i per què ell no sabia res dels efectes de la llum solar sobre l’organisme humà?

I una altra cosa: aquell home havia estat un dels vertaders vampirs, un mort vivent. El sol, tindria el mateix efecte sobre els altres, els que encara eren vius?

Mentre tancava el portal de l’entrada, es va preguntar si no s’havia d’haver endut aquell cadàver. Podia ser que atragués els altres i envaïssin la cripta! És clar que no s’acostarien al taüt, que era segellat amb alls. D’altra banda, la sang de l’home era morta, ara...

Li va passar pel cap una altra idea. Els rajos del sol actuaven d’alguna manera sobre la sang!

Així que era possible que tot estigués relacionat amb la sang? Els alls, la creu, el mirall, l’estaca, la llum del dia, la terra on dormien alguns d’ells? No veia com, però...

Havia de llegir molt, havia de fer moltes investigacions. Feia molt de temps que hi pensava, però últimament semblava que ho havia deixat un xic de banda. Aquella idea el tornava a esperonar.

Va engegar el vehicle, va agafar carrer amunt i, quan va arribar a la zona d’habitatges, va aparcar davant del primer edifici.

Es va acostar a la porta d’entrada, però estava tancada. Amb un renec impacient, se n’anà cap a la següent. La porta era oberta, va creuar la sala i va pujar de dos en dos els esglaons coberts amb una estora.

Va trobar la dona a l’habitació. Sense dubtar un sol instant, va estirar els llençols i la va agafar pels canells. Quan el cos va tocar a terra, va deixar anar un lleu gemec, i mentre l’anava arrossegant per l’escala feia una mena de sons guturals.

Un cop a la sala, la dona es va bellugar.

Va cloure les mans sobre els punys d’en Neville i el cos es va retorçar sobre la catifa. Tenia els ulls tancats, però bleixava amb dificultats i murmurava en un esforç per alliberar-se d’ell. Aquelles ungles negres se li van clavar a la carn. Mig rondinant, li va deixar anar els canells i la va continuar arrossegant agafant-la pels cabells. Normalment, sentia una certa recança quan pensava que aquesta gent, a part del que els hagués passat, havien estat com ell. Però ara l’empenyia el desig de saber i no podia pensar en altra cosa.

Malgrat tot, va sentir una esgarrifança quan la dona va emetre un gemec ofegat de terror en arribar al carrer.

Es va quedar allà estirada, recargolant-se, obrint i tancant les mans convulsivament, prement els llavis fins que es van convertir en una ratlleta vermella. En Neville se la mirava impressionat.

Va notar un nus a la gola. No duraria gaire la sensació d’estar cometent una crueltat brutal. Mirant-se-la, es va mossegar els llavis. «D’acord, pateix», es disculpava a si mateix, «però és una d’ells, i si hagués tingut l’oportunitat m’hauria mort amb gran plaer. S’ha de veure així, és l’única manera». Va serrar amb força les dents i va contemplar com moria.

Al cap de pocs minuts, va deixar de bellugar-se, de murmurar i d’anar obrint les mans, com dues poncelles que es desclouen sobre el ciment. En Robert Neville es va ajupir per comprovar-li el cor. No bategava. La carn se li estava refredant.

Es va posar dret altra vegada amb un lleu somriure. Així que era veritat que no li calien estaques. Després de tant de temps, havia trobat un mètode millor.

De sobte, es va sobresaltar. Com ho sabia, que la dona era realment morta? Com ho podia saber abans que s’amagués el sol?

Aquell pensament el va tornar a angoixar i a irritar. Per què cada pregunta escombrava les respostes anteriors?

Va estar donant-li voltes mentre es bevia una llauna de suc de tomata que havia agafat d’un supermercat d’allà a prop.

Com ho podia saber? No es podia pas quedar amb aquella dona fins que es pongués el sol.

Emportar-se-la a casa, és clar!

Va tornar a tancar els ulls, emprenyat. Avui no havia obtingut ni una sola resposta. Ara havia de refer el camí per anar-la a buscar i ni tan sols tenia clar on era la casa. Va engegar, tot donant una ullada al rellotge. Eren les tres.

Tenia temps de sobres d’arribar a casa abans no arribessin ells. Va prémer l’accelerador i el jeep va avançar de pressa.

Va trigar vora mitja hora a trobar la casa. La dona estava en la mateixa posició, a la vorera. En Neville es va posar els guants i va obrir la part del darrere del jeep per carregar-la-hi. Mentre se li acostava, es va fixar en el seu cos. «No, no comencem, per l’amor de Déu!».

Va carregar la dona, va tancar la porta i es va treure els guants. Es va mirar el rellotge. Les tres. Tenia tot el temps del món per...

Va sacsejar el rellotge i se’l va acostar a l’orella; de sobte, el cor li va començar a bategar fort.

El rellotge s’havia aturat.