Читать книгу Soc llegenda - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 7

El despertador va sonar a dos quarts de sis. Robert Neville va estirar un braç mig balb en la foscor de la matinada per aturar-lo.

Va agafar els cigarrets, va encendre’n un i es va asseure al llit. Al cap de poc es va aixecar, va anar fins a la sala d’estar, encara ben fosca, i va obrir l’espiell.

A la gespa de davant la casa aquelles siluetes fosques semblaven sentinelles silenciosos. Mentre els observava, alguns van anar-se retirant i els va sentir com murmuraven fastiguejats. S’acabava una altra nit.

Va tornar a l’habitació, va encendre el llum i es va vestir. Quan s’estava posant la camisa va sentir que en Ben Cortman cridava:

—Vine, Neville!

I això fou tot. Després, ja ho sabia, se n’anirien, més febles que quan havien arribat —llevat que no n’haguessin atacat un dels seus, cosa que feien sovint. No hi havia cap mena d’unió entre ells. L’únic que els motivava era la seva pròpia necessitat.

Un cop vestit, en Neville va seure al llit a escriure el programa del dia:

Torn, a Sears

Aigua

Comprovar el generador

Troncs (?)

Habitual

Va esmorzar de pressa: un got de suc de taronja, una torrada i dues tasses de cafè. Li hauria agradat tenir més paciència per a menjar més a poc a poc.

Va llençar el plat i la tassa de cartró a les escombraries i es va rentar les dents. Si més no, li quedava aquell bon costum, pensava en fer-ho.

La primera cosa que va fer quan va obrir la porta va ser mirar el cel. Era clar, quasi no hi havia cap núvol. Avui podria sortir. Que bé!

Davant de la porta, va ensopegar amb uns trossos de mirall. És clar, ja ho tenia previst, que cauria. Ja ho recolliria més tard. Hi havia un cos estirat sobre la vorera i un altre de mig amagat pels arbusts. Eren dues dones. Gairebé sempre eren dones.

Va obrir la porta del garatge i va treure el Willys. Va baixar a obrir la porta del darrere. Es va posar uns guants gruixuts i es va acostar a la dona que hi havia a la vorera.

Mentre arrossegava aquells cossos per la gespa i els carregava, pensava que a la llum del dia realment no tenien cap atractiu. No els devia quedar ni una gota de sang. Totes dues tenien l’aspecte d’un peix fora de l’aigua. Va tancar la porta del darrere del vehicle.

Va fer una revisió a la gespa, va recollir les pedres i els totxos i els va posar en un sac de tela que també va col·locar al jeep. Es va treure els guants, va entrar a la casa, es va rentar les mans i es va preparar el dinar: dos entrepans, unes quantes galetes i un termo de cafè calent.

En acabat, se’n va anar a l’habitació i va agafar una maça i un sac d’estaques. Es va carregar el sac a l’esquena i, en sortir, va tancar la porta amb gran precaució.

Aquest matí no buscaria pas en Ben Cortman; tenia massa feina. Li va passar pel cap allò d’insonoritzar la casa, però també ho va deixar córrer. Ho podia fer demà, o qualsevol altre dia núvol. Es va ficar a la camioneta i va comprovar la llista. La primera cosa era el torn a Sears. És clar que abans s’havia de desfer dels cadàvers.

Va engegar i va girar cap al bulevard Compton. D’allí va agafar direcció est i va anar circulant entre cases silencioses i cotxes aparcats, buits i morts.

La mirada d’en Robert Neville va anar baixant fins al nivell del combustible. Encara li quedava mig dipòsit, però no estaria de més aturar-se a l’avinguda Western i acabar-lo d’omplir. Valia més no haver de recórrer a la gasolina del garatge, fora d’en cas de necessitat.

Es va aturar a la silenciosa estació i va posar el fre al vehicle. Va agafar un barril i, amb un sifó, va anar omplint el dipòsit fins que aquell líquid ambrat va començar a vessar i a fer un regueró en el ciment.

Va comprovar l’oli, l’aigua, la bateria i els pneumàtics. Tot estava bé; sempre solia estar-ho, perquè tractava molt bé el seu vehicle: no es podia exposar a una avaria que el retingués a fora quan caigués nit.

És clar que no s’hi havia de trencar gaire el cap; si li passava alguna vegada, seria la fi.

Va continuar pel bulevard Compton i va passar pel davant de les torres de perforació de petroli al llarg d’aquells carrers morts. No es veia ni una ànima enlloc.

Però en Robert Neville sabia on eren.

El foc encara cremava. Quan hi va ser més a prop, es va posar els guants i una màscara de gas i, a través de les escletxes de la màscara, va contemplar aquella cortina de fum negre com el carbó que pujava del pou que s’havia excavat el juny de 1975.

En Neville va aparcar el jeep i va baixar ràpidament, amb ganes d’acabar com més aviat millor aquella feina. Va obrir al darrere, va treure’n un dels cadàvers i el va abocar al fons del pou.

El cos va lliscar pel pendent i es va aturar sobre la pila de cendra bullent del fons.

En Robert Neville va tornar a la camioneta respirant amb dificultats. Sempre que era allí li feia la impressió que s’estava ofegant, per més que dugués la màscara.

Va arrossegar el segon cadàver fins a la vora del pou i el va empènyer avall, després hi va llençar el sac de pedres, va tornar a la camioneta i va arrencar.

Quan ja havia fet un quilòmetre, es va treure la màscara i els guants i els va tirar al darrere. Va aspirar una gran glopada d’aire fresc. Va agafar la petaca que tenia a la guantera i va fer un bon trago de whisky. Després va encendre un cigarret i va aspirar profundament el fum. De vegades havia d’anar al pou cada dia durant setmanes senceres, i era una cosa que el posava malalt.

Allà baix hi havia la Kathy.

Anant cap a Inglewood es va aturar en una botiga a agafar aigua mineral.

Només d’entrar en aquella botiga silenciosa una terrible olor a podrit li va donar un cop de puny a la cara. Sense pensar-s’hi gaire, va agafar un carret i va avançar pels passadissos silenciosos i empolsats, respirant amb la boca i aguantant-se amb penes i treballs la nàusea que li produïa aquell tuf de descomposició.

Va trobar les ampolles d’aigua mineral al fons, prop d’una porta que donava a l’escala. Va carregar-les al jeep i va pujar escales amunt. El propietari de la botiga devia ser a dalt.

N’hi havia dos. Una dona d’uns trenta anys, amb una bata vermella, estirada al sofà de la sala d’estar. El pit li feia un moviment lent, tenia els ulls tancats i les mans agafades sobre l’estómac.

En Robert Neville va buscar a les palpentes l’estaca i la maça. Sempre era un tràngol quan els trobava vius, sobretot les dones. Tornava a experimentar aquell impuls irracional que li tensava els músculs. Va provar de calmar-se, pensant que allò era absurd.

Ella gairebé no va fer soroll, només va deixar anar un sospir apagat. Quan anava cap a l’habitació va sentir una fressa que li va recordar la de l’aigua corrent. No es va pas girar. «Què més hi puc fer, jo?», es va preguntar, per acabar-se de convèncer que feia el que calia.

Es va aturar un moment al pas de la porta de l’habitació contemplant el llitet que hi havia prop de la finestra; el pit se li havia alterat, respirava amb dificultats. Es va col·locar davant del llitet per mirar la petita.

«Com és que totes em fan pensar en la Kathy?», es deia mentre, amb mans tremoloses, agafava la segona estaca.

Va conduir a poc a poc fins a Sears; mirava de pensar en una altra cosa, de treure-s’ho del cap pensant per quin motiu només li servien les estaques de fusta.

Va corrugar un xic el front. Circulava pel bulevard buit i l’única remor que sentia era el rondineig somort del motor. Li semblava totalment fora de lloc haver trigat cinc mesos a plantejar-s’ho.

Aquesta pensada n’hi va portar una altra: Com s’ho feia per encertar sempre el cor? Era imprescindible, això li havia dit el doctor Busch. Però ell, en Neville, no tenia ni idea d’anatomia.

Va arrufar les celles. L’irritava pensar que fes tant de temps que passava per aquell repulsiu procés sense haver-se aturat ni un sol dia a plantejar-s’ho.

Va remenar el cap. No, no, hi havia de pensar amb calma, havia de plantejar-se tots els problemes abans d’intentar-los resoldre.

Les coses s’havien de fer d’una manera metòdica, científica.

Sí, sí, sí, l’esperit del vell Fritz. El vell Fritz era el seu pare. En Neville l’havia odiat i sempre havia menyspreat les seves idees lògiques. Fins a la mort, el seu pare havia negat aferrissadament l’existència dels vampirs.

A Sears va agafar el torn, el va carregar a la camioneta i després es va dedicar a fer la investigació dels magatzems.

N’hi havia cinc al soterrani, amagats en els racons més foscos. Fins i tot en va trobar un en un congelador desconnectat. Quan va veure aquell home ajagut en aquell bagul esmaltat, li van venir ganes de riure; no estava malament, l’amagatall.

Un xic després se li va ocórrer que ja tenia ben poca gràcia un món en què no trobaves altres ocasions per a riure...

Cap a les dues, va aparcar i va dinar. Tot li semblava que tenia gust d’all.

Això el va fer a rumiar quin efecte els devia fer, l’all. Havia de ser l’olor, el que els feia fugir, però, per què?

Tot plegat era ben estrany: el fet que s’amaguessin de dia, que no suportessin l’all, que s’haguessin de matar amb l’estaca, que, pel que semblava, temessin les creus i els miralls.

Els miralls, precisament. Segons la llegenda, la seva imatge no es reflectia en els miralls, i en canvi ell sabia que no era veritat, de la mateixa manera que no era veritat que es transformessin en ratpenats. Eren supersticions que la lògica i l’observació desmentien a l’acte. I encara era més ridícula la creença que es podien transformar en llops. Sens dubte hi havia gossos vampirs: els havia vist i sentit de nits al voltant de casa seva. Però no eren res més que gossos.

En Robert Neville va arronsar els llavis. «Deixa-ho córrer», es va dir. «Encara no estàs prou preparat». Ja arribaria el dia que resoldria totes aquelles qüestions una per una; però encara era aviat. Tenia qüestions més urgents per a solucionar, ara.

Havent dinat, se’n va anar de casa en casa i va fer servir totes les estaques. Se n’havia endut quaranta-set.