Читать книгу Soc llegenda - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 6

Quan el cel estava tapat, en Robert Neville no tenia forma de saber en quin moment es ponia el sol, i alguna vegada s’havia trobat que ja eren als carrers abans que ell hagués arribat a casa. Si hagués estat una persona més estricta, hauria calculat aproximadament el temps de la seva arribada. Però encara mantenia el vell costum de regir-se pel color del cel, cosa que no li feia cap servei en dies ennuvolats. Així que, quan es donava aquesta circumstància, s’estimava més no allunyar-se gaire de la casa.

Aquella tarda grisa i rúfola va fer un volt d’inspecció, amb un cigarret penjant a l’extrem del llavi i el filet de fum terbolinant damunt les seves espatlles; va anar comprovant totes les finestres, que no els faltés cap planxa, perquè, de resultes d’alguns atacs especialment violents, tot sovint en trobava d’esquerdades o de mig arrancades. En aquest cas les havia de canviar; una feina que no li agradava gens. Avui només n’hi havia una, de feta malbé. «Que curiós», va pensar.

Al pati del darrere, va inspeccionar l’hivernacle i el dipòsit de l’aigua. De vegades s’afluixava l’estructura metàl·lica del dipòsit o es trencava alguna canonada de les que recollia l’aigua de pluja. També es podia trobar que, a cops de pedres, li haguessin trencat la tanca protectora de l’hivernacle i hagués de canviar algun vidre.

Avui, tant el dipòsit como l’hivernacle, estaven intactes. Va entrar a la casa a buscar un martell i claus. En entrar, va donar un cop d’ull al seu aspecte en el mirall esquerdat que havia fixat a la porta un mes abans i que queia a trossos. «Que caigui», pensava. Seria l’últim mirall que hi posaria. No pagava la pena. En comptes d’allò, faria servir els alls. Els alls no fallaven mai.

Va passar per la sala d’estar silenciosa, va tombar a l’esquerra en el petit corredor i va entrar a la seva habitació.

En una altra època, allò havia estat una cambra acollidora... és clar que eren temps diferents. Ara, era una peça totalment funcional, el llit i la còmoda d’en Neville ocupaven tan poc espai que n’havia fet el seu taller.

Hi tenia un banc que ocupava tot un pany de paret; allí hi tenia una serra sense fil, un torn de fusta i un esmerilador. Totes les altres eines penjaven a la paret sobre el banc de treball.

Va agafar el martell i uns quants claus que tenia en una caixeta juntament amb altres eines. Va sortir a fora i va clavar la planxa al finestró. Va llençar els claus que li sobraven sobre una porta que tenia per allà terra.

Es va quedar un moment davant de la casa contemplant Cimarron Street de dalt a baix. Era un home alt, tenia trenta-sis anys, d’ascendència anglo-alemanya. El més característic de la seva cara era una boca grossa, ben perfilada i uns ulls blaus i brillants, que en aquell moment observaven les ruïnes socarrimades de les cases que hi havia a banda i banda de la seva. Les havia cremat ell mateix, per impedir que li arribessin al teulat pels de les cases veïnes.

S’hi va passar uns minuts; després, va sospirar i va tornar cap dins. Va llançar el martell sobre el sofà de la sala d’estar, va encendre un cigarret i es va servir el beure de mig matí.

Un xic després, va assumir que, per força, havia d’enllestir la feina de la cuina. S’havia de desfer de les escombraries acumulades durant cinc dies, cremar els plats de cartró, treure la pols, netejar la pica, la banyera, el vàter, canviar els llençols, les coixineres... però no en tenia cap ganes.

Eren quasi les dotze del migdia.

En Robert Neville era a l’hivernacle recollint alls.

Al principi, aquella olor el marejava molt, però havia arribat un moment que la fortor ja impregnava tant la casa, la seva roba i, fins i tot, rumiava de vegades, la seva pell, que ja no en feia ni cas.

Quan va tenir prou cabeces, se’n va anar cap a la cuina i les va deixar a la pica. En encendre l’interruptor, la llum vacil·là un moment abans de fer l’esclat normal. Va deixar anar un sospir de mal humor. Altre cop el grup electrogen. Hauria de tornar a agafar aquell coi de manual i revisar els fils. I, si costava massa d’adobar, potser li caldria instal·lar un nou grup electrogen.

Mig remugant, va acostar un tamboret a la pica, va agafar un ganivet i es va asseure.

Primer de tot, anava separant els grans i els anava tallant pel mig deixant al descobert la nyama carnosa. Una olor acre i punyent va envair l’atmosfera. Quan l’ambient va ser gairebé irrespirable, va engegar l’aire condicionat, que va xuclar la fortor.

Va aixecar-se, va agafar un punxó de gel que tenia penjat a la paret i va anar perforant aquelles meitats de gra: les va anar enfilant amb filferro fins que va haver confeccionat uns vint-i-cinc collarets.

Al principi, penjava aquells collarets a les finestres. Però allò no els impedia de tirar pedres de lluny.Per això, a l’últim, s’havia vist forçat a tapar els vidres trencats amb planxes de contraplacat.

Al final, un dia va decidir arrencar el contraplacat i col·locar taulons en el seu lloc. Valia més transformar la casa en una tomba fosca que no pas veure com anaven saltant els vidres i aquella pluja de pedres dins de les habitacions. D’ençà que havia instal·lat els tres aparells d’aire condicionat, es podia suportar. Un s’acostuma a tot, quan cal.

Un cop va tenir tots els alls enfilats, va sortir a clavar els collarets als taulons de les finestres i va arrencar els vells, que ja havien perdut la fortor.

Li calia fer aquesta operació dos cops per setmana. Fins que no trobés res millor, aquella era la seva primera línia de defensa.

«Defensa?», pensava tot sovint, «per fer què?». Es va passar tota la tarda fent estaques.

Les anava arrodonint amb el torn fins a uns vint-i-cinc centímetres i després n’esmolava la punta amb l’esmeriladora perquè li quedessin punxegudes com un punyal.

Era una feina pesada i monòtona. Aquelles serradures tèbies que s’escampaven pertot li quedaven enganxades als porus, li entraven fins als pulmons i el feien tossir.

I mai no en tenia prou. Ja en podia anar fent, que sempre feia curt. A més, cada dia era més problemàtic aconseguir els troncs. Al final hauria de tallar els taulons. «Ja la ballarem!», es va dir, emprenyat.

Tot plegat era ben depriment. Què més volia, ell, que trobar un altre sistema! Però, com?, si ells no li donaven treva per aturar-se un moment a rumiar...

Mentre treballava, escoltava, a través dels bafles, els discos que havia posat al tocadiscos de l’habitació: la Tercera, la Setena i la Novena de Beethoven. Estava content que la seva mare, de petit, li hagués ensenyat a valorar la música clàssica. Això l’ajudava a omplir el terrible buit de les hores.

A partir de les quatre, estava pendent del rellotge de la paret. Treballava en silenci, els llavis serrats, el cigarret en un extrem de la boca, els ulls clavats en el tros de fusta que escampava aquella pols farinosa per terra.

Un quart de cinc. Dos quarts de cinc. Tres quarts de cinc.

Una hora més i ells tornarien a ser allí altre cop, davant de la casa, aquells malparits repugnants. Un cop es pongués el sol.

Es va aturar davant de la cambra frigorífica per decidir què soparia. Els seus ulls cansats anaven de la carn a la verdura congelada, del pa als pastissos, a la fruita, als gelats.

Va agafar dues llonzes de xai, mongetes, una llauna de suc de taronja. Va tancar la porta amb el colze.

Després es va acostar a la pila de conserves que arribava fins al sostre, va agafar una llauna de suc de tomata i va sortir d’aquella habitació que en altre temps havia estat la de la Kathy i ara era la del seu estómac.

Quan passava per la sala d’estar es va mirar el mural de la paret del fons, en el qual hi havia un penya-segat que donava a l’oceà blau-verd embravit, que trencava les onades sobre unes roques negres. A dalt de tot, en un cel molt blau, els gavians blancs planaven, i a la dreta un arbre nuós penjava sobre l’abisme amb unes branques ennegrides per l’aiguafort contra el cel.

En Neville es va ficar a la cuina, va deixar el menjar sobre la taula i va donar un cop d’ull al rellotge. Dos quarts i mig de sis. S’acostava l’hora.

Va posar un xic d’aigua en un tupí i va encendre el foc. Va descongelar les llonzes i les va col·locar sobre la planxa. L’aigua ja bullia, va tirar-hi les mongetes congelades i va tapar el tupí, tot pensant que havia de ser la cuina elèctrica la que feia anar malament el grup electrogen.

A la taula, va tallar dues llesques de pa i es va servir un got de suc de tomata. Es va asseure tot mirant la broca dels segons com anava fent el seu curs en l’esfera del rellotge. Aquells malparits arribarien d’un moment a l’altre.

Quan es va haver acabat el suc de tomata, se’n va anar fins a la porta, va sortir a la gespa i es va acostar fins a la vorera.

El cel s’anava enfosquint i feia més fred. Va mirar Cimarron Street amunt i avall. La brisa freda va agitar els seus cabells rossos. Allò era el que passava els dies tapats: que no sabies mai quan arribarien ells.

Al capdavall no eren gaire pitjors que les reconsagrades tempestes de pols. Va arronsar un xic les espatlles i va tornar cap a dins; va passar la balda a la porta i hi va col·locar la barra de seguretat. Se’n va anar cap a la cuina, va girar les llonzes i va apagar el foc de les mongetes.

En posar-se el menjar al plat, va clavar la vista al rellotge. Les sis i vint-i-cinc, avui. En Ben Cortman cridava:

—Vine, Neville!

En Robert Neville es va asseure deixant anar un sospir i va començar a menjar.

S’estava assegut a la sala d’estar intentant llegir. S’havia preparat un whisky amb soda i aguantava aquell got gelat a la mà mentre mirava un llibre de fisiologia. Sentia, pel bafle instal·lat a la porta del passadís, Schonberg a tot drap.

De tota manera, encara no era prou fort. Encara els sentia a fora. Sentia els seus murmuris, les seves anades i vingudes, els seus crits, els seus grunys, les seves batusses. De tant en tant, una pedra o un totxo anava a parar a la casa. De vegades lladrava un gos.

I tots eren allí per la mateixa raó.

En Robert Neville va tancar els ulls un moment, va serrar els llavis; després els va tornar a obrir i va encendre un cigarret. Va deixar que el fum li inundés els pulmons.

Tant de bo li haguessin deixat temps per insonoritzar la casa. No seria pas tan terrible, si no els sentís. Tot i que ja feia cinc mesos, encara li destrossaven els nervis.

Ja no se’ls mirava mai. Els primers temps, havia fet un espiell a la finestra del davant per veure’ls. Però quan les dones se n’havien adonat, havien començat a fer gestos provocatius per fer-lo sortir. S’estimava més no veure-ho.

Va deixar el llibre i es va quedar amb la mirada perduda a la catifa, escoltant la música de Verklarte Nacht. Sabia que es podia posar taps a les orelles per no sentir-los més, però allò també li impediria de sentir la música, i es resistia a quedar-se tancat com dins d’una closca per culpa d’ells.

Va tornar a tancar els ulls. El pitjor de tot eren les dones, pensava, les dones amb els seus posats obscens a la nit, que comptaven que ell les veuria i es decidiria a sortir.

Va notar una forta esgarrifança. Cada nit la mateixa cançó. Llegia i escoltava música. Després li venia al cap d’insonoritzar la casa, i després les dones.

Altre cop va experimentar aquella onada de calor morbosa que li cremava les entranyes; va tancar fort els llavis, fins que li van quedar ben lívids. Era una sensació prou coneguda i el desesperava no poder-la controlar. Anava augmentant i augmentant fins a arribar al punt que ja no podia continuar assegut. Llavors, s’aixecava i començava a anar d’un cantó a l’altre amb els punys closos. Podia engegar el projector de cine, menjar alguna cosa, beure sense parar o augmentar el so de la música fins que li entrés al cervell. Quan se sentia tan malament, una cosa o altra havia de fer.

Va notar que els músculs de l’abdomen se li anaven tensant com si fossin filferros. Va provar d’agafar el llibre i reprendre la lectura, articulant cada mot lentament, amb penes i treballs.

Però al cap d’un moment tornava a tenir el llibre a la falda. Va mirar la biblioteca. Tots els coneixements emmagatzemats allí eren incapaços d’apagar el foc de les seves entranyes; el missatge dels segles no aconseguiria mai aturar aquell desig silenciós que li turmentava la carn.

Era una cosa que el posava malalt, un insult a la seva dignitat d’home. És clar que era un impuls natural, però per a ell ja no tenia cap sentit. Ells l’havien condemnat al celibat, i s’hi havia d’acomodar. «Què passa, que no tens cap?», es va preguntar. «I doncs? Fes-lo servir!».

Va anar a posar la música més forta i es va obligar a llegir tota una pàgina sense interrupció. Era sobre els glòbuls sanguinis que travessen membranes, sobre la pàl·lida limfa que arrossega les deixalles a través de conductes bloquejats pels nodes limfàtics, sobre limfòcits i fagòcits.

«... per arribar a la regió de l’espatlla esquerra, prop del tòrax, a una gran vena del sistema de circulació...».

El llibre es va tancar amb gran estrèpit.

Per què no el deixaven tranquil? Es pensaven que tots el podrien trobar? Endur-se’l? Tan estúpids eren? Per què continuaven venint cada nit? Després de cinc mesos, ja ho podien haver deixat córrer i anar a provar sort en un altre lloc!

Se’n va anar fins al moble bar i es va servir un altre trago. Quan es tornava a asseure, va sentir com les pedres rodolaven pel teulat i anaven a parar als arbusts del costat de la casa. I per sobre d’aquells sorolls, la veu d’en Ben Cortman, que cridava com sempre:

—Vine, Neville!

«Algun dia l’empaitaré, a aquest malparit», va pensar en empassar-se un glop d’aquella beguda amargant. «Li clavaré l’estaca al bell mig del pit. En faré una d’especial per a ell, de trenta-cinc centímetres, i hi posaré cintes i tot... malparit!».

Demà. Demà insonoritzaria la casa. De tant cloure els punys, els nusos li havien quedat ben blancs. No havia de pensar més en les dones. Si no les sentís, potser pararia de pensar-hi. Demà. Demà.

La música es va acabar. Va agafar la pila de discos amb la intenció d’anar-los col·locant a l’estoig. Sentia molt més clar el soroll del carrer. Va agafar el primer disc que va trobar, va posar-lo al tocadiscos i va apujar el volum al màxim.

L’any de la pesta, de Roger Leie, va ressonar a la sala. Els violins bregaven, gemegaven; el timpà transmetia una remor sorda com els batecs d’un cor moribund; les flautes tocaven una melodia estranya, atonal.

Amb un rampell de ràbia, va prendre el disc i va trencar-lo sobre el seu genoll. Feia molt temps que ho volia fer. Amb les cames encarcarades, se’n va anar fins a la cuina a llençar els trossos de disc a les escombraries. Després es va quedar una estoneta en la foscor, amb els ulls ben tancats, les dents serrades i tapant-se les orelles amb les dues mans. «Deixeu-me tranquil, deixeu-me tranquil, deixeu-me tranquil!».

Res a fer. A la nit no els podia guanyar. No valia la pena d’intentar-ho; la nit era d’ells. Es comportava com un estúpid, intentar guanyar-los! I si mirava una pel·lícula? No, no tenia ganes d’instal·lar el projector. Se n’aniria al llit i es posaria taps a les orelles. En definitiva, era el que feia cada nit.

Ràpidament, mirant de no pensar en res, va anar fins a l’habitació i es va despullar. Es va posar els pantalons del pijama i va entrar al lavabo. Mai no es posava la jaqueta del pijama: era un costum que havia agafat a Panamà, durant la guerra.

Mentre es rentava, es va mirar aquell tors tan ample al mirall; va anar repassant el pèl fosc que tenia al voltant dels mugrons i al bell mig del pit. Es va aturar en la creu que li havien tatuat una nit de borratxera a Panamà. «Que n’era, de beneit, en aquella època!», va pensar. Ara que, potser aquella creu li havia salvat la vida.

Es va raspallar les dents a consciència i va passar-s’hi el fil dental. Havia d’anar amb molt de compte amb les dents ara que s’havia convertit en el seu propi dentista. Podia enviar a rodar certes coses, però no pas la seva salut. «I per què no plegar de beure alcohol?», va rumiar. «I per què no acabar amb tot aquell infern?».

Va donar una volta per la casa per tancar els llums. Es va quedar uns minuts mirant el mural, intentant creure’s que allò era realment l’oceà. Però, qui s’ho podia creure amb aquell enrenou, aquells patacs, aquells crits, aquells rugits i xiscles en la nit?

Va apagar el llum de peu de la sala d’estar i se’n va anar a l’habitació.

Va deixar anar un renec de contrarietat en veure el llit cobert de serradures. Les va anar traient amb la mà, rumiant que hauria de fer una separació entre el taller i el llit. Valdria més fer això, valdria més fer allò, anava pensant, de mal humor. N’hi havia tantes, de coses a fer, i mai no solucionaria el problema bàsic.

Es va posar els taps a les orelles i es va submergir en el silenci. Va apagar el llum i va començar-se a agitar entre els llençols. Va mirar l’esfera fosforescent del rellotge i va veure que tot just eren les deu i cinc. «Tant se val!», es va dir, «així em llevaré abans». Allí estirat, va aspirar profundament la foscor amb l’esperança d’adormir-se. Però no n’hi havia prou amb el silenci. Encara els veia allà a fora, aquells homes de cares lívides, rondant al voltant de la casa, buscant sense parar la manera d’entrar, d’arribar fins on era ell. Segur que alguns estaven mig ajupits, com gossos, amb els ulls clavats a la casa, fent carrisquejar les dents endavant i endarrere, endavant i endarrere.

I les dones...

Hi havia de tornar a pensar? Es va posar de bocaterrosa i va enfonsar el cap al coixí, ofegant una maledicció. Es va quedar una estona en aquesta posició, respirant feixugament, retorçant lleugerament el cos entre els llençols. «Que arribi l’endemà», va pronunciar mentalment les paraules de cada nit. «Déu meu, que arribi l’endemà!».

Va somiar amb la Virgínia i va cridar enmig del somni, amb els dits clavats als llençols com si fossin urpes.