Читать книгу Quins somnis vindran - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 10

Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble —vaig pensar— que real que pot arribar a semblar un somni».

Però tenia alguna cosa a la vista que no acabava d’anar bé. Ho veia tot borrós al meu voltant. No hi veia més enllà de tres metres.

L’habitació era la meva; les parets, l’estucat del sostre. Quatre per tres metres. Les cortines eren de color beix amb ratlles marrons i taronges. Vaig veure un televisor instal·lat a prop del sostre. A la meva esquerra, una cadira entapissada d’escai, de color taronja pujat, amb els braços d’acer inoxidable. La moqueta era del mateix taronja vermellós.

Ja sabia per què les coses semblaven borroses. L’habitació estava plena de fum. Però no feia pudor; vaig trobar que era estrany. No era fum; de cop i volta vaig canviar d’idea. L’accident. M’havia fet mal als ulls. No estava adolorit. L’alleujament de saber que encara era viu era superior que això.

Anem a pams, vaig pensar. Primer de tot havia de trobar l’Ann i dir-li que estava bé, acabar amb el seu patiment. Vaig deixar caure les cames per la dreta del matalàs i em vaig alçar. Hi havia una tauleta de nit metàl·lica, pintada de beix, amb la part de sobre com la de la nostra cuina. Lletra per lletra. F-ò-r-m-i-c-a. També hi havia una mena d’alcova amb una pica. Les aixetes semblaven la pala dels pals de golf, saps? Hi havia un mirall penjat a sobre de la pica. La meva visió era tan borrosa que no m’hi veia reflectit.

Vaig acostar-me a poc a poc cap a la pica, però vaig haver de parar. Entrava una infermera. Va caminar directament cap a mi i em vaig apartar. Ni tan sols em va mirar, però va esbufegar i es va precipitar cap al llit. Vaig girar-me. Hi havia un home estirat al damunt, amb la mandíbula fluixa i la pell d’un gris pastós. Estava embenat pertot arreu i li sortien tot de tubs de plàstic del cos.

Em vaig tornar a girar sorprès quan la infermera va sortir disparada de l’habitació. No sentia el que cridava.

Vaig acostar-me més a l’home i em vaig adonar que probablement era mort. Però com és que hi havia algú més al meu llit? Quina mena d’hospital posava dos pacients al mateix llit?

Que estrany. Em vaig inclinar ben a prop per observar-lo. La seva cara, clavada a la meva. Vaig fer que no amb el cap. Allò era impossible. Vaig donar un cop d’ull a la seva mà esquerra. Portava un anell de noces exactament igual que el meu. Com podia ser això?

Aleshores vaig començar a notar un fred dolorós a l’estómac. Vaig intentar treure-li el llençol del damunt, però no vaig poder. D’alguna manera, havia perdut el sentit del tacte. Vaig continuar intentant-ho fins que vaig veure com els meus dits travessaven el llençol, i aleshores vaig enretirar la mà de sobte, marejat. «No, no soc jo», em vaig dir. Com podia ser si encara era viu? Fins i tot em fa mal el cos. Prova positiva de la vida.

Vaig fer un pas enrere així que un parell de metges van entrar tot de pressa a l’habitació perquè arribessin al cos.

Un d’ells va començar a bufar dins la boca de l’home. L’altre duia una xrg... Lletra per lletra: x-e-r-inga, sí. Vaig veure com clavava l’agulla a la carn d’aquell home. Llavors va entrar una infermera corrent, empenyent una màquina sobre rodes. Un dels metges va prémer els extrems de dos elèctrodes gruixuts contra el pit nu de l’home i es va contreure. Així vaig saber que no hi havia cap relació entre aquell home i jo, perquè no vaig notar res de res.

Els seus esforços van ser en va. L’home era mort. «Llàstima», vaig pensar. La seva família patiria. La qual cosa em va fer pensar en l’Ann i els nens. Havia de trobar la manera de tranquil·litzar-los. Especialment l’Ann; sabia que estava terroritzada. La meva pobra Ann, que dolça! Em vaig girar i vaig caminar cap a la porta. A la meva dreta hi havia un bany. Hi vaig donar un cop d’ull, vaig veure un vàter, un interruptor i un botó amb una bombeta vermella al costat amb la paraula «Emergència» escrita a sota.

Vaig arribar a l’entrada i ho vaig reconèixer. Sí, és clar. La targeta de la cartera deia que em portessin aquí en cas d’accident. L’hospital del cinema de Woodland Hills.

Em vaig aturar rumiant. Hi havia hagut un accident i m’havien portat aquí. Per què no era al llit doncs? Però ja hi havia estat, al llit. En aquell on hi havia el mort. L’home que se m’assemblava. Havia d’haver-hi una explicació, de tot això. Només que no la trobava. No podia pensar amb claredat.

Finalment vaig trobar la resposta. No estava segur que fos la correcta, però no podia ser res més. Havia d’acceptar-ho, de moment; què hi farem.

Jo estava anestesiat, m’estaven operant. Tot passava dins del meu cap. Aquesta havia de ser la resposta. Qualsevol altra cosa no tenia sentit.

«I ara què?», vaig pensar. Malgrat l’angoixa del moment, allò em va fer somriure. Si tot passava a la meva ment, en ser-ne conscient, no podria controlar-ho?

«D’acord», vaig pensar. Faria exactament el que pensés. I el que pensava fer era trobar-me amb la meva Ann.

Així que ho vaig haver decidit, vaig veure un altre metge que venia corrent pel passadís cap a mi. Expressament, vaig fer el gest d’aturar-lo, però la meva mà estesa li va travessar l’espatlla mentre ell passava a corre-cuita. «Tant és», em vaig dir. En essència, estava somiant. En un somni podia passar qualsevol ximpleria.

Vaig començar a caminar pel passadís. Vaig passar per davant d’una habitació i vaig veure una targeta verda amb lletres blanques: NO FUMEU: BOCA D’OXIGEN. Quin somni més estrany, vaig pensar, perquè mai no havia pogut llegir res en somnis; les paraules sempre s’ajuntaven quan ho intentava. I aquell rètol era completament llegible malgrat la difuminació general, que no cessava.

«No és ben bé un somni, és clar», em vaig dir, mirant de trobar-hi una explicació. Estar anestesiat no és com dormir. Vaig assentir, satisfet amb aquell argument, i vaig continuar caminant. L’Ann devia ser a la sala d’espera. M’havia ficat al cap d’arribar fins a ella i consolar-la. Vaig notar el seu patiment com si fos meu.

Vaig passar per davant del despatx d’infermeria i vaig sentir que xerraven. No vaig fer l’intent de parlar-hi. Tot allò era dins del meu cap. Havia de conformar-m’hi, acceptar les regles. «D’acord, no és un somni bengué (b-e-n b-é)», però era més senzill d’imaginar-m’ho com si ho fos. Un somni doncs; sota els efectes de l’anestèsia.

«Un moment —vaig pensar, i vaig aturar-me—. Somni o no, no puc anar amunt i avall amb la bata de pacient». Em vaig mirar a mi mateix, i em vaig endur la sorpresa de veure’m vestit. Portava la mateixa roba de quan havia tingut l’accident. «On és la sang?», em preguntava. Vaig recordar una imatge, instantània: jo inconscient entre les restes de l’accident. La sang havia sortit a raig.

Em vaig sentir ecs! No! Perdó per la impaciència: e-x-u-l-t-a-n-t. Per què? Perquè, malgrat l’entorpiment del meu cervell, havia aconseguit raonar. No podia ser de cap manera aquell home del llit. Ell portava bata, estava embenat, estava connectat a uns tubs. Jo estava vestit, no tenia cap bena enlloc i em podia moure. Una diferència total.

Un home amb roba de carrer va apropar-se a mi. Jo esperava que passés de llarg. En canvi, per sorpresa meva, em va posar una mà a l’espatlla i em va aturar. Sentia la pressió dels seus dits, un per un, sobre la meva carn.

—Ja saps què ha passat? —va preguntar.

—Passat?

—Sí —amb el cap, assentia—. Que t’has mort.

Me’l vaig mirar amb repugnància.

—Això és absurd —vaig fer jo.

—És veritat.

—Si estigués mort, no tindria cervell —li vaig dir—, i no podria parlar amb tu.

—No és així com funciona —va insistir.

—És l’home d’aquesta habitació qui ha mort, no jo —vaig dir—. Jo estic anestesiat i m’estan operant. En realitat, estic somiant.

Em va agradar la meva anàlisi.

—No, Chris —va dir.

Vaig tenir un calfred. Com sabia el meu nom? Vaig observar-lo de prop. El coneixia? Era per això que havia aparegut al meu somni?

No, no el coneixia de res. Vaig sentir aversió per ell. De tota manera, pensava que (la idea em va fer somriure malgrat la irritació) aquest era el meu somni i ell no hi tenia res a fer.

—Ves a buscar el teu propi somni —li vaig dir, orgullós d’aquella resposta enginyosa.

—Si no em creus, Chris —em va dir— mira a la sala d’espera. La teva dona i els teus fills són allà. Ningú els ha dit encara que t’has mort.

—Un moment, un moment —vaig assenyalar-lo amb el dit suspès en l’aire—. No ets tu qui em deia que no m’hi resistís?

Anava a respondre, però em vaig encendre tant que no el vaig deixar parlar.

—Ja estic cansat de tu i d’aquest lloc estúpid —vaig dir—. Me’n vaig a casa.

De cop i volta, alguna cosa em va apartar d’ell. Era com si el meu cos estigués folrat de ferro i un imant m’estirés ben lluny. Vaig sortir disparat pels aires tan de pressa que no vaig veure ni sentir res.

Es va acabar tan de sobte com havia començat. Em trobava entre la boira. Vaig mirar al voltant, però no veia res per enlloc. Vaig començar a caminar, movent-me lentament per aquell núvol. Aquí i allà, em semblava que entreveia gent. Però quan intentava afinar la vista, s’esfumaven. A un per poc no el crido, però vaig decidir no fer-ho. Jo era l’amo del somni. No deixaria que em dominés.

Vaig intentar enganyar-me fent veure que tornava a ser a Londres. Recordes que hi vaig anar el 1957 per escriure una pel·lícula? Era novembre i vaig haver de caminar entre boires com aquesta més d’una vegada. S’assembla bastant a una crema de pèsols. Només que aquesta era encara més espessa; era com estar sota l’aigua. Fins i tot mullava.

Al final, entre la boira, vaig veure casa nostra. Allò em va alleujar en dos sentits. Primer, pel sol fet de veure-la. Segon, perquè hi havia arribat en un moment. Això només podia passar en un somni.

De sobte, vaig tenir una inspiració. Ja t’he explicat com tenia el cos ferit. Encara que tot allò fos un somni, em feia mal. En conseqüència, em vaig dir que, com que el dolor era un somni, no calia que patís. Robert, només de pensar-hi, el dolor va desaparèixer. La qual cosa em va provocar una sensació extra de plaer i alleujament. Quina prova més viva podia demanar que això era somni i no realitat?

Tot seguit vaig recordar, doncs, com m’havia incorporat al llit de l’hospital, rient, perquè tot havia estat un somni. Era exactament això. I punt.

Sense transició, em vaig trobar al vestíbul d’entrada. «Un somni», vaig pensar, i vaig assentir amb el cap, satisfet. Vaig mirar al voltant, encara hi veia borrós. «Un moment», em vaig dir. Si havia pogut dissipar el dolor, per què no enfocar la vista?

Però no va passar res. Qualsevol cosa que estigués a més de tres metres encara quedava amagada rere el que semblava una capa de fum.

Em vaig girar de sobte en sentir un soroll d’urpes repicant al terra de la cuina. La Ginger entrava corrent pel vestíbul. Te’n recordes, oi, de la nostra pastor alemany? Em va veure i es va posar a saltironejar plena d’alegria, estava esverada. Vaig dir el seu nom, estava encantat de veure-la. Em vaig inclinar per fer-li festes al cap, però la meva mà se li va enfonsar profundament al crani. Va tirar enrere amb un lleu udol i es va cargolar terroritzada, es va donar una trompada amb la fulla de la porta de la cuina, tirant les orelles enrere i amb els pèls del llom eriçats.

—Ginger —vaig dir. Lluitava contra una sensació de basarda—. Vine aquí.

«S’està comportant com una boja», em vaig dir. Vaig atansar-m’hi, però ella es va posar a relliscar frenèticament al terra de la cuina per fugir.

—Ginger! —gemegava. Hauria volgut enfadar-me amb ella, però semblava tan espantada que no vaig poder. Va travessar corrent la sala d’estar i sortí disparada per la trapa de la porta del gos.

Volia seguir-la, però vaig decidir que no. No em deixaria dominar pel meu somni, per molt esbojarrat que fos. Em vaig girar i vaig cridar el nom de l’Ann.

Ningú no va contestar. Vaig donar una ullada a tota la cuina, em vaig adonar que la cafetera estava engegada, tenia un parell de bombetes vermelles enceses. El pot de vidre, damunt la placa de l’escalfador, estava gairebé buit. Vaig empescar-me un somriure. «Ja ho ha tornat a fer», vaig pensar. En un tres i no res, tota la casa quedaria im-p-r-eg-na-da de pudor de cafè cremat. Vaig estirar la mà per desendollar la màquina, no me’n recordava. La meva mà va travessar el fil i em vaig enrampar, però vaig fer l’esforç de trobar-ho divertit. «En els somnis no surt res bé», vaig pensar.

Vaig regirar la casa. La nostra habitació i el bany. Les habitacions de l’Ian i la Marie, el seu lavabo. L’habitació del Richard. No feia cas de la meva vista borrosa. Vaig arribar a la conclusió que no tenia importància.

Però el que no vaig poder ignorar de cap manera va ser la letargia creixent que sentia. Somiant o no, em notava el cos com un soc. Vaig tornar enrere fins al dormitori i em vaig asseure a la vora del llit. Vaig notar un pessic de malestar perquè no es va deformar gens amb el meu cos; és un llit d’aigua. «Ni cas, un somni és un somni —em vaig dir—. Només que aquest és de bojos». Vaig donar una ullada a la ràdio despertador, inclinant-me per veure les agulles i els números. Eren les set menys set minuts. Vaig mirar per la porta de vidre. No era pas fosc. Hi havia boira, però no era fosc. Però com podia ser tan d’hora si la casa estava buida? A aquesta hora encara haurien de ser tots al llit.

«Tant és», vaig dir-me, fent un esforç per lligar caps. «T’estan operant. Ho estàs somiant, tot això. L’Ann i els nens són a l’hospital esperant...».

Vaig quedar bloquejat per un nou dubte. Realment era a l’hospital? O això també era part del somni? No podia ser que estigués dormint en aquest llit, de fet, i somiant-ho tot? Potser no havia tingut mai cap accident. Hi havia moltíssimes possibilitats, i cada una afectava la següent. Només que pogués pensar amb més claredat... Però tenia el cervell com adormit. Com si hagués begut o m’haguessin sedat.

Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls. No calia fer res més, ho sabia perfectament. En acabat, em despertaria amb la veritat: un somni a l’hospital sota els efectes de l’anestèsia o un somni al llit mentre dormia. Esperava que fos aquesta última. Perquè, en aquest cas, em despertaria i trobaria l’Ann estirada al meu costat i li podria explicar el somni tan esbojarrat que havia tingut. Abraçaria la seva escalfor encantadora, li faria petons amb tendresa i riuria tot explicant-li que estrany que és somiar que somies.