Читать книгу Quins somnis vindran - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 13

Anava pujant la pendent que va a casa nostra. El vent bellugava els pebrers bords, a banda i banda del carrer. Vaig intentar ensumar, però res. Damunt del cap, el cel estava ben negre. «Plourà», vaig pensar. Em preguntava què hi feia, allà.

La porta principal, quan vaig entrar, no em va semblar pas més sòlida que l’aire. Ara ja sabia, per tant, per què havia vingut.

L’Ann, el Richard i el Perry estaven asseguts a la sala. «L’Ian deu ser a l’escola —vaig pensar—, i la Marie a Pasadena, a l’Acadèmia. La Ginger estava estirada als peus de l’Ann. Quan vaig entrar a la sala, va aixecar el cap tot de sobte i se’m va quedar mirant fixament, tirant les orelles enrere. Aquesta vegada no va fer cap soroll. El Perry, que estava assegut al sofà, al costat del Richard, es va girar i em va descobrir.

—Ha tornat —va dir.

L’Ann i el Richard es van tombar automàticament cap a mi, però ja sabia que no em podien veure.

—Està com sempre? —va preguntar el Richard amb ànsia.

—Tal com estava al cementiri —va contestar el Perry—. Porta la mateixa roba que la nit de l’accident, no?

El Richard va assentir.

—Sí —va mirar l’Ann; jo no li treia els ulls del damunt—. Mare? —va fer aleshores—, pots...

Ella el va tallar.

—No, Richard —va dir calmadament però amb fermesa.

—Però el pare anava vestit així la nit de l’accident —va insistir el Richard—. Com pot saber-ho, el Perry, si...?

—Perquè nosaltres ho sabem, Richard —va tornar a interrompre l’Ann.

—Jo no ho sé per vostè, senyora Nielsen; cregui’m —li va dir el Perry—. El seu marit està dret aquí mateix. Fixi’s en la gossa. Ella el veu.

L’Ann va mirar la Ginger i s’estremí.

—Jo què sé —va xiuxiuejar.

Havia de fer que em veiés.

«Ginger?», vaig dir. Sempre, quan la cridava, remenava la cua. Aquesta vegada es va encongir, sense deixar de mirar-me fixament.

Vaig avançar cap a ella. «Ginger, va —vaig dir—. Ja em coneixes».

—S’està acostant a vostè, senyora Nielsen —va dir el Perry.

—Per favor, pot...? —va començar ella, però tot d’una se li va trencar la veu; es va sobresaltar en el moment que la Ginger es va alçar de terra i va sortir corrents de l’habitació.

—Té por d’ell —va explicar el Perry—. No entén el que està passant, ja ho veieu.

—Mare? —va dir el Richard aprofitant que ella callava. El coneixia tan bé, aquell silenci tossut! Em va venir un somriure, tot i la poca inclinació de l’Ann a creure en la meva presència.

—Et somriu —va dir el Perry—. Sembla que entén que sigui incapaç de creure que és aquí.

L’expressió de l’Ann es va tornar tensa altre cop.

—Segur que per a vostè és obvi que m’agradaria creure-ho —va dir—. Però no puc... —Va tallar en sec i, fent un esforç, agafà aire—. Vostè... realment el veu? —va fer.

«Sí, Ann, sí; em veu», li vaig dir.

—Acaba de dir: «sí, Ann, sí» —li va explicar el Perry—. El puc veure, tal com el vaig descriure al cementiri. Evidentment, no es veu tan sòlid com nosaltres. Però és molt real. No trec informació del seu cervell. Ni tan sols ho puc fer, això.

* * *

L’Ann es va tapar els ulls ben fort amb la mà esquerra.

—M’agradaria poder-ho creure —va dir, desvalguda.

—Intenta-ho, mare —va dir el Richard.

«Ann, si us plau» —vaig fer jo.

—Ja sé que costa acceptar-ho —va dir el Perry—. Però jo he conviscut amb això tota la vida, de manera que per mi és natural. Ja veia ànimes errants quan no alçava un pam de terra.

De sobte el vaig trobar enutjós. Ànimes errants? Allò em feia semblar una espècie de monstre.

—Perdó —em va dir el Perry, somrient.

—Què ha passat? —va preguntar el Richard, i l’Ann es va treure la mà de la cara, encuriosida, per poder mirar el Perry.

—Ha arrufat les celles —va dir el Perry, encara somrient—. Dec haver dit alguna cosa que no li ha agradat.

El Richard va tornar a mirar l’Ann.

—Mare, què hi dius? —va fer ell.

Ella va sospirar.

—Que no ho sé.

—Quin mal pot fer?

—Quin mal? —ella li va clavar la mirada, incrèdula—. Donar-me l’esperança que el teu pare encara existeix? Ja saps el que significava per a mi.

—Senyora Nielsen... —va encetar el Perry.

—No crec en la vida després de la mort —el va interrompre l’Ann—. Crec que, quan ens morim, ens morim i s’ha acabat. I ara vostè vol que...

—S’equivoca, senyora Nielsen —va dir el Perry. M’estava donant la raó, però m’ofenia el seu to autosuficient—. El seu marit està dret davant seu. Com seria possible si no hi hagués vida després de la mort?

—Doncs jo no el veig —va respondre l’Ann—. I no m’ho creuré només perquè vostè ho digui.

—Mare, al Perry l’han posat a prova a la universitat de Los Angeles —va dir Richard—. Li han fet un munt de tests.

—Richard, no estem parlant de tests universitaris. Estem parlant del pare! L’home que estimàvem!

—Encara amb més raó! —va rebatre el Richard.

—No —va fer que no amb el cap—. No em puc abandonar a creure-ho. Si m’ho cregués i en acabat descobrís que no és veritat, em moriria. Em mataria.

«Oh, no», vaig pensar, ple d’angoixa. Una vegada més, em sepultava la sensació de quedar exhaust. No sé si va ser a causa de l’esforç de voler tant sí com no que l’Ann cregués que era allà o de la seva pena infinita; ni idea. Només sabia que havia de descansar un altre cop. Tot allò que tenia davant dels ulls començava a difuminar-se.

—Mare, i si ho intentes? —va fer el Richard—. No vols ni provar-ho? El Perry diu que és possible que veiem el pare si...

«Ann, he de reposar una mica», vaig dir. Ja sabia que no em sentia, però ho vaig dir igualment.

—Ara li està parlant, senyora Nielsen —li va dir el Perry—. Ara s’inclina sobre seu.

Vaig intentar fer-li un petó als cabells.

—Ho ha notat, això? —va preguntar el Perry.

—No —va dir ella, tensa.

—Acaba de fer-li un petó als cabells —li va explicar.

Va agafar aire i es va posar a plorar suaument. El Richard es va acostar a ella de seguida. Assegut al braç de la cadira, la va estirar i va abraçar-la.

—Ja està, mare —va mussitar. Va girar la vista severament cap al Perry—. Ho havia de dir, això? —va preguntar-li.

El Perry es va encongir d’espatlles.

—Jo només he dit el que feia, això és tot, ho sento.

Cada vegada em sentia més esgotat. Volia quedar-me, posar-me davant del Perry i que em llegís els llavis. Però no tenia prou forces. Un cop més, m’aclaparava aquella sensació com una llosa i em vaig apartar d’ells. Havia de descansar.

—Voleu saber què fa ara? —va preguntar el Perry.

Tenia to d’enuig.

—Què? —el Richard acariciava els cabells de l’Ann, semblava empipat.

—Està entrant a l’habitació del moble bar. Comença a esvair-se. Deu estar perdent força.

—El pot tornar a cridar? —va preguntar el Richard.

No vaig poder sentir res més. No sé com vaig arribar al dormitori; no em queda clara la transició. Només recordo que, mentre m’estirava, vaig pensar: «Per què em canso tant si no tinc un cos físic?».

* * *

Vaig obrir els ulls. Tot estava fosc i tranquil. Hi havia alguna cosa que m’atreia i m’empenyia a llevar-me.

A l’instant vaig adonar-me que em trobava molt diferent d’abans. Feia una estona, em sentia feixuc. Ara estava radiant. Gairebé surava per l’habitació i travessava la porta.

Sentia la veu del Perry a la sala d’estar. Mentre recorria el passadís, em preguntava què devia dir. L’Ann havia donat el seu consentiment a la sessió? Esperava que sí. Tot el que volia era saber que tenia algun consol.

Vaig travessar una cambra i la sala del moble bar.

Però tot d’una em vaig quedar glaçat, mirant amb horror cap a la sala d’estar.

Cap a mi mateix.

No vaig saber com reaccionar. Aquella visió em va deixar paralitzat. Sabia que jo era allà on era. I tanmateix també em trobava a la sala d’estar. Vestit amb la mateixa roba, idèntica. La meva cara, el meu cos... Era jo, sens dubte.

Com podia ser?

Aleshores em vaig adonar que jo no era en aquell cos. Tan sols el veia. Sense treure-li els ulls de sobre, m’hi vaig acostar. La meva figura semblava ben bé un cos. No tenia cap expressió a la cara. Hauria pogut ser una figura meva treta d’un museu de cera. Excepte que es movia a poc a poc com un autòmat que s’està quedant sense corda.

Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala d’estar. Hi havia l’Ann, el Richard, l’Ian i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? M’ho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.

—On ets? —preguntava el Perry.

Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».

El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.

—Pots descriure on ets?

La figura no deia res. Va canviar el pes d’un peu a l’altre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.

—Diu que fa fred —els va explicar el Perry.

—Vostè ha dit que el podríem veure —va dir la Marie amb una veu contreta.

Vaig mirar l’Ann. Estava asseguda al sofà entre l’Ian i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.

—Si us plau, fes-te visible per a tothom —va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.

La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».

No sé com me’n vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.

Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.

—Per què no et manifestes tu mateix? —va preguntar.

Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que m’havien travessat els ulls de l’Ann.

Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per l’espatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.

Ell ja no s’adonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a l’Ann. Ara s’inclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu —vaig pensar ple d’angoixa—. Ara ja no ho sabrà mai».

La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Me’l vaig quedar mirant; allò em revoltava.

—Estàs content allà on ets? —va preguntar el Perry.

La figura va respondre: «Content».

—Tens algun missatge per a la teva dona? —va preguntar el Perry.

«Sigues feliç», va murmurar la figura.

—Diu que sigui feliç —va dir el Perry a l’Ann.

Fent un so confús, l’Ann es va aixecar com va poder i va sortir corrents de l’habitació.

—Mare! —l’Ian es va precipitar darrere seu.

—No trenqueu el cercle! —va gemegar el Perry.

La Marie es va alçar encesa de ràbia.

—Trencar el cercle? Tros d’imbè...!

Va córrer darrere l’Ian.

Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala d’estar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-m’hi, decidit.

Quan el vaig agafar, vaig notar ben bé la seva carn; vaig quedar ben parat, em va fer fàstic. Allò era mort, fred.

Però en el moment que em va aferrar els braços i em va estrènyer amb les mans gelades, es va apoderar de mi una sensació de repugnància. Vaig xisclar, atabalat, i vaig començar a barallar-m’hi. Lluitava contra el meu propi cadàver, Robert, tenia la meva cara morta a pocs centímetres, els meus ulls morts em miraven. «Ves-te’n! —cridava jo—. Fot el camp —repetia estúpidament—. Maleït siguis!». Horroritzat, amb l’estómac regirat de nàusea, em vaig alliberar de la seva aferrada glacial.

—Alerta que cau! —va avisar el Perry. De sobte, es va tirar enrere sobre el coixí de la cadira on va quedar assegut—. Se n’ha anat —va dir fluixet.

En efecte. En el moment d’alliberar-me de la figura, aquesta havia començat a inclinar-se cap a mi fins que finalment, davant dels meus ulls, es va dissoldre a l’aire.

—Alguna cosa l’ha empentat —va dir el Perry.

—Per l’amor de Déu, Perry. —Al Richard li tremolava la veu.

—Em podeu portar un got d’aigua? —va fer el Perry.

—Havies dit que el veuríem —va dir el Richard.

—Un got d’aigua, Richard —va repetir el Perry.

El vaig observar de prop mentre el Richard s’aixecava i anava a la cuina. Què li passava? Com podia haver començat tan bé i després fer-ho tan malament?

Em vaig girar cap a la cuina en sentir el borbolleig del bidó d’aigua. I com era que el Richard havia conegut el Perry, per començar?, em preguntava. Ja em feia el càrrec que només volia ajudar, però ara les coses estaven pitjor que mai.

Aleshores em vaig asseure al costat del Perry. «Escolta’m», vaig dir. No es va bellugar gens, estava encorbat, feia mala cara. Vaig estirar la mà i li vaig tocar el braç, però no va reaccionar de cap manera.

«Perry, què et passa?», vaig demanar. Ell es va regirar una mica, incòmode. Em va venir una idea: vaig repetir la pregunta amb el pensament.

Ell va arrufar les celles. «Aparta’t de mi —va xiuxiuejar—. S’ha acabat».

«Acabat?». Si l’hagués pogut estrangular, ho hauria fet. «I la meva dona? S’ha acabat per a ella?». Em vaig recordar que havia de repetir les mateixes paraules per dins.

«S’ha acabat —va dir serrant les dents—. Exacte».

Havia començat a pensar un altre missatge, però així que anava a dir-l’hi, em vaig aturar. S’havia tancat, havia aïllat la seva atenció en una closca de voluntat.

Vaig fer una ullada tot al voltant; el Richard tornava i allargava un got d’aigua al Perry. El Perry se’l va beure d’un sol glop llarg, i en acabat va sospirar.

—Ho sento —va dir—. No sé què ha passat.

El Richard li va llançar una mirada lúgubre.

—Què passa amb la meva mare? —va preguntar.

—Podem tornar-ho a intentar —li va contestar el Perry—. Estic segur que...

El Richard el va tallar en sec, enfadat.

—No ho tornarà a intentar mai més —va dir—. Tant és el que li diguis ara. No et creurà.

Em vaig aixecar i em vaig allunyar d’ells. Havia de marxar; havia de fer-ho de cop, això em quedava clar. Allà ja no hi pintava res. Em va caure al damunt aquesta idea:

«D’ara endavant, la meva presència no compta».