Читать книгу Quins somnis vindran - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 16

Vaig obrir els ulls i vaig mirar enlaire. Per damunt del cap, veia un fullatge verd i, a través de les fulles, el cel blau. No hi havia ni rastre de boira; l’aire era net. Vaig aspirar. Feia una olor fresca que et vigoritzava. Vaig notar una brisa suau a la cara.

Incorporant-me, vaig mirar cap a totes bandes. Havia passat una estona estirat a la gespa. El tronc de l’arbre que m’acollia era allà mateix. Vaig estirar la mà i vaig palpar l’escorça. I alguna cosa més: n’emanava una mena d’energia.

Vaig abaixar la mà per acaronar la gespa. Estava impecable. Vaig apartar-ne uns quants brins per examinar el sòl. Tenia un color com el de l’ombra de l’herbei. No hi havia males herbes per enlloc.

Em vaig acaronar la galta amb un bri que havia arrencat. També hi podia sentir un minúscul corrent d’energia. Vaig ensumar-ne la fragància delicada, me’l vaig posar a la boca i el vaig mastegar com feia de petit. No havia tastat mai, quan era petit, una gespa com aquella.

Aleshores em vaig adonar que a terra no hi havia ombres. Estava assegut sota un arbre, però no a l’ombra. Com que no ho entenia, vaig buscar el sol.

No hi era, Robert. Hi havia llum sense sol. Vaig mirar tot al voltant, confós. A mesura que els meus ulls s’acostumaven a la llum, hi anava veient fins més lluny, camp enllà. No havia vist mai un paisatge així: una panoràmica impressionant de prats entapissats de verds, plens de flors i arbres. Vaig pensar que, a l’Ann, li encantaria.

Me’n vaig recordar tot d’una. L’Ann encara era viva. I jo? Em vaig aixecar i vaig empènyer el tronc de l’arbre amb totes dues mans. Era sòlid. Les sabates deixaven petjada sobre un terra sòlid. Jo estava mort; sobre això ja no hi havia cap dubte. Tanmateix, aquí em tens, posseït d’un cos que notava igual que abans i que semblava igual, fins i tot anava vestit igual. Dret, sobre un terreny molt real enmig d’un paisatge més que tangible.

«És això, la mort?», vaig pensar.

Em vaig mirar les mans; els detalls de cada línia i cada clotet, els plecs de la pell. Vaig examinar els palmells. Una vegada havia llegit un llibre de quiromància; per pur entreteniment, per poder-ho exhibir a les festes. Tenia les meves mans ben estudiades, me les coneixia bé.

Les tenia com sempre. La línia de la vida era tan llarga com sempre. Recordava que l’havia ensenyat a l’Ann i li havia dit que no es preocupés, que estaria amb ella molt de temps. Ara ens en podríem riure si estiguéssim junts.

Vaig girar les mans i em vaig adonar que tenia la pell i les ungles de color rosa. A dins, hi havia sang. Vaig haver de sacsejar el cap per assegurar-me que no somiava. Em vaig posar la mà dreta davant del nas i la boca i vaig notar l’aire calent que em sortia dels pulmons. Amb dos dits, vaig buscar el punt exacte del meu pit, fins que el vaig trobar.

El cor em bategava, Robert. Igual que sempre.

De sobte, un lleu moviment; em vaig girar a mirar què era. Un ocell exquisit, de plomatge platejat, s’havia enfilat a la copa de l’arbre. No semblava que em tingués gens de por. Va venir a posar-se més a prop meu. «Aquest lloc és màgic», vaig pensar. Estava atònit. «Si això és un somni —em vaig dir—, espero no despertar-me mai».

Aleshores vaig entreveure un altre animal que venia corrent cap a mi; em vaig adonar que era un gos. Al principi no hi vaig caure. Però, de sobte, tot es va precipitar. «Katie!», vaig fer, plorant d’alegria.

Venia corrent cap a mi tan de pressa com podia, fent aquells gemecs de felicitat, frenètics, que feia anys que no sentia. «Katie», li vaig xiuxiuejar. Vaig caure de genolls, les llàgrimes em pujaven als ulls. «La vella Kate». Tot d’una ja estava amb mi, saltironejant d’emoció, llepant-me les mans. Vaig abraçar-la. «Kate, velleta meva». Amb prou feines podia parlar. Es va refregar amb mi, plorant de joia. «Kate, ets tu de veritat?», vaig dir-li, baixet.

La vaig observar de més a prop. L’última vegada que l’havia vista estava en una gàbia oberta, a la clínica; estava sedada, estirada sobre la banda esquerra, mirant sense veure-hi, sacsejava les potes a causa d’unes convulsions que no podia controlar. L’Ann i jo l’havíem anat a veure quan ens va trucar el veterinari. Ens vam quedar una estona al costat de la gàbia, acariciant-la, atordits i impotents. La Katie havia estat una bona companya durant gairebé setze anys.

Ara tornava a ser la Katie que recordava dels anys en què l’Ian s’anava fent gran: vibrant, plena d’energia, amb aquella flama als ulls i aquella expressió tan divertida de la boca que, quan l’obria, semblava que estigués rient. La vaig abraçar amb fruïció, pensant que l’Ann estaria molt contenta de veure-la, els nens estarien encantats, sobretot l’Ian. La tarda que havia mort, ell era a l’escola. Al vespre, me’l vaig trobar assegut al llit, les galtes banyades de llàgrimes. Havien crescut junts i ni tan sols havia tingut l’oportunitat d’acomiadar-se’n.

«Si et pogués veure ara», li vaig dir, abraçant-la, ple del goig del retrobament. «Katie, Katie». Vaig fer-li festes al cap i per tot el cos, vaig rascar-li aquelles orelles fantàstiques, flexibles, que tenia. I vaig sentir un torrent de gratitud pel poder, fos el que fos, que l’havia portada cap a mi.

Acabava de descobrir que aquest era un lloc encantador.

* * *

És difícil dir quant temps vam passar sense fer res, l’un amb l’altra. La Katie estava ajaguda al meu costat, escalfant-me la falda amb el cap, estirant les potes de tant en tant, sospirant de felicitat. Jo no parava d’acariciar-li la closca, no me’n sabia avenir. Desitjava amb totes les meves forces que l’Ann fos allà amb nosaltres.

No va ser fins al cap de molt que vaig veure la casa.

Em preguntava com és que no me n’havia adonat; amb prou feines era a cent metres. Era la mena de casa que l’Ann i jo sempre havíem somiat fer-nos algun dia: de fusta i pedra, amb finestres enormes i una terrassa amplíssima amb vistes al camp.

M’hi vaig sentir atret de seguida, no sé per què. Em vaig posar dret i vaig començar a caminar cap allà. La Katie va fer un bot i va venir al meu costat. La casa s’alçava en una clariana envoltada d’arbres ferms: pins, aurons i bedolls. No hi havia cap mena de mur ni tanca. Per sorpresa meva, vaig veure que tampoc no hi havia porta d’entrada i que el que havia pres per finestres només eren obertures. També em vaig adonar que no hi havia tubs ni cables, ni caixes de fusibles, ni canaleres ni antenes de televisió; la forma de la casa harmonitzava amb l’entorn. Se’m va ocórrer que Frank Lloyd Wright ho hauria aprovat. Vaig somriure, divertit. «Potser la va dissenyar ell, Katie», vaig dir. Em va llançar una llambregada i, per un instant fugaç, vaig tenir la impressió que m’entenia.

Vam entrar a un jardí que hi havia a tocar de la casa. Al mig hi havia una font aparentment de pedra blanca. Vaig atansar-m’hi i vaig enfonsar les mans en aigua cristal·lina. Era fresca i, com el tronc de l’arbre i el bri d’herba, emetia un flux d’energia balsàmica. En vaig beure un glop. No havia tastat mai una aigua tan refrescant. «En vols, Kate?», vaig preguntar, mirant-la.

No va fer ni un gest, però vaig tenir una altra impressió: ja no la necessitava, l’aigua. Em vaig tornar a girar cap a la font i vaig agafar una mica d’aigua fent cassoleta amb les mans, i em vaig rentar la cara. No m’ho podia creure: les gotes van desaparèixer de les mans i de la cara com si tot jo fos impermeable.

Astorat per cada nou descobriment d’aquell lloc, em vaig acostar, amb la Katie, a una jardinera i em vaig inclinar a ensumar les flors. Feien una olor suau, encantadora. A més a més, tenien una varietat de colors com un arc de Sant Martí, però encara més irisats. Vaig passar les mans per una flor daurada rivetejada de groc i de seguida em va pujar pels braços un formigueig d’aquella energia. Vaig anar fregant amb els dits una flor rere l’altra. Cada una desprenia un delicat corrent de vigor. Sorprès, vaig començar a adonar-me que també emetien sons suaus i harmònics.

«Chris!».

Em vaig girar de cop. Una aurèola de llum entrava al jardí. Vaig fixar-me que la Katie remenava la cua i tot seguit vaig tornar a observar la llum. Quan els ulls se’m començaven a habituar a aquella lluïssor, va començar a esvair-se. Aquell home que havia vist..., quantes vegades?, no me’n recordo, s’acostava a mi. No havia parat mai atenció a la seva roba; duia una camisa blanca de màniga curta, pantalons blancs i sandàlies. Venia somrient, amb els braços ben oberts. «He sentit que eres a prop de casa meva i he vingut de seguida —em va dir—. Ho has aconseguit, Chris».

Em va fer una càlida abraçada i en acabat es va apartar sense deixar de somriure. Me’l vaig quedar mirant. «Tu no ets... l’Albert?», li vaig preguntar.

«Exacte». Va assentir amb el cap.

El nostre cosí, Robert; sempre li dèiem Buddy. Feia una cara extraordinària; tal com el recordava quan apareixia per casa quan jo tenia catorze anys. Corregeixo. Semblava molt més robust.

«Se’t veu molt jove —vaig dir—. No te’n faria més de vint-i-cinc».

«És l’edat perfecta», va respondre. No vaig entendre què em volia dir.

Quan es va inclinar per saludar la Katie i amanyagar-la —em preguntava com és que la coneixia—, vaig observar una cosa que no t’he dit d’ell. Seguint el contorn de la seva forma, tenia una radiació blava, refulgent, on lluïen petites guspires blanques.

«Hola, Katie, estàs contenta de veure’l, oi?», feia ell mentre li acariciava el cap. Tot seguit, es redreçà amb un somriure.

«T’intriga la meva aura», em va dir.

Vaig respondre amb un somriure, vaig dir «sí».

«Tothom en té —em va explicar—. Fins i tot la Katie. —Va assenyalar cap a ella—. No te n’has adonat?».

Vaig mirar la Katie amb sorpresa. No ho havia vist, però ara que l’Albert ho deia, era obvi. No era tan viva com la seva, però es veia perfectament.

«Ens identifiquen», va dir l’Albert.

Em vaig mirar a mi mateix. «On és la meva?», vaig demanar.

«Ningú pot veure la seva pròpia aura —va dir—. Això ens inhibiria».

Això tampoc no ho vaig entendre, però en aquell moment tenia una pregunta més urgent. «Per què no et vaig reconèixer de seguida, després de mort?», vaig interrogar-lo.

«Estaves massa confós —va contestar—. Mig despert, mig adormit; estaves en una mena d’estat crepuscular».

«Eres tu, a l’hospital, que em deia que no em resistís, oi?».

Va fer que sí amb el cap. «Però et resisties massa per escoltar-me —va dir—. Lluitaves per la vida. Te’n recordes d’una figura borrosa que estava al costat del llit? Segur que la vas veure tot i tenir els ulls tancats».

«No era real?».

«Intentava obrir-me camí —em va revelar—. Volia fer-te el trànsit menys dolorós».

«Suposo que no hi vaig ajudar gaire».

«No podies ajudar-te a tu mateix —em va donar un copet d’esquena—. Era massa traumàtic per a tu. Va ser una llàstima que no fos més fàcil. Normalment, l’acollida es fa de seguida».

«I amb mi per què no?».

«Perquè no hi havia manera d’arribar a tu —va dir—. Estaves tan decidit a parlar amb la teva dona!».

«Havia de fer-ho; és el que sentia —li vaig explicar—. Estava destrossada».

Va assentir amb el cap. «Molt bonic per part teva, però això et va deixar atrapat en un territori de frontera».

«Va ser horrible».

«Ja ho sé —em va posar la mà a l’espatlla per tranquil·litzar-me—. Però podia haver estat molt pitjor. T’hi podies haver quedat durant mesos o anys, fins i tot segles. No és una cosa tan estranya. Si no haguessis demanat ajuda...»

«Vols dir que fins que no vaig demanar ajuda tu no podies fer res?».

«Bé ho vaig intentar, però tu em rebutjaves cada vegada —va dir—. Fins que no va arribar la vibració del teu crit, no vaig tenir cap esperança de poder-te convèncer».

De sobte hi vaig caure; no sé com és que havia trigat tant. Vaig mirar al meu voltant esmaperdut. «Així doncs... això és el cel?».

«El cel, la pàtria celestial, el lloc on trobem la recompensa, el món de les ànimes... —va fer—. Digue’n com vulguis».

Potser era una rucada preguntar-ho, però ho havia de saber: «I és una... terra? Un estat?».

Va somriure. «Un estat mental».

Vaig alçar la vista. «Doncs no hi ha àngels», vaig dir mig en broma.

L’Albert va riure. «Pot haver-hi res més emprenyador que unes ales enganxades aquí, a les pales de l’espatlla?», va preguntar.

«Doncs així no hi ha coses d’aquestes?». Una vegada més, em sentia càndid de fer aquesta mena de preguntes, però tenia massa curiositat per reprimir-me.

«N’hi ha si hi creus —va contestar, cosa que em va tornar a confondre—. Ja t’he dit que això és un estat mental. Què diu el lema que tens penjat sobre la teva taula de treball? Allò en què creus és el teu món».

Em vaig quedar parat. «Això també ho saps?», vaig preguntar.

Va assentir amb el cap.

«Però com?».

«Ja t’ho explicaré quan arribi el moment —va dir—. Per ara, només vull que quedi clar que allò en què creus realment es converteix en el teu món. Tu et pensaves que això només s’aplicava a la terra, però aquí s’aplica encara més, ja que la mort és un canvi de perspectiva de la consciència, de la realitat física a la mental, com si sintonitzessis amb unes ones més elevades».

Em semblava que entenia el que volia dir, però no n’estava segur del tot. Suposo que m’ho va veure a la cara, perquè va somriure i va fer: «És massa críptic, això que he dit? Diguem-ho d’una altra manera. L’existència d’un home canvia d’alguna manera quan es treu l’abric? Doncs tampoc no canvia quan la mort treu l’abric del cos. Continua sent la mateixa persona. No és més savi. Ni més feliç. No està millor. És exactament el mateix.

»La mort només és una continuació a un altre nivell».