Читать книгу Quins somnis vindran - Ричард Матесон, Richard Matheson - Страница 12

Flotant, suspès en l’aire, enfilant-me i després baixant en un buit silenciós, engolidor. Era la mateixa sensació d’abans de néixer? Surar en una ombra líquida?

No, no es devia sentir cap plor, a dins del ventre. Cap sensació de dolor que m’oprimís. En aquell son, jo murmurava, tenia ganes de descansar, necessitava descansar, però també volia despertar-me, pel bé de l’Ann. «Vida, estic bé». Abans de despertar-me, devia dir aquestes paraules cent vegades.

Arrossegava la vista, les parpelles em pesaven.

Estava estirada al meu costat, s’havia adormit. Vaig sospirar i li vaig somriure amb amor. S’havia acabat el somni, tornàvem a estar junts. Vaig mirar-la a la cara, estava tranquil i em sentia dolç com un infant. Un nen petit, cansat, un nen que s’hauria adormit plorant. L’Ann, preciosa. Vaig estirar la mà per tocar-li la cara, però era com de ferro.

Els meus dits van desaparèixer dins el cap.

Es va despertar de sobte, amb un esguard d’alarma.

—Chris? —va dir.

L’esperança saltava un altre cop pels aires. Es va fer miques tan bon punt vaig adonar-me que no em mirava a mi sinó a través meu. Les llàgrimes li tornaven a venir als ulls. Va plegar les cames i va abraçar fort el coixí, va enfonsar-hi la cara, es va posar a sanglotar, tot el cos se li sacsejava.

—Oh, Déu, no, amor meu, si us plau, no ploris —jo també plorava.

Hauria donat l’ànima perquè ella hagués pogut veure’m només un minut, sentir la meva veu, rebre el meu consol i el meu amor.

Però sabia que no podia ser. I sabia, també, que el malson no s’havia acabat. Vaig girar-m’hi d’esquena i vaig tancar els ulls, desesperat per adormir-me i fugir, volia que la foscor m’estirés ben lluny. El seu plor m’esquinçava el cor. «Si us plau, allunya’m d’això —suplicava—. Si no puc consolar-la, emporta-te’m!».

Aleshores vaig sentir com si el meu cervell comencés a baixar per un tobogan, lliscant cap al negre.

Ara sí que era un somni. Per força. La vida em passava per davant, una successió d’imatges vives. Però em cridava l’atenció una cosa: no ho havia experimentat ja abans, allò, més curt, més confús?

Ara no ho era gens, de confús. Jo podia ser un espectador en un cine veient una pel·lícula que es titulés La meva vida, i me l’empassava del principi al final. No; canvia-ho, això. Del final al principi; la pel·lícula començava amb el xoc —era real, doncs— i evolucionava fins al meu naixement, amplificant cada detall.

No entraré en tots els detalls, Robert. No és pas aquesta, la història que vull explicar; trigaria massa. La vida de cada home és un llibre per capítols. Penseu en tots els moments de la vostra vida enumerats un per un, amb una descripció completa. Una enciclopèdia d’esdeveniments en vint volums, pel cap baix.

Deixa’m que t’expliqui un moment aquest passi d’esdeveniments. Era alguna cosa més que un “un raig de llum als ulls”. I jo era alguna cosa més que un simple espectador; això va quedar clar de seguida. Vaig tornar a viure cada moment amb una percepció penetrant, ho experimentava i comprenia tot alhora. Era una experiència vívida, Robert, cada emoció es multiplicava infinitament a base de capes i capes de consciència.

L’essencial de tot plegat —i aquesta és la part important— va ser que em vaig adonar que tots els meus pensaments havien estat reals. No només els actes, allò que havia dit o fet, sinó tot allò que m’havia passat pel cap, tant positiu com negatiu.

Cada record tornava a la vida abans que jo, dins meu.

No podia saltar-me’n cap. Tampoc no podia racionalitzar-los ni explicar-los. Només podia tornar-los a experimentar, amb coneixement total, i no s’hi valien excuses per escapar-me’n. L’autoengany era impossible, la veritat restava exposada a una llum encegadora. Res de veure les coses com em pensava que havien estat. Res de veure-les com jo esperava que haguessin passat. Només tal com havien estat.

Em martiritzaven els fracassos. Tot allò que havia omès o ignorat, o negligit. Tot allò que hauria d’haver donat i no ho havia fet; als amics, a la família, a la mare i el pare, a vosaltres i a l’Eleanor, als meus fills, sobretot a l’Ann. Vaig notar la queixalada punyent de cada cosa incompleta. No només en el terreny personal, sinó també a la meva feina: tots els meus fracassos com a escriptor. La gran quantitat de guions que havia escrit i que no havien fet cap bé a ningú o que fins i tot, molts dels quals, havien fet mal. Per una vegada podia passar, però ara, en aquest desemmascarament descarnat de la meva vida, tot allò resultava imperdonable, impossible de justificar. Tota una infinitat de mancances que es reduïa a una sola qüestió fonamental: què hauria pogut fer i fins a quin punt m’havia quedat irrevocablement curt en gairebé totes les proves de la vida.

No és que fos injust; no desequilibrava la balança per força. Allà on havia fet coses bones, també se’m mostrava clarament. Si havia estat amable o havia tingut algun èxit, tot això també hi era.

El problema va ser que no vaig acabar de veure-ho tot. Com uns paletes que pugen la càrrega a un edifici en construcció amb una corriola, el dolor de l’Ann m’estirava enfora de la contemplació d’aquells fets. «Vida, deixa’m-ho veure». Em sembla que vaig dir aquestes paraules, però potser només ho vaig pensar.

Vaig ser conscient de tornar a estar al seu costat, intentant obrir les parpelles, que em pesaven molt. Els sorollets que feia mentre dormia eren com una fulla de ganivet burxant-me al cor. «Si us plau —vaig pensar— ho he de veure, he de saber-ho; avaluar-ho». Aquella paraula, tot d’una, em va semblar vital. Avaluar.

Vaig tornar a enfonsar-me en l’aïllament de les meves visions. Només havia sortit un moment del cine; la imatge de la pantalla estava congelada. La pel·lícula es va reprendre, va absorbir-me. Tornava a ser-hi a dins, revivint els dies passats.

Ara veia les estones agradables que havia passat. Tampoc te’n donaré detalls, però sí que et diré que no només vaig tornar a tenir totes les experiències sensuals de la meva vida, sinó que també vaig viure cada desig incomplert com si s’hagués acomplert realment. Vaig adonar-me que tot allò que ens passa pel cap és tan real com la carn i la sang. Tot allò que en vida havia estat tan sols imaginació ara es tornava tangible; cada fantasia, una realitat plena. Ho vivia i al mateix temps m’ho mirava com un testimoni. Era una realitat molt magra, íntima, i jo un testimoni maleït per l’objectivitat total.

I sempre l’equilibri, Robert; insisteixo en l’equilibri. La balança de la justícia: llum i ombra en paral·lel, la compassió i la crueltat, l’amor i la luxúria. I sempre, sense parar, aquella pregunta des de les profunditats: què has fet amb la teva vida?

Vaig tenir el consol d’adonar-me que jo era l’únic testimoni d’aquella íntima revisió a fons. Era una reposició privada, un judici emès per la meva pròpia consciència. A més a més, estava segur que, d’alguna manera, cada un dels actes i pensaments que estava revivint s’imprimia a la meva consciència de manera inesborrable per poder-ho tenir en compte més endavant. Per què, no en tenia ni idea. Només sabia que era així.

Llavors va començar a passar una cosa estranya. Em trobava en una mena de masia en algun lloc, mirant un home vell estirat sobre un llit. Hi havia dues persones més, assegudes a la vora: una dona de cabells blancs i un home de mitjana edat. Ella anava vestida com si fos estrangera i tenia un accent estrany quan va dir: «Em sembla que ja no hi és».

—Chris!

L’Ann plorant, dient el meu nom plena d’angoixa, em va arrencar del son. Vaig mirar tot al voltant; em trobava enmig d’un remolí de boira, estirat a terra. Em vaig alçar a poc a poc, em feien mal tots els músculs. Vaig intentar caminar, però no vaig poder. Era al fons d’un pantà tot remogut, amb onades que batien contra meu.

Estava extenuat, mort de gana. No, aquesta no és la paraula adequada. Necessitava subsistència. No, alguna cosa més. Necessitava ficar-me alguna cosa a dins que m’ajudés a remuntar. Ara sí. Estava incomplet; una part de mi havia desaparegut. Vaig intentar pensar, però era un esforç que ara trobava més enllà de les meves forces. Les idees se m’enganxaven al cervell com si fossin pega. «Deixa-ho anar —era tot el que se m’acudia—. Deixar-ho anar».

Aleshores va prendre forma davant meu una columna de llum pal·lidíssima, i a dins hi havia una figura. «Vols que t’ajudi?», va preguntar. No era capaç de discernir si era home o dona.

Vaig intentar respondre, però em va arribar la veu de l’Ann, que em tornava a cridar des de lluny. Vaig mirar al meu voltant.

«Et pots quedar aquí molt de temps —va dir la figura—. Dona’m la mà».

Vaig girar-m’hi de cara. «Ens coneixem?», vaig fer. Amb prou feines podia parlar, la meva veu sonava sense vida.

«Ara això no importa —va dir la figura—. Tu dona’m la mà i prou».

La vaig mirar amb els ulls buits. L’Ann em tornava a cridar, vaig sacsejar el cap. Aquella figura intentava apartar-me d’ella. No li ho permetria. «Ves-te’n —li vaig dir—. Me’n torno amb la meva dona».

Un cop més em vaig trobar sol entre la boira. «Ann?», vaig fer. Tenia fred i por. «Ann, on ets? —la meva veu era morta—. No et veig».

Hi havia alguna cosa que em guiava per la boira. I n’hi havia una altra que em frenava, però ho vaig descartar; no era l’Ann, això ho tenia clar, i jo havia d’estar amb l’Ann. Només m’importava ella.

La boira va començar a escampar i per fi vaig poder tirar endavant. El paisatge que tenia al davant em sonava: una extensió de gespa verda amb tot de plaques metàl·liques arran de terra, rams de flors aquí i allà, algunes seques, d’altres mig pansides, d’altres fresques. Ja hi havia estat, aquí.

Vaig atansar-me a una figura que hi havia asseguda a la gespa, un tros enllà. On l’havia vist, aquest lloc?, em preguntava, intentant recuperar-ne el record. Per fi em va venir, com una bombolla que esclata en les profunditats fangoses del mar. Vaughn. El fill d’algú. El coneixíem. El van enterrar aquí. Quant temps fa, d’això?, se’m va acudir. No en sabia la resposta. El temps semblava un enigma més enllà de qualsevol solució.

Aleshores vaig veure que la figura era l’Ann i em vaig precipitar cap a ella tan ràpidament com vaig poder. Sentia una barreja d’alegria i pena; no sabia per què.

Quan vaig arribar allà on era, vaig dir el seu nom. No va fer cap senyal d’haver-me vist ni sentit, i per alguna raó inexplicable aquesta vegada ja no em va sorprendre. Em vaig asseure al seu costat a la gespa i li vaig passar el braç per les espatlles. Jo no vaig notar res i ella no va reaccionar de cap manera, només mirava a terra i prou. Intentava entendre què passava, però no hi havia manera. «Ann, t’estimo», vaig mussitar. Això era tot el que el meu cervell podia aplegar. «Sempre t’estimaré, Ann». La desesperació m’acotxava com si fos un cobrellit. Vaig llançar una llambregada al mateix punt de terra on mirava ella. Hi havia flors i una placa metàl·lica.

Christopher Nielsen, 1927–1974. Em vaig quedar com encantat davant d’aquella placa, m’havia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; m’havia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.

Mort.

Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? M’hauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc d’això, l’única cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, l’any del meu naixement i el de la meva defunció.

A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?

Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se m’esmunyia cap endavant, cap avall.

—Mare?

Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard s’acostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.

—Mare, aquest és el Perry —va dir—. És de qui t’havia parlat.

Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.

Ell m’observava.

—El teu pare és aquí, Richard —va dir calmosament—. Està assegut vora la placa amb el seu nom.

Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.

—Diu alguna cosa, però no ho distingeixo —va dir el Perry.

Vaig mirar l’Ann, em tornava a venir l’ànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.

Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió greu. «Ann, creu-te’l —li vaig dir—. Creu-te’l».

—Ara torna a parlar —li va dir el Perry—. Aquesta vegada a vostè, senyora Nielsen.

L’Ann es va estremir i va mirar el Richard, va dir el seu nom, suplicant.

—Mare —el Richard semblava incòmode i ferm alhora—. Si el Perry diu que el pare és aquí, jo me’l crec. Ja t’he explicat de quina manera...

«Ann, soc aquí!», vaig gemegar.

—Me’n faig el càrrec, senyora Nielsen. —El Perry va interrompre el Richard—. Confiï en la meva paraula. El veig just al seu costat. Porta una camisa de color blau fosc de màniga curta, pantalons de quadres blaus i sabates Wallaby. És alt i ros i cepat. Té els ulls verds i la mira amb ànsia. Estic segur que vol que cregui que és aquí de debò.

«Ann, si us plau —vaig dir. Vaig tornar a mirar el Perry—. Escolta’m —vaig pregar-li—. Vull que em sentis».

—Torna a parlar —va dir el Perry—. Crec que diu: «a prop meu», o alguna cosa així.

Vaig gemegar i vaig girar-me cap a l’Ann una altra vegada. Feia esforços per no plorar, però no se’n sortia. Es mossegava el llavi, respirava amb dificultat, entretalladament.

—Si us plau, pareu —va dir baixet.

—Mare, ell només intenta ajudar —li va dir el Richard.

—Pareu.

L’Ann es va aixecar com va poder i va marxar.

«Ann, no te’n vagis», suplicava jo.

El Richard anava a córrer darrere seu, però el Perry el va aturar.

—Deixa que es faci a la idea —li va dir.

Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.

—És aquí? —va preguntar—. El pare?

I jo no sabia què fer. Per una banda, volia estar amb l’Ann. Però com podia deixar l’única persona que em podia veure?

El Perry havia posat les mans a les espatlles del Richard i l’havia fet girar de cara a mi.

—El tens a davant —li va dir—. A un metre de distància.

—Déu meu! —al Richard li sortia una veu prima i tremolosa.

«Richard», vaig dir jo. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar prendre’l pels braços.

—El tens a tocar, està intentant abraçar-te —li va explicar el Perry.

El Richard estava tot pàl·lid.

—I per què no el puc veure? —va preguntar.

—Potser podràs si convences ta mare de fer una sessió.

Tot i l’emoció que em provocaven les paraules del Perry, ja no em podia quedar més amb ell; havia d’anar amb l’Ann. La seva veu es va fondre de seguida darrere meu tan bon punt vaig començar a buscar-la.

—Ara se’n va darrere de ta mare —va dir—. Deu voler...

I ja no el vaig sentir més. Seguia l’Ann ple d’angoixa, intentant atrapar-la. Fos el que fos una sessió —una mena de reunió?— l’Ann s’hi havia d’avenir. Jo no havia cregut mai en aquestes coses, ni tan sols hi havia pensat. Hi pensava ara. El Perry m’havia vist, m’havia vist de veritat. La idea que, amb la seva ajuda, l’Ann i els nens també em poguessin veure, potser fins i tot sentir-me, m’omplia de goig. Desapareixeria el dol!

Però de sobte vaig quedar desolat. Em va venir un gemec. Una boira tornava a espessir-se i m’impedia veure l’Ann. Vaig intentar posar-me a córrer, però cada vegada em costava més fer qualsevol gest. «L’he d’atrapar!», pensava. «Ann, espera’m! —vaig cridar—. No em deixis!».

«No paris», semblava que em digués una veu a dins del cap. Jo no l’escoltava, continuava endavant, cada cop més lent, més lent, com si tornés a moure’m pel fons d’aquell pantà fangós. Em va començar a fallar l’atenció. «Si us plau! —vaig pensar—. Hi ha d’haver alguna manera de fer que l’Ann em pugui veure i consolar-la, fer-li saber que encara existeixo».