Читать книгу Fronteres - Vicent Partal - Страница 6

Per a mi hi ha poques coses al món més fascinants que les fronteres, com a categoria social, com a objecte creat per l’ésser humà. Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals. Islàndia, per exemple, es veu avui com un país amb una frontera gairebé perfecta: és menut, molt homogeni i compacte, allunyat geogràficament, i viu tancat per la natura insular. Tanmateix, fins l’any 1944 Islàndia no era un país independent i per tant aquesta «naturalitat» que tots apreciem avui en la seua delimitació fronterera simplement no existia. El fet de ser una illa, quan no era un estat, no significava res. Perquè, per dir-ho en paraules de Henri Wesseling, les fronteres no són determinades per la natura sinó pel poder.

Arreu del món, en un procés històric que no s’acabarà mai, ens trobem amb una multitud de línies dibuixades sobre els mapes, que fan la funció d’intentar separar un col·lectiu humà d’un altre. En la majoria de llengües, aquestes línies es coneixen per «frontera», un femení derivat del substantiu «front» que ja és tota una pista sobre l’essència de tot plegat. En efecte, si mirem enrere, en l’origen el mot «frontera» feia referència a un punt mòbil de contacte i no pas a una línia estable com avui. A Le Mystère du siège d’Orléans, un text del segle XV sobre el setge d’Orleans pels anglesos, els autors fan prometre a Joana d’Arc: «Y m’est bien tart que demain soit pour voir les anglais en frontière.» Així doncs, «anar a frontera» equivalia a plantar cara a l’enemic. Més enrere encara, en la Crònica de Jaume I, podem trobar el precedent català del mateix concepte i exactament del mateix mot: «Romàs aquí en Xàtiua ab tota sa companya per tenir frontera als moros.» Amb els anglesos o amb els moros, doncs, la frontera no era un punt geogràfic fix, sinó una acció. Per això la idea de la frontera s’entén encara avui, en la majoria de llengües, a partir de la idea de xoc.

Tot i això, unes quantes llengües —bastants, de fet— enriqueixen el concepte aportant-hi matisos molt interessants, algunes subtileses semàntiques que ens menen més enllà i ens obren la mirada. I són uns matisos que, per si sols, ja ens haurien d’indicar quin error tan gros és reduir el fenomen de la frontera a la variant estrictament administrativa, a la frontera de xoc, a la reducció del concepte a l'aplicació que n'han fet els estats-nació.

En anglès, per exemple, es distingeix entre border (la línia que separa) i frontier (l’espai de transició, obert per un costat). Hi ha la sublim idea francesa dels confins (aquell espai difús, gairebé somnolent, on les coses es barregen més que no se separen). Hi ha el kresy dels polonesos, com una perifèria que es perd en els plecs de la història. I hi ha la muga dels bascs, que fins i tot genera habitants de la línia (els mugalariak). I la malenconiosa distinció postsoviètica entre l’estranger i l’бли́жнее зарубе́жье —l’‘estranger pròxim’. O la peculiar sa làcana dels sards —i del català de l’Alguer—, definida com una corba immaterial que limita l’espai controlat per cadascú. O el συνορεύω grec —d’on deriva el sınır turc—, que vincula la frontera al fet de ser, específicament i necessàriament, veïns, a compartir-la.

Lògicament, com més t’allunyes d’Europa més riquesa de matisos trobes per a descriure i adaptar a cada cultura un objecte que al cap i a la fi és europeu, pensat per europeus i fet pels europeus. En haussa, la llengua principal del nord de Nigèria i del Níger i una de les grans llengües franques d’Àfrica, la frontera es coneix amb el nom d’iyaka, una paraula que prové de l’arrel iya, que significa la capacitat d’exercir el poder. La frontera, doncs, no s’entén com un espai que tanca un territori, sinó sols com el punt a partir del qual ja no exerceixes el poder. En àrab es fa servir ḥāšiya una paraula que tant pot voler dir ‘frontera’ com ‘entorn’. En japonès la frontera és kyōkai però un matís precís i intel·ligent permet de distingir entre sakaime la línia que divideix dos espais, i keidai la línia que tanca un espai. En xinès hi ha moltes paraules per a definir la frontera. La més habitual és biānjìng feta amb dos caràcters que signifiquen proximitat i límit. Però es destaca Jiāng , perquè és un caràcter enormement solemne i sofisticat que implica haver de fer dinou pinzellades per a dibuixar-lo —la mitjana és d’onze— i perquè, significativament, conté dins seu els traços que formen la paraula ‘riu’.

Per desgràcia, el món contemporani ha passat de manera insensible per damunt de tots aquests matisos i ha universalitzat la versió més pobra de la frontera, aquella frontera westfaliana, hereva directa del front de guerra, pensada a partir del reduccionisme europeu i desproveïda de matisos. La frontera de la barrera i el guardabarrera, dels documents i el control de pas. La del passaport com a exigència. La dels militars. Aquesta és la frontera que s’ha fet ubiqua. Tant, que fins i tot ha arribat a zones del planeta on la idea que ací s’acaba una cosa i allà en comença una altra ni havia existit mai ni pràcticament s’entenia. Amb la qual cosa s’ha reduït a cendra la riquesa que implica l’intercanvi entre poblacions.

Espais on abans el contacte es practicava d’una manera pròpia i única, amb regles complexes i interessantíssimes, avui s’han estandarditzat i sempre, dissortadament, a costa de posar fi a allò que els era particular i abraçar l’obsessió europea per la ratlla i la seua inviolabilitat. Per exemple, Abd-al-Aziz ibn Saüd, el primer rei de l’Aràbia Saudita (1932), va refusar tossudament de fixar cap línia de delimitació en el desert obert, tot argumentant que les tribus el feien servir precisament per a desplaçar-se. Que el desert no separava sinó que unia, com ha passat també sempre amb la mar —allò que Fernand Braudel va explicar amb el seu llibre sobre el gran «espai líquid» que és la Mediterrània. Finalment, el rei acceptà de marcar una línia de punts sobre un mapa, però a condició que fos només una ratlla formal, sense fortificacions ni controls i en canvi que fos garantida la llibertat d’accés de les tribus del Najd, de l’altiplà central, als pous que romandrien a la banda iraquiana. D’aquell desig avui no en queda res: el pas fronterer d’Arar amb an-Nukhib, el pas més important que resta entre les actuals Aràbia Saudita i Irac, va ser reobert fa poc, el novembre del 2020, després d’haver estat vint anys seguits tancat.

Hi ha hagut propostes interessants que intentaven salvar aquest conflicte entre allò que era normal i allò que imposava la geopolítica. El geògraf i historiador Alpha Oumar Konaré, cap d’estat de Mali entre el 1992 i el 2002, va posar sobre la taula l’interessant concepte del país-frontera, en un intent de conciliar la tradició de la frontera com un espai obert de contactes amb la realitat actual de la frontera com un espai de control. Konaré proposava, i no se’n va eixir gaire bé, de crear una àrea que s’havia d’estendre a vint quilòmetres a banda i banda de la ratlla oficial, dins la qual el desplaçament seria lliure, precisament amb la intenció de no trencar barreres administratives imposades des de fora de la continuïtat humana natural realment existent.

El país-frontera volia donar resposta a una d’aquestes realitats evidents i indiscutibles. Allà on s’entrecreuen Mali, Mauritània i el Senegal hi ha la terra soninke, l’espai d’una comunitat humana que a la vegada és un continu funcional vinculat al pas del riu Senegal, i que viu de sempre per damunt de les fronteres administratives. Amb aquella proposta, Konaré pretenia donar una resposta sensata i moderada al fracàs dels estats africans a l’hora d’adaptar-se a la realitat i a la quotidianitat dels seus pobladors, separats tots per unes fronteres artificials creades pels colonitzadors sense cap més sentit ni interès que el purament colonial. D’aquesta manera, evidentment, qüestionava l’aplicació rigorosa del concepte westfalià de la frontera en una part del món on la còpia mimètica de l’invent europeu no respon objectivament a cap realitat ni resol problemes. Ans al contrari: en crea.

Però no cal que ens enganyem. Idees i projectes com aquests, brillants, dúctils, sensats, són propostes excepcionals en un món que ha assumit les ratlles duaneres com a tret definidor. Com a tret ordenador. És cert que no té molt de trellat i que aquestes ratlles són un focus constant de violència i inestabilitat. Però és fora de tota discussió que nosaltres vivim en un món fet definitivament de fronteres. O més en concret encara de «díades», aquell concepte metòdic creat per Michel Foucher que tant ens ajuda a reconèixer i reconstruir les ratlles del mapa, mirant-les fragment a fragment, segment a segment, sense deixar-nos endur per la línia aparentment completa, tal com està avui, fixa, sinó per la manera com s’ha anat construint amb el temps, pas a pas, tram a tram i circumstància a circumstància.

***

Al llibre Land, Simon Winchester afirma que ara mateix hi ha 317 fronteres reconegudes o factuals, línies pintades sobre un mapa que a la pràctica tenen la funció de dividir el nostre món oficialment, sobretot en estats. Aparenten ser moltes i són certament moltíssimes, comparades amb les que hi havia fa cent anys o seixanta. Però, així i tot, les ratlles oficials que separen els estats no són totes les fronteres que hi ha ni tampoc són les més interessants. Especialment si entenem, com entenc jo, la frontera d’una manera menys restrictiva i funcionarial, més porosa, més oberta al detall. Com un espai on es barregen coses més que no pas com un espai creat per a separar coses per força.

El defecte principal de les fronteres estatals és que són com les isòbares de la política, simples dibuixos conceptuals de pressions atmosfèriques que xoquen. I per això mateix sempre són i sempre seran inestables i subjectes a modificació, mal que pese a cada nacionalisme amagat rere cada estat. Tanmateix, en contrast amb això, els espais geogràfics d’intercanvi i relació entre els éssers humans, les fronteres enteses en el sentit més ampli i interessant del terme, els punts on grups humans diferents ens toquem, són i seran sempre tota una altra cosa molt més rica, infinitament més suggestiva, sovint enlluernadora. Entre més coses, per això que explica tan bé Wisława Szymborska: «Només allò que és humà pot ser estranger de debò. La resta és vegetació barrejada, talps subversius i vent.»

Segurament per una certa consciència d’això, per la consciència de la pròpia debilitat, les fronteres polítiques, les fronteres d’estat, s’han intentat i s’intenten sempre sacralitzar. Volen prendre l’aparença de línies «naturals» o «lògiques», amb sentit per si mateixes, independentment del pas del temps. És per això que els accidents geogràfics han estat sovint invocats com a frontera, amb el propòsit de dotar-la d’una aparent «legitimitat natural». Segons les dades que presenta Foucher a L’obsession des frontières, només un 21% dels traços actuals de les fronteres mundials no van vinculats a suports hidrotopogràfics —rius, muntanyes, llacs... Amb la voluntat poc dissimulada, és clar, de vincular la frontera més a la natura que no pas a la política.

Tanmateix, el parany és massa evident. Perquè, com explicava amb la referència a Islàndia, cap traçat no implica necessàriament cap naturalitat. És al revés: els suports, en tot cas, han estat triats per algú, i utilitzats, per a dibuixar-hi conceptes polítics que necessitaven fronteres. Inventats.

Per exemple, la idea que la frontera oriental d’Europa se situa als Urals és una invenció de Pere el Gran, perfectament documentada. Pot semblar lògic que una cadena muntanyenca, ni que siga més aviat discreta, marque la fi d’un continent. Però el fet és que Moscou «era» a Àsia fins el 1720 i va ser el treball del geògraf Vassili Tatísxev que la va «moure» a Europa per atendre l’interès dinàstic de bastir una nova aliança de Rússia amb els països escandinaus i europeus en general. Dos-cents anys més tard, tanmateix, és fàcil de comprovar que l’expressió «de l’Atlàntic als Urals» va en boca dels polítics europeus com una afirmació indiscutida i indiscutible de la unitat continental. La lliçó és clara, doncs: si les idees tenen èxit, si els conceptes proposats tenen èxit, les fronteres, amb el temps, construeixen realitats.

Ho podem comprovar, fàcilment, nosaltres mateixos. Què ho fa, si no, que Cervera de la Marenda i Portbou, tan iguals en tot, i tan igualment catalanes, aquest darrer segle s’hagen separat cada vegada més? Evidentment, la resposta la trobem en l’acció, o la inacció, de sengles estats, concretada sobretot en l’existència d’una ratlla formal, administrativa i militar, que ha fet que els processos d’homogeneïtzació social al nord i al sud hagen anat divergint. I no sols els polítics: l’hora de sopar, la lliga de futbol o la de rugbi, les televisions que es miren, les marques del supermercat o les cançons que sonen a la ràdio, el color dels llums dels cotxes durant moltes dècades i tot. La gent, els ciutadans de Cervera i Portbou d’avui, són descendents dels mateixos ciutadans que fa cent anys eren completament indistingibles. Fa cent anys no hi havia manera de saber, si no aprofundies molt en la conversa, qui era de Cervera i qui era de Portbou. Tanmateix, dissortadament, avui es reconeix de seguida qui és de l’una vila i qui és de l’altra.

No podem negligir, doncs, que les ratlles són uns instruments extraordinàriament eficaços per a les nacions, a l’hora de bastir-les. Segurament el més eficaç i el primer de tots. I per això la primera nació moderna, la primera nació en el sentit modern de la paraula, la França de la Revolució, va córrer de seguida a pintar ratlles i a tancar espais que fins aleshores havien estat oberts i porosos. I completà de pressa i corrents el mapa dels Cassini —el mapa més innovador i segurament el més important i transcendental, en termes ideològics, de tots els mapes que s’han dibuixat mai.

És important d’entendre que la noció lineal de frontera, la idea que la frontera és una línia contínua que es pot traçar de manera exacta sobre un mapa, és relativament moderna. Com explica Daniel Power, a l'edat mitjana les fronters eren coses molt «discretes», res a veure amb les línies precises i armades que tenim avui. Si deixem de banda casos excepcionals que s’expliquen tots sols, com ara la Gran Muralla Xinesa, les ratlles contínues, les fronteres concebudes com una línia perfectament traçable, no apareixen fins al tombant del segle XIX. I no són presentades com els límits oficials de cap nació fins al tractat del 1814, que restableix els límits de la França del 1792.

Estudiant aquell moment, els geògrafs Jean Brunhes i Camille Vallaux han demostrat amb tots els ets i uts que la frontera lineal, tal com la coneixem avui, va ser una altra obra, una obra més, de la Revolució i l’Imperi. Un invent. Aquell tractat, efectivament, representa un abans i un després, car converteix per primera vegada les fronteres del nord i el nord-est de França en una línia continua. Transformant i suprimint la gran quantitat d’enclavaments aïllats que existien entre Philippeville i Landau en una delimitació perfectament lineal, en una línia que un segle més tard confirmà el tractat de Versalles.

Les cadenes de fortaleses militars que havien assenyalat fins en aquell moment els límits, sempre porosos, d’allò que podríem dir-ne un estat van deixar de tenir sentit d’aleshores endavant. La manera de fer la guerra, molt més ràpida, en va canviar certament el sentit. Però sobretot el va canviar l’emergència d’aquest colossal fenomen sociològic que anomenem «nació», i que des d’aleshores és impossible de separar de la moderna idea de «frontera». És allí on, per primera vegada, es lliga la idea de l’existència d’un poble a l’existència d’un cos territorial continu i homogeni. El 1814, quan els aliats retornen a França les fronteres de l’Antic Règim, les del 1792, ningú no s’adona que en realitat naix una cosa completament nova. La Revolució havia parit allò que després anomenàrem «estat-nació», que podem definir com la interacció entre el territori i uns ciutadans, una societat civil —i ja no uns súbdits d’una dinastia monàrquica— que es pensa a si mateixa com l’origen últim de la sobirania política.

I el fet que vull remarcar, molt notable, és que dos-cents anys després el món encara malda —amb escassa fortuna, tot s’ha de dir— per adaptar-se a aquest canvi monumental. La major part dels conflictes polítics hi tenen relació, molt particularment quan es tracta de modificar, d’esborrar o de bastir una frontera. I amb això, allò que abans sempre havíem observat com a punts de contacte, enriquidors, ens hem acostumat a considerar-los punts de fricció, perillosos. Un canvi que, pel bé de tothom, ja seria hora d’anar desfent.

***

Entre la frontera i la nació hi ha un vincle essencial, que és que la frontera dibuixa la nació. Ho explica bé Joan Francesc Mira: «La gran novetat, la gran innovació contemporània, en la manera de percebre l’àmbit suprem de pertinença, no és la seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del territori en figura.» I continua: «Se sap que hi ha una terra nostra, i que hi ha altres terres: de bàrbars, de pagans, de moros i simplement d’estrangers. Allò que no se sap, fins a un temps molt recent, és la forma d’aquesta terra nostra. [...] Ni tan sols es percep —perquè tampoc no es concep— que aquest espai nostre haja de tenir alguna forma presentable.»

Efectivament, això és així. Una frontera es pot definir dient que és en realitat el perímetre d’inclusió i d’accés a una ciutadania de qualsevol estat. La frontera tanca, enclou dins seu, un projecte de nació que després, i en tot cas, caldrà veure si es pot realitzar o no. Massimo d’Azeglio —ens ho recorda Hobsbawn— ho va expressar amb una cruesa insuperable: «L’Italia è fatta. Restano da fare gli italiani.» Una volta tens la figura dibuixada, aleshores cal que la forma definesca el contingut. Sembla senzill, però el problema de fons continua sense ser resolt. I és que no és gens clar, és que ningú no sap explicar-ho massa bé, què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable i acceptat per tothom, recognoscible, que servesca per a dir que això o allò és una nació. I d’això se’n deriva inevitablement que la frontera política dels estats, cada frontera estatal, és una font de conflictes potencial, un objecte polèmic permanent.

Més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres. I hi ha una llista homologable d’estats, que admet algunes discussions però ben poques. La nació, en canvi, és una cosa distinta de l’estat, és un àmbit d’identificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos, i els polítics, han aportat durant segles definicions molt interessants sobre què és una nació, sobre què hauríem d’entendre per nació. Però la realitat és que som molt lluny de la unanimitat i, per tant, preval la polèmica. Tothom es pot reclamar d’una nació o d’una altra amb independència de la ciutadania burocràtica, administrativa, que li correspon per l’atzar d’haver nascut dins aquesta línia o aquella, emmarcat en l’espai que dibuixa aquesta frontera o aquella.

La discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs. Hi ha els bàndols, si em permeteu l’expressió, dels «modernistes» i els «perennialistes», amb totes les faccions intermèdies que ens puguem imaginar. Els uns posen l’accent en la decisió moderna d’un grup qualsevol de persones d’ordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns —seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin— en forma d’estat. Els altres, en canvi, posen l’accent en l’essència d’una definició, d’un reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions s’anaren creant abans de l’aparició del modern instrument que en diem «nació» i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més o menys fortuna, per ser reconegudes com a tals i esdevenir nacions-estat.

La discussió és molt més complexa que no sembla i, per exemple, els treballs de Paul Bushkovitch sobre la identitat russa suggereixen que la divisió entre perennialistes i modernistes té massa espais de gris entremig per a permetre d’apuntar-se incondicionalment a un bàndol o a un altre. No es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat d’avui, però tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. En aquest cas concret, que els segles XVI i XVII els russos tinguessen una consciència definida de ser això que avui en diríem una nació no significa que aquesta forma de consciència es puga igualar o equiparar, aparentar que és igual, a la que manifestaran Puixkin, Alexandre III o Lenin. O Stalin. O Putin, ara mateix.

Dit això, i per tal de situar-nos, jo sóc més aviat «modernista». Reconec que investigacions com les d’Azar Gat i Alexander Yakobson em fan dubtar molt, però en general, i sobretot en referència a Europa, la meua opinió és que les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són l’inici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa, respectivament. Més aviat combregue amb la idea que les nacions —tal com les entenem avui— en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de l’aristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Quan aquell bloc social adopta, precisament, la paraula «nació» per autodefinir-se políticament, i canvia el sentit d’una expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Que és per aquesta raó que els revolucionaris, quan es van separar dels Estats Generals del monarca, es van proclamar, ben intencionadament, «Assemblea Nacional».

Entenguem-nos: això no lleva, de cap manera, que siga més senzill, molt més senzill, bastir una nació sobre una realitat social nacional preexistent que inventar-se-la tota de cap i de nou. O encara menys que no s’aprofite qualsevol cosa per a generar els mites que necessàriament acompanyen el sentiment nacional. Que no s’aprofiten aquells mitomotors a què al·ludia Ramon d'Abadal i de Vinyals, segurament en l'aportació catalana més celebrada a la teoria de la nació.

Ep!, fins i tot amb trampes, si cal, per més descarades que siguen. Ghana, per exemple, està tota cofoia d’agafar-se com a referent improbable, però pràctic, un antic imperi que tenia el mateix nom, però que va existir uns cinc-cents quilòmetres al nord-est. I l’ús del Segon Llibre de Samuel per a definir una pàtria israeliana «de Dan a Beerxeba» tingué un paper determinant en la negociació dels sionistes amb els britànics. El mariscal Tito va provar d’inventar-se allò de la «pàtria il·líria» per a esquivar un vesper que, com s’ha comprovat després, no es podia esquivar. I fins i tot la República Democràtica Alemanya va mirar de raonar, còmicament, que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar l’existència d’una nacionalitat comuna a la RDA i la RFA, però que, en canvi, calia tenir present el socialisme i l’existència del mur de separació com a senyals indiscutibles i irrefutables que la República Democràtica Alemanya era tota una senyora nació per si sola. Al marge de la pèrfida i capitalista República Federal. Segons aquella ridícula «teoria», ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten no feien que els alemanys fossen «uns», però el mur sí. L’argument no s’aguantava dret ni aleshores, però en qualsevol cas anys després la història el va condemnar amb una eficàcia irrefutable. De tot plegat, de moltes situacions com aquesta que es repeteixen arreu del món, n’ha parlat amb una gran autoritat Anthony D. Smith al llibre Els orígens ètnics de les nacions.

Si deixem, doncs, els recursos perennes limitats al paper d’eines d’ús possible, de palanques que podrien funcionar, crec que es pot dir sense massa por d’equivocar-se que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho, i que aquesta és una voluntat expressada per un cos consistent de ciutadans en un moment concret de la història.

Perquè els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, al cap i a la fi valen de ben poc si després no hi ha aquesta voluntat política activa, concreta i present de fer-los servir. Que els occitans van tenir la llengua més important d’Europa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a considerar-los una nació com, per exemple, generalment hom accepta que ho és Escòcia, que gairebé no té ja llengua pròpia. Prússia va ser un dia un dels estats més potents d’Europa i, tanmateix, això no ha creat avui cap nació prussiana. Txecoslovàquia va desaparèixer d’avui per demà, com Iugoslàvia o com la Unió Soviètica. Igual com aquell peculiar país que es deia Moresnet, o Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, tot parlant una llengua italiana, renaix però no com a part d’Itàlia sinó amb un projecte propi. Hi ha casos en què fins i tot el valor dels noms canvia. El mot canadien en l’origen volia dir això que avui en diríem quebequès, però quan els anglesos se’l van apropiar els quebequesos van haver de recórrer a una altra paraula per a definir-se...

És la política, per tant, la voluntat política de ser, allò que compta més a l'hora de constituir un grup humà en nació. Ara, també és cert que no es pot negligir un factor molt determinant: que en la formació de les nacions pesa tant la voluntat pròpia interna i el passat com la confrontació amb el veí. Perquè, siguen quins siguen els trets a què s’agafa la comunitat per reclamar-se nació —llengua, religió, costums, institucions, lleis, menjar, vestimenta, clima...— aquests trets han de ser necessàriament diferents dels del veí i s’han de poder confrontar, contraposar a algú altre. I és d’ací, d’aquesta contraposició, que naixen totes les fronteres.

***

Com ens recorda Daniel Bensaïd, el pensament racional modern ha aparegut a còpia de categoritzar i binaritzar. De manera que l’oposició nacional-estranger potser és tan sols una evolució —positiva, això sí— del binomi tradicional humà-salvatge.

És significatiu, en aquest aspecte, que entre les poblacions més antigues de la Terra hi haja ben sovint el costum de definir-se ells mateixos com el tot, com la humanitat sencera. Els inuits, a qui els indis americans van identificar com a «èsquims», per a denominar-se a ells mateixos fan servir tot de paraules que vénen a dir que ells són «el poble de debò». Els ianomami de l’Amazònia es reconeixen a ells mateixos com «la humanitat» —aquest és el significat de la paraula ianomami, que implica, és clar, que els altres, els naba, no ho són, d’humans, o no ho són tant. L’etnocentrisme exagerat, racista i tot, sembla ser una característica comuna a les antigues societats caçadores i recol·lectores, característica que, per sort, amb el pas del temps, s’ha anat suavitzant, però ha deixat restes més o menys fòssils encara en la divisió entre nacions, entre col·lectius humans que es reconeixen com un mateix grup diferent de la resta, dels altres. És cert que assumint articulacions complexes que poden variar internament, però sempre amb una clara consciència d’on arriba —i on s’acaba— la unitat. Ho prova aquell vell proverbi àrab, tremendament precís: «Jo contra el meu germà; el meu germà i jo contra el meu cosí: el meu germà, jo i el meu cosí contra la tribu; el meu germà, jo, el meu cosí i la tribu contra el món...»

Simplement, si parles igual, pregues al mateix déu, fas les coses de la mateixa manera, tens el mateix ordenament legal, menges el mateix plat, vas vestit igual, cantes de la mateixa manera les mateixes cançons i no notes cap diferència de temperatura amb el veí, aleshores molt possiblement ets de la mateixa nació. I si no és així, aleshores és quan les fronteres, oficials o no, consolidades o com a projecte, passen a tenir sentit i esdevenen, gràcies a la forma que dibuixen en el nostre cap, factors referencials clau per a cohesionar la comunitat. Joan Fuster deia que el mapa de Ballester Canals, amb el famós «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó», era la maniobra més eficaç feta mai pel catalanisme. Precisament.

I aquesta és la raó final del meu intent de mirar més enllà de les fronteres administratives. Les relacions entre els grups humans que formen el planeta són molt més complexes que no els estats i no es poden llegir bé sense entendre les fronteres múltiples i ben variades, superposades entre si, compatibles en alguns casos i irreductibles en alguns altres, que teixeixen qualsevol espai geogràfic contemporani. Si només mirem les fronteres dels estats ens perdrem bona part de l’explicació sobre per què passen moltes de les coses que passen. Si no entenem la forma complexa en què qualsevol grup humà es relaciona amb la mateixa terra, però sobretot amb els grups humans del costat, restarem atrapats en el laberint de violència en què s’ha convertit la societat internacional i sense saber com eixir-ne. Perquè, tant si ens agrada com si no, tots els col·lectius humans es reconeixen com alguna cosa i en aquest reconeixement hi té un paper clau, determinant, la visió que expressen sobre els altres, sobre els grups que tenen a la vora.

L’historiador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, proposa una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Leersen està d’acord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la constitució d’aquella nació va generar allò que a mi m’agrada anomenar un dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat-nació tan aviat com poguessen. Un dòmino que obliga a fixar fronteres amb una consistència mai no vista abans; i alhora a superar la dicotomia tradicional entre una Europa occidental que pensava en termes més de ciutadania i una d’oriental que pensava més en termes d’etnicitat. El famós dilema sobre si ets d’on naixes o si ets allò que naixes.

He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no s’ha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més d’un segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures d’un univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a l’Europa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos d’assimilació potenciats per la globalització, sinó que l’emigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que l’estat tradicional no sap encara com encabir.

Quan Jenő Szűcs, en plena lluita d’Hongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir l’estructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de l’esfondrament del mur de Berlín.

Però, lamentablement, el preu, el cost de retocar algunes de les fronteres que s’havien imposat a la força —les iugoslaves, per exemple— va tornar a ser la guerra. Lamentablement, però també de manera molt inevitable, si tenim en compte que encara avui la societat internacional no ha sabut articular cap mecanisme eficaç, indiscutible, perquè les voluntats democràtiques dels pobles es plasmen també sobre el traçat dels mapes i puguen modificar-lo. Cosa que acaba originant, de manera inevitable, violència.

És ben paradoxal que en el món d'avui, o en bona part del món d'avui, pugues decidir a quin déu pregues i ningú no et dirà res, pugues decidir de quin gènere ets i ningú no et dirà res, però en canvi tingues prohibit de dir, fent ús de la teua llibertat individual, a quina nació pertanys, o de quina nació et sents, sense que això cause un conflicte. És una paradoxa que hauria de fer reflexionar tothom. Especialment si la cosa ha arribat a un extrem tan cínic i escandalós que Espanya, per a posar-ne un exemple, pot aprovar entre aplaudiments una llei que saluda i fa legal l’«autodeterminació de gènere» mentre persegueix a colps, amb violència i una repressió inaudita i antidemocràtica l’exercici d’autodeterminació del poble català. Al mateix temps, en el mateix espai geogràfic i amb els mateixos polítics al capdavant!

***

Inevitablement, he parlat molt d’Europa, fins ara, però si aquesta impossibilitat d’encaixar fronteres i nacions amb les realitats viscudes en bona part del meu continent és difícil, què n’hauríem de dir, d’intentar-ho als espais colonials, a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica o a Àsia? En aquests continents les fronteres generalment no tenen res a veure amb la percepció dels indígenes sobre quin és el seu àmbit de relació, de qui són els nostres i qui no. No tan sols perquè les fronteres no s’hi han basat mai, mai, en la realitat percebuda per la gent que els habita, sinó també perquè l’existència de les fronteres estatals ha menat inevitablement a un projecte nacional que es voldrà encabir a la força en aquell mapa dibuixat.

És terrible, però és real: les divisions fora d'Europa sovint naixen una vegada s’han dibuixat les ratlles i únicament perquè les ratlles s’han dibuixat com s’han dibuixat. I es projecten al passat amb tanta força que pretenen que allò que té data d’origen recent passe a ser «cosa de sempre».

No sé encara si creure’m aquella història que diu que la ziga-zaga que fan les fronteres entre Jordània i l’Aràbia Saudita respon al fet que a Churchill se li va trencar la ploma mentre la dibuixava sobre el mapa. Però sé, per exemple, que quan es fa la partició del domini colonial britànic de l’Índia es parteixen també les mirades al passat. Nehru escriu el 1949, coincidint amb la independència i la partició, The Discovery of India i en aquell llibre clau els dravidians i els mongols de sobte esdevenen «indis» per tal de convertir-los en actors d’una cosa, la nova Índia, que es vol eterna, tot i que és nascuda de fa poques hores. I mentrestant al Paquistan (país improvisat per al qual Choudhry Rahmat Ali va inventar-se el nom a partir de les inicials dels topònims en anglès Punjab, Afghania, Kashmir, Sindh i Baluchistan) els llibres de text ràpidament envien l’origen de la pàtria —separada per un metre de frontera d’aquella Índia que fins unes hores abans era la mateixa terra— al naixement de l’islam en la llunyana península aràbiga. D’ací al cara a cara nuclear d’avui i a les picabaralles en la frontera de l’Himàlaia, que ens fan tremolar a tots de por.

O, a la vora mateix, el drama de l’Afganistan, també vinculat al domini britànic de l’Índia. L’islam deobandi que practiquen els talibans va nàixer al segle XIX a l’actual estat indi d’Uttar Pradesh, quan la separació de l’Índia i el Paquistan no era previsible. I quan es van separar els dos estats, els paixtus el van assumir al Paquistan i a l’Afganistan perquè ells viuen a banda i banda de la separació oficial. Per això pretendre, com hi ha gent que vol fer, d’entendre el retorn del talibans restringint l’anàlisi a les fronteres actuals de l’Afganistan, a tot allò que passa dins la frontera oficial afganesa, és inútil. Si més no, és imprescindible mirar els mapes de l’Afganistan i el Paquistan junts i comprovar que els paixtus ignoren completament la línia Durand que l’Imperi Britànic va creure que seria definitiva. Peshawar i Jalalabad van caure en estats distints, però si algú vol explicar què ha passat aquests anys, les respostes a algunes preguntes essencials no es poden cercar només a la ciutat que ara és «afganesa». De la mateixa manera, comprovar que el nord de l’actual estat afganès és tatgic i usbec, persa i turc al capdavall explica prou bé per què els talibans tenen les dificultats que tenen precisament en aquelles àrees.

I d’aquest repàs naix inevitablement una pregunta provocadora: veient que l’Imperi Britànic —tres vegades—, la Unió Soviètica i els Estats Units i l’OTAN han fracassat a l’Afganistan, quin sentit té mantenir que no es poden retocar les fronteres d’un estat que és en definitiva una creació artificial i que s’ha demostrat inviable? No es reduiria molt l’impacte del conflicte fent que el nord, de Kabul en amunt, s’unís, si vol i els volen, als estats centreasiàtics afins, per exemple? I no seria més sensat i viable ja avui reformular aquestes fronteres artificials que no pas insistir tossudament que les fronteres no es toquen, ni quan el preu és condemnar la població a tornar a l’edat mitjana? Per ventura aquest «Afganistan unit» en les fronteres modernes és més viable i té més sentit, vist tot això que hem vist, que un redisseny radical? I si no és així, per què aquesta obsessió mecànica i malaltissa de la societat internacional a preservar una frontera que, en definitiva, no és sinó una de les possibles, al preu que siga i fracàs rere fracàs? Quan Àhmad Xah Durrani va crear l’Afganistan les fronteres anaven de Meixad, avui la segona ciutat de l’Iran, a Delhi; i de l’Amudarià a l’oceà Índic. D’aquests quatre punts cardinals només es manté el riu. Tota la resta ha canviat. El mapa que mirem avui i les fronteres que encerclen avui poblacions tan diverses, existeix tan sols d’ençà del 1919. Aleshores per quin motiu hem d’acceptar que ara ja no es poden canviar mai més, si canviar-les podria ser part de la solució d’un conflicte que ningú no sap com resoldre?

***

Clarament, el traçat de les fronteres i l’obsessió per fer de les fronteres polítiques estatals el patró únic d’identificació dels grups humans és un dels problemes principals de la societat internacional. No tan sols perquè naixen o moren estats de manera contínua o perquè es generen situacions de violència contínuament per no deixar que les poblacions decidesquen democràticament què volen ser i què no, sinó també perquè, tot i el desplegament tecnològic i les eines de control, encara hi ha, i hi haurà per anys, espais del planeta sense control, zones grises on l’obsessiva idea eurocèntrica de la frontera és impossible d’aplicar. I això en demostra l’escassa naturalitat.

És el cas, paradigmàtic, de la Zomia asiàtica, aquest espai a les terres altes de Laos, Tailàndia, Birmània, l’Índia, Vietnam i la Xina descrit amb detall per l’antropòleg James C. Scott al llibre The Art of Not Being Governed. An Anarchist History of Upland Southeast Asia.

Scott avisa que aquestes terres de muntanya han viscut i viuen naturalment encadenades entre si, per damunt de les fronteres estatals, respectant-se en la varietat i despreocupades dels centres de poder estatal respectius. Aquest territori, de la mida de tot Europa i amb cent milions d’habitants, ha defugit de manera consistent en el curs dels segles els intents de construcció dels estats que reclamen cada porció de la seua terra. Aquesta gent no ha participat en les guerres ni han estat fet esclaus, no han pagat mai imposts ni han fet el servei militar. Simplement, no s’han deixat enquadrar en cap projecte.

Però, paradoxalment, per a remarcar la seua existència i fer-la comprensible, Scott s’ha d’inventar un topònim, compost de zo (‘els qui viuen a les muntanyes’) i mi (‘poble’). I és d’aquesta manera que «el poble que viu a les muntanyes» es fa recognoscible de sobte als ulls d’un món global que, d’una altra manera, no el veuria, obsessionat per les ratlles i el principi de l’exclusivitat de la sobirania. Tanmateix, amb nom o sense, allò que compta és que Scott explica que allà hi ha uns pobles que practiquen l’art de no ser governats i que han pogut frenar la marea de creació de nous estats a còpia de viure a distància de qualsevol societat estatal organitzada, fent servir «la seua cultura, les pràctiques agrícoles, les seues estructures polítiques igualitàries, les rebel·lions dirigides per profetes i fins i tot la manca de sistemes d’escriptura, per a posar distància entre ells i els estats que els voldrien engolir».

Molts pobles indígenes viuen encara avui aquesta realitat, tot renunciant voluntàriament a la necessitat d’un estat. Alguns la viuen emparats per la natura, com els samis. I amb molta eficàcia. Valga d’exemple que quan la policia noruega va mirar de trobar un activista sami que havia volat amb dinamita una presa que tallava el pas als rens, els altres samis no van tenir cap problema a dir on era. L’havien enviat amb els seus germans inuits del Canadà, amb la qual cosa trobar-lo, per a algú que no fos un habitant tradicional de les zones polars, era simplement una quimera.

Hi ha més poblacions del món que es troben amb un cas semblant i renuncien voluntàriament a l’existència de l’estat per les circumstàncies. És el cas, per exemple, del Sahelistan, el territori nord-africà que el meu estimat i admirat Kamel Daoud descriu d’una manera tan brillant, quan el dibuixa com un a-país: «El Sahelistan és un país vague, fluid, de fronteres canviants segons les furgonetes que el travessen, amb una sola cadena de televisió que es diu YouTube, amb una moneda coneguda (el rescat pels turistes capturats) i amb una activitat industrial consagrada (segrestar, decapitar, negociar o revendre, quan no pregues o procrees)...»

En contrast amb aquests casos, i reflectint com un mirall que alguna cosa important falla en l’intent d’aplicar metòdicament, sempre i a tot arreu, el concepte westfalià de frontera, ens trobem l’acord de Schengen, l’acord que ha eliminat les fronteres interiors de vint-i-sis estats europeus d’ençà del 1995 i que és l’intent més brillant fins ara de trencar el cercle viciós que he anat descrivint en les pàgines interiors. Si tradicionalment la frontera ha fabricat l’estat i l’estat ha estat l’eina privilegiada de les relacions internacionals, ara, a final del segle XX i sobretot a començament del XXI, l’estat ja no és l’única eina possible ni és tan clar que siga la millor. I, tot i continuar existint, es desvincula de la frontera pels interessos econòmics, vist que ja pesen més que cap pretensió política nacional. No deixa de ser ben significatiu que l’Europa que va inventar les fronteres que coneixem avui, molt específicament França i Alemanya, siguen els primers de deixar-les enrere.

En aquesta repassada de situacions sorprenents encara s’hi poden afegir models de frontera contradictoris en si mateixos. La frontera que no es pot travessar, per exemple, el cul-de-sac, la frontera sense «altra banda» de què parla Anne-Laure Amilhat Szary, una extraordinària geògrafa que ha desenvolupat el concepte de fronteritat. Un concepte ben original, que per una banda mostra la interrelació entre frontera, estat i territori i per una altra demostra que les fronteres actuals es van individualitzant de tal manera que ara funcionen sobretot com indrets on classificar administrativament el flux de béns i persones. Això que vivim molts de nosaltres amb vergonya, a la mar Mediterrània, al Rio Grande o a tots els altres murs que es van imposant per separar blocs de països pobres i rics.

I hi hauria encara, per exemple, la «frontera mòbil», un concepte xocant i revolucionari incorporat el 1994 en el dret internacional gràcies a l’acord entre Àustria i Itàlia que estipula que el límit internacional entre aquests dos estats és susceptible de desplaçar-se segons el canvi climàtic. A la vora mateix, Suïssa i Itàlia des del 2008 modifiquen contínuament els seus traçats de frontera gràcies a un acord entre l’Institut Geogràfic Militar italià i l’Oficina Federal de Topografia Helvètica. I fruit d’aquest acord, per exemple, la frontera entre aquests dos estats a la zona anomenada Plateau Rosa, al peu del Cerví, s’ha mogut perquè el desglaç d’aquesta glacera ha causat un desplaçament de la línia de carena d’uns deu metres del traçat inicial cap al suport rocós de més a la vora.

***

Per entendre-ho tot plegat, doncs, per entendre aquesta gran complexitat, primer de tot cal reconèixer que les fronteres, siguen quines siguen, només són temps inscrits en un espai. I abandonar qualsevol pretensió de perennitat, de permanència. I trobar una manera raonable de poder-les canviar. O d’articular aquelles fronteres rere la frontera que els estats no volen veure mai ni tenir mai en compte. Sabem quines fronteres han existit en el passat. Vivim les fronteres actuals. Però no sabem, ni podem saber, quines seran les de demà. Potser fins i tot, jo no ho descarte pas, arribarem —a còpia de crear grans espais on les fronteres ja no siguen necessàries— a aquell estadi on no hi haurà fronteres administratives. I no parle de cap utopia perquè això és un fet que ha passat, de moment parcialment, en vida meua. Jo ara puc viatjar des del meu poble, Bétera, a Saaremaa, l’illa estoniana on va nàixer el meu amic Andres Kuusk, sense haver d’identificar-me davant ningú ensenyant cap classe de document. De punta a punta d’Europa. I aquesta perspectiva, quan vaig fer aquest recorregut les primeres vegades, a final dels anys vuitanta del segle passat, era simplement inimaginable. Impossible.

Segurament els grans moviments regionals, l’ASEAN, el Mercosur o la Unió Africana, per exemple, acabaran seguint tots l’exemple de Schengen i la Unió Europea. Seria la solució més sensata en el món actual. I encara que el primer món insistesca, en vergonya nostra, a convertir-se en una fortalesa i barrar el pas a la gent que ve de fora, som conscients que algun dia tot això serà inútil. Admet que aquesta perspectiva ara mateix no és sinó un somni, embrutat per les escenes horribles que hem de veure a la Mediterrània. Però la història sembla caminar més en aquesta direcció d’abolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.

Engrescadora perquè estic convençut que si les fronteres del guardabarrera i el passaport es van evaporant, els humans podrem tornar a explorar sense tanta prevenció ni por, amb plaer i curiositat, aquestes altres fronteres que avui resten tapades, amagades sota les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, Unes fronteres naturalment poroses on sovint he tingut la sort de trobar allò que és més bo, més interessant, més atractiu de l’espècie humana.

Aquest llibre, en definitiva, tracta d’això que l’escriptora camerunesa Léonora Miano va resumir magníficament amb aquestes paraules: «La frontera, tal com jo la definesc i com jo l’habite, és l’indret on els mons es toquen. Incansablement. És el lloc de l’oscil·lació constant: d’un espai a un altre, d’una sensibilitat a una altra, d’una visió del món a una altra.» Com ella, jo tota la meua vida he volgut mirar aquest fenomen d’una manera conscientment diferent de l’habitual i per això m’ha semblat que per a explicar la complexitat del fenomen de la frontera, la riquesa i la varietat que representa aquest punt d’intercanvi entre grups humans, podia ser útil una visió literària, que ha pres forma, finalment, en un conjunt de trenta-set retrats. Accepte, com a preu inevitable, que el present volum pot ser llegit, per tant i també, com un llibre de relats, perquè al cap i a la fi és mitjançant aquests relats que vull fer reconeixedores unes dotzenes ben diverses d’espais de frontera que he visitat durant la meua vida —tant professionalment, com a periodista, com personalment, en la meua vida privada.

Ací vull explicar com em condiciona aquesta meua mirada àmplia i oberta, atenta al matís i curiosa per a entendre què és una frontera, com són els espais d'intercanvis entre els humans. I ho vull fer posant descaradament davant de tot la meua mirada personal. Que és la mirada que m’ha dut a escoltar en el so d’una ràdio italiana en un revolt de Cefalònia el senyal d’una continuïtat gairebé biològica dels dos espais. O la que m’ha fet tremolar en veure’m a mi mateix, blanc, com una frontera altíssima capaç d’espantar una xiqueta en una township de Ciutat del Cap. La que m’ha menat a interrogar-me sobre el significat de les llums nocturnes d’Hong Kong o d’El Paso. O sobre el paper dels llibres i les biblioteques a la Sarajevo assetjada o a la Ciutat de Mèxic. A voltes simplement m’ha encuriosit un nom imprevist en una plaça de Niça o aquella mica de gel a la cara que em van fer posar els samis quan vaig travessar amb el seu ajut el cercle polar àrtic. A voltes he vist fronteres que en realitat són fronteres de tota la humanitat —com la frontera entre la vida i la mort penjada eternament sis-cents metres per damunt d’Hiroshima. I algunes altres vegades els sons cacofònics de la frontera religiosa, com passa a la Jerusalem de les tres religions del Llibre, ha estat capaç de despertar en mi sensacions úniques. I també, com era previsible, en algun moment he hagut de mirar cara a cara, i no sempre en una condició personal fàcil, les fronteres més dures, les més deshumanitzades, les més cruels. El pas entre els dos Berlins de la guerra freda. Un cap de setmana passat enmig d’una batalla massa dura, dins una trinxera del front de l’Eslavònia oriental. O aquella sensació única, tan agredolça, viscuda al vell port soviètic de Tallinn el diumenge a la nit, mentre salpava el darrer vaixell cap a Hèlsinki, fent sonar la potent sirena...

Mai, en cap d’aquests indrets, no he oblidat, ni vull oblidar, que per damunt de totes les ratlles, per damunt de totes les línies que es vulguen dibuixar sobre tots els mapes, i superant-les sempre tossudament, hi ha les persones, hi ha les comunitats humanes que ens fan ser allò que som i que per a reconèixer-se a elles mateixes necessiten sempre, sí, un espill, un altre, aquell de davant que ens fa diferents.

Necessitem un espill, però no pas, no necessàriament, ni la intransigència, ni la violència, ni la xenofòbia, ni el racisme o la guerra que l’obsessió de la comunitat internacional per a preservar al preu que siga les fronteres de la nació-estat tan sovint ha causat. I és d’aquests espais, d’aquestes comunitats i d’aquestes persones, de les seues relacions apassionants que parle. Reconeixent que els he dibuixats —i per això demane excuses avançades si hi ha cap imprecisió— d’acord amb articles o notes escrits aquells dies, però sobretot a partir de la memòria personal.

Durant molts anys jo havia pensat que algun dia faria un volum gros on abocaria de la manera més ordenada i acadèmica possible tant de coneixement sobre aquest fenomen com he acumulat amb els anys. Però amb seixanta anys ja al coll ha arribat l’hora d’assumir que aquest objectiu és irreconciliable amb la faena d’editorialista del meu diari, de VilaWeb. I és per això que reconec humilment, sense recança, que aquest llibre que teniu a les mans podria ser un Unwritten Book en la línia d’aquells set que ens va regalar George Steiner. Un llibre hereu d’un altre llibre que no he escrit ni segurament podré escriure mai, ja, però que destil·la i estilitza aquell llibre, el llibre no-escrit. I que espere fins i tot que el faça llegidor entre línies, molt especialment en les pàgines d’aquest text a què ara pose punt final.