Читать книгу Fronteres - Vicent Partal - Страница 9

Christiania és una comuna lliure, creada el 1971 als terrenys de la caserna militar de Bådmandsstræde, a l’illa d’Amager, a Copenhaguen. El 2006 va perdre l’estatut de comunitat alternativa, que li permetia de governar-se, però, malgrat això, aquesta petita ciutat de prop de mil habitants continua mantenint-se al marge de les regles oficials.

Només d’entrar a Christiania la meua primera sorpresa ha estat comprovar que n’és de gran, això. Primer de tot, hi ha tot allò que supose que es podria definir com un «centre comercial», un indret ben concorregut on certament la venda oberta de droga sembla ser un negoci important. Però després apareix una zona residencial que s’allarga al voltant d’un llac, un espai que resulta xocant en extrem. No tan sols perquè hi ha moltes cases esparses, sinó també per la qualitat que tenen. Per les finestres es poden veure unes llars plenes d’objectes mítics del millor disseny escandinau. N’admire una bona estona una que té fins i tot un petit i preciós moll de fusta, on una parella juga amb els fills.

Supose que dècades després de l’ocupació revolucionària de Christiania, una part dels seus habitants deuen haver decidit que volen viure en una ciutat contracultural, però que alhora tenen el dret de fer-ho amb el luxe d’una bona residència de camp. No els jutge. Em limite a constatar-ho i a mirar d’entendre que aquestes petites contradiccions (ho són?) planaran en mi tota l’estona mentre camine sense rumb per aquesta espècie de gran parc públic que ha esdevingut un referent mític del moviment okupa i de l’anarquisme.

Em pregunte si són contradiccions o no, perquè les regles també són especials. Els «amos» d’aquesta casa que ara admire de fora estant en realitat ni ho són ni ho poden ser. Perquè ací les cases no tenen amo. La regla és senzilla: si vius en una casa pots estar-t’hi tant de temps com necessites, però si te’n vas sis mesos qualsevol pot ocupar-la i tu no tens el dret de reclamar-la. La propietat és, simplement, considerada un mal social.

Juntament amb aquesta mena de regles, i més enllà de l’entrada, el paisatge, rural enmig de la ciutat, també dóna a Christiania un caràcter molt especial. Si véns de la Prinsessegade, en deu minuts pots seure en un banc on només veus l’aigua d’un llac, unes quantes cases esparses i els animals que fan les seues coses. No hi ha massa gent, a diferència d’allò que m’esperava, i el silenci hi és destacable, tenint en compte que ets al bell mig d’una ciutat, Copenhaguen, de prop de dos milions d’habitants.

Molts dels habitants no tenen gaires ganes de parlar amb els turistes, però els qui s’hi avenen es mostren orgullosos del seu experiment social. No paguen imposts al govern danès, només una petita quantitat a la pròpia comunitat, i han implantat ells tots sols regles de tota mena. No s’hi poden fer fotos, per exemple. Ni vendre drogues dures —tot i que n’hi ha. No s’hi pot córrer ni és permès de pagar amb targeta de crèdit. I no s’hi pot entrar amb cotxe.

Aquest darrer detall em serveix per a mirar d’entendre millor què passa. Perquè ha esclatat una polèmica entre el govern danès i la «ciutat lliure», car els habitants de Christiania han exigit la construcció d’un pàrquing al costat de la seua ciutat, però no dins. Per deixar-hi les desenes de cotxes que tenen. La paradoxa és que Christiania no permet l’entrada de cotxes al recinte perquè són contraris a la mentalitat ecològica dels seus habitants, però els seus habitants, alguns, sí que tenen i volen tenir cotxe.

Mentre es fa fosc anem parlant de tot això i de la generació que als setanta va arribar ací enfrontant-se a tot i tothom, que ara es fa gran i mira de mantenir l’esperit que la va portar a triar aquesta forma de vida. Hi ha qui parla d’hipocresia però a mi em sembla un vocable excessiu. Mantenir Christiania viva, al cap i a la fi, ja és molt. I la prova és que els governs danesos han provat i proven de revocar el seu estatus; «normalitzar», diuen, aquest país contracultural que ha sabut ser referent per a molta gent.

Finalment, torne a passar per la gran plaça per a eixir. L’animació a les botigues d’haixix és digna d’una gran jornada comercial i no puc evitar la temptació de comprar-me una bandera xicoteta de la ciutat lliure per a la meua col·lecció personal. Quan l’abandone del tot i passe sota el rètol que avisa «Ara entres a la Unió Europea» continue amb el cap confús. Potser l’ideal anarquista s’hi manté ferm i les regles encara en vigor en són el testimoni. O potser tot plegat ha acabat convertint-se en un supermercat per a fumadors d’haixix i una atracció turística més. Atracció que ho és indiscutiblement en vista de la llarga cua de taxis que espera els visitants que tornem al pèrfid capitalisme.